Setanta anys d’un fet, espectacle?, curiós…

Els catxalots són mamífers relativament plàcids, fins i tot simpàtics i sobretot extraordinaris per la seua mida, resultant d’allò més curiosos, per la seua aparença inusual, per aquelles persones que mai han tingut possibilitat de veure’ls, fet molt habitual als pobles i ciutats de l’Espanya de mitjan segle passat i, per descomptat, a Castelló.

Hui en dia a la televisió i a través dels molts documentals que en els diferents canals podem contemplar, veure aquests cetacis marins en llibertat o fins i tot poder-los veure de prop als grans aquaris, és més que habitual.

Sens dubte el cetaci més famós de la història ha estat Moby Dick, la balena eixida de la imaginació del novel·lista nord-americà Herman Melville, en l’obra del mateix títol publicada el 1851, inspirada en l'epopeia que va patir el balener Essex, de Nantucket, Massachusetts, quan va ser atacat per un catxalot el 1820.

Per la seua intriga, aventura i profunditat temàtica, tot i que en el seu llançament inicial no va tenir un èxit immediat, no van passar massa anys perquè la història transcendira generacions i fronteres, captivant els lectors, i despertant un desig intern d’arribar, algun dia, de veure de prop, un animal tant colossal.

El 30 de gener de 1955 va ser diumenge, el periòdic Mediterraneo a la seua tercera pàgina donava la notícia amb aquest titular: “La ballena gigante Moby Dick estará hoy en Castellón” i és que, tal com es relata a continuació, va ser l’abril anterior,  quan, després de més de quaranta dies de navegació, en aigües de l'oceà atlàntic, veïnes a Casablanca i no gaire llunyanes de Tànger, va ser caçat aquest enorme exemplar de més de 20 metres de llarg i 60 tones de pes, per l'arponer i capità del vaixell Manuel Rico, que, vet per on i casualitats de la vida, era natural de Benicarló.

Un catxalot que per la seua mida extraordinària va ser necessari per al seu desembarcament a Algesires comptar amb una grua flotant portada expressament per aquell menester des del veí Gibraltar, i que, després d’haver estat exhibit a Madrid, Saragossa, Sant Sebastià i Barcelona, la caravana composta per diversos vehicles va recórrer diferents poblacions de França i Itàlia, retornant a Espanya i recalant aquell diumenge 30 i dilluns 31 de gener a Castelló, abans de marxar cap a Portugal.

No queda gens clar a l’entrevista amb el responsable o representant de “l’espectacle” quins eren els mitjans tècnics emprats per a mantenir, per tant de temps, en bon estat la balena, això sí, no va tenir pèls a la llengua a hora de demanar als castellonencs que, aquell diumenge amb la família o, el dilluns amb els mestres, tota la població infantil de la ciutat acudira a la carpa que, ubicada al parc de Ribalta, aixoplugaria a Castelló, només per dos dies, la balena gegant.

Tampoc sabem quina deguera ser la quantitat de pagament de “l’entrada”, ja que resulta curiós que en la propaganda que inseria la mateixa pàgina del diari no hi figurava, ni tampoc la del dia d'abans. Fora el que fora, i malgrat que aquell diumenge va ploure, la balena va tenir admiradors en gran quantitat, formant-se llargues cues a partir de les 10 del matí al voltant de “la farola”, sent encara major el nombre de castellonencs que van acudir a veure l’exemplar l’endemà dilluns quan l’oratge va millorar.

Haurien de passar encara molts anys perquè una altra balena, ens visitara. En aquesta ocasió, estiu del 2009, l’animal va aparéixer a la platja del Serradal, quedant encallat a escassos 40 metres de la platja, on poc després va morir. També el maig del 2011 una balena grisa, de manera extraordinària i excepcional va poder ser vista en aigües de Castelló i més recentment, aquest estiu passat del 2024 van ser les restes d’un cetaci en un estat de descomposició avançat, van aparéixer a la platja del Voramar de Benicàssim, a prop de l’almadrava, causant una gran expectació per la seua gran mida.

Encara que sens dubte la balena més famosa en aquests moments a Castelló siga el restaurant del mateix nom, al passeig de Buenavista del Grau, de tracte familiar, ambient tranquil on pots mantenir una conversa sense sorolls ni molèsties, i amb una magnífica carta.

Quaranta anys i molts més!

Circula per Castelló des de fa un bon grapat d’anys una expressió que diu: “No ets de Castelló... si no has estat a l'Ovella Negra”. Una taverna, un bar, un lloc que t’ajuda a reescriure la teua història personal, tot sol, en companyia o en comunitat.

Un espai que va començar la seua història a mitjans del decenni dels anys 80 del segle passat, en concret un 4 de gener de 1985, de la mà de Toni Edo i Paco Esteve, rehabilitant un antic habitatge ubicat al carrer Sant Fèlix, que prompte va deixar de ser només un espai físic, convertint-se en un tot espai de sentiments, on la diversitat, tant d’edat i de tipus de gent habitual, va conformar i formar part del seu caràcter.

El local, com calia esperar, ha viscut diferents etapes fins a arribar al seu 40 aniversari, funcionant en l’actualitat en règim de cooperativa de consum, amb un nou aire generant una atmosfera pròpia i singular i projectant-se progressivament a l’exterior mitjançant un renovat vessant cultural.

Monòlegs, concerts i vermuts musicals amb taquilla inversa, presentacions de llibres, lectures de poemes, homenatges, tertúlies… i fins i tot representacions teatrals, un pas més l’escala de l’ovella.

Perquè si amics, la vesprada d’ahir dimarts, vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una representació a càrrec de l’associació cultural “viure la mort”, revivint mitjançant el teatre els crims “més sonats” dels darrers segles ocorreguts a la capital i els pobles de la província, prenent el pols a la societat castellonenca d’un temps que no tornarà, amb el polsim d’humor i ironia que caracteritza a aquells “actors i actrius” que conformen aquesta singular companyia sota el bon saber fer de la polifacètica Queta Ródenas.

Amb una trama conduïda per l’eclesiàstic benefactor Juan Bautista Cardona Vives, amb la clara intenció de salvar les ànimes dels assassins, vam reviure els qui, a peu de carrer allí vam acostar-nos, diverses històries verídiques i documentades, testimonis d’una època passada.

Des del surrealista judici ocorregut a la fi del segle XIX que va tenir com a protagonistes uns xiquets, pel simple fet de jugar a les xapes en l’antiga església de Sant Miquel del carrer d’Enmig, fins a un dels darrers casos, encara recordats a Castelló, el de “la casa de los horrores” en el que Emilio Pellicer, conegut com “el Petxina”, juntament amb Rafael Romero Leiva, “el Coixo”, van ser condemnats a començament del 2003 per l'Audiència de Castelló, per l'assassinat de l'enginyer valencià Enrique Benavent, passant pels casos de Fina, que va tindre lloc en un prostíbul en 1902, o el de Peregrina, una dona de Llucena que va assassinar al seu marit l'any 1888, recordats, donant vida i representats per una dotzena d’actors amateurs.

Vet per on, la taverna, la vella ovella negra, ara convertida per poc més d’una hora en arxiu vivent de la memòria col·lectiva de Castelló, ahir va tornar a ser un lloc on el passat i el present, es barregen i, desafiant el pas del temps, a la vegada que els actors i actrius ens recordaven de manera visual i ben directa uns fets reals, ho feien també des del vessant menys conegut, dient-nos sense dir-ho que encara hi ha a Castelló un bar, una taverna, un indret, que no és només un lloc de consum, sinó un espai de cultura i comunitat.

Gràcies, d'una banda, a la Taverna L’Ovella negra. Som cooperativa i, d’altra a l’Associació Cultural Viure la Mort, “l’Ovella” ahir va ser més negra que mai i “la Mort” va eixir del cementeri, gaudint d’un espai amé i unes històries úniques, al voltant d’una temàtica massa vegades invisibilitzada i relegada en moltes ocasions a les hemeroteques. Tot un encert tant en l’un com en l’altre apartat.

La gent que ha passat al llarg d’aquests 40 anys per la taverna, i la majoria dels que ahir allí vam acostar-nos, alguns fins i tot per primera vegada, érem i som veïns i veïnes del mateix poble, persones amb el mateix caràcter i personalitat que la resta dels que mai ha xafat el local o desconeixen l’existència i el treball de l’associació encapçalada per Queta; els uns i els altres, tots, gent d’aquí que amb el nostre quefer diari, construïm la història de Castelló.

Només són números per a la història…

M’agrada ser curiós, escorcollar, treure-li punta a les coses, fins i tot si són banalitats, coses que no surten del comú, vulgars i que no van a cap lloc; com a exemple, el cas concret de les carreres a peu on el repte està en la superació de la pròpia resistència o la velocitat dels contrincants.

Ahir al matí, els carrers i avingudes de Castelló van omplir-se de corredors, en celebrar-se, tal vegada la més cèlebre de les carreres que a la ciutat tenen lloc, la 40 edició de la mitja marató.

Va ser l’any 1984, només un any després de la creació del club d’atletisme “Unió Atlètica Castelló”, quan va donar-se el tret d’eixida d’aquesta prova de fons, una cursa que avui en dia, s’ha convertit en la carrera a peu més antiga de la província. Una prova de la qual van resultar ser els primers guanyadors els atletes Isabel Fuster i Luis Adsuara amb uns temps d'1h 29′ 12″ i  1h 11′ 21″ respectivament.

Des d’aquell moment cada any, excepte algunes contades ocasions, la prova ha anat recorrent els nostres carrers amb diferents objectius marcats per cada participant. Per uns, els més agosarats, guanyar-la i rebaixar el rècord de temps, per altres, rebaixar la seua pròpia marca, per uns tercers, tal vegada la gran majoria, acabar-la.

Així, al costat d’Adsuara que va aconseguir la victòria en diferents edicions en aquells anys 80 i inicis del 90 del segle passat, queden per a la història els millors temps aconseguits i encara no superats per l’atleta marroquí Abdelilah El Manaia amb 1h 03′ 03″, en la 25 edició de l’any 2008, i el de Cristina Jordan Ordiales, l’atleta extremenya, curiosament aconseguit 10 anys després del masculí, en l’edició 35, l’any 2019, parant el cronòmetre en un temps d'1h 14′ 01″.

Repassant els números de l’edició d’ahir crida l’atenció, en primer lloc, el nombre d’inscrits, 2270, en relació amb els que van aconseguir acabar la prova, 1892. Van ser 378 els i les participants que, per motius diversos, sobre exigència, lesió o esgotament van quedar-se, i mai millor dit, pel camí. Si considerem que 21 eren els quilòmetres a recórrer, podem concloure que una mitjana de 18 esportistes per quilòmetre van retirar-se, la qual cosa ens ve a demostrar la duresa de la competició. Naturalment, el nombre de retirats per quilòmetre era major a mesura que la distància recorreguda també ho era.

D’altra banda, ni en la categoria masculina, ni en la femenina, van poder batre’s els rècords de la prova. Luis Agustín Escriche, que corria amb el dorsal 2325 i que va ser el guanyador masculí, amb un temps d'1h 08’ 31″ va quedar-se a 5’ 28″ de la millor marca, mentre que Alicia Alvarez, que corria amb el dorsal 1416, va ser la primera fèmina a arribar a la meta, creuant-la i parant el cronòmetre amb un temps d'1h 16’ 16″, a 2’ 15″ del record, ocupant la posició 35 del rànquing general, superant en més de tres minuts a la següent classificada, Diana Martín, que va travessar la línia de meta en la posició 77.

Només són números que passaran a la història de la prova al costat d’altres curiositats com la que acompanyarà per sempre al corredor Pablo Marquez, dorsal 327 que, va ser el darrer a completar la carrera, invertint 2h 47’ 47″; 1h 39’ 16″ més que el temps de carrera del guanyador. De manera que, quan Agustín Escriche va arribar a la meta, Pablo Marquez encara no havia arribat a la meitat del recorregut.

Una carrera la d’ahir de fons, de resistència, on la velocitat passa a ser anecdòtica. Tot i això, resulta interessant comparar la velocitat mitjana dels guanyadors, en la categoria masculina 5’10m/sg,  i en la femenina 4’58m/sg, amb una diferència de 52 centímetres per segon, amb el darrer classificat que va córrer a una velocitat mitjana de 2’08m/sg.

Motivació, determinació i constància van anar ahir en molts dels corredors per damunt del rendiment competitiu i lliçons de dosificació i cap fred en moments difícils, van poder ser viscuts de prop pels veïns de la ciutat. Gràcies a tots aquells que ho vàreu fer possible i endavant Castelló!

25 metres i 34 tones… 12 anys.

En aquests dies en què la nova escultura de bronze homenatge al Pregoner, del polifacètic artista valencià Jere, adquirida, forçosament?, per l’ajuntament com a llegat sorprés de l’anterior alcaldessa la senyora Marco, de prop de 3 metres d'alçada i  1.500 quilos de pes, complementada amb un pedestal de  500 quilos de formigó i 1,5 metres d’altura, i amb un cost per les butxaques dels castellonencs de més de 130.000 euros, tot sembla indicar, que descartades com a possibles ubicacions la Porta del Sol i Cardona Vives a tocar del carrer Major, finalment sembla s’instal·larà en un espai de la acabada de remodelar i propera a inaugurar-se plaça de Sant Roc, una altra escultura molt més gran, tal vegada l’escultura més gran que mai va arribar a col·locar-se a la nostra ciutat, pren hui un especial protagonisme.

Es tracta de l’obra de Joan Ripollés, coneguda popularment “com la dels coloms” per ser aquella una obra composta inicialment per tres braços i mans subjectant tres coloms, dedicada a homenatjar un dels sentiments universals més valorats per la humanitat: la pau, a més d'honrar les víctimes de terrorisme, la història de la qual presenta, salvant les distàncies, certa similitud amb la del Pregoner, sobretot pels seus vaivens a l'hora de decidir-ne la ubicació, amb tres dades significatives 2004, 2007 i 2010 i, una quarta, el 26 de gener de 2013, tot just hui fa 12 anys.

Corria l’any 2004 quan l’empresa Jujosa, encarregada dels treballs de remodelació de l'avinguda València va pensar regalar a la ciutat “aquella idea de Ripo”, però el 2006 per les dimensions de l’obra imaginada per la brillant i esperpèntica ment de l’artista, i de la rotonda de l'avinguda on havia d’ubicar-se, van resultar totalment desproporcionades, per la qual cosa el projecte va haver de cancel·lar-se.

L’ajuntament el 2007 va considerar un nou emplaçament, la rotonda de confluència de la ronda Sud amb la quadra de la Salera i la carretera de Ribesalbes, però, tampoc aquell va quallar, tal vegada per venir l’espai massa “fora mà” i un problema afegit, el pas d’un gasoducte.

Finalment, el  28 de setembre de 2010, sis anys després de projectar-se i després de quatre anys de treball i diverses modificacions del projecte, una colossal escultura de 25 metres d’alçada i 34 tones de pes, creada amb acer, acer inoxidable i coure, dedicada a la pau en un homenatge a les víctimes del terrorisme amb tres grans coloms subjectats per tres mans, va poder inaugurar-se al seu emplaçament actual, entre la ronda Est i l'avinguda Almassora, convertint-se, ràpidament en un símbol per la ciutat de Castelló.

851 dies després, o cosa que és el mateix, transcorreguts 2 anys, 3 mesos i 27 dies, el 26 de gener del 2013, tot just hui fa 12 anys, al voltant del migdia, a causa del fort vent que aquell dissabte vam patir a Castelló, amb ratxes que van superar els 100 quilòmetres/hora, i que van causar desenes de problemes a tota la província, la part superior de l’obra va caure a terra, per sort sense causar cap dany personal.

No cal dir que el succés va causar una gran expectació entre els veïns i els conductors i preocupació a l’ajuntament i l’artista que, van aprestar-se amb urgència a analitzar conjuntament la situació i començar a planificar les possibles actuacions a dur a termini, centrades fonamentalment a aixecar l’escultura.

Però el sorprenent artista, només dos dies després de l’accident en declaracions públiques, en roda de premsa, va dir que, només unes hores després d’haver caigut, l’escultura li havia parlat tot dient-li “deixa’m, no em toques”, declaracions que, no cal dir, van vindre com anell al dit a l’ajuntament, acceptant la voluntat de l’artista de mantenir l’obra tal com va quedar després de l’esfondrament.

Mentre l’altre monument a la Pau que tenim a la ciutat, ubicat a la plaça de Maria Agustina, després d’haver “perdut el colom” que durant molts anys coronava l’al·legoria obra de l'escultor castellonenc Juan Bautista Adsuara, finalment va ser recuperat i des de fa uns pocs mesos llueix en la seua esplendor original, l’obra de Ripollés, sembla ha quedat definitivament oblidada i aquell espai, ara, dotze anys després de la catàstrofe, sembla ocupat per una obra diferent, també única, l’original partida i caiguda.

Han passat 12 anys, i ara recordem tres mans i tres coloms, o tal vegada eren tres gavines?, que el 2010 van col·locar-nos al mapa de les ciutats amb escultures urbanes més grans, i que als inicis del 2013 van voler volar lliures, però van caure, en una ciutat que no va tenir el valor de deixar enrere el passat i, enfrontant els desafiaments, creure en el valor d’aixecar-se…

Mmmm… no sé, no sé.

Durant molts anys va ser coneguda com a “Glorieta de San Roque”, popularment “el jardinet" o “el forn del Plà”. Des del passat estiu la zona està sofrint una gran remodelació fruit de la reordenació del trànsit rodat, per estar l’indret dins la zona de baixes emissions de la ciutat.

Unes obres que estan a punt de finalitzar i que han suposat l’ampliació de la plaça, eliminant el encreuament entre els carrers Sanahuja i Sant Fèlix, d'una banda, i entre Ros d’Ursinos i arquitecte Maristany per l’altra, així com la reestructuració de la zona enjardinada.

Un espai físic que és el que és i que pren especial protagonisme la setmana de les festes de la Magdalena, perquè allí s’ubiquen la gaiata i la carpa festera del sector 11, els cadafals de les colles; s’organitzen i inicien els Pregons, la Tornà i la desfilada de penitents i gaiates, a la vegada que, al costat de la capelleta del Crist creuclavat, té lloc un dels actes més significatius de la tornada de la romeria, conegut popularment com “les tres caigudes” o adoració de la Creu, comptant amb la presència dels membres de la Confraria de la Sang, el Col·legi Apostòlic, els representants municipals i festers, el clergat i els cantors de la romeria, congregant-se un bon nombre de veïns.

Fins ara tot encaixava, però amb la remodelació han aparegut nous elements que han vingut a ocupar la plaça, nou mobiliari urbà taules i bancs, un nou parc infantil, amb un vaixell i un castell, una bancada del bicicas, noves zones de vianants i enjardinades…, fent del tot impossible que puguen continuar realitzant-se els actes festers tal com anaven fent-se fins ara.

Si li afegim el fet que, quasi amb total seguretat, l’equip de govern municipal considera aquell lloc l’idoni per ubicar l’escultura, recentment adquirida, d’homenatge als pregoners, els veïns, amb bon criteri, comenten a peu de carrer, que “tot allò no cabrà”, i esperen impacients l’arribada de les pròximes setmanes per veure quin és el resultat final i com s’encaixa tot, si és que encaixa.

Malgrat que des del mateix ajuntament s’ha dit en més d’una ocasió que totes les modificacions de la plaça s’han fet consensuadament amb els responsables de la Gaiata, amb el vistiplau dels organitzadors de les festes, de la confraria de la Sang i dels veïns, ara, quan falten pocs dies  per la seua inauguració, s’anuncia ja un primer canvi d’ubicació, que afecta l’acte de les “tres caigudes”, desplaçant-lo uns metres del seu lloc habitual, enfront de la capelleta del Crist, indicant que es realitzarà a partir d’ara al lateral de l’olivera, enfront de la façana del col·legi Bisbe Climent, tot perquè, naturalment, l’espai que resta lliure enfront de la capelleta, resulta més que insuficient.

No sé què passarà amb el monument gaiater i la carpa de la comissió, però si cal que compartisca espai amb el pedestal i la figura eqüestre del pregoner, també trobe que allí hi haurà més d’un problema "de cabuda".

Senyor Toledo, regidor d’urbanisme, no sé si no caldria revisar i condicionar els nous espais del vell “jardinet” perquè tots queden contents, perquè a hores d’ara, ni molts dels veïns de la zona, ni jo mateix les tenim totes…

No dic que l’espai no haja guanyat en vistositat i, tal vegada també el trànsit rodat serà ara més respectuós amb la zona, però el parc infantil tan gran i variat no era l’adequat per aquest lloc.

 La capelleta del Crist ha quedat totalment desdibuixada, quedant quasi com “un pegot” afegit a la plaça, donant la sensació que no l’han treta per no gosar fer-ho, però diríem, vist el resultat, que més bé els hi molestava.

Poques setmanes falten per l’inici de les festes, la prova de foc per la nova glorieta, per veure com encaixa tot al nou forn del Pla, tradició i modernitat, passat i present, en un nou Castelló amb encerts i alguna posada de pota. De moment són molts els dubtes que ens assalten. No sé, no sé…