A la taula d'aquests dies nadalencs a més a més de les mandarines i taronges en diferents varietats, s' han afegit a la nostra terra des de temps ancestrals els caquis, el raïm i, en menor quantitat, alguna varietat de pomes o peres, però sembla que no siga prou, cal anar més lluny, cal sorprendre amb alguna cosa diferent.
D'altra banda és veritat que ara hi ha de tot i tot l'any i que amb la globalització i la desaparició de les distàncies físiques, altres fruites ocupen el centre de les nostres taules, amb noms fins fa poc totalment desconeguts, cas dels physalis petits fruits similars a un petit tomàquet però parcialment embolicats per una closca, la papaia amb un alt contingut en aigua i rica en vitamines, els litxis de polpa blanca, dolça i translúcida, rics en vitamina C, el mango considerat el rei de les fruites tropicals, el rambutan de polpa agradable i a la vegada àcida, el tamarillo de moderat valor calòric, o el maracujà o fruita de la passió de polpa gelatinosa, per citar-ne només els més coneguts.
Sembla que si a la taula no hi ha alguna d'aquestes "estranyes fruites", falta alguna cosa, no és una taula parada de festa. I no, no és així. És veritat que per Nadal cal alguna "cosa exòtica", rara i diferent", així és i així ha estat al llarg del temps, però, per trobar alguna cosa diferent, als nostres avis i besavis no els hi calia anar a Indonèsia, el Carib o les zones tropicals de l'Àfrica, només calia una mica d'enginy i imaginació, i conrear algun producte que, pogués allargar la seua temporada i mantenir-se bó, gustós i saborós un bon grapat de mesos després d'haver estat collit.
I és el cas dels melons, que malgrat ser una fruita adequada per a l'estiu, per la polpa compacta, dolça i molt sucosa, presenten en una de les seues varietats, l'anomenada "de tot l'any", la capacitat de conservar-se molt de temps, sempre i quan es omplisca un ritual molt senzill, i que, malauradament, com moltes altres tradicions castelloneres s'ha anat perdent.
Consistia a deixar-los primer uns quinze dies després de collits, a terra en un lloc sec i ventilat, com diu la dita: "al setembre els melons pels racons", i després penjar-los, amb un cordill d'espart o pita, dels claus que hi havia a les jàssenes de les entrades de les cases, i així, en repòs, duraven fins a l'hivern, conservant-se molts mesos sense podrir-se.
I és que com va escriure el gran mestre empordanés de la literatura catalana Josep Pla, "els melons s'haurien de menjar a l'hivern", en el sentit que el millor temps de menjar-ne és a l'hivern per ser en aquest temps quan assoleixen el punt òptim de maduració, dolçor i olor, sobretot els de la varietat de tot l'any o meló d'hivern.
No, fa falta comprar ni jabuticaba, ni urucu, ni mangostinos, ni pitahaya, ni tumbo, ni pomarrosa, ni zapotes, ni babacos, ni cap altre fruit exòtic, portem a la nostra taula un bon meló de tot l'any de Vinatxell, Almalafa, Taxida o Ramell, i deixeu-vos d'innovacions.
Jo no dic que aquestes fruites rares no siguen bones, saludables, delicioses i amb múltiples propietats, però no són nostres; cal sinó volem perdre la nostra identitat apreciar primer, allò que tenim a casa, al nostre abast, com el meló de tot l'any de carn blanca, dolça i cruixent. Ara, aquests dies, és un bon moment...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada