Col·lapse

Quan es produeix una situació en la qual hi ha una caiguda del funcionament normal d’una institució, organisme o entitat, que implica una pèrdua sobtada de la capacitat de reacció i atenció i el fracàs de la seua estructura, diem que estem front una crisi, o millor dit, tenim, una crisi, un col·lapse.

Ahir va tornar a succeir, ho reflecteix la premsa local de hui, novament va viure’s un col·lapse a les urgències de l’Hospital General Universitari de Castelló. Malgrat ser un fenomen que si es miren les hemeroteques és habitual a la ciutat, almenys en els últims anys, sembla haver provocat sorpresa en produir-se imatges dantesques de persones amuntegades a la sala d’urgència, passadissos i carrer, esperant hores i hores per ser atesos o per trobar un llit per l’ingrés.

És veritat que acabem de passar uns dies de festa, en molts casos d’excessos gastronòmics que desemboquen en problemes estomacals, a la vegada que ens trobem a l’inici de la primavera amb canvis bruscos de l’oratge que produeixen augment dels problemes respiratoris, però si no s’haguera produït en els darrers anys un deteriorament de l'Atenció Primària, perfectament constatat i denunciat per la ciutadania i els sanitaris, fonamentalment per les elevades demores a les cites als centres de salut, no s’haguera arribat a aquest, en moltes ocasions, increment inadequat de la utilització de les urgències hospitalàries, a aquesta sobrecàrrega assistencial.

Costa d’entendre com després que el conseller de sanitat, el senyor Gómez, es passejara no fa massa dies pel renovat i ampliat espai d’urgències de l’hospital dient que s’havia aconseguit més espai i major assistència simultània, les urgències del nostre hospital de referència, siguen tot just ahir qualificades pel personal que allí hi treballa, de desastre, de menudes, amb boxes insuficients per poder atendre els pacients, de coll d’ampolla… Ara resulta que la remodelació del servei no ha resolt les necessitats del servei d'Urgències, ni ha estat suficient per a humanitzar l’espai per als pacients.

No resultat així gens estrany el titular que llegíem a la premsa local el passat diumenge: "El seguro privado de salud presta asistencia a dos de cada diez castellonenses: 50.000 más en 15 años”, perquè aquesta situació de col·lapse a les urgències públiques fa que les assegurances privades siguen els grans beneficiats.

Sembla que mentre se’ns diu que des de la Generalitat s’està apostant per la sanitat pública, el que veiem són beneficis cada vegada majors per la sanitat privada. Aquesta política impulsada pel govern autonòmic fa que cada dia que passe el problema s’agreuge.

Tres diríem, són els principals motius d’aquest creixement “del privat” i que haurien de preocupar al senyor conseller, i que sembla no importar-li massa, la rapidesa amb què són atesos els pacients pels professionals de la sanitat privada davant de les esperes que es registren a la pública, l'accés directe als serveis sense haver de passar pel metge de capçalera i, la possibilitat de canviar de metge sense necessitat de fer tràmits previs. Tant costaria senyor Marciano aplicar aquests principis al nostre servei públic?

Si, ja sé que vosté dirà que tot passa pels diners i com són invertits aquests, els pocs o el molts; tot passa per una bona distribució, iniciada per una previsió de futur encertada i un augment de personal real, efectiu i diari, i que estem rebent del Govern central menys del que ens correspon, que hi ha un deute històric i que aquí rau el problema. Si i no, diners hi ha per alguns projectes que tal vegada no són tan prioritaris.

És possible que, tal com va dir la setmana passada el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, s’haja iniciat ja l’expedient de contractació de 55 persones per reforçar el servei d'Urgències del General, sis metges, 16 infermeres, 10 zeladors i 23 TCAE, però, de moment sembla que són paraules, no dubte que bones intencions, però, la realitat del dia a dia, d’ahir, va ser la d’un autèntic col·lapse.

Hem de continuar avançant cap a una Comunitat Valenciana on també en sanitat siguem més eficients, capdavanters i solidaris en capacitat assistencial i si aquells que ens governen i han de prendre les decisions no “atinen”, doncs caldrà canviar-los no?