Ahir i gràcies a la televisió valenciana vaig poder seguir l’acte d’imposició de bandes a la regina de les festes de Castelló 2027, la senyoreta Collado. Un acte al qual estava convidat per assistir en persona al Teatre Principal, però que per circumstàncies que no venen al cas vaig haver de rebutjar.
Una cerimònia protocol·lària
i festiva en la que la ciutat reconeix, en cada exercici fester, a les seues
màximes representants femenines. Acte prou encotillat i que no admet massa
variacions, desfilada, lectura del nomenament, lliurament de bandes, flors i
pergamins, referents simbòlics festers i poca cosa més.
Tampoc el mateix escenari on
es desenvolupa l’acte admet massa canvis i innovacions, cal situar en lloc
principal el seient reial i envoltant aquell els que han d’ocupar la resta de
les 26 representants, dames i madrines i, buscar un lloc discret pels membres
de la banda de música municipal. Tot i això, els assistents sempre esperen
“alguna cosa” diferent que, generalment, es troba en les paraules de
l’alcaldessa que en aquesta ocasió, han girat al voltant del pes de la història
en aquest 775 aniversari del Trasllat de la ciutat des del Castell Vell a la
Plana. Si us he de ser sincer va agradar-me l’estructura que va tenir el seu
discurs i com va saber, sense fer-se pesat, dir el que havia de dir i en aquell
moment.
A la vegada que seguia les imatges i discurs de l’alcaldessa, he volgut en aquesta ocasió i còmodament assegut des del seient a casa, fixar-me en aquells elements que conformen el marc de l’acte, prou curiosos o inclús diria transcendentals, i que es repeteixen any rere any, i que normalment passen més desapercebuts: la presència dels macips, situats a un costat i l’altre del setial reial.
Personatges singulars
aquests macips o macers, espècie de guàrdia personal, que ja al segle XVI
tenien l’obligació de precedir als consellers, justícia i magistrats municipals
en les cerimònies oficials i que, inicialment a Castelló va ser-ne un, i a partir
de 1563 dos.
Sens dubte es tracta d’una de les figures municipals protocol·làries amb més anys d'antiguitat, simbolitzant el poder de l’autoritat. Personatges al·legòrics i simbòlics de l'autoritat i jurisdicció dels ajuntaments o consells. Com a tals portaven sobre les espatlles les maces cerimonials i una vestidura pròpia i característica als grans esdeveniments municipals, generalment obrint la comitiva municipal i acompanyant-la a les cerimònies solemnes.
Poc ha variat la seua funció
en aquests segles posteriors. Hui en dia, allò que més crida l’atenció
d’aquests funcionaris municipals?, ajudants d’assistència cerimonial?, és a més
a més d’anar acompanyats de les maces cerimonials, en tots els actes on són
presents, la seua manera de vestir, un tabard que porta gravat l'escut de
l’ajuntament i és complementat amb capa i gorra de vellut. Vestimenta més que
senyorial, però que en aquest segle XXI sembla fora de lloc i poca gent entén.
Estàtics al llarg de tot el
cerimonial van romandre “com estaquirots” al costat de la cadira reial, com un
element més del decorat. Estic convençut que moltes de les persones que van
contemplar per més d’hora i mitja l’acte ni els van veure, i menys encara en el
cas de fixar-se en les seues figures entendre i comprendre el perquè de la seua
presència i ubicació en lloc preeminent.
I juntament amb aquests “convidats de pedra”, formant part també del cerimonial protocol·lari, en aquest cas en la seua vessant musical, uns altres que, si inicialment feien la seua tasca per captar l’atenció o demanar silenci, hui tenen i complementen de manera solemne alguns actes, els clarins, que també, tot i que de manera puntual han aparegut en escena.
De segur que igual que al
darrere de la regina, dames de la ciutat i madrines, veritables protagonistes
de l’acte, hi ha una història personal diferent i en alguns casos prou
coneguda, també la parella de macers que van compartir escenari tindran la seua,
tal vegada algun dia arribem a conéixer-les… Juntament amb la felicitació a la Regina, per ells hui el meu homenatge.




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada