Seixanta-tres del seixanta-tres!

El trenta-u d’agost de mil nou-cents seixanta-tres, va fer el seu darrer viatge la mítica i recordada per molts castellonencs “Panderola”, el trenet que connectava el Grau de Castelló amb Almassora, Vila-real, Onda i Borriana; vet per on tot just despús-ahir, van complir-se seixanta-tres anys de la seua desaparició.

Realment, no és del tot certa aquesta darrera afirmació, en realitat “no va desaparéixer”, seria més exacte dir, va deixar de prestar servei, perquè les vies, els talmuds i llits per on va circular, així com les infraestructures de ponts i estacionetes van romandre i, en algun cas encara estan presents, durant molts anys.

És veritat que al llarg d’aquests més de seixanta anys transcorreguts des del seu darrer “xiulit” han estat moltes les ocasions en què, sobretot aquells que no van arribar a veure-la mai recórrer els nostres pobles i termes, han pogut fer-se una idea del que va ser, ja siga a través de les moltes fotografies que hi circulen, com també algun DOCUMENT  cinematogràfic i més d’una encertada publicació, però allò que més impacte causa és, sens dubte, el material ferroviari, que en millor o pitjor estat es conserva i trobem al nostre abast.

Per aquells que van viure la seua darrera època, veïns de més de 63 anys, la “Panderola” és record de viatge a la platja a l’estiu, als bous i les fires dels pobles en festes, i descarrilaments i colpidores tragèdies; per aquells menors de 63 anys és vestigi d’un Castelló que mai més tornarà.

Per uns i pels altres, per tots, allò que s’obri camí des del passat és, sens dubte, la possibilitat de veure les màquines i els vagons que encara es conserven, en algun cas a Castelló o als pobles per on va arribar a circular i, en altres “dormint el somni del passat” en algun magatzem o en terres més llunyanes.

No sé en realitat ni quantes màquines degueren arribar a funcionar i menys encara el nombre de vagons de passatgers i mercaderies que hi degueren circular per les vies en els 75 anys de la seua existència, però acabe de llegir que “L'Associació d'Amics del Ferrocarril de Castelló reclama la declaració de Bé d'Interès Cultural per als vestigis conservats d'aquest històric tren i exigeixen protegir els pocs vagons que resten d'aquest transport mític”.

Crec, sincerament, que és una bona, justa i mítica reivindicació; però, què queda? I més encara que pot arribar a recuperar-se?

Sabem que la màquina número 1, rehabilitada, amb un furgó, està al Grau al parc que pren el nom del mític trenet; que un vagó de viatgers recuperat i restaurat està a la cotxera de la Diputació esperant una possible ubicació en un lloc públic que no arriba; que les màquines 3 i 5 es troben a Vila-real i Borriana en un estat de conservació prou millorable i que els números 6 i 7 van ser les que van tenir millor sort, ja que sobretot la 7, després del tancament de la línia va ser traslladada a Girona, on va circular durant un temps en el trajecte Girona-Sant Feliu de Guíxols i després va ser restaurada i exposada a Fornells de la Selva, sent declarada per la Generalitat de Catalunya com a BIC. I la 2? I la 4? I els múltiples i variats vagons? He llegit que un vagó està a Manises, però no sé res més…

Ja fa més d’un any que l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Castelló va sol·licitar a la Generalitat Valenciana la declaració de BIC per a les composicions del Grau i Vila-real, i la locomotora de Borriana, petició que encara no ha rebut resposta. També van demanar a l'Ajuntament de Castelló que declarara Bé de Rellevància Cultural el comboi del Grau per garantir-ne la conservació, però crec que tampoc hi ha hagut resposta…

I entre tanta espera una notícia esperançadora, la posada en marxa de l’itinerari-visita guiada, audioguia, guia en paper o digital que, amb iniciativa conjunta de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Castelló i l'UJI s’ha posat a l’abast de veïns i forasters. Ací, 63 anys després del darrer viatge us deixe L'ENLLAÇ per si us ve de gust, mentre esperem una més eficient posada en valor del material,  per anar fent boca.