Seguim igual…

De la mateixa manera que “el colom”, símbol universal de la pau, que rematava l’escultura
d’Adsuara de 1967, al·legoria d’esvelta figura femenina, ubicada a la plaça de Maria Agustina, va desaparéixer fruit del vandalisme urbà, i va tardar un bon grapa d’anys en ser substituït per una còpia exacta, altres elements urbans, ja siga fruit del gamberrisme en uns casos o de la desídia en uns altres, altres peces del patrimoni urbà castellonenc, es ressenten amb el pas dels anys.

Em ve al cap, l’estàtua  de Carles Vento, que evoca i recorda la figura del “sereno”, obra ubicada des del 2008 al carrer Navarra cantó amb Bayer, que després d’haver sofert continuats atacs, arrancant-li en diferents accions l’agafador del fanal que aquella figura té als seus peus, i després d’haver-se refet tantes vegades com era arrencat, l’ajuntament, sembla haver-hi desistit i, des de fa també un bon grapat d’anys, el fanal no té ansa.

També, en aquest cas a la plaça de la muralla liberal, des dels inicis de la democràcia, al costat del llenç de la muralla, existeix una bassa amb un brollador amb  una escultura que, representant que està jugant amb l’aigua, ens mostra la figura ajupida d’un xiquet. Una peça que va ser objecte de robatori allà pel 2011 i que en no ser mai trobada,  passant més de set anys perquè finalment, el 2018, fora substituïda per una altra igual.

Millor sort està tenint una altra obra, també de Carlos Vento, del 2004, homenatge a la mestressa de casa, ubicada al passatge d’En José García, a tocar del mercat, que representa una dona jove que, caminant amb pas decidit, es dirigeix al mercat portant a la mà dreta, un cistell ple de queviures, que per obra “d’algun graciós” també ha sofert, en diferents ocasions, el robatori de l’ansa; però, tal vegada per trobar-se en un lloc més cèntric, fins ara, cada vegada que desapareix l’ansa del cistell, aquesta tarda pocs dies en ser restaurada.

Aquestes accions podrien fer-me pensar que, el fet de trobar-se el patrimoni urbà més o menys cèntric amb relació a la plaça Major, fa que hi haja una major atenció i dedicació quan calga intervindre sobre el mateix per alguna situació excepcional.

Però no, no és així. Només cal fixar-se en el nou edifici municipal, aquell queper a completar les dependències de “ca la vila” va construir-se en temps del primer ajuntament democràtic, ocupant el solar en què hi havia fins als inicis dels anys 70 del segle passat les “cases de les ànimes”, la façana del qual s’encara amb la del mercat central.

Una façana que des del mateix moment de la seua construcció va estar decorada amb uns baixos relleus representatius dels personatges mitològics de la ciutat, així com un rellotge de sol i una frase mítica del popular “Tombatossals”. Però malgrat que allà pel 2016 va fer-se-li una rentada de cara, que va incloure la pintura de la façana, la neteja de les escultures i l'arranjament de la fusteria de finestres i balcons, instal·lant-se jardineres amb geranis, el fet va ser que, o la pintura era de qualitat molt baixa o el temps no passa de bades i, a hores d’ara ni es veuen les hores i marques del rellotge de sol, fent-lo del tot inservible i, tampoc es pot arribar a llegir la frase de l’heroi mitològic castellonenc.

I passen els anys i cada vegada es difuminen més les hores, marques i textos, i sembla que ningú, ni des del govern, ni des de l’oposició, manifesten el mínim interés per la recuperació, una recuperació que no ha de suposar una gran despesa econòmica per la ciutat.

Patrimoni urbà cèntric, el més cèntric de la ciutat, i, tanmateix, abandonat, sense el més petit manteniment. Si no és fàcil fer entendre els visitants el significat dels baixos relleus, i el text que els acompanyen, imagineu-vos si li afegim la seua quasi desaparició engolits i difuminats.

I no, no és aquesta la primera ocasió que porte aquesta situació al blog, ni tampoc la primera ocasió en què ho comente amb els amics, companys i coneguts que em trobe cada vegada que passe per la plaça, però seguim igual, no hi ha manera que ens facen cas, ni l’equip municipal d’abans ni tampoc l’actual. Continuem igual, fins quan? El temps ens ho dirà…

“Mariconada”

No em considere una persona malparlada ni tampoc m’agrada emprar a les meues converses paraules malsonants, però m’haureu de disculpar el títol que amb el que hui encapçale aquest comentari.  Per descomptat res té a veure amb les persones homosexuals que em mereixen el màxim respecte envers la seua identitat i les seues relacions afectives.

És de sobra coneguda, que aquesta paraula mal sonant, en un sentit figurat pot considerar-se quasi sinònim de ximpleria i, que s’empra habitualment en casos com per exemple “no sé per què has comprat aquesta mariconada”, quan volem referir-nos a algun objecte, article, element, instrument o peça amb poc o sense cap valor ni utilitat.

És el primer que m’ha vingut al cap quan he llegit la notícia, que feia referència a la celebració des de hui 22 i fins al diumenge 26 a Madrid de la Fira de Turisme Fitur, en què la Generalitat Valenciana, com és habitual, participa, en aquesta ocasió amb un estand que buscant mostrar un territori unificat, reforça el concepte de Comunitat, basat en la forma de viure, amb un color dominant, el blau, representatiu de la mar i dels rius, al costat d’altres més càlids, emulant els colors de la sorra i les terres de cultiu, amb els verds de l’horta i els camps i els foscos de les nits d’esbarjo i festa.

Més de dos milions d’euros invertits en 2.645 metres quadrats, conformant una gran plaça i amb una gran pantalla corba que permet la visualització de continguts per ambdues cares. Tota una gran estructura on empreses, expositors i patronats turístics de les tres províncies, es deixaran la pell per aconseguir incentivar el turisme al nostre territori i augmentar la internacionalització dels futurs visitants.

Molt bé, tot i que dos milions d’euros crec són massa diners, res a objectar fins ací. Però si anem una mica més enllà, resulta que aquest estant es presenta innovador en l’aspecte de voler ser venut com “una experiència immersiva”, és a dir, com un format visual que vol submergir el visitant en un entorn virtual amb un propòsit clarament comercial.

I com creeu s’ha pensat aconseguir aquest efecte? Amb la presència de "tarongers ornamentals", reals o de plàstic, no ho deixa clar la notícia, i "nebulitzadors amb fragància de tarongina". Enteneu ara el perquè del títol?

He vist en més d’un espai públic, sobretot a l’estiu, l’intent de refredar l’ambient amb l’ús de sistemes de nebulització d’aigua, amb un intent d’entrar en ple contacte amb la natura, creant zones de boira i aconseguint, d’una manera ecològica, reduir la temperatura de l’entorn i mantenir un ambient fresc, però que, en un espai tancat, un pavelló i en ple mes de gener, uns tarongers nebulitzen aroma de tarongina, a parer meu, pot arribar a ser fins i tot de mal gust, vaja, una mariconada, una parida.

No sé si la sorprenent idea dels tarongers amb nebulitzadors haurà eixit de la nova consellera de l’àmbit, la senyora Marián Cano, no crec, més prompte em decante per pensar que haurà estat “brillant idea”, o cal dir manera de guanyar més diners?, dels responsables de “Viajes El Corte Inglés” venturosos vencedors del concurs públic convocat a l’efecte i que han elaborat la proposta de l’estand.

No dubte que FITUR siga el gran event global de la indústria turística, tampoc que supose l’esforç de tot el sector turístic espanyol, per demostrar dia rere dia el seu dinamisme i la seua capacitat per innovar, però dubte que amb nebulitzadors de tarongina, recuperem, com aposta la consellera de turisme, la nostra autoestima aprofitant les oportunitats del sector, aconseguint “cridar l’atenció” i atraure nous clients.

Més aviat, i tirant per a casa, hauran de ser la projecció d’Escala a Castelló, el Som Festival, el Festival del Vent, les rutes ceràmiques o les de Sabor entre d'altres, les  accions les que cal potenciar i deixar-se d’oloretes i boires, que sembla costen massa diners per tan poc forment.

Dues-centes quaranta pàgines d’història recent.

Des que vaig conéixer la seua publicació, he de confessar, tenia ganes d’aconseguir-lo, tenia curiositat en veure quin havia estat el resultat final i, ara, hui, després d’haver-la fullejada i d’haver-me entretés entre les seues pàgines, puc dir que no m’ha decebut, que estem front un document que, de segur, passarà a la història del nostre poble com una obra de record i de consulta per als anys i generacions venidores.

M’estic referint al llibre que amb el títol “De l’amor nostre, Señora. Historiografia d’una visita centenaria”, acabe d’editar la Reial Confraria de Nostra Senyora del Lledó, com a record gràfic, literari i fotogràfic, de les celebracions principals del Centenari de la Coronació de la Patrona la Verge del Lledó, actes que van tenir lloc al llarg i ample de tot el terme municipal, vila i ravals, entre els dies 13 d’abril i 5 de maig del passat 2024.

Un llibre que a través de les seues 240 pàgines recull un bon grapat de fotografies a tot color dels diferents actes i moments més emblemàtics així com més d’una quarantena de textos de lloança i manifestació de l’amor del poble de Castelló envers la “Nostra Mareta”, escrits per persones de gran importància a la ciutat, com l’alcaldessa o el bisbe de la diòcesi, fins a veïns anònims, passant per les grans personalitats eclesiàstiques que van participar i ser testimoni i protagonistes directes, aquell 4 de maig a la missa estacional del centenari, celebrada aquell calorós dia “a la farola”, cas de l’arquebisbe catòlic filipí i diplomàtic de la Santa Seu, actualment nunci apostòlic a Espanya monsenyor Bernardito Auza.

Entenc que és un llibre per a tots i que pot ser de consulta tant per a creients com per aquells altres veïns que no ho siguen, però, de la mateixa manera, entenc que és un llibre “creat majoritàriament per gent del poble i per al poble”, un poble tradicionalment bilingüe, on el valencià, malauradament, no està encara a l'altura del castellà, demostrant-se a través dels diferents escrits, fins i tot alguns dels signats per aquelles persones que diàriament s'expressen en valencià, un cert desarrelament envers la seua pròpia llengua.

I és que dels més de quaranta relats, em crida l’atenció que ni el del prior de la basílica, ni el bisbe, ni cap escrit referent als actes dels nou dies del novenari a Santa Maria, ni un bon grapat d’escrits fets des de les diferents parròquies que va recórrer la Santa Imatge, estigueren en valencià.

És veritat que les referències als actes celebrats al Grau, així com els de les parròquies de la Sagrada Família i Sant Joan Baptista del “Pueblo Seco”, juntament amb la introducció feta per l’arxiver de la confraria en l’acte commemoratiu de la coronació i l’escrit de la presidenta de cambreres, a més del poema de la flor natural del certamen literari, estan en valencià, però són quasi una anècdota en el gros de la publicació.

Sembla que recordar l’estada de la Verge entre els castellonencs i fer-ho en castellà siga haja de ser més digne, i dirigir-se a la Verge en valencià, només siga necessari i imprescindible puntualment en frases fetes intercalades enmig d’altres textos, o en discursos per agradar i complaure a tothom, com ho va fer l’alcaldessa tant en l’acte de benvinguda com en la missa del centenari.

No cal dir que l’edició de l’obra haurà suposat un gran esforç de tots i cadascun dels membres de la Reial Confraria i que abans d’editar-se haurà rebut el vistiplau dels que s’intueixen com a patrocinadors o impulsors econòmics d'aquesta, l’ajuntament i la fundació Caixa Castelló, per tant, també ells al costat de les merescudes lloances han de ser sabedors que, una part dels veïns, esperàvem un millor tracte envers la llengua, i que novament, per desídia, desinterés o simplement no donar-li importància, una publicació que mereix un lloc especial en cada llar castellonenca, no estiga, ja no dic que majoritàriament en valencià, però sí com a mínim en igualtat de condició i tracte.

Tot i això, vaja per davant la meua enhorabona pel treball fet i us convide a tots aquells que encara no la conegueu a fer-vos amb un exemplar, que per 15 euros podeu adquirir acudint a la seu de la Confraria. Si estimeu el poble de Castelló, la cultura i la història, tant si sou fidels creients o no, aquest és un bon llibre, record d’un esdeveniment històric del nostre poble. Adquiriu-lo, no us penedireu.

Imprevisible…

Així és com sembla ser el propietari del club Esportiu Castelló. Fa poc més de dos anys, a l’estiu del 2022, un desconegut Haralabos Voulgaris, un milionari grecocanadenc es convertia en el nou propietari de l'entitat de Castàlia per a la qual manifestava que tenia grans projectes al cap. El primer, i així ho va deixar de clar, tornar al Castelló en uns pocs anys, no massa, a l’elit del futbol nacional.

Com a expert en numèrica, aquest boig dels números, va aconseguir de la mà d’un entrenador, gens conegut al futbol espanyol, el neerlandés Dick Schreuder, que el club aconseguira en la temporada passada, la primera del nou grup, professionalizar i sofisticar el joc de l’equip, assolint l’ascens directe a la segona divisió. Amb un estil de futbol agressiu, ofensiu i intel·ligent, fins i tot el nom de l’entrenador va sonar a la fi de la temporada com a sorprenent candidat per ocupar la banqueta del Feyernoord.

I així, amb la màxima confiança propietari-entrenador, va iniciar-se l’actual competició. Després d’una primera volta del calendari oficial, els resultats aconseguits globalment per l’equip, el situaven al mig de la taula classificatòria, semblant que, encara que “a casa” els resultats no eren bons, i en diverses ocasions els aficionats veiem com incomprensiblement es perdien partits, els inesperats resultats positius aconseguits “fora” en camps en els quals difícilment es pensava podia puntuar-se, feien concebre esperances que, l’objectiu marcat pel senyor Voulgaris i esperat pels aficionats per aquesta lliga, la salvació sense patir, s’aconseguiria.

Tanmateix, aquest matí, 20 de gener, o tal vegada encara anit, després de la cruel derrota sofrida contra el Còrdova i amb la rèmora de les tres sofrides de manera correlativa, després de no haver aconseguit cap dels dotze darrers punts que estaven en joc, i tot i que tenia contracte fins al 2027, de manera sorprenent i sense demanar-ho l’afició, com sol ocórrer quan els resultats no acompanyen, tot i que l'equip no està en perill classificatòriament, trobant-se a 8 punts del descens, “l’amo” Voulgaris ha decidit prescindir de l’entrenador.

I si imprevisible ha estat la destitució, més incomprensible encara resulta pels aficionats, la persona triada com a substitut, el deixeble, ajudant i assistent de Dick i fins ara segon entrenador, el també neerlandés Johan Plat.

Com a mínim resulta curiós que Voulgaris en el moment de la destitució  tinguera clar qui havia de ser el seu substitut i, més encara mostrar-se convençut que, tot i ser “de l’escola de Dick”, la seua visió, lideratge i nova perspectiva enfortirà l’equip i el farà avançar, creant una base sòlida per al futur.

Costa imaginar-se que amb Plat les coses seran diferents que amb Dick, ja que com diuen en castellà “de tal palo, tal astilla” o “los mismos perros però, con distintos collares”, malgrat que, i no seria d’estranyar, els aficionats possiblement “sabem de la missa, la meitat”.

S’ha comentat, d'ençà que ocupa la presidència del club, per aquells que més l’han arribat a conéixer, que Bob, així li agrada que l’anomenen, és callat, tímid, observador, intel·ligent i solitari, i ara, a partir de hui, caldrà afegir-li un adjectiu més imprevisible.

Serà capaç Johan Plat de canviar la dinàmica d’un equip que a mesura que avançava la competició ha anat perdent la força de l'inici de la temporada? Aconseguirà millorar els resultats i fer oblidar els darrers fracassos? Caldrà anar pensant que Volugaris és un visionari? Caldrà, a la fi de la temporada, considerar el president com un personatge mític per la ciutat? Només, com passa tantes i tantes vegades, el temps ens donarà la resposta…

De moment el que tenim més que clar és que les accions i els fets d’en Haralabos Voulgaris són imprevisibles, no segueixen un patró conegut i no tenen cap precedent, com a mostra, aquesta destitució, inesperada, no exempta de risc i amb un gran  impacte significatiu que, amb tota seguretat, alterarà el curs de la competició, requerint des d'ara mateix, una ràpida i eficaç adaptació que ha de generar una àgil i contundent reacció.

Oli, farina, sucre, aiguardent, confitura i saber fer: Visca Sant Antoni!

Sant Antoni va néixer al segle III a Egipte.  De jove va sentir la crida de Jesús i se’n va anar a viure al desert, convertint-se en un dels primers anacoretes. Un retir en què el seu aliment eren fonamentalment dàtils i margallons i que, segons es conta en la seua “vida i miracles” va tenir una amistosa relació amb els animals a la vegada que patia fortes temptacions del dimoni, fent mèrits per assolir la santedat. Ja molt ancià, el 17 de gener de l’any 356 va morir, i aquesta data va ser triada per a la seua celebració.

A casa nostra, al País Valencià, Sant Antoni és la festa més celebrada. “Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, diu un refrany valencià, ja que el nostre territori ha estat eminentment agrícola i rural per molts segles, estenent-se la festa per moltes des de les comarques del nord fins a les del sud, venerat pels llauradors i els que tenien animals de càrrega.

Fires d’animals, porrats, curses, jocs, processons, parades d'artesans, espectacles de carrer, partides de pilota, muntada i domadura de cavalls, aplec de danses, fogueres, han estat i continuen sent diferents formes de celebració, conformant al voltant del 17 de gener, un catàleg d’actes molt variat segons pobles i comarques constituint allò que popularment s’anomena “la roda de Sant Antoni”, on cada poble presenta una manera característica de celebrar la festa.

Però si hi ha un element que dona quasi unanimitat a la festa aquest es correspon en l’apartat gastronòmic, són les pastes típiques de Sant Antoni, que malgrat tenir diferents noms i mides, com per exemple “Coquetes” a Benicarló, Albocàsser, Benicàssim o Vinaròs, “Rotlletes” i “Coques de mitja lliura” a Forcall, “Rotllets” a Canet lo Roig, ”Rotllos” a Ribesalbes, “Coquetes de mida antiga o de lliura” a Cinctorres o “Coquetes de torró i cacau” a Benlloc, totes giren al voltant d’una recepta tradicional on, l’oli, la farina, el sucre, i l’aiguardent, conformen la base generalitzada, de tan senzilla i exquisida llepolia.

Com a curiositat cal deixar constància que a Benicarló a més de fer-les, les coquetes després d’ensucrades les emboliquen, conformat l’anomenada “embolicà” una part de la preparació de la festa, i que al Forcall, les coques encara mantenen la mida quasi perduda en la vida diària de la mitja lliura (una lliura 365 grams+/-), de manera que un quilo són tres lliures, elaborant-se al costat de la rotlleta i farcint-les de confitura elaborada a partir de carabassa, sucre i mel.

Aquestes tradicionals “delicatessen”, amb més o menys aiguardent o anís, amb una mida o una altra d’oli, amb la posada del sucre al final del procés o en dues vegades, en forma de rotllet, coqueta, pastisset o pastissot, pastades i cuites amb tot l’amor per tot el veïnat dels pobles, si s’acompanyen  amb un xarrup de vi dolç o licor,  encara “entren” molt millor.

Una tradició gastronòmica que ha perdurat al llarg del temps i s'ha transmés de generació en generació, essent una mostra de la importància que es dona a la relació entre els éssers humans.

La meua recomanació avui és que us informeu i busqueu aquells pobles que encara els dies vinents o properes setmanes viuran de ple la festa i que si podeu, feu costat als seus veïns, acompanyant-los i submergint-vos de ple en la tradició ancestral i estimada de viure la festa. De segur que sereu ben acollits i gaudireu d’una experiència única que us connectarà amb la cultura i les arrels de la nostra comunitat, a la vegada que, us assegure, vos llepareu els dits amb els productes que el ben saber fer i les mans de les mestresses del poble ficaran al vostre abast. Tota una experiència.

Submergiu-vos en la tradició, participeu activament i respecteu la comunitat. Estic segur que aquesta experiència us omplirà de joia i us permetrà viure una trobada única amb les nostres arrels ancestrals.