Setanta anys d’un fet, espectacle?, curiós…

Els catxalots són mamífers relativament plàcids, fins i tot simpàtics i sobretot extraordinaris per la seua mida, resultant d’allò més curiosos, per la seua aparença inusual, per aquelles persones que mai han tingut possibilitat de veure’ls, fet molt habitual als pobles i ciutats de l’Espanya de mitjan segle passat i, per descomptat, a Castelló.

Hui en dia a la televisió i a través dels molts documentals que en els diferents canals podem contemplar, veure aquests cetacis marins en llibertat o fins i tot poder-los veure de prop als grans aquaris, és més que habitual.

Sens dubte el cetaci més famós de la història ha estat Moby Dick, la balena eixida de la imaginació del novel·lista nord-americà Herman Melville, en l’obra del mateix títol publicada el 1851, inspirada en l'epopeia que va patir el balener Essex, de Nantucket, Massachusetts, quan va ser atacat per un catxalot el 1820.

Per la seua intriga, aventura i profunditat temàtica, tot i que en el seu llançament inicial no va tenir un èxit immediat, no van passar massa anys perquè la història transcendira generacions i fronteres, captivant els lectors, i despertant un desig intern d’arribar, algun dia, de veure de prop, un animal tant colossal.

El 30 de gener de 1955 va ser diumenge, el periòdic Mediterraneo a la seua tercera pàgina donava la notícia amb aquest titular: “La ballena gigante Moby Dick estará hoy en Castellón” i és que, tal com es relata a continuació, va ser l’abril anterior,  quan, després de més de quaranta dies de navegació, en aigües de l'oceà atlàntic, veïnes a Casablanca i no gaire llunyanes de Tànger, va ser caçat aquest enorme exemplar de més de 20 metres de llarg i 60 tones de pes, per l'arponer i capità del vaixell Manuel Rico, que, vet per on i casualitats de la vida, era natural de Benicarló.

Un catxalot que per la seua mida extraordinària va ser necessari per al seu desembarcament a Algesires comptar amb una grua flotant portada expressament per aquell menester des del veí Gibraltar, i que, després d’haver estat exhibit a Madrid, Saragossa, Sant Sebastià i Barcelona, la caravana composta per diversos vehicles va recórrer diferents poblacions de França i Itàlia, retornant a Espanya i recalant aquell diumenge 30 i dilluns 31 de gener a Castelló, abans de marxar cap a Portugal.

No queda gens clar a l’entrevista amb el responsable o representant de “l’espectacle” quins eren els mitjans tècnics emprats per a mantenir, per tant de temps, en bon estat la balena, això sí, no va tenir pèls a la llengua a hora de demanar als castellonencs que, aquell diumenge amb la família o, el dilluns amb els mestres, tota la població infantil de la ciutat acudira a la carpa que, ubicada al parc de Ribalta, aixoplugaria a Castelló, només per dos dies, la balena gegant.

Tampoc sabem quina deguera ser la quantitat de pagament de “l’entrada”, ja que resulta curiós que en la propaganda que inseria la mateixa pàgina del diari no hi figurava, ni tampoc la del dia d'abans. Fora el que fora, i malgrat que aquell diumenge va ploure, la balena va tenir admiradors en gran quantitat, formant-se llargues cues a partir de les 10 del matí al voltant de “la farola”, sent encara major el nombre de castellonencs que van acudir a veure l’exemplar l’endemà dilluns quan l’oratge va millorar.

Haurien de passar encara molts anys perquè una altra balena, ens visitara. En aquesta ocasió, estiu del 2009, l’animal va aparéixer a la platja del Serradal, quedant encallat a escassos 40 metres de la platja, on poc després va morir. També el maig del 2011 una balena grisa, de manera extraordinària i excepcional va poder ser vista en aigües de Castelló i més recentment, aquest estiu passat del 2024 van ser les restes d’un cetaci en un estat de descomposició avançat, van aparéixer a la platja del Voramar de Benicàssim, a prop de l’almadrava, causant una gran expectació per la seua gran mida.

Encara que sens dubte la balena més famosa en aquests moments a Castelló siga el restaurant del mateix nom, al passeig de Buenavista del Grau, de tracte familiar, ambient tranquil on pots mantenir una conversa sense sorolls ni molèsties, i amb una magnífica carta.

Quaranta anys i molts més!

Circula per Castelló des de fa un bon grapat d’anys una expressió que diu: “No ets de Castelló... si no has estat a l'Ovella Negra”. Una taverna, un bar, un lloc que t’ajuda a reescriure la teua història personal, tot sol, en companyia o en comunitat.

Un espai que va començar la seua història a mitjans del decenni dels anys 80 del segle passat, en concret un 4 de gener de 1985, de la mà de Toni Edo i Paco Esteve, rehabilitant un antic habitatge ubicat al carrer Sant Fèlix, que prompte va deixar de ser només un espai físic, convertint-se en un tot espai de sentiments, on la diversitat, tant d’edat i de tipus de gent habitual, va conformar i formar part del seu caràcter.

El local, com calia esperar, ha viscut diferents etapes fins a arribar al seu 40 aniversari, funcionant en l’actualitat en règim de cooperativa de consum, amb un nou aire generant una atmosfera pròpia i singular i projectant-se progressivament a l’exterior mitjançant un renovat vessant cultural.

Monòlegs, concerts i vermuts musicals amb taquilla inversa, presentacions de llibres, lectures de poemes, homenatges, tertúlies… i fins i tot representacions teatrals, un pas més l’escala de l’ovella.

Perquè si amics, la vesprada d’ahir dimarts, vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una representació a càrrec de l’associació cultural “viure la mort”, revivint mitjançant el teatre els crims “més sonats” dels darrers segles ocorreguts a la capital i els pobles de la província, prenent el pols a la societat castellonenca d’un temps que no tornarà, amb el polsim d’humor i ironia que caracteritza a aquells “actors i actrius” que conformen aquesta singular companyia sota el bon saber fer de la polifacètica Queta Ródenas.

Amb una trama conduïda per l’eclesiàstic benefactor Juan Bautista Cardona Vives, amb la clara intenció de salvar les ànimes dels assassins, vam reviure els qui, a peu de carrer allí vam acostar-nos, diverses històries verídiques i documentades, testimonis d’una època passada.

Des del surrealista judici ocorregut a la fi del segle XIX que va tenir com a protagonistes uns xiquets, pel simple fet de jugar a les xapes en l’antiga església de Sant Miquel del carrer d’Enmig, fins a un dels darrers casos, encara recordats a Castelló, el de “la casa de los horrores” en el que Emilio Pellicer, conegut com “el Petxina”, juntament amb Rafael Romero Leiva, “el Coixo”, van ser condemnats a començament del 2003 per l'Audiència de Castelló, per l'assassinat de l'enginyer valencià Enrique Benavent, passant pels casos de Fina, que va tindre lloc en un prostíbul en 1902, o el de Peregrina, una dona de Llucena que va assassinar al seu marit l'any 1888, recordats, donant vida i representats per una dotzena d’actors amateurs.

Vet per on, la taverna, la vella ovella negra, ara convertida per poc més d’una hora en arxiu vivent de la memòria col·lectiva de Castelló, ahir va tornar a ser un lloc on el passat i el present, es barregen i, desafiant el pas del temps, a la vegada que els actors i actrius ens recordaven de manera visual i ben directa uns fets reals, ho feien també des del vessant menys conegut, dient-nos sense dir-ho que encara hi ha a Castelló un bar, una taverna, un indret, que no és només un lloc de consum, sinó un espai de cultura i comunitat.

Gràcies, d'una banda, a la Taverna L’Ovella negra. Som cooperativa i, d’altra a l’Associació Cultural Viure la Mort, “l’Ovella” ahir va ser més negra que mai i “la Mort” va eixir del cementeri, gaudint d’un espai amé i unes històries úniques, al voltant d’una temàtica massa vegades invisibilitzada i relegada en moltes ocasions a les hemeroteques. Tot un encert tant en l’un com en l’altre apartat.

La gent que ha passat al llarg d’aquests 40 anys per la taverna, i la majoria dels que ahir allí vam acostar-nos, alguns fins i tot per primera vegada, érem i som veïns i veïnes del mateix poble, persones amb el mateix caràcter i personalitat que la resta dels que mai ha xafat el local o desconeixen l’existència i el treball de l’associació encapçalada per Queta; els uns i els altres, tots, gent d’aquí que amb el nostre quefer diari, construïm la història de Castelló.

Només són números per a la història…

M’agrada ser curiós, escorcollar, treure-li punta a les coses, fins i tot si són banalitats, coses que no surten del comú, vulgars i que no van a cap lloc; com a exemple, el cas concret de les carreres a peu on el repte està en la superació de la pròpia resistència o la velocitat dels contrincants.

Ahir al matí, els carrers i avingudes de Castelló van omplir-se de corredors, en celebrar-se, tal vegada la més cèlebre de les carreres que a la ciutat tenen lloc, la 40 edició de la mitja marató.

Va ser l’any 1984, només un any després de la creació del club d’atletisme “Unió Atlètica Castelló”, quan va donar-se el tret d’eixida d’aquesta prova de fons, una cursa que avui en dia, s’ha convertit en la carrera a peu més antiga de la província. Una prova de la qual van resultar ser els primers guanyadors els atletes Isabel Fuster i Luis Adsuara amb uns temps d'1h 29′ 12″ i  1h 11′ 21″ respectivament.

Des d’aquell moment cada any, excepte algunes contades ocasions, la prova ha anat recorrent els nostres carrers amb diferents objectius marcats per cada participant. Per uns, els més agosarats, guanyar-la i rebaixar el rècord de temps, per altres, rebaixar la seua pròpia marca, per uns tercers, tal vegada la gran majoria, acabar-la.

Així, al costat d’Adsuara que va aconseguir la victòria en diferents edicions en aquells anys 80 i inicis del 90 del segle passat, queden per a la història els millors temps aconseguits i encara no superats per l’atleta marroquí Abdelilah El Manaia amb 1h 03′ 03″, en la 25 edició de l’any 2008, i el de Cristina Jordan Ordiales, l’atleta extremenya, curiosament aconseguit 10 anys després del masculí, en l’edició 35, l’any 2019, parant el cronòmetre en un temps d'1h 14′ 01″.

Repassant els números de l’edició d’ahir crida l’atenció, en primer lloc, el nombre d’inscrits, 2270, en relació amb els que van aconseguir acabar la prova, 1892. Van ser 378 els i les participants que, per motius diversos, sobre exigència, lesió o esgotament van quedar-se, i mai millor dit, pel camí. Si considerem que 21 eren els quilòmetres a recórrer, podem concloure que una mitjana de 18 esportistes per quilòmetre van retirar-se, la qual cosa ens ve a demostrar la duresa de la competició. Naturalment, el nombre de retirats per quilòmetre era major a mesura que la distància recorreguda també ho era.

D’altra banda, ni en la categoria masculina, ni en la femenina, van poder batre’s els rècords de la prova. Luis Agustín Escriche, que corria amb el dorsal 2325 i que va ser el guanyador masculí, amb un temps d'1h 08’ 31″ va quedar-se a 5’ 28″ de la millor marca, mentre que Alicia Alvarez, que corria amb el dorsal 1416, va ser la primera fèmina a arribar a la meta, creuant-la i parant el cronòmetre amb un temps d'1h 16’ 16″, a 2’ 15″ del record, ocupant la posició 35 del rànquing general, superant en més de tres minuts a la següent classificada, Diana Martín, que va travessar la línia de meta en la posició 77.

Només són números que passaran a la història de la prova al costat d’altres curiositats com la que acompanyarà per sempre al corredor Pablo Marquez, dorsal 327 que, va ser el darrer a completar la carrera, invertint 2h 47’ 47″; 1h 39’ 16″ més que el temps de carrera del guanyador. De manera que, quan Agustín Escriche va arribar a la meta, Pablo Marquez encara no havia arribat a la meitat del recorregut.

Una carrera la d’ahir de fons, de resistència, on la velocitat passa a ser anecdòtica. Tot i això, resulta interessant comparar la velocitat mitjana dels guanyadors, en la categoria masculina 5’10m/sg,  i en la femenina 4’58m/sg, amb una diferència de 52 centímetres per segon, amb el darrer classificat que va córrer a una velocitat mitjana de 2’08m/sg.

Motivació, determinació i constància van anar ahir en molts dels corredors per damunt del rendiment competitiu i lliçons de dosificació i cap fred en moments difícils, van poder ser viscuts de prop pels veïns de la ciutat. Gràcies a tots aquells que ho vàreu fer possible i endavant Castelló!

25 metres i 34 tones… 12 anys.

En aquests dies en què la nova escultura de bronze homenatge al Pregoner, del polifacètic artista valencià Jere, adquirida, forçosament?, per l’ajuntament com a llegat sorprés de l’anterior alcaldessa la senyora Marco, de prop de 3 metres d'alçada i  1.500 quilos de pes, complementada amb un pedestal de  500 quilos de formigó i 1,5 metres d’altura, i amb un cost per les butxaques dels castellonencs de més de 130.000 euros, tot sembla indicar, que descartades com a possibles ubicacions la Porta del Sol i Cardona Vives a tocar del carrer Major, finalment sembla s’instal·larà en un espai de la acabada de remodelar i propera a inaugurar-se plaça de Sant Roc, una altra escultura molt més gran, tal vegada l’escultura més gran que mai va arribar a col·locar-se a la nostra ciutat, pren hui un especial protagonisme.

Es tracta de l’obra de Joan Ripollés, coneguda popularment “com la dels coloms” per ser aquella una obra composta inicialment per tres braços i mans subjectant tres coloms, dedicada a homenatjar un dels sentiments universals més valorats per la humanitat: la pau, a més d'honrar les víctimes de terrorisme, la història de la qual presenta, salvant les distàncies, certa similitud amb la del Pregoner, sobretot pels seus vaivens a l'hora de decidir-ne la ubicació, amb tres dades significatives 2004, 2007 i 2010 i, una quarta, el 26 de gener de 2013, tot just hui fa 12 anys.

Corria l’any 2004 quan l’empresa Jujosa, encarregada dels treballs de remodelació de l'avinguda València va pensar regalar a la ciutat “aquella idea de Ripo”, però el 2006 per les dimensions de l’obra imaginada per la brillant i esperpèntica ment de l’artista, i de la rotonda de l'avinguda on havia d’ubicar-se, van resultar totalment desproporcionades, per la qual cosa el projecte va haver de cancel·lar-se.

L’ajuntament el 2007 va considerar un nou emplaçament, la rotonda de confluència de la ronda Sud amb la quadra de la Salera i la carretera de Ribesalbes, però, tampoc aquell va quallar, tal vegada per venir l’espai massa “fora mà” i un problema afegit, el pas d’un gasoducte.

Finalment, el  28 de setembre de 2010, sis anys després de projectar-se i després de quatre anys de treball i diverses modificacions del projecte, una colossal escultura de 25 metres d’alçada i 34 tones de pes, creada amb acer, acer inoxidable i coure, dedicada a la pau en un homenatge a les víctimes del terrorisme amb tres grans coloms subjectats per tres mans, va poder inaugurar-se al seu emplaçament actual, entre la ronda Est i l'avinguda Almassora, convertint-se, ràpidament en un símbol per la ciutat de Castelló.

851 dies després, o cosa que és el mateix, transcorreguts 2 anys, 3 mesos i 27 dies, el 26 de gener del 2013, tot just hui fa 12 anys, al voltant del migdia, a causa del fort vent que aquell dissabte vam patir a Castelló, amb ratxes que van superar els 100 quilòmetres/hora, i que van causar desenes de problemes a tota la província, la part superior de l’obra va caure a terra, per sort sense causar cap dany personal.

No cal dir que el succés va causar una gran expectació entre els veïns i els conductors i preocupació a l’ajuntament i l’artista que, van aprestar-se amb urgència a analitzar conjuntament la situació i començar a planificar les possibles actuacions a dur a termini, centrades fonamentalment a aixecar l’escultura.

Però el sorprenent artista, només dos dies després de l’accident en declaracions públiques, en roda de premsa, va dir que, només unes hores després d’haver caigut, l’escultura li havia parlat tot dient-li “deixa’m, no em toques”, declaracions que, no cal dir, van vindre com anell al dit a l’ajuntament, acceptant la voluntat de l’artista de mantenir l’obra tal com va quedar després de l’esfondrament.

Mentre l’altre monument a la Pau que tenim a la ciutat, ubicat a la plaça de Maria Agustina, després d’haver “perdut el colom” que durant molts anys coronava l’al·legoria obra de l'escultor castellonenc Juan Bautista Adsuara, finalment va ser recuperat i des de fa uns pocs mesos llueix en la seua esplendor original, l’obra de Ripollés, sembla ha quedat definitivament oblidada i aquell espai, ara, dotze anys després de la catàstrofe, sembla ocupat per una obra diferent, també única, l’original partida i caiguda.

Han passat 12 anys, i ara recordem tres mans i tres coloms, o tal vegada eren tres gavines?, que el 2010 van col·locar-nos al mapa de les ciutats amb escultures urbanes més grans, i que als inicis del 2013 van voler volar lliures, però van caure, en una ciutat que no va tenir el valor de deixar enrere el passat i, enfrontant els desafiaments, creure en el valor d’aixecar-se…

Mmmm… no sé, no sé.

Durant molts anys va ser coneguda com a “Glorieta de San Roque”, popularment “el jardinet" o “el forn del Plà”. Des del passat estiu la zona està sofrint una gran remodelació fruit de la reordenació del trànsit rodat, per estar l’indret dins la zona de baixes emissions de la ciutat.

Unes obres que estan a punt de finalitzar i que han suposat l’ampliació de la plaça, eliminant el encreuament entre els carrers Sanahuja i Sant Fèlix, d'una banda, i entre Ros d’Ursinos i arquitecte Maristany per l’altra, així com la reestructuració de la zona enjardinada.

Un espai físic que és el que és i que pren especial protagonisme la setmana de les festes de la Magdalena, perquè allí s’ubiquen la gaiata i la carpa festera del sector 11, els cadafals de les colles; s’organitzen i inicien els Pregons, la Tornà i la desfilada de penitents i gaiates, a la vegada que, al costat de la capelleta del Crist creuclavat, té lloc un dels actes més significatius de la tornada de la romeria, conegut popularment com “les tres caigudes” o adoració de la Creu, comptant amb la presència dels membres de la Confraria de la Sang, el Col·legi Apostòlic, els representants municipals i festers, el clergat i els cantors de la romeria, congregant-se un bon nombre de veïns.

Fins ara tot encaixava, però amb la remodelació han aparegut nous elements que han vingut a ocupar la plaça, nou mobiliari urbà taules i bancs, un nou parc infantil, amb un vaixell i un castell, una bancada del bicicas, noves zones de vianants i enjardinades…, fent del tot impossible que puguen continuar realitzant-se els actes festers tal com anaven fent-se fins ara.

Si li afegim el fet que, quasi amb total seguretat, l’equip de govern municipal considera aquell lloc l’idoni per ubicar l’escultura, recentment adquirida, d’homenatge als pregoners, els veïns, amb bon criteri, comenten a peu de carrer, que “tot allò no cabrà”, i esperen impacients l’arribada de les pròximes setmanes per veure quin és el resultat final i com s’encaixa tot, si és que encaixa.

Malgrat que des del mateix ajuntament s’ha dit en més d’una ocasió que totes les modificacions de la plaça s’han fet consensuadament amb els responsables de la Gaiata, amb el vistiplau dels organitzadors de les festes, de la confraria de la Sang i dels veïns, ara, quan falten pocs dies  per la seua inauguració, s’anuncia ja un primer canvi d’ubicació, que afecta l’acte de les “tres caigudes”, desplaçant-lo uns metres del seu lloc habitual, enfront de la capelleta del Crist, indicant que es realitzarà a partir d’ara al lateral de l’olivera, enfront de la façana del col·legi Bisbe Climent, tot perquè, naturalment, l’espai que resta lliure enfront de la capelleta, resulta més que insuficient.

No sé què passarà amb el monument gaiater i la carpa de la comissió, però si cal que compartisca espai amb el pedestal i la figura eqüestre del pregoner, també trobe que allí hi haurà més d’un problema "de cabuda".

Senyor Toledo, regidor d’urbanisme, no sé si no caldria revisar i condicionar els nous espais del vell “jardinet” perquè tots queden contents, perquè a hores d’ara, ni molts dels veïns de la zona, ni jo mateix les tenim totes…

No dic que l’espai no haja guanyat en vistositat i, tal vegada també el trànsit rodat serà ara més respectuós amb la zona, però el parc infantil tan gran i variat no era l’adequat per aquest lloc.

 La capelleta del Crist ha quedat totalment desdibuixada, quedant quasi com “un pegot” afegit a la plaça, donant la sensació que no l’han treta per no gosar fer-ho, però diríem, vist el resultat, que més bé els hi molestava.

Poques setmanes falten per l’inici de les festes, la prova de foc per la nova glorieta, per veure com encaixa tot al nou forn del Pla, tradició i modernitat, passat i present, en un nou Castelló amb encerts i alguna posada de pota. De moment són molts els dubtes que ens assalten. No sé, no sé…

“Y de lo nuestro pa cuando…”

"El Anillo" és una cançó de pop llatí amb un ritme carioca, sexy i provocativa, gravada per l'artista nord-americana Jennifer López l'abril de 2018, que va arribar a ocupar el lloc nové a Espanya en nombre de vendes i reproduccions, fonamentalment perquè va ser considerada quasi com un himne per les dones, que havent posat el seu temps i esforç en alguna cosa o fet, en aquest cas com diu la lletra, en una relació amorosa, "Em tractes com una princesa i em dones el que et demane, però l’anell per a quan”, passen el temps esperant que allò es consolide i es faça realitat.

Aquesta cançó m’està venint al cap en aquests dies, en veure com la Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació mitjançant una resolució de 26 de desembre de 2024, publicada al DOGV del passat dijous 16 de gener, convoca novament les subvencions destinades a la promoció de l'ús del valencià en l'àmbit festiu, tant per llibres de les Falles com de la Magdalena, per a l'any 2025.

Una resolució que en el paràgraf segon del segon apartat, en referència a la dotació econòmica i modalitats dels premis, diu textualment: “La resolució de la convocatòria queda condicionada a l’existència de crèdit adequat i suficient per a atendre-la en els pressupostos de la Generalitat per a l’exercici econòmic 2025”, i que si no entenc malament vol dir que es pagaran a les gaiates i colles que resulten guanyadores les corresponents ajudes “si hi ha diners”.

Ara, comença a entendre’s el que crec està passant en aquests moments. Si fem una mica d’història recordem, que també una resolució de 29 de desembre del 2023, del mateix conseller d’Educació, publicada al DOGV del 08.01.2024, va convocar les subvencions per a la promoció de l’ús del valencià en l’àmbit festiu, llibres de Falles i llibres de Magdalena per a l’exercici pressupostari de 2024, on en el mateix paràgraf segon del segon apartat, en referència a la dotació econòmica i modalitats dels premis, en aquell moment deia: “L’import anirà a càrrec de la línia S0291, destinada a la promoció del valencià, del capítol IV, del programa 422D00 del pressupost de 2024 de la Generalitat Valenciana”.

Resolta la convocatòria van resultar guanyadores dels primers premis, en la modalitat de llibrets de Gaiata, les comissions de sector 6, 5 i 1, mentre en l’apartat de Colles, les guanyadores van ser El Rebombori, l’Aljama, El Pixaví, El Magre i el Rei Barbut, que van rebre  els guardons de mans del director general d'Ordenació Educativa i Política Lingüística, Ignacio Martínez, en un acte públic celebrat el dimecres 28 de febrer del 2024 al teatre principal de Castelló.

Dic van rebre els guardons, perquè va ser això, simplement uns simples estendards, uns banderins, a l’espera de fer-se efectiva les dotacions econòmiques que havien d’acompanyar-los d’acord amb l’articulat de la convocatòria.

I el temps va passant, passa la setmana festera del 2024, l’estiu, la tardor i arriba l’hivern i de la subvenció ni rastre, tot i que ja va encarregar-se el senyor Martínez en el parlament del teatre de deixar clar que aquestes subvencions venien a demostrar la disponibilitat de la Conselleria d’Educació pel que fa al suport del valencià.

Encara hui, després de transcorreguts 10 mesos de l’acte de lliurament, veien quina era aquella “disponibilitat”; els 32.000 euros que havien de rebre les gaiates i els 20.000 de les colles, és a dir els més de 50.000 euros de la línia S0291, del capítol IV, del programa 422D00, no han arribat als seus destinataris. Arribaran? Eixa és la qüestió…

No vull pensar que s’hagen “esfumat”, que s’hagen quedat “pel camí”, però resulta més que curiós que en la convocatòria que ara resta encara oberta, la subvenció aparega “condicionada a l’existència de crèdit”…

Senyor conseller Rovira, senyor director general Martínez, entenem que en aquests moments hi haja altres prioritats, que els diners públics facen falta per altres menesters, però si ja estaven al calaix de les subvencions, per què no van lliurar-se en el seu moment? I ara què? De “lo nuestro, pa cuando?”

Seguim igual…

De la mateixa manera que “el colom”, símbol universal de la pau, que rematava l’escultura
d’Adsuara de 1967, al·legoria d’esvelta figura femenina, ubicada a la plaça de Maria Agustina, va desaparéixer fruit del vandalisme urbà, i va tardar un bon grapa d’anys en ser substituït per una còpia exacta, altres elements urbans, ja siga fruit del gamberrisme en uns casos o de la desídia en uns altres, altres peces del patrimoni urbà castellonenc, es ressenten amb el pas dels anys.

Em ve al cap, l’estàtua  de Carles Vento, que evoca i recorda la figura del “sereno”, obra ubicada des del 2008 al carrer Navarra cantó amb Bayer, que després d’haver sofert continuats atacs, arrancant-li en diferents accions l’agafador del fanal que aquella figura té als seus peus, i després d’haver-se refet tantes vegades com era arrencat, l’ajuntament, sembla haver-hi desistit i, des de fa també un bon grapat d’anys, el fanal no té ansa.

També, en aquest cas a la plaça de la muralla liberal, des dels inicis de la democràcia, al costat del llenç de la muralla, existeix una bassa amb un brollador amb  una escultura que, representant que està jugant amb l’aigua, ens mostra la figura ajupida d’un xiquet. Una peça que va ser objecte de robatori allà pel 2011 i que en no ser mai trobada,  passant més de set anys perquè finalment, el 2018, fora substituïda per una altra igual.

Millor sort està tenint una altra obra, també de Carlos Vento, del 2004, homenatge a la mestressa de casa, ubicada al passatge d’En José García, a tocar del mercat, que representa una dona jove que, caminant amb pas decidit, es dirigeix al mercat portant a la mà dreta, un cistell ple de queviures, que per obra “d’algun graciós” també ha sofert, en diferents ocasions, el robatori de l’ansa; però, tal vegada per trobar-se en un lloc més cèntric, fins ara, cada vegada que desapareix l’ansa del cistell, aquesta tarda pocs dies en ser restaurada.

Aquestes accions podrien fer-me pensar que, el fet de trobar-se el patrimoni urbà més o menys cèntric amb relació a la plaça Major, fa que hi haja una major atenció i dedicació quan calga intervindre sobre el mateix per alguna situació excepcional.

Però no, no és així. Només cal fixar-se en el nou edifici municipal, aquell queper a completar les dependències de “ca la vila” va construir-se en temps del primer ajuntament democràtic, ocupant el solar en què hi havia fins als inicis dels anys 70 del segle passat les “cases de les ànimes”, la façana del qual s’encara amb la del mercat central.

Una façana que des del mateix moment de la seua construcció va estar decorada amb uns baixos relleus representatius dels personatges mitològics de la ciutat, així com un rellotge de sol i una frase mítica del popular “Tombatossals”. Però malgrat que allà pel 2016 va fer-se-li una rentada de cara, que va incloure la pintura de la façana, la neteja de les escultures i l'arranjament de la fusteria de finestres i balcons, instal·lant-se jardineres amb geranis, el fet va ser que, o la pintura era de qualitat molt baixa o el temps no passa de bades i, a hores d’ara ni es veuen les hores i marques del rellotge de sol, fent-lo del tot inservible i, tampoc es pot arribar a llegir la frase de l’heroi mitològic castellonenc.

I passen els anys i cada vegada es difuminen més les hores, marques i textos, i sembla que ningú, ni des del govern, ni des de l’oposició, manifesten el mínim interés per la recuperació, una recuperació que no ha de suposar una gran despesa econòmica per la ciutat.

Patrimoni urbà cèntric, el més cèntric de la ciutat, i, tanmateix, abandonat, sense el més petit manteniment. Si no és fàcil fer entendre els visitants el significat dels baixos relleus, i el text que els acompanyen, imagineu-vos si li afegim la seua quasi desaparició engolits i difuminats.

I no, no és aquesta la primera ocasió que porte aquesta situació al blog, ni tampoc la primera ocasió en què ho comente amb els amics, companys i coneguts que em trobe cada vegada que passe per la plaça, però seguim igual, no hi ha manera que ens facen cas, ni l’equip municipal d’abans ni tampoc l’actual. Continuem igual, fins quan? El temps ens ho dirà…

“Mariconada”

No em considere una persona malparlada ni tampoc m’agrada emprar a les meues converses paraules malsonants, però m’haureu de disculpar el títol que amb el que hui encapçale aquest comentari.  Per descomptat res té a veure amb les persones homosexuals que em mereixen el màxim respecte envers la seua identitat i les seues relacions afectives.

És de sobra coneguda, que aquesta paraula mal sonant, en un sentit figurat pot considerar-se quasi sinònim de ximpleria i, que s’empra habitualment en casos com per exemple “no sé per què has comprat aquesta mariconada”, quan volem referir-nos a algun objecte, article, element, instrument o peça amb poc o sense cap valor ni utilitat.

És el primer que m’ha vingut al cap quan he llegit la notícia, que feia referència a la celebració des de hui 22 i fins al diumenge 26 a Madrid de la Fira de Turisme Fitur, en què la Generalitat Valenciana, com és habitual, participa, en aquesta ocasió amb un estand que buscant mostrar un territori unificat, reforça el concepte de Comunitat, basat en la forma de viure, amb un color dominant, el blau, representatiu de la mar i dels rius, al costat d’altres més càlids, emulant els colors de la sorra i les terres de cultiu, amb els verds de l’horta i els camps i els foscos de les nits d’esbarjo i festa.

Més de dos milions d’euros invertits en 2.645 metres quadrats, conformant una gran plaça i amb una gran pantalla corba que permet la visualització de continguts per ambdues cares. Tota una gran estructura on empreses, expositors i patronats turístics de les tres províncies, es deixaran la pell per aconseguir incentivar el turisme al nostre territori i augmentar la internacionalització dels futurs visitants.

Molt bé, tot i que dos milions d’euros crec són massa diners, res a objectar fins ací. Però si anem una mica més enllà, resulta que aquest estant es presenta innovador en l’aspecte de voler ser venut com “una experiència immersiva”, és a dir, com un format visual que vol submergir el visitant en un entorn virtual amb un propòsit clarament comercial.

I com creeu s’ha pensat aconseguir aquest efecte? Amb la presència de "tarongers ornamentals", reals o de plàstic, no ho deixa clar la notícia, i "nebulitzadors amb fragància de tarongina". Enteneu ara el perquè del títol?

He vist en més d’un espai públic, sobretot a l’estiu, l’intent de refredar l’ambient amb l’ús de sistemes de nebulització d’aigua, amb un intent d’entrar en ple contacte amb la natura, creant zones de boira i aconseguint, d’una manera ecològica, reduir la temperatura de l’entorn i mantenir un ambient fresc, però que, en un espai tancat, un pavelló i en ple mes de gener, uns tarongers nebulitzen aroma de tarongina, a parer meu, pot arribar a ser fins i tot de mal gust, vaja, una mariconada, una parida.

No sé si la sorprenent idea dels tarongers amb nebulitzadors haurà eixit de la nova consellera de l’àmbit, la senyora Marián Cano, no crec, més prompte em decante per pensar que haurà estat “brillant idea”, o cal dir manera de guanyar més diners?, dels responsables de “Viajes El Corte Inglés” venturosos vencedors del concurs públic convocat a l’efecte i que han elaborat la proposta de l’estand.

No dubte que FITUR siga el gran event global de la indústria turística, tampoc que supose l’esforç de tot el sector turístic espanyol, per demostrar dia rere dia el seu dinamisme i la seua capacitat per innovar, però dubte que amb nebulitzadors de tarongina, recuperem, com aposta la consellera de turisme, la nostra autoestima aprofitant les oportunitats del sector, aconseguint “cridar l’atenció” i atraure nous clients.

Més aviat, i tirant per a casa, hauran de ser la projecció d’Escala a Castelló, el Som Festival, el Festival del Vent, les rutes ceràmiques o les de Sabor entre d'altres, les  accions les que cal potenciar i deixar-se d’oloretes i boires, que sembla costen massa diners per tan poc forment.

Dues-centes quaranta pàgines d’història recent.

Des que vaig conéixer la seua publicació, he de confessar, tenia ganes d’aconseguir-lo, tenia curiositat en veure quin havia estat el resultat final i, ara, hui, després d’haver-la fullejada i d’haver-me entretés entre les seues pàgines, puc dir que no m’ha decebut, que estem front un document que, de segur, passarà a la història del nostre poble com una obra de record i de consulta per als anys i generacions venidores.

M’estic referint al llibre que amb el títol “De l’amor nostre, Señora. Historiografia d’una visita centenaria”, acabe d’editar la Reial Confraria de Nostra Senyora del Lledó, com a record gràfic, literari i fotogràfic, de les celebracions principals del Centenari de la Coronació de la Patrona la Verge del Lledó, actes que van tenir lloc al llarg i ample de tot el terme municipal, vila i ravals, entre els dies 13 d’abril i 5 de maig del passat 2024.

Un llibre que a través de les seues 240 pàgines recull un bon grapat de fotografies a tot color dels diferents actes i moments més emblemàtics així com més d’una quarantena de textos de lloança i manifestació de l’amor del poble de Castelló envers la “Nostra Mareta”, escrits per persones de gran importància a la ciutat, com l’alcaldessa o el bisbe de la diòcesi, fins a veïns anònims, passant per les grans personalitats eclesiàstiques que van participar i ser testimoni i protagonistes directes, aquell 4 de maig a la missa estacional del centenari, celebrada aquell calorós dia “a la farola”, cas de l’arquebisbe catòlic filipí i diplomàtic de la Santa Seu, actualment nunci apostòlic a Espanya monsenyor Bernardito Auza.

Entenc que és un llibre per a tots i que pot ser de consulta tant per a creients com per aquells altres veïns que no ho siguen, però, de la mateixa manera, entenc que és un llibre “creat majoritàriament per gent del poble i per al poble”, un poble tradicionalment bilingüe, on el valencià, malauradament, no està encara a l'altura del castellà, demostrant-se a través dels diferents escrits, fins i tot alguns dels signats per aquelles persones que diàriament s'expressen en valencià, un cert desarrelament envers la seua pròpia llengua.

I és que dels més de quaranta relats, em crida l’atenció que ni el del prior de la basílica, ni el bisbe, ni cap escrit referent als actes dels nou dies del novenari a Santa Maria, ni un bon grapat d’escrits fets des de les diferents parròquies que va recórrer la Santa Imatge, estigueren en valencià.

És veritat que les referències als actes celebrats al Grau, així com els de les parròquies de la Sagrada Família i Sant Joan Baptista del “Pueblo Seco”, juntament amb la introducció feta per l’arxiver de la confraria en l’acte commemoratiu de la coronació i l’escrit de la presidenta de cambreres, a més del poema de la flor natural del certamen literari, estan en valencià, però són quasi una anècdota en el gros de la publicació.

Sembla que recordar l’estada de la Verge entre els castellonencs i fer-ho en castellà siga haja de ser més digne, i dirigir-se a la Verge en valencià, només siga necessari i imprescindible puntualment en frases fetes intercalades enmig d’altres textos, o en discursos per agradar i complaure a tothom, com ho va fer l’alcaldessa tant en l’acte de benvinguda com en la missa del centenari.

No cal dir que l’edició de l’obra haurà suposat un gran esforç de tots i cadascun dels membres de la Reial Confraria i que abans d’editar-se haurà rebut el vistiplau dels que s’intueixen com a patrocinadors o impulsors econòmics d'aquesta, l’ajuntament i la fundació Caixa Castelló, per tant, també ells al costat de les merescudes lloances han de ser sabedors que, una part dels veïns, esperàvem un millor tracte envers la llengua, i que novament, per desídia, desinterés o simplement no donar-li importància, una publicació que mereix un lloc especial en cada llar castellonenca, no estiga, ja no dic que majoritàriament en valencià, però sí com a mínim en igualtat de condició i tracte.

Tot i això, vaja per davant la meua enhorabona pel treball fet i us convide a tots aquells que encara no la conegueu a fer-vos amb un exemplar, que per 15 euros podeu adquirir acudint a la seu de la Confraria. Si estimeu el poble de Castelló, la cultura i la història, tant si sou fidels creients o no, aquest és un bon llibre, record d’un esdeveniment històric del nostre poble. Adquiriu-lo, no us penedireu.

Imprevisible…

Així és com sembla ser el propietari del club Esportiu Castelló. Fa poc més de dos anys, a l’estiu del 2022, un desconegut Haralabos Voulgaris, un milionari grecocanadenc es convertia en el nou propietari de l'entitat de Castàlia per a la qual manifestava que tenia grans projectes al cap. El primer, i així ho va deixar de clar, tornar al Castelló en uns pocs anys, no massa, a l’elit del futbol nacional.

Com a expert en numèrica, aquest boig dels números, va aconseguir de la mà d’un entrenador, gens conegut al futbol espanyol, el neerlandés Dick Schreuder, que el club aconseguira en la temporada passada, la primera del nou grup, professionalizar i sofisticar el joc de l’equip, assolint l’ascens directe a la segona divisió. Amb un estil de futbol agressiu, ofensiu i intel·ligent, fins i tot el nom de l’entrenador va sonar a la fi de la temporada com a sorprenent candidat per ocupar la banqueta del Feyernoord.

I així, amb la màxima confiança propietari-entrenador, va iniciar-se l’actual competició. Després d’una primera volta del calendari oficial, els resultats aconseguits globalment per l’equip, el situaven al mig de la taula classificatòria, semblant que, encara que “a casa” els resultats no eren bons, i en diverses ocasions els aficionats veiem com incomprensiblement es perdien partits, els inesperats resultats positius aconseguits “fora” en camps en els quals difícilment es pensava podia puntuar-se, feien concebre esperances que, l’objectiu marcat pel senyor Voulgaris i esperat pels aficionats per aquesta lliga, la salvació sense patir, s’aconseguiria.

Tanmateix, aquest matí, 20 de gener, o tal vegada encara anit, després de la cruel derrota sofrida contra el Còrdova i amb la rèmora de les tres sofrides de manera correlativa, després de no haver aconseguit cap dels dotze darrers punts que estaven en joc, i tot i que tenia contracte fins al 2027, de manera sorprenent i sense demanar-ho l’afició, com sol ocórrer quan els resultats no acompanyen, tot i que l'equip no està en perill classificatòriament, trobant-se a 8 punts del descens, “l’amo” Voulgaris ha decidit prescindir de l’entrenador.

I si imprevisible ha estat la destitució, més incomprensible encara resulta pels aficionats, la persona triada com a substitut, el deixeble, ajudant i assistent de Dick i fins ara segon entrenador, el també neerlandés Johan Plat.

Com a mínim resulta curiós que Voulgaris en el moment de la destitució  tinguera clar qui havia de ser el seu substitut i, més encara mostrar-se convençut que, tot i ser “de l’escola de Dick”, la seua visió, lideratge i nova perspectiva enfortirà l’equip i el farà avançar, creant una base sòlida per al futur.

Costa imaginar-se que amb Plat les coses seran diferents que amb Dick, ja que com diuen en castellà “de tal palo, tal astilla” o “los mismos perros però, con distintos collares”, malgrat que, i no seria d’estranyar, els aficionats possiblement “sabem de la missa, la meitat”.

S’ha comentat, d'ençà que ocupa la presidència del club, per aquells que més l’han arribat a conéixer, que Bob, així li agrada que l’anomenen, és callat, tímid, observador, intel·ligent i solitari, i ara, a partir de hui, caldrà afegir-li un adjectiu més imprevisible.

Serà capaç Johan Plat de canviar la dinàmica d’un equip que a mesura que avançava la competició ha anat perdent la força de l'inici de la temporada? Aconseguirà millorar els resultats i fer oblidar els darrers fracassos? Caldrà anar pensant que Volugaris és un visionari? Caldrà, a la fi de la temporada, considerar el president com un personatge mític per la ciutat? Només, com passa tantes i tantes vegades, el temps ens donarà la resposta…

De moment el que tenim més que clar és que les accions i els fets d’en Haralabos Voulgaris són imprevisibles, no segueixen un patró conegut i no tenen cap precedent, com a mostra, aquesta destitució, inesperada, no exempta de risc i amb un gran  impacte significatiu que, amb tota seguretat, alterarà el curs de la competició, requerint des d'ara mateix, una ràpida i eficaç adaptació que ha de generar una àgil i contundent reacció.

Oli, farina, sucre, aiguardent, confitura i saber fer: Visca Sant Antoni!

Sant Antoni va néixer al segle III a Egipte.  De jove va sentir la crida de Jesús i se’n va anar a viure al desert, convertint-se en un dels primers anacoretes. Un retir en què el seu aliment eren fonamentalment dàtils i margallons i que, segons es conta en la seua “vida i miracles” va tenir una amistosa relació amb els animals a la vegada que patia fortes temptacions del dimoni, fent mèrits per assolir la santedat. Ja molt ancià, el 17 de gener de l’any 356 va morir, i aquesta data va ser triada per a la seua celebració.

A casa nostra, al País Valencià, Sant Antoni és la festa més celebrada. “Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, diu un refrany valencià, ja que el nostre territori ha estat eminentment agrícola i rural per molts segles, estenent-se la festa per moltes des de les comarques del nord fins a les del sud, venerat pels llauradors i els que tenien animals de càrrega.

Fires d’animals, porrats, curses, jocs, processons, parades d'artesans, espectacles de carrer, partides de pilota, muntada i domadura de cavalls, aplec de danses, fogueres, han estat i continuen sent diferents formes de celebració, conformant al voltant del 17 de gener, un catàleg d’actes molt variat segons pobles i comarques constituint allò que popularment s’anomena “la roda de Sant Antoni”, on cada poble presenta una manera característica de celebrar la festa.

Però si hi ha un element que dona quasi unanimitat a la festa aquest es correspon en l’apartat gastronòmic, són les pastes típiques de Sant Antoni, que malgrat tenir diferents noms i mides, com per exemple “Coquetes” a Benicarló, Albocàsser, Benicàssim o Vinaròs, “Rotlletes” i “Coques de mitja lliura” a Forcall, “Rotllets” a Canet lo Roig, ”Rotllos” a Ribesalbes, “Coquetes de mida antiga o de lliura” a Cinctorres o “Coquetes de torró i cacau” a Benlloc, totes giren al voltant d’una recepta tradicional on, l’oli, la farina, el sucre, i l’aiguardent, conformen la base generalitzada, de tan senzilla i exquisida llepolia.

Com a curiositat cal deixar constància que a Benicarló a més de fer-les, les coquetes després d’ensucrades les emboliquen, conformat l’anomenada “embolicà” una part de la preparació de la festa, i que al Forcall, les coques encara mantenen la mida quasi perduda en la vida diària de la mitja lliura (una lliura 365 grams+/-), de manera que un quilo són tres lliures, elaborant-se al costat de la rotlleta i farcint-les de confitura elaborada a partir de carabassa, sucre i mel.

Aquestes tradicionals “delicatessen”, amb més o menys aiguardent o anís, amb una mida o una altra d’oli, amb la posada del sucre al final del procés o en dues vegades, en forma de rotllet, coqueta, pastisset o pastissot, pastades i cuites amb tot l’amor per tot el veïnat dels pobles, si s’acompanyen  amb un xarrup de vi dolç o licor,  encara “entren” molt millor.

Una tradició gastronòmica que ha perdurat al llarg del temps i s'ha transmés de generació en generació, essent una mostra de la importància que es dona a la relació entre els éssers humans.

La meua recomanació avui és que us informeu i busqueu aquells pobles que encara els dies vinents o properes setmanes viuran de ple la festa i que si podeu, feu costat als seus veïns, acompanyant-los i submergint-vos de ple en la tradició ancestral i estimada de viure la festa. De segur que sereu ben acollits i gaudireu d’una experiència única que us connectarà amb la cultura i les arrels de la nostra comunitat, a la vegada que, us assegure, vos llepareu els dits amb els productes que el ben saber fer i les mans de les mestresses del poble ficaran al vostre abast. Tota una experiència.

Submergiu-vos en la tradició, participeu activament i respecteu la comunitat. Estic segur que aquesta experiència us omplirà de joia i us permetrà viure una trobada única amb les nostres arrels ancestrals.