El dia del treball, quan no treballa ningú…

En realitat, no és del tot certa l’afirmació amb la qual encapçale el meu comentari. Només cal acostar-se hui, primer de maig, dia 121 d’aquest 2026, a qualsevol hospital, caserna de policia o parc de bombers per, veure i comprovar, que la vida no s’atura per més festa que hi siga.

No té sentit que celebrem la festa de Sant Josep Obrer aixecant-nos tard i faltant a la feina. Avui caldria treballar doble. Si no, què estem celebrant? La festa del treball o el dia de l’oci?

És veritat que allò que hui se celebra va més enllà de la connotació i record de la tasca diària del pare putatiu de Jesús, que aquest primer de maig és una jornada de record dels Màrtirs de Chicago, uns sindicalistes anarquistes que a la fi del segle XIX van ser executats als Estats Units per participar en les protestes de lluita per la consecució de la jornada laboral de vuit hores.

Des d’aquell moment van ser molts els impulsos per convertir l’1 de maig en festiu, declarant-se com a dia internacional dels treballadors, amb celebracions, desfilades i manifestacions, però sobretot una jornada emprada, habitualment, per a fer diferents reivindicacions socials i laborals a favor de les classes treballadores.

Però si hui no tots els treballadors poden ni deuen fer festa, no seria millor designar aquesta jornada com dia del treball? La desocupació, la precarietat, els salaris insuficients, la temporalitat abusiva, la sinistralitat laboral i el deteriorament de la salut mental continuen marcant la vida de milers de treballadors i treballadores; hui hauria de ser el dia del treball just, ho reivindique des d’ací.

I si el dia internacional dels treballadors, hui, quan són molts els que no treballen i cobren, es transformara en un dia de treball, però no cobrat?, en una jornada de solidaritat?, uns euros, molts milers, que podrien emprar-se, com ho fan ja els nostres veïns francesos, i a la finca Somonte de Palma del Rio, per finançar la pèrdua d’autonomia de les persones més grans i discapacitats…

Malauradament, cada dia que passa, ens adonem més i més que vivim en una societat desvinculada, desconfiada, enfrontada i polaritzada. Per això, reivindique el primer de maig com a dia per acompanyar els treballadors més pobres, precaris, descartats, migrants i desplaçats, fent-ho possible aquells que tenen la sort de tenir un treball estable, començant pels polítics i funcionaris i acabant pels autònoms.

Una veritable celebració, la del dia del treball en benefici d’aquells més desfavorits, a la vegada que es defensa la dignitat del treball i el treball digne des de la perspectiva del bé comú.

És veritat que falta gent per a feines que ningú aquí vol, com el camp. Però, deixem entrar persones i no els donem permís de treball? La immigració a Espanya és necessària, però el sistema és absurd. Si deixem entrar a un immigrant, però no li donem permís de treball, què voleu que faça?, què visca de l'aire? Doncs haurà de delinquir o treballar en negre. Estic encantat que la gent vinga a millorar la vida, i de passada, també la de tots nosaltres, no obstant això cal fer-ho amb cap i amb un sistema que funcione.

Cal treballar per viure, i no viure només per treballar; el treball no és només un mitjà de guanyar-se el pa, sinó un àmbit per expressar tota la dignitat de l'ésser humà, i el primer de maig no ha de ser només un dia de descans, de buscar distraure’ns del dia a dia; el desafiament, per mi, no és omplir hui les places i carrers de banderes, el desafiament és protegir els treballadors de l'aïllament i la incertesa, i fer-ho treballant com qualsevol altre dia en benefici dels més desfavorits. Ací rau el veritable esperit del dia dels treballadors en aquests darrers anys de la segona dècada del segle XXI.

Recordar-ne l'origen, mantenir viu el seu esperit reivindicatiu i, sobretot, reivindicar el treball solidari en benefici i millora dels més desfavorits, és essencial per a continuar construint una societat més justa, equitativa i solidària. Bona festa!