Algunes "encara porten
cua" com la mort només unes setmanes abans, en Memphis del mític rei del
rock Elvis Aaron Presley, o la publicació del single "héroes" un dels
grans èxits de l'artista britànic David Bowie, o l'altra vida de Madonna, que
aleshores tenia 19 anys, que ni somiava ser la reina del pop i treballava en
quelcom comú i corrent una cafeteria especialitzada en "donuts".
Acostant-nos una mica a casa
recordem com només uns mesos abans, a mitjan juny, la porta de la democràcia es
va reobrir amb les primeres eleccions lliures del 1977, quan els espanyols vam
haver d'aprendre a votar després d'una dictadura franquista, tot en aquell any
en què el Renault 12 i el Citroën CX eren els cotxes de moda, la inflació era
del 30%, naixien 14.618 fills il·legítims i a la la tele el bigot d'Íñigo era
tendència.
Aquell dia, el periòdic
local Mediterraneo, publicava el seu número 12.169 des del seu naixement, feia
40 anys. Constava de 12 pàgines i el seu preu era 12 pessetes. Entre les
notícies de l'apartat "Información General", dues cridaven l'atenció
per damunt les altres: la liberalització de la informació a les ràdios i
l'eliminació de la vista pública del destape a les revistes.
La gestió de la radiodifusió
estatal va ser un assumpte espinós durant la dictadura franquista a causa de la
importància que se li va assignar a aquesta activitat. Ràdio Nacional d'Espanya
tenia l'exclusivitat dels serveis informatius. Totes les emissores tant
públiques com privades havien de connectar amb Ràdio Nacional d'España per
transmetre els diaris parlats elaborats per la cadena oficial. Aquests diaris
parlats, normalment un al migdia i un altre a la nit, eren coneguts com el
"parte", terme de reminiscència militar que recordava els comunicats
de guerra. Tant és així que s'iniciaven amb el toc d'atenció d'un cornetí
d'ordres, i més endavant amb una adaptació d'una crida militar a reunió i
finalitzaven amb un altre, seguit per la invocació Gloriosos caiguts per Déu i
per Espanya. Presents! ia continuació l'Himne Nacional.
La notícia deia en concret que a partir del dilluns 3 d'octubre "las emisoras tendrán libertad de conectar o no con los diarios hablados de la tarde y noche de Radio Nacional de España" i continuava justificant la decisió tot dient que " se continua así con el proceso de liberalización de la información en radio, cuya exclusiva tuvo RNE..." sembla una notícia d'ultratomba, però no, només fa 45 anys...
I que pensar de la segona
notícia? Tot i que va presentar-se com una recomanació administrativa, la
realitat era que els Inspectors de les diferents Delegacions Provincials del
Ministeri de Cultura, van començar a passejar-se, "visitando a los
vendedores de prensa a quienes recomiendan que tapen con otras revistas las
fotografías y titulares que podrían considerarse pornográficos, dejando
únicamente a la vista los titulares de la publicación".
I és que la democràcia va venir acompanyada no només de la llibertat de vot i de lliure elecció d'emissora de ràdio per escoltar la informació, si més no també, per la proliferació i invasió de revistes eròtiques als quioscos. Recordeu? "Bocaccio", "El Papus", "Penthouse", "Playboy"...
Tot i això, la curiositat de les dues notícies, per mi, no està en el fet de poder triar lliurement que escoltar, buscant noves orientacions ideològiques o simplement informació alternativa al mitjà oficial, cosa que molts feien sovint a través de la sintonia de les anomenades ràdios de resistència, de les que Ràdio Espanya Independent, "la pirenaica" va ser líder per molts anys, ni tampoc el fet d'haver de tapar "les vergonyes" quan ja havien estat tot un èxit les pel·lícules d'Andrés Pajares.
La curiositat va ser el fet de revolucionar el periodisme estatal amb informació plural i articles d'interés humà, escàndols públics o polítics o primícies de les bones,
a més a més d'exhibir dones, nacionals o estrangeres amb els pits a l'aire,
fent malbé tota la doctrina puritana del franquisme... Senyor, senyor, quin calvari!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada