Açò va d’estatuts…

Casualitat i estatuts han estat dues paraules unides les darreres hores a la nostra ciutat. De manera casual, sense planejar-lo, de forma fortuïta, ahir dues institucions la Universitat i l’Ajuntament, la primera mitjançant el Claustre i el segon a través del Consell Rector del Patronat de Festes, van votar i aprovar la reforma dels seus respectius estatuts, aquells documents legals, aquells conjunts de normes que han de regular els seus respectius funcionaments.

Dos documents, extensos i complets que serveixen com a marc de referència per fer efectiu el funcionament de les institucions, garantir la transparència, establir responsabilitats i organitzar i resoldre mitjançant normes i regles els drets i deures de tots aquells a qui involucren, elements claus pel bon govern i sostenibilitat de les dues institucions.

És veritat que tant la Universitat Jaume I com el Patronat Municipal de Festes ja disposaven d’uns estatuts, per la qual cosa, el que ahir la casualitat va voler unir, no va ser altra cosa que “un pas més” en la reforma dels documents.

I és que la reforma estatutària en unes institucions dinàmiques com són tant les educatives com festeres, a més de respondre a l’exigència d’actualització i les necessitats de funcionament real dels òrgans, serveis i estructures, ha de buscar l’enfortiment en el sistema de funcionament, avançant i donant resposta als reptes que el sistema democràtic representa, a la vegada que obrir-se als nous àmbits d’internacionalització que els nous temps demanen.

Uns estatuts que han tingut un camí evolutiu en el temps, amb modificacions adaptades en cada moment a les respectives línies governamentals, nacional, en el cas de l’UJI, per a completar el procés d'adaptació a la LOSU (Llei orgànica del Sistema Universitari) o local, en el cas dels del Patronat de Festes, d’acord amb el compromís electoral de l’equip de govern de recuperar una part important de l’autonomia festera.  

Des del moment en què la llei 4/2007 va ordenar que les universitats públiques elaboraren els seus estatuts, l’aprovació el 2010 primer i les modificacions dels anys 2013 i 2015, fins a l’any 2020, l’UJI com a institució educativa superior castellonenca va anar fent efectiu uns canvis i avanços, renovant i millorant el seu funcionament institucional; ara i per completar el procés d’adaptació a la nova llei 2/2023, LOSU, Llei Orgànica del Sistema Universitari, ahir dijous 8 va culminar-se un procés iniciat fa un any, l’abril del 2024 amb l’aprovació pel claustre universitari, per 112 vots a favor, cap en contra i tres abstencions, el nou projecte de reforma que ha de donar seguretat per abordar els nous reptes i aprofundir en la internacionalització. Tot un repte del qual espere i desitge tan prompte entren en vigor, es vegen els seus fruits.

I paral·lelament, també ahir dijous, el Consell Rector del Patronat de Festes, també sense cap vot en contra, amb l’abstenció del PSOE i el vot a favor del PP, VOX i Compromís, va fer un pas decisiu en aprovar els nous estatuts festers, pas previ a la seua aprovació per la Junta de Govern Municipal i la seua ratificació en sessió plenària.

Uns estatuts amb un llarg recorregut fester. Només cal recordar com des dels inicials del 1946, passant pels de 1988 d’incorporació de la Fundació Municipal de Festes, els de 2012 i les seues modificacions del 2013, per adaptar-los a la modernització del govern local, al nou Patronat Municipal de Festes, i els del 2022 quan per extremar el zel en el compliment normatiu entre altres mesures i una regulació major del control econòmic, van anar suposant tal canvi que, el govern municipal després de les eleccions del 2023 ha procedit a aquesta nova modificació que tot just ahir va fer un pas, el pas quasi decisiu incorporant una major participació de l’Assemblea Festera i de la Junta de Festes.

Partint de la idea que la intervenció estatal i autonòmica en el cas de la Universitat i municipal en el cas del Patronat de Festes és bàsica per l’organització i funcionament, és evident, cada dia que passa pot comprovar-se, que tant l’UJI com el Patronat Fester millora cada dia gràcies a l’esforç col·lectiu d’una sèrie de persones representatives de diferents sensibilitats i parers que coadjuden al seu desenvolupament i promoció.

Amb aquesta premissa bàsica acceptada espere i desitge que els nous estatuts d’una i d’altra institució continuen fent avançar i definir les més grans manifestacions culturals castellonenques, dos dels grans elements que ens defineixen i distingeixen com a poble: la cultura universitària i la tradició festera. Tot siga per a bé!

Una acció desgavellada...

La Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Castelló mitjançant l’expedient 74345/2024, amb data 18 de març del 2025,  amb un pressupost base de licitació sense impostos de 35.000 euros, (42.350 amb IVA) va obrir un procediment per contractar el subministrament d’un corral de bous desmuntable per ser emprat en els diferents festejos taurins que se celebren dins el terme municipal. Sí, heu llegit bé, un corral. No, no és cap broma.

Complit el termini de presentació d’ofertes i d’acord amb l’acta de la mesa de contractació reunida el 8 d’abril, resulta que van ser dues les empreses presentades i que valorades les seues propostes s’acorda adjudicar el contracte a l’empresa d'Onda “Cerrajeria Ferroal 2019 S.L.” per presentar aquella l’oferta més avantatjosa en oferir una baixa del 15% sobre la licitació, la qual cosa significava que l’Ajuntament de Castelló adjudicava la compra del corral per un valor de 29.750 euros més IVA.

Res he de dir del procediment, és legal i lícit, però que l’Ajuntament de Castelló destine vora 36.000 euros a comprar un corral desmuntable per celebrar diferents festejos taurins als barris i grups perifèrics en els moments i dies en què aquells celebren un tipus d’actes que, tot i la normativa puguen ser legals, però que suposen un maltractament animal, crec no diu molt a favor del nostre poble ni de l’equip de govern municipal.

És veritat que hi ha molts veïns que són aficionats a aquest tipus d’espectacles, també ho és el fet que en moltes festes de barris i grups, els bous constitueixen l’eix central de les mateixes i que, atraient molts aficionats la seguretat ha de ser l’element principal, però que l’ajuntament, que l’equip de govern, per “mantenir contents els veïns” accedisca a pagar amb diners públics un corral per a bous, crec no respon a uns criteris propis del segle XXI.

No diré que els festejos taurins no formen part indiscutible del patrimoni cultural valencià, però abans de decidir accions com aquesta de gastar-se 6 milions de les antigues pessetes en la compra d’un corral-mòbil, no estaria de més que des de l’equip de govern municipal es plantejara una consulta ciutadana, una votació popular per conéixer l'opinió dels veïns al voltant del finançament municipal de festejos taurins, ja siga en forma de corral, assegurances o altres infraestructures, això li diuen democràcia, no?.

No sé fins a quin punt aquesta compra signifique actuar amb responsabilitat i respecte cap a la cultura del municipi, ja que és com a mínim discutible que els bous al carrer, en aquests moments, en una ciutat que supera els 150.000 habitants, continue formant part de la identitat col·lectiva local.

Més enllà de la cultura tradicional, no dic que la festa dels bous no siga important; entenc que en aquella, entesa com a espectacle fins i tot si voleu artístic, han de jugar un paper fonamental les escoles taurines; per tant, aquelles són les que han de mantenir les activitats formatives i econòmiques que comporta el món dels bous, sense cap incidència municipal, buscant fórmules d’autofinançament i fent front a les despeses amb les aportacions d’aquells que gaudeixen de l’espectacle.

La disciplina econòmica municipal, l'ús adequat dels fons públics, recomana seguir el principi de l’eficiència, o cosa que és el mateix, assolir els objectius de la millor manera possible, incorrent en la menor quantitat d’errades, per a la qual cosa es recomana l’ús d’una metodologia basada en l’anàlisi dels costos i beneficis.

Penseu aquells que açò llegiu que l’equip de govern ho ha considerat a l’hora de destinar 36.000 euros a la compra d’un corral? Tinc els meus dubtes, més encara, pense que, i perdoneu l’expressió, “han pixat fora del test” i només busquen en aquesta acció augmentar el seu rèdit electoral.

Senyora alcaldessa si es tracta de tenir contents els veïns, per què no destinem, per exemple, uns quants milers d’euros a la construcció d’un zoològic en una part del projectat nou parc de Censal? Quatre cabres salvatges, alguna serp, dos micos i un lloro, d’entrada en serien suficients. Li sembla desgavellada la idea? Així ens ha semblat a una part dels veïns la compra del corral…

Completa i interessant…

Aquells que em coneixeu sabeu que soc un enamorat del campanar de Castelló.  No soc historiador ni investigador profund, però he llegit molt sobre el mateix, conec part de la seua història, he tingut l’oportunitat de visitar-lo en moltes i variades ocasions i des de fa més de 40 anys no només passe la vesprada del dilluns de Magdalena “a la cambra de la presó” fent explicacions sobre la mateixa a tots aquells que en especial eixe dia el visiten, si més no també cada vegada que se m’ha demanat “fer de guia no oficial” per alguna entitat, associació, col·legi o grup d’amics, ho he fet de gust.

Tinc per amic des de fa un bon grapat d’any Fabio Giménez, el campaner municipal.  Per circumstàncies d’edat no vaig fer el pas de participar el curs de toc manual de campanes que des de la regidoria de cultura l'abril del 2023 va realitzar-se, base de la nova associació constituïda al seu si, el gremi de campaners de Castelló, però m’agrada i molt sentir les campanes…

Al llarg d’aquests anys he escrit molts articles en diferents publicacions festeres locals sobre l’edifici, la seua història i els seus elements més coneguts, principalment des del punt de vista emotiu i significatiu per un veí, per un ciutadà del poble. Estic orgullós de la meua biblioteca sobre el campanar i intente llegir tot el que es publique que, sortosament, cada any que passa és més i més interessant, sens dubte i a conseqüència de l’interés que l’edifici va començar a despertar entre les autoritats al voltant del final del segle passat, quan va començar a preparar-se  la celebració del 400 aniversari del seu acabament que va celebrar-se amb diferents actes l’any 2004.

D'aleshores ençà, primer amb la restauració, i després amb la creació del MUCC i l’impuls per investigar i difondre el patrimoni ciutadà, amb la possibilitat de visites diàries, visites guiades,l’elaboració d’una audioguia i la publicació impresa d’un fullet amb itinerari, comprovem com cada dia que passa el nostre campanar és menys desconegut, reviu i fa partícip dels seus usos i costums a més i més ciutadans.

Va ser al febrer d’aquest 2025, prompte farà tres mesos, quan va anunciar-se que l’historiador nascut a Sueca Enric Flors, a qui no conec, pensant que el campanar de Castelló encara conservava molts records d’un passat fosc i per desentranyar, publicava editat pel mateix Museu de la Ciutat un nou estudi “Un campanar per a una vila”, una obra de caràcter divulgatiu que abordava l’estudi de l’edifici des d’una perspectiva històrica i a la vegada humana, tractant d’explicar diferents aspectes que fins aquell moment no s’havien contat.

No vaig poder assistir a la presentació de la publicació que el 21 de febrer passat va fer-se des del MUCC a la Sala de conferències del Menador, però gràcies a les noves tecnologies i la plataforma digital del Museu, vaig poder visionar-la amb posterioritat, quedant encantat per tot allò que el professor Flors anava desgranant de la seua investigació, despertant en mi una més que gran curiositat per conéixer-la.

Ara, en aquests dies, he tingut l’oportunitat d’adquirir el llibre, que tot i no ser una publicació de fàcil lectura, no oblidem que es tracta d’un profund i acurat estudi, he llegit amb fluïdesa, pel caire humà i nous descobriments que es mostren en tot el seu contingut.

Una obra completa i interessant on s’identifiquen i es fan visibles moltes novetats, disputes, anècdotes, detalls, gravats i fins i tot curiositats sobre els materials que van emprar-se per a erigir-lo i la seua procedència, biografies de les persones que van treballar en aquella construcció o quan va costar, econòmicament parlant, en diners de l’època i la seua equivalència en moneda actual.

Aquesta publicació sens dubte conforma un nou escaló de coneixement al voltant de les particularitats no tan solts del campanar si més no també de la història de la Vila de Castelló de finals del segle XV i inicis del XVI.

Tant si sou aficionats a la història com si només ho feu des de la curiositat, us la recomane, de segur que gaudireu de la seua lectura descobrint a cada pàgina una mica més del nostre campanar i de passada del poble, de la gent, dels veïns. Una obra completa i més que interessant, un gran treball que podeu adquirir a través del servei de publicacions de l’ajuntament, triant l’edició en qualsevol de les dues llengües castellà o valencià, no us en penedireu.

“El Cordobés”, “El Madrid”, “El Maño”, “El Màlaga” i la “Festa de la Rosa”…

Molt d’interés no tan sols en l’àmbit local, si més no també en el provincial i nacional, va despertar, d’una banda, la correguda de bous que el dia primer de maig del 1970 va celebrar-se a Castelló; el motiu no era altre que el cartell dels “matadors”, Julián García, Diego Puerta i el mític Manuel Díaz “El cordobés”, i d’altra, el partit dels setzens de la copa de futbol del Generalíssim que, només dos dies després, el diumenge 3, enfrontava al Reial Madrid i el nostre Club Esportiu Castelló, oferint la possibilitat de poder veure en viu i directe figures tan importants com Amancio, Fleitas, Pirri, Grosso, Zoco o el gran Gento.

Independentment de com van anar les coses als bous i al futbol, per això estan les hemeroteques que van fer un gran desplegament de les dues manifestacions, una notícia relacionada amb aquests esdeveniments va correr en boca del veïnat, el darrer d’aquells tres dies, fa hui 55 anys, a la ciutat que tot just acabava de matricular el vehicle CS-60.000.

Els carrers van omplir-se “de forasters”, la majoria aficionats als bous o al futbol, i de passada també, com solia ocórrer i continua passant quan hi ha o es preveuen aglomeracions, aficionats o tal vegada professionals del robatori, disposats a aprofitar-se’n de l’enorme gentada que havia de congregar-se als voltants de la plaça de bous i de l’estadi de Castàlia, abans, en el moment i després de la celebració dels dos espectacles.

Possiblement assabentats per la premsa, d’acord entre ells o fruit de la casualitat, dos ”carteristes” forasters van arribar ja el dilluns anterior i començar “a treballar” al mercat setmanal, la qual cosa va ficar en alerta la policia que, malgrat l’edat de dos individus i sospitant dels seus moviments, va procedir a la seua identificació, resultant ser dos habituals delinqüents contra la propietat: Antonio Lloro "el maño” de 63 anys i Francisco García “el màlaga” de 64.

El primer, d’ampla vida delictiva i molt hàbil en el robatori de carteres, tenia en el moment de la seua detenció a Castelló una ordre de recerca interposada al jutjat d’instrucció número 1 de Sabadell, mentre que, el segon, “el màlaga”, natural d’Antequera, presentava també un ample historial delictiu. Crida l’atenció a més a més de tot el que portaven al seu darrere, l’edat que, lluny de ser impediment sembla els era un alt grau d’experiència.

Obertes les diligències oportunes, tots dos van passar primer a disposició de l’autoritat que, aplicant-los la vigent llei de “Vagos y maleantes” van ser traslladats a la presó provincial que, aleshores estava ubicada al carrer d’en Cerdàn de Tallada. No sabem el temps que van passar allí ni tampoc com va acabar el procés, però està clar, perquè així o reflecteix el diari, que ni a la correguda de bous ni al partit de futbol va desaparéixer cap cartera.

I entre un dia i l’altre, entre l’1 i el 3, la nit del 2 de maig i presentat com era costum en els darrers anys pel “roig de pèl” Vicente Escura, va celebrar-se a la plaça Major el concurs de serenates “Festa de la Rosa” on el jurat conformat pel matrimoni Vicente Asencio i Matilde Salvador i el mestre Juan Garcés, després de valorar els més de 60 grups actuants, ja de matinada, van fer públic el veredicte, resultant guanyadors en l’apartat de grups d’instruments de corda, la Rondalla típica castellonera, en conjunts musicals professionals, los Atapulcos i els Llauradors, i en el grup d’aficionats Los Palmers i Els Xics de la Vila.

Uns primers dies de maig a Castelló en què malgrat l’èxode d’una part del veïnat per les festes i “el pont” la ciutat va veure’s animada pels bous, pel futbol, per la música i pels actes religiosos en honor de la Patrona.

Records emocionals.

Cent anys van complir-se l’any passat de la coronació de la Mare de Déu del Lledó. Encara en som molts els castellonencs que recordem aquells dies, els actes que a la ciutat van tenir lloc i sobretot la proximitat de la Verge i acostament a tots els racons del poble.

Ara, tot just un any després, la casualitat ha volgut que la Verge torne a visitar la ciutat. Ahir vam ser testimonis d’un nou acostament de la imatge de la Lledonera al poble. En aquesta ocasió per “caure” en diumenge, la celebració del dia de la festa principal de la Patrona, l’aniversari de la canònica coronació, per ser el 2025, any Marià de Lledó.

Va ser mitjançant un decret signat pel bisbe doctor Casimir López el desembre de l’any 2007 el que va establir que “tots els anys en què el dia 4 de maig, data de la solemne coronació canònica de la imatge de Santa Maria de Lledó, coincidira en diumenge, fora considerat especial Any Marià de Lledó a la Ciutat de Castelló i que la solemnitat litúrgica que se celebra a la seua Basílica el primer diumenge del mes de maig, se celebre aquests anys Marians a la Ciutat, traslladant a aquest fi solemnement lai Imatge de la Mare de Déu de Lledó, que secularment es venera a la Basílica, a l'Església cocatedral de Santa Maria”.

Així els anys 2008 i 2014, en ser diumenge el 4 de maig, van celebrar-se d’una manera especial les festes patronals, i ara, des del passat 29 de desembre del 2024  i fins al 28 de desembre del 2025, onze anys després de la darrera celebració, la ciutat celebra el III any Marià.

Un any aquest que, també la casualitat ha volgut que el dia d’ahir, el que la Verge va tornar a eixir de la seua capella hortolana i acostar-se al poble, es compliren quaranta-dos de la declaració de l’ermitori com a basílica. De manera que el també diumenge 1 de maig de 1983 va passar a la història com una gran manifestació de fervor i religiositat, on a més a més del solemne pontifical concelebrat pel bisbe Cases Deordal, acompanyat per l’arquebisbe metropolità de Tarragona i anterior bisbe de Castelló el doctor Josep Pont i Gol, i el bisbe de Menorca, on va donar-se lectura del Breu Pontifici que declarava el santuari de Lledó com a Basílica, la processó va estar precedida per la solta de 400 coloms.

Una processó la de fa 42 anys en què des dels populars dolçainer i tabaleter, Illescas i Chamberga fins a l’alcalde Antonio Tirado, passant pel regidor-procurador senyor Escoin, el Perot d’aquell any el senyor Luís Balado, el llaurador Miguel Miralles i el mariner Sento “el macareno” feren de fidel escorta de la peana que guarnida entre multitud de roses,  embolcallava la figura de la Verge.

Tot just ahir, si fa o no fa a la mateixa hora, la Patrona va tornar a acostar-se als castellonencs, un nou trasllat des de la basílica, va tornar a omplir de joia el cor dels fidels castellonencs, donant-se inici als tres dies festius, que ha de culminar el diumenge amb la festa central.

Uns altres castellonencs van prendre el relleu a aquells de fa 42 anys. En aquesta ocasió la colla de dolçainers, l'edila d'ermites, Noelia Selma, el regidor i membre de la Reial Confraria, Vicent Sales, el Perot, Juan José Porcar i el Clavari, Manuel Lumbreras, van tenir l’honor d’escortar la Verge fins a la capella de la Sang en què, les autoritats eclesiàstiques i civils, encapçalades pel bisbe monsenyor López i l’alcaldessa la senyora Carrasco, van donar-li en nom de fidels i veïns la benvinguda.

El temps passa, els costums canvien, però allò que és tradició, allò que és devoció, allò que és Castelló, es manté. Malgrat que, de vegades, es considera que el fenomen actual de la globalització pot arribar a produir la pèrdua de la identitat tradicional, l'erosió de la cultura nativa i mil·lenària a favor d'una cultura global i uniforme, els castellonencs mai perdrem les nostres emocions.

Actes com els que podrem viure en aquests tres dies en què la Verge estarà entre nosaltres, de segur despertaran expressions i subjectivitats que enriquiran el nostre costat emocional, com ho van fer fa cent un any, quaranta-dos o l’any passat…