"Patinasso", Ai senyor!

Amb l'aparició d'Internet com a nou mitjà de comunicació nombroses són les informacions que circulen a través de la web. Podem trobar pàgines de publicitat, informació o entreteniment, sense que les seues fronteres estiguen massa clares.

Un diari digital és un diari, en moltes ocasions gratuït, que utilitza Internet com el seu principal mitjà de difusió; el fet que hi haja repetició cíclica en les seues edicions el converteix en «periòdic», i la seua publicació electrònica li dóna el caràcter de "digital".

Sens dubte, el periòdic digital és un producte d'informació general en línia, i que en la majoria dels casos es troba encara en procés de desenvolupament. Diaridelaplana.com que pretén ser un espai comunicatiu per a donar a conéixer l'actualitat dels municipis que conformen la comarca de la Plana, castelloninformacion.com, que es defineix a si mateix com el diari digital de Castelló, castellonplaza.com, referent informatiu de la societat castellonenca, en són una mostra d'alló que es fa a Castelló en aquesta línia.

Però jo hui voldria referir-me a un altre diari digital, en concret aquell que crec va veure la llum per primera vegada a les portes de la primavera del 2019, al mes de març, i que va apostar des dels seus inicis per continguts pròxims, que pertany al grup de comunicació CEO, i que respon al nom de Castelló Extra, castelloextra.com, i que en aquests moments es diversifica per facilitar les notícies en huit apartats: Castelló, comarques, economia, cultura, successos, política, esports i infantil.

I per què vull centrar hui la meua atenció en aquest mitjà? Doncs per diferents raons; la primera perquè fins ara no el coneixia, assabentant-me que és una de les 127 capçaleres de premsa gratuïta integrant d'AMIC, l'Associació de Mitjans d'Informació i Comunicació, un col·lectiu que gaudeix d'una gran popularitat i difusió, però sobretot perquè Castelló Extra, diari que rep també la col·laboració de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, pel fet, tal vegada, de ser un mitjà dirigit o coordinat des de València, unit a la gran quantitat i varietat de notícies que publica, caiga en errades més que monumentals.

És el cas que el passat dimarts 18 i signat per la periodista Cristina Chacón Moratalla, per a qui el periodisme és "Mantenir els ulls i la ment ben oberta i aprendre cada dia", va publicar una notícia fent-se ressò d'allò que va anunciar l'Ajuntament de Castelló en relació amb la ubicació de les fires i mesons per a les properes festes de la Magdalena, notícia que en el seu encapçalament i com a subtítol es podia llegir: "Es mantindran nou mesons i fires en el 75 aniversari de les festes fundacionals en honor a la verge del Lledó"

Si, heu llegit bé: "el 75 aniversari de les festes fundacionals en honor a la verge del Lledó" Com ho veieu? Si la incorporada de poc a la redacció de Castelló Extra, Cristina, -crec que porta un parell de mesos a tot estirar-, és de Castelló i ha fet aquesta errada, és de jutjat de guàrdia, i si, com pense, no és de Castelló, s'hauria d'haver informat abans de publicar aquesta aberració, no fos cas que en els dies que venen, informe de la "crema de les gaiates".

Però més encara, tot i ser "un patinasso dels grans" confondre les festes fundacionals amb les patronals, més greu encara és el fet que cap dels seus superiors, dels directius del diari digital, transcorregudes més de 72 hores, s'haja adonat de l'errada i haja fet el possible i impossible per corregir-la.

Una de les principals facetes del periodisme, també del digital, és que tot queda escrit, per bé o per mal. Quan un diari es publica, vol dir en teoria que ha estat revisat de dalt a baix diverses vegades per diverses persones. Però és clar, a vegades les presses per no dir la ignorància, juguen una mala passada. Ai senyor!

Més enllà de la fi del món

Aquells que "entreu" sovint us haureu adonat que fa dies que no escric res en aquest blog; no m'he oblidat d'ell (del blog) ni de vosaltres, però és que he estat de viatge, fent turisme. He fet el viatge més lluny que mai he fet a la vida, tot i que viatjar cada vegada més lluny i més ràpid és cada día més fàcil, he estat, com dic en el títol del post, per mi, més enllà de la fi del món.

He vist llacunes geotèrmiques, cràters coberts de neu, glaceres i una aproximació a una aurora boreal, experiències imprescindibles per al meu viatge a la gran illa volcànica, perduda en el Mar del Nord, a 700 quilòmetres del veí més proper, al país el gel i el foc... Supose que per totes aquestes pistes, sabreu ja on he estat, no? Efectivament, a Islàndia.

I és que Islàndia està de moda en els darrers anys, sent notícia per diversos motius: les seues polítiques d'igualtat de gènere -que he pogut comprovar de manera directa en estar durant tot el viatge en mans "d'una conductora d'autobús"-, els èxits de la selecció de futbol, d'un país amb una població lleugerament inferior a la regió de Múrcia, i que per primera vegada debutarà a Rússia a una Copa del Món, sent la població més petita que va a un Mundial en tota la història, o com el seu govern va saber reaccionar davant la crisi econòmica global, aplicant canvis en el sistema polític i econòmic per reduir els efectes de la crisi.

Però si per alguna cosa per damunt de tot, hauria de destacar d'aquesta illa és, sobretot, per la seua colpidora naturalesa. Només baixar de l'avió i tocar de peus allí vaig poder observar paisatges que no existeixen en cap altre lloc, entenent com per això s'ha convertit en una destinació turística cada vegada més popular.

Situada sobre un dels punts calents de la planeta, just a sobre de l'anomenada dorsal meso-atlàntica, una bretxa enmig de l'Atlàntic que separa les plaques tectòniques d'Amèrica del Nord i Europa i Àsia, presenta una gran activitat geològica, calculant-se que un terç de tota la lava que ha sorgit sobre la superfície terrestre durant els últims cinc-cents anys és islandesa, i és que més de 100 volcans, dels quals 30 romanen actius, esquitxen el país, produint-se de mitjana, una erupció cada tres anys, tot i que per sort no va haver-ne cap aquesta setmana.

Però a més l'11% del país està cobert de glaceres, de manera que els seus espectaculars paisatges esquitxats de camps de lava negra i les glaceres blanques i blaves, conformen els escenaris més buscats per gravar sèries i pel·lícules.

La ciutat principal és la capital Reykjavík que tot i ser menuda, no crec arribe als 125.000 habitants, disposa de tot el que un pot esperar d'una capital europea, cridant-me i molt l'atenció, a més a més de "ser tot molt car", la seua elevada ràtio de cafeteries per habitant, i és que a Islàndia es beu café, molt café i te, sempre estan amanits, a qualsevol hora i a totes les habitacions dels hotels, pots trobar "la cafetera a punt", tal vegada el clima i les poques hores de llum siguen els culpables.

Crec és un país per visitar preferentment a l'estiu, millor època per veure paisatges verds i catarates, i per què he anat ara en hivern us preguntareu? Molt fàcil resposta, per veure paisatges sota el gel i aurores boreals, i deien que les millors es donen a l'hivern.

Tothom que vam coincidir al viatge, catalans, bascos, argentins..., volíem veure el mateix, aquest calidoscopi celestial que transforma les llargues nits d'hivern en llums de lava naturals, aquest sorprenent fenomen que es forma quan una espurna solar resulta atreta pel camp magnètic terrestre cap al Pol Nord, aquestes sèries etèries de llums verdes, blanques, violetes o vermelles que dansen en l'aire com silenciosos focs artificials. Ara entenc allò "d'anar a caçar aurores", ja que és molt difícil veure-les a simple vista...

Allí vaig anar a contemplar i experimentar sensacions i d'allí acabe d'arribar, d'aquella terra remota, lluny de tot, on amb prou feines creixen arbres, d'un país que m'ha semblat negre, pedregós, i prou solitari, la fi del món, vaja, però bonic, molt bonic, per tornar...

La tómbola de fa 50 anys

Diu el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola que una tómbola és una rifa pública d'objectes diversos, generalment com a negoci de fira o amb finalitats benèfiques. A Castelló, allà pels anys cinquanta o seixanta del segle passat i a la part central de la plaça de Santa Clara, mirant a l'Est, cap al carrer Major, per fer-se més visible i atraure els transeünts, va instal·lar-se en diferents anys el barracó de la tómbola, amb el cognom de "caritat", ja que la seua darrera finalitat era recaptar fons amb destinació a les persones més necessitades de la ciutat o les nombroses obres socials del bisbat, convertint-se en una atracció singular.

Els i sobretot les joves d'Acció Catòlica, una forma d'apostolat en la qual els laics s'associen per fer front a les necessitats de l'Església catòlica, eren els encarregats de vendre els bitllets que mostraven als possibles compradors en cistells de vímet i que podien adquirir-se els primers anys al preu d'una pesseta i amb la possibilitat que per aquesta mòdica quantitat et tocara el premí gros, una moto "Vespa" o "Guzzi" segons anys.

Tal dia com ahir, 8 de febrer, però de fa 50 anys, el periòdic "Mediterraneo", es feia ressò a la seua segona pàgina i en l'apartat "Catolicitat", de la inauguració de la Tómbola el dissabte 7, a càrrec del recordat i estimat bisbe Pont i Gol, amb assistència dels presidents de l'Audiència, la Diputació, l'Alcalde, el senyor Delegat d'Hisenda, el Coronel de la Zona, el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil i la Delegada de la Secció Femenina, la senyora Pepita Sancho.

Sembla que en els primers anys, la Tómbola s'obria en els dies previs al Nadal, però amb el pas dels anys, va anar ocupant un espai temporal al mes de febrer, acabades les festes nadalenques i abans d'iniciar les de la Magdalena, que aquell any van desenvolupar-se entre el 28 de febrer i 8 de març.

La tómbola, preludi de les festes magdaleneres, va comportar que en aquesta ocasió foren la senyoreta Maria Teresa Dols, reina de la ciutat en aquell any, juntament amb les dames de la ciutat, les encarregades d'iniciar la venda de butlletes.

Recorde com en somni, no sé si va ser aquell any o algun abans, que vaig adquirir pel preu de 5 pessetes 3 butlletes, i que aquestes consistien en un xicotet sobre on en obrir-lo et trobaves a dins una espècie de cromo o cartolina on, com a consol si no hi havia premi, podies llegir algun refrany moral o la tradicional recomanació "sigue jugando".

No recorde haver obtingut mai cap premi, però tampoc era mai una quantitat exagerada la que jugava, i sempre podia donar per bo l'invertit en la tómbola, ja que era per una noble causa. Estic segur que aquests i altres records semblants els tindran igualment moltes persones de la meua edat, sobretot l'estampa dels nervis intentant obrir l'embolcall d'un dels bitllets de la Tómbola per la il·lusió del premi.

Castelló eixia d'uns anys difícils, però la solidaritat entre els veïns era més que manifesta. Amb l'arribada de la democràcia i els temps millors, la tómbola castellonera de caritat va desaparéixer de les places de Castelló.

Ham passat cinquanta anys i tot i que amb canvis en l'estructura i funcionament encara podem trobar "alguna tómbola de caritat" a la nostra diòcesi, malgrat que hàgem de desplaçar-nos a Borriana o Sogorb, municipi aquest darrer on Càritas Interparroquial, manté la tómbola que també va inaugurar el bisbe Pont i Gol, amb l'objectiu principal intacte, recaptar fons per ajudar a les activitats socio-caritatives de les parròquies del poble.

La Tómbola va ser per molts anys a Castelló més que butlletes i premis. Va ser una forma de col·laboració senzilla, una gran una rifa de productes que celebrada anualment, com molts altres esdeveniments, que el pas del temps ha convertit en història del poble. Altra època, mateixes necessitats...

Creences i tradicions.

 Cap de setmana de récord en els termòmetres valencians. Més de 20 graus ahir i també hui; s'anuncien baixades sobtades de temperatura per als dies vinents, en concret poden ser de més de 10 graus.

Resulta impossible elaborar qualsevol predicció meteorològica davant tant i tan sobtat canvi. O potser és possible? El dos de febrer, hui, en ple equador de l'hivern, se celebra el dia de la Candelera, data en què a l'antiga Roma se celebrava una festa de la llum en record del rapte de Proserpina per Plutó

En la tradició catòlica aquest dia s'evoquen dos fets associats a un passatge bíblic, la presentació de l'Infant Jesús al Temple de Jerusalem i la purificació de la Mare de Déu després del part,. A banda,  encara que la seua fiabilitat no estiga ni molt menys comprovada,també és una data que gaudeix d'enorme tradició pel tema de l'oratge. El refranyer valencià i el d'altres llengües romàniques donen compte de les previsions climàtiques a mig termini.

L'assumpte pot ser que en els temps actuals, al segle XXI, ens parega poc seriós, però encara alguns vells llauradors del poble de Castelló i del meu raval en particular, atenen a refranys del tipus: 'Si la Candelera plora, l'hivern ja és fora; si la Candelera riu, ni hivern ni estiu" molt semblant a aquell que sembla és molt popular a Itàlia i que diu: "Per la santa Candelora se nevica o se plora dell'inverno siamo fora; ma se è sole o solicello siamo sempre a mezzo inverno". Tots dos coincideixen que si el dos de febrer plou o neva, el final de l'hivern s'acosta; per contra quan la Candelera llueix el sol, es pot témer que l'hivern augmente el seu rigor.

Però anem a pams, cal discernir dos aspectes, el primer la festa religiosa, estretament connectada amb el periple vital de Crist i molt arrelada a les nostres terres des de temps immemorials, almenys des del segle XV, documenta com el dos de febrer: "'fa hom huy festa per la processió, car, primerament, se beneexen les candeles, e puys les encén hom e les donen en les mans dels fels, e puys entrem en la sglésia ab cant". Sense anar més lluny avui a les esglésies de la nostra ciutat s'han evocat aquells fets mitjançant la benedicció de candeles.

I el segon, la justificada inquietud humana per predir el clima, fixant-se majoritàriament per fer les prediccions en diferents indicadors com les formes dels núvols, la direcció de vent, les característiques del Sol, de la Lluna, dels estels, de la boira, de la rosada del matí, de l'arc de Sant Martí o de la calamarsa, i, el que resulta més estrany, inquietud que es torna més intensa en dies assenyalats com el d'avui 2 de febrer en què més d'un s'aventura advertir quan queda de l'hivern

.

I és que l'estratègica ubicació en el calendari d'aquesta festivitat a mitjan estació ha generat que, aliens a la primitiva referència religiosa, diferents cultures, creen, inventen o desenvolupen mètodes populars per pronosticar el temps. Un dels més reconeixibles sens dubte és el conegut com a dia de la marmota, en els darrers anys popularitzat pels mitjans de comunicació del nostre país que cobreixen amb cert interés un esdeveniment de bojos, observar com surt del seu cau una marmota i, en funció de la projecció o no de la seua ombra, el pitjor de l'hivern estarà per arribar o ja haurà passat.

Però que ens està passant? Per aportar calidesa a un 2 de febrer, més o menys fred segons anys, res millor que amb els ulls de la fe "encomanar-se a la LLum" i com el clima és salvatge, extremadament complex i en constant fluctuació, per predir-lo res millor que les complexes observacions dels meteoròlegs.

Cada cosa al seu temps, cal manternir creences i tradicions però com allò que són suposicions i mites en els quals un creu o no, sense anar més lluny, sense imposicions ni altres bogeries, la certesa i la veritat tés una línea molt fina…

De museus...

 És una realitat més que evident que a la ciutat de Castelló i, fruit del bon treball realitzat des de la regidoria de Cultura en l'anterior legislatura municipal i tot el que portem d'aquesta, s'ha aconseguit el difícil repte d'integrar, conservar, estructurar i difondre el patrimoni de la ciutat, mitjançant una entitat dinàmica que és el MUCC, el Museu de la Ciutat de Castelló, que integrant diferents espais facilita el coneixement de la història, cultura i tradicions del nostre poble.

S'ha avançat molt, però, naturalment, encara falta molt per fer. Tot i que ja disposem de 5 seus "en marxa": Refugi, Castell Vell, Fadrí i museus de la Mar i d'Etnologia, per conéixer millor la nostra història, la nostra cultura festera, ha estat per molts anys reivindicat per diferents entitats festeres i veïns en general, així com per les conclusions dels diferents Congressos Festers, un museu dedicat al món de la Festa, un museu fester.

És veritat que en el disseny arquitectònic de l'anomenat Palau de la Festa, inaugurat prompte farà nou anys, inicialment va dedicar-se un espai per albergar "el museu", però la realitat, el pas del temps, ha demostrat que aquell espai ha servit per a tot menys per a museu i, a hores d'ara el museu de la festa continua sent un projecte de futur, més o menys llunyà, però de futur, d'un futur incert.

I si hui reflexione sobre l'espai museístic de la festa, és perquè a la darrera sessió plenària de l'ajuntament, la corresponent al mes de gener, celebrada el matí del passat dijous, el grup municipal de Ciutadans i més concretament el regidor senyor Marín-Buck, va defensar una moció en la qual, aprofitant la reivindicació de la ubicació en un lloc públic i de manera continuada al llarg de tot l'any de la Gaiata de la Ciutat, sol·licitava la creació del "Museu de la Gaiata".

No entraré a valorar la intervenció del regidor, però si vull comentar la sorpresa que van produir-me les seues paraules, ja que la ciutat, els festers en general i els amants de les tradicions en particular, mai hem demanat un museu de la Gaiata, sempre hem reivindicat un museu de la Festa, un museu digne, ampli i complet, on la Gaiata i tot el que gira al seu voltant tinga el protagonisme que mereix, però un museu molt més obert de mires, doncs la nostra festa va més enllà de la pròpia Gaiata, un museu on tinguen cabuda des dels elements històric-festers, cas de documents, llibres, programes, quadres, insígnies o maquetes, fins a fotografies, audiovisuals o gravacions històriques, passant per elements més senzills i carregats de simbolisme com per exemple la col·lecció de cintes de la romeria i tornà o "mocadors magdaleners" de personatges populars de la ciutat.

I per descomptat el museu de la Festa mai ha de ser espai tancat i dedicat en exclusivitat a la Gaiata en particular i a la "Magdalena" en general, ha d'anar molt més lluny, ja que la festa a Castelló és i va molt més enllà de la setmana magdalenera, de manera que hauria de recollir també elements identificatius i representatius de les festes que a la ciutat es fan al llarg de l'any, des de les tradicions festeres nadalenques, de reis o de carnestoltes, fins a les patronals de Lledó, passant per les festes de carrer o les tradicionals i quasi perdudes d'estiu a la marjaleria o al pinar.

Senyor Marín-Buck, a parer meu no va estar Vosté massa encertat en la seua intervenció, va quedar-se "curt de mires", va limitar i encotillar el món fester limitant l'ampli camp de la cultura, tradició i costums del nostre poble, i això no és bo per la ciutat i crec que tampoc pel seu partit i votants. Mire-se-ho per una altra vegada i cas de reincidir faça-ho afegint-se a la petició d'un museu Fester que complete i forme part del MUCC, una gran, digna i important realitat del món cultural del nostre poble.