Llum verda

Finalment ha estat avui, a poc més de dues setmanes per acabar-se l'any, a les portes del nou 2017, quan el Consell de la Generalitat Valenciana ha aprovat una reivindicació que fa un bon grapat de mesos van acordar tots els grups polítics de l'Ajuntament de Castelló, la Diputació, la Universitat Jaume I i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que no era altra que, elevar al Govern Valencià l'expedient amb la proposta d'aprovació per declarar Bé d'Interés Cultural Immaterial, les anomenades "Normés de Castelló"

.

Han hagut de passar 6 anys, des d'aquella sessió plenària de l'Ajuntament de 25 de novembre de 2010, en què en despatx extraordinari s'aprovava la declaració institucional sol·licitant a la Conselleria de Cultura i Esports la incoació de l'expedient, que una vegada elaborat i lliurat va restar guardat en un caixó, dormint el somni dels justos, anys i anys, fins a l'arribada del nou Govern del Botànic que en traure'l del caixó va donar-li l'impuls definitiu.

Desconec el perquè d'aquests anys tancat l'expedient al caixó i oblidat, o no?, però puc imaginar-ho veient l'interés manifest dels darrers governs autonòmics del Partit Popular envers la llengua pròpia del poble valencià, malgrat que són aquestes "Normes" acordades l'any 1932 a Castelló les que van ficar les bases per la unificació ortogràfica de la nostra llengua valenciana.

I amb la bona notícia que fa poques hores ha estat difosa m'ha vingut al pensament allò que també fa un bon grapat d'anys es preguntava el cantautor Paco Muñoz, qüestionant l'escassa memòria col·lectiva del nostre poble "què ens passa valencians?" en una cançó, excel·lent i plenament descriptiva de la nostra realitat històrica i social, quan deia allò de " ..el vell Regne de València era país conquistat, i a la llengua bandejaven, llevant-li oficialitat, i per just dret de conquesta, imposen el castellà".

Però com diu el refrany, "no hi ha mal que cent anys dure, ni cos que resistir-ho pugue", i ara ha arribat el moment que les Normes de Castelló, aquestes 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades a la casa Matutano del carrer de Cavallers, per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià el divendres 2 de desembre de 1932, amb la idea d'adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià, un altre divendres també de desembre, 84 anys després, reben oficialment la condició de BIC immaterial amb tot allò que el fet representa.

I què representa us preguntareu alguns? Doncs el fet de reconéixer les Normes de Castelló com una base històrica oficial dels criteris de normativització de la llengua dels valencians, de la seua unitat amb els parlars dels territoris germans, i de la riquesa i la dignitat de les seues característiques lingüístiques pròpies.

Per fi, llum verda a considerar aquest fet tan valuós i digne com ho són ja, el toc manual de campanes del campanar de la ciutat, la festa de la santantonada de Forcall o l'entrada de bous i cavalls de Sogorb, per citar tan sols aquells signes d'identitat provincial que han transcendit la materialitat.

Ara només cal que els elements que formen part d'aquest nou BIC immaterial, el mecanoscrit de huit pàgines titulat «Bases per a la unificació de l´ortografia valenciana» i la Casa Martí i Matutano, seu de les reunions dels promotors de les Normes, siguen focus difusors per tal que els parlants prenguem més consciència de la necessitat de seguir una normativa i per tal d'assolir el ple suport institucional mitjançant el seu major ús i promoció.

Aquest és el meu desig que transmet al carter reial de ses Majestats d'Orient que hui arriba a la nostra ciutat per recollir totes les nostres peticions...