Cent anys d'una clínica... oblidada?

Si bé el sistema de sanitat pública estava ja instal·lat a Castelló des del 1944, amb el recordat Institut Nacional de Previsió, la Casa Gran, a l'Hort dels Corders cantonada amb l'avinguda del Rei en Jaume, Castelló no va disposar d'un hospital públic de referència per a ingressos fins a l'any 1967, quan Franco, va inaugurar la residència sanitària de la Mare de Déu del Sagrat Cor, avui Hospital General.

Mentrestant, i a mesura que la ciutat creixia i consolidava el seu paper de capital, a costa de la iniciativa privada, diverses clíniques van anar obrint les portes. Una de les primeres si no la primera va ser la Clínica Operatòria de Sant Josep, coneguda popularment com la del doctor Palomo amb presència durant més de 70 anys al carrer Catalunya, al costat de la Farola.

Un centre sanitari de rajoles blanques i façana neoclàssica, molt familiar, menuda, comptava amb els serveis de cirurgia general, traumatologia i també maternitat i que va ser inaugurada el 7 d'octubre de 1922, tot just ara s'acompleix un segle.

Un edifici projectat per l'arquitecte José Gimeno que comptava a més a més d'una zona d'espera, sales de reconeixement, despatxos, habitacions individuals, sala d'operacions, sala d'esterilització, rayos X, magatzems quirúrgics, menjador, cuina, rebost, sales de bany, sales de visita i altres dependències, totes elles ateses amb diligència per la congregació de monges de Sant Josep de Girona, 10 o 12 "germanes" encarregades amb la seua presència d'oferir a més a més d'assistència als malalts, serenitat i reconfortament. De manera que aquella clínica va ficar a l'abast dels castellonencs, tot el necessari per a la cura del cos i també de l'ànima. Molt aviat la clínica del doctor Palomo es va convertir en un referent a la vida social castellonenca i moltes generacions van veure la seua llum a la sala de parts d'aquesta.

La inauguració ara fa 100 anys, va ser "por todo lo alto", és a dir, de la millor manera possible i comptant amb la presència aquell dissabte de les màximes personalitats polítiques de la ciutat encapçalades pel general governador militar senyor Juan J. García Trejo, l'alcalde, senyor Juan Carbó, el secretari de l'ajuntament, el director de l'institut, el magistrat, senyor Alejandro de Paz, el jutge d'instrucció senyor Muedra, el comandant de Marina, el coronel de la Guàrdia Civil, l'administrador de Correus, el cònsol de la república portuguesa, mossén Santiago Fabra preste de la Trinitat, i els mestres, arquitectes i odontòlegs més afamats del poble.

Va ser el doctor Palomo acompanyat dels col·legues doctors Perichet i Torres i el practicant, hui diríem infermer, senyor Bueso, els encarregats de fer els honors a tan il·lustres convidats i acompanyar-los a fer el recorregut per cada una de les dependències, totes dotades amb els més moderns avanços de la cirurgia.

Naturalment, una vegada acabat el recorregut per totes les instal·lacions, tal com va quedar reflectit a través de la premsa de l'època, va oferir-se als convidats "un lunch", un aperitiu, disposat en taules i fonts prèviament preparades comptant amb el servei de cambrers que anaven "circulant" per la sala oferint el menjar i la beguda que porten a les safates, tot servit sota el control del senyor José Agut, gerent de l'hotel Suís, establiment a qui el doctor Palomo va encarregar tots els detalls.

Per un bon grapat d'anys la clínica del doctor Juan Palomo Martí va representar una gran millora per a la ciutat, que va ser punt de referència a l'hora de resoldre el problema que es plantejava quan era necessària la pràctica d'alguna operació quirúrgica important, evitant haver de desplaçar-se a altres poblacions.

Tant ha canviat la nostra ciutat i la sanitat en aquests 100 anys, que és difícil imaginar que diferent era el panorama sanitari. Anys en què els mitjans humans, tècnics i farmacològics eren més rudimentaris, però en què sobresortien grans homes de la medicina que van deixar una empremta indeleble en el record i la vida de milers de famílies castellonenques i edificis que, plens d'històries i ara muts, encara són testimoni d'una altra època, d'un altre Castelló.