Adeu, senyor!

Vaig conéixer Vicent  fa més de 30 anys. Com a persones que estimen la seua ciutat, els seus costums i tradicions, la seua gent, va ser en el si de la Junta de Festes presidida per l’advocat i fester Juan José Pérez Macian on vam coincidir per primera vegada. Aquells van ser uns anys de treball braç a braç. Després cadascú va seguir el seu camí, però, l’amistat mai va deixar-se de banda.

És veritat que tot i tenir moltes coincidències també teníem les nostres discrepàncies, la nostra manera de veure, viure i entendre la festa. Tanmateix, les nostres, fins i tot de vegades acalorades discussions, mai van fer que perguerem l’amistat i, cada vegada que ens retrobàvem, compartíem no només records, també preocupacions i il·lusions per tot allò que envoltava la nostra estimada ciutat.

Vicent tot el que tenia d’impulsiu ho tenia de bona persona. I parle en passat perquè aquesta mateixa setmana després d’uns mesos de forta lluita contra una greu malaltia, Vicent Cornelles ha mort.

Periodista, escriptor i comunicador, va dedicar dècades a prendre el pols a la nostra ciutat i la seua gent, a explicar les festes, la cultura, els personatges, els carrers i també les xicotetes històries que, amb el pas del temps, acaben convertint-se en part de la nostra memòria col·lectiva. Només calia assomar-se al seu perfil de Facebook per comprovar com l’estimava el veïnat, més de 5.000 seguidors i més de 4.000 amics de totes les tendències polítiques.

Incisiu quan feia falta, amb les idees clares, sense pèls a la llengua, deia el que pensava en qualsevol moment i ocasió; se reconeixia a si mateixa com un home centrista, progressista i liberal a qui, cal reconéixer, la vida no va tractar sempre com es mereixia, a la vegada que ell va saber tractar molts dels veïns com herois d’una ciutat, Castelló, que per ell era “turquesa y naranja”, enaltint el poder silenciós de les persones corrents.

Un home, un amic amb una capacitat especial per trobar a la vida quotidiana de Castelló un motiu d'interés periodístic. Fins aquestes darreres setmanes identificava assumptes que mereixien ser comptats, reflexions que s'havien de compartir i qüestions que necessitaven arribar als que tenien la responsabilitat d'escoltar-les; com a mostra, el comentari publicat el passat 8 d’agost a Castellondiario.com criticant la falta de publicitat i promoció per part de les autoritats del museu provincial de belles arts, i les escasses visites que, com a conseqüència aquell rebia, o la publicada uns dies abans, el 28 de juliol, al mateix mitjà en la que reflexionava sobre quan de bo seria que les autoritats impulsaren les festes de Sant Jaume i de Santa Maria Magdalena com a senyes d’identitat del nostre Castelló ancestral i castís, dues dates primordials al calendari més castelloner i que, quanta raó Vicent!, han de ser salvaguardades.

Com un presagi el passat 8 d’octubre Juananth Figueroa escrivia “Hay personas que, con el paso de los años, dejan de ser simplemente profesionales de su oficio para convertirse en parte de la historia de una ciudad. Vicente Cornelles es una de esas personas”, esbrinant una trajectòria, la de Vicent, de la que Figueroa deia mereixia ser coneguda, recordada i sobretot reconeguda. Hui, aquelles paraules prenen tot el sentit, hui, més que mai, les faig, amic Vicent, meues.

Vicent al teu llibre “Herois turquesa i taronja”, vas retratar un bon grapat de castellonencs-protagonistes que no eren herois perquè havien fet gestes admirables ni res semblant, sinó perquè amb un somriure, una paraula o un simple gest van tindre el poder de canviar qualsevol dia de la ciutat, o de reconfortar-lo sense demanar res a canvi. Hui, escrius la darrera pàgina d’aquell llibre, incloent-te com a protagonista. Que el teu record i el teu llegat resten per sempre entre nosaltres és la millor ofrena que hui podem, juntament amb les nostres oracions, oferir-te. Que la terra et siga lleu, descansa en pau amic!