Ja tardàvem…

Fa ja uns quants anys que va escampant-se per moltes ciutats i pobles del país. Jaén, Consuegra, Ponferrada, Gandia, Saragossa, València… i ara, en aquest 2024, hui, també Castelló. Estic referint-me a un acte que, fins i tot ja es coneix amb un nom especial “mati-vell”, en clara referència a la “nit-vella”, una festa d’acomiadament de l’any i benvinguda al nou, pensada pels més menuts de la casa, perquè també ells i elles puguen ser protagonistes i gaudir aquest darrer dia de l’any.

Una manera especial i divertida on canvien el tradicional raïm i cava, per gominoles i refrescos i que, per allò de la nit i de la son, potser, les dotze de la nit siga molt tard per a alguns, els diferents pobles i ciutats traslladen d’hora i fins i tot de dia.

Així, els diaris i altres mitjans de comunicació, des de fa uns dies, anuncien i es fan ressò de les diferents maneres i dies d’acomiadament infantil del 2024, que van iniciar-se ja el passat dissabte 28, sent Ponferrada a Lleó un dels primers pobles a celebrar la festa, continuant en altres localitats el diumenge 29, ahir dilluns 30 o el matí de hui, dia 31, com serà el cas de Castelló, per primera vegada en la història del nostre poble.

Per tant, i com a preàmbul de la celebració tradicional de les campanades de final d’any celebrades a la Porta del Sol de Castelló, els menuts, de segur aquest matí, gaudiran de la festa.

Des de l’ajuntament, l’equip de govern municipal, la setmana passada va publicitar l’acte que, iniciant-se a les 10 del matí i abastant fins a l’hora de dinar, estarà dedicat als menuts, repartint-se 400 bossetes de gallons de clementina i 400 cotillons de serpentines, confeti, barrets i altres complements i que comptarà amb disco mòbil infantil, personatges de fantasia i màgia, la possibilitat de fer-se fotografies i ballar, fins al moment en què a les 12 del migdia sonaran les campanades i es llançaran globus, continuant posteriorment l’animació amb la presència de la Patrulla Tic Toque, que ves a saber qui són!

En definitiva, una adaptació de les campanades i festa de la nit-vella, d’acomiadament de l’any pels més menuts, traslladada al migdia, on supose acudiran majoritàriament amb els iaios i iaies, per ser un dia laborable i tenir els pares treballant.

Tot i això, segur que aquestes primeres campanades infantils, només en què l’oratge acompanye, seran un èxit total i que, l’equip de govern se sentirà més que satisfet en “copiar” per la ciutat allò que ja va sent un èxit en altres indrets.

No podia ser que, pobles veïns com Almassora,Torreblanca, Traiguera o Vilafamés tingueren campanades infantils i la capital no. Un acte que per la seua pròpia finalitat no admet moltes variacions, però que de segur a Castelló, ens oferirà alguna sorpresa...

Des d’ací, tot i que no soc gens partidari del consumisme, i de fer allò que tots fan, sense massa convicció, com deia Mecano i cantava Ana Torroja “Entre gritos y pitos, lo españolitos hacemos por una vez, algo a la vez”, ara, hui, vet per on, no serà una sinó dues vegades les que “los españolitos” menuts primer i majors després, ocuparem la porta del Sol per escoltar i prestar atenció a la mateixa i única sola banda sonora, la de l’imponent i emblemàtic rellotge de l’antic Banc de València, hui Caixabank, que començarà el compte enrere de dotze hores, les del matí i les de la nit, per donar la benvinguda a un nou any.

Siga al matí siga a la nit, siga al carrer o les cases, ja siga als peus del rellotge o davant la televisió, amb granets de raïm, gallons de clementina o gominoles, consumits amb cada una de les campanades, des d’ací voldria els véreu com a símbols de germandat, d’alegria i de bona sort per tot l’any que ens aprestem a començar.

En cadascuna de les campanades, al matí o a la nit, desitge que tot el que arribe siga millor del que busquem, dure més del que esperem i ens faça més feliços del que puguem imaginar; que mai no ens falte la il·lusió, l'esperança i la gratitud, i que aquest 2025 siga pel nostre estimat Castelló i per tots nosaltres un any més que espectacular, ja que, estic segur, l'any vinent promet grans oportunitats i nous desafiaments, i grans i menuts, veïns tots d’aquest bonic poble, estem capacitats i a punt per a enfrontar-los.

 

L’endemà...

Ahir 28, festa dels sants innocents; hui 29 festa de Tomàs Becket, sant i polític.  Fer broma és una forma de comunicació. L'humor, a més, és el mitjà que tenim de suportar les circumstàncies que la vida ens presenta en l’esdevenir diari. I en dies com ahir, el dels innocents, vaig voler que l’humor s’obrira pas fins on pensava era quasi impossible que apareguera, aquest blog de reflexions.

Ahir dia dels innocents va venir carregadet d’innocentades, que si el telefèric al Penyagolosa, que si el trasllat del passeig de Ribalta…, i jo, per tal de mantenir i revifar la tradició, vaig voler dir la meua regalant-vos una broma, que com vaig poder comprovar, més d’un, entre sospites, va descobrir prompte, al costat d’altres, uns pocs, dels qui vaig topetar-me amb algú, sabran perdonar-me per ser el dia que era, que no van olorar-se res i, tal vegada fins ara, fins aquest moment, no descobrisquen l’enganyifa la broma, la innocentada.

No amics, no, no he estat proposat per ocupar la plaça de Gerent del Patronat de Festes, una circumstància gens probable i encara menys possible pel fet de ser una persona feliçment jubilada; i creeu-me, m’he llevat un gran pes de damunt només en pensar el maldecap si així haguera estat.

Una broma, una llicència que vaig permetre’m publicar al blog com a senyal de confiança i amistat, i que supose no haurà sentat malament fins i tot a aquells que van empassar-se-la i creure's allò de l’acceptació de la gerència. Només volia generar sorpresa.

No penseu tampoc que vaig estar tot un any esperant per poder llançar aquesta innocentada, va ser d’imprevist, va venir quasi sense esperar-ho, ja que la primera part, la que fa referència a la reunió extraordinària per aprovar la plantilla de personal del Patronat, si va ser real, en dia, lloc i hora. Quan vaig veure que malgrat el temps passat i la no ocupació del lloc, es mantenia en plantilla la figura del Gerent, és quan vaig pensar… aquesta és la meua! I pensat i fet, i la humorada va eixir com a entreteniment i pensant en què despertaria més d’un somriure…

I és que hom només pot fer bromes si prèviament té la confiança i la credibilitat suficients perquè arribat el cas, et creguen i es fien de tu quan en realitat és una broma. Pels comentaris que m’han arribat puc afirmar que vau ser molt els qui processant les meues paraules a mesura que les anàveu llegint, vàreu adonar-vos que el llegit no tenia sentit, que era totalment il·lògic, incongruent, semblant fins i tot absurd o graciós, despertant-vos allò que jo volia aconseguir, un somriure.

I per aquells altres que heu caigut en la broma, només puc dir-vos que, empassar-se una innocentada el dia dels innocents és per sentir-se fins i tot gratificat, ja que formant part d’aquest grup, que de manera continuada o esporàdicament seguiu els meus comentaris, considere que prenent-me la llibertat considerar-vos “dels meus”, he pogut fent-vos partícips del meu destarifo i jugar-vos una broma.

A uns i altres, a tots, només puc donar-vos les gràcies, demanar-vos que no us molesteu, desitjar-vos ànims per aquest nou any i sobretot, que penseu que les bromes, i les innocentades, que amb total seguretat continuarem sofrint en dies com el d’ahir i, també en altres moltes ocasions al llarg d’aquest nou 2025, són i seran fets que ens continuaran ajudant a sobreviure.

Així que aquest article no és cap disculpa, no és un text de perdó i penediment, que segurament molts el considerareu fins i tot innecessari; simplement vull que siga un motiu més de gratitud i complicitat amb tots vosaltres.

Gràcies per continuar confiant en mi i en allò que jo pense, dic i publique, sense cap altra intenció que “dir la meua”, gràcies per ser-hi i per dedicar part del vostre temps i interés a llegir-me; us ho agraïsc i intentaré compensar-vos el millor que sàpiga i puga. Un cop més, malgrat tot, gràcies.

Ja tenim gerent… jo!

Ahir al matí i amb caràcter extraordinari i urgent, cosa, per altra banda, bastant freqüent, va convocar-se per vint-i-setena vegada en aquest any, el Consell Rector del Patronat de Festes, del qual, com ve sabeu els qui em coneixeu, tinc la satisfacció de formar part en representació de la formació política de Compromís.

Una reunió que celebrada a les 9:30 del matí a la Sala de Reunions de la quarta planta del Palau Municipal, va durar poc més de deu minuts, ja que només tenia un únic punt a l’ordre del dia: “Aprovació de la plantilla de personal del Patronat Municipal de Festes per a l'any 2025 i elevació a l'Ajuntament per la seua aprovació”.

Una plantilla que està conformada per cinc persones pertanyents a l’escala de l’administració general (un tècnic administratiu A-1, dos administratius C-1 i dos auxiliars administratius C-2), a més d'un membre pertanyent al personal directiu professional, el gerent, càrrec de confiança i lliure designació de l’equip de govern de torn.

D’acord amb l’article 20 del títol II: ”Govern i Administració. Òrgans del Patronat” dels estatuts vigents aprovats pel ple municipal el 22 de setembre de 2022, la figura el gerent exerceix la direcció superior del Patronat de Festes, sent el màxim responsable de l'assistència immediata a la Presidència per a l'exercici de les seues funcions.

Quant el juny del 2023, després dels resultats electorals, va conformar-se el nou equip de govern encapçalat pel PP, el qui des del 29 de desembre de 2017 fins a aquell moment, ocupava en comissió de serveis la plaça de gerent del patronat, el senyor Vicent Montolio, va presentar la seua renúncia al càrrec, essent, com era d’esperar, acceptada per la nova Junta de Govern Municipal.

Els nous òrgans del patronat, a partir del 17 de juny, data del cessament de l’anterior corporació, van començar a treballar, però a dia d’avui, sense haver-se nomenat cap persona per ocupar la gerència, de manera que el lloc estava vacant, passant a ocupar-se directament de les seues funcions la presidenta del Patronat i regidora de festes la senyora Noelia Selma.

Una vegada acabada la reunió matutina d’ahir, i per sorpresa meua, vaig ser citat al despatx de l’alcaldia per mantenir una conversa amb l’alcaldessa i la regidora de festes; hui ja puc fer públic el contingut de la mateixa i la proposta que es va ficar sobre la taula, l’oferiment, i posterior acceptació per la meua part, d’ocupar el càrrec de gerent del Patronat el que resta de legislatura municipal.

Naturalment, per ser jo una persona jubilada que ja cobra una pensió de classes passives, he de renunciar al substancial sou que porta annexat el càrrec, tot i que d’alguna manera, més o menys legal, rebré alguna “satisfacció” per la meua dedicació, pel meu treball que, a partir d’ara, serà diari i continuat.

Tota la jornada d’ahir i tota la nit, he estat pegant-li voltes, no a la meua decisió que, des del primer moment va ser ferma, si més no per esbrinar el motiu pel qual va pensar-se amb mi pel càrrec, i no se m'acut altre que la proximitat i el coneixement que puga tenir jo del “món de la Festa”, on estic integrat de forma activa i des de fa dècades en diferents ens i institucions.

Així que, amics i amigues, ja ho sabeu, hui 28 de desembre, a tres dies de l’acabament d’aquest any, 7 anys després de l’oferiment i acceptació del càrrec de l’amic Montolio, jo mateix us anuncie que passe a ser el nou gerent del Patronat de Festes, i que, a partir del pròxim dijous dia 2 de gener de 2025, podeu, en horari d’oficina i si us ve de gust, acostar-vos al despatx de la gerència, al que a partir de ja és “el meu despatx”, al primer pis del Palau de la Festa, on la porta estarà sempre oberta per recollir les vostres aportacions i suggeriments.

Només em queda transmetre un desig que els enfrontaments entre el Partit Popular i la delegació de Festes, amb els partits d’esquerres a l’ajuntament, continus i notables, des de fa ja més d’un any, puguen amb la meua incorporació a la Gerència del Patronat minvar en quantitat i insistència i milloren així les nostres festes. Ja us contaré…

Una notícia curiosa de fa cent anys… Hem millorat?

No sé què pensar, si és per riure, per plorar o per reflexionar, i no, no és hui encara  el dia dels innocents, és demà, però jutgeu vosaltres mateixa…

Recordem que el 26 de desembre de 1924, ahir va fer cent anys, va ser divendres; que el principal diari i de major circulació de la província, “El heraldo de Castellón” costava 10 cèntims i el fet que hui portem al record, és aquell que va aparéixer a la darrera columna de la segona pàgina de l’esmentat diari, en l’apartat “sucesos del dia”, en parlar de la capital, anunciant amb majúscules “multados”, per a continuació referir, i copie textualment: “Ha sido denunciado y multado con cinco pesetas, el ciclista Vicente Marin Aras, de 17 años, el cual llevaba un pasajero en el cuadro de la bicicleta”.

5 pessetes, quantitat amb la qual es podien comprar els diaris de quasi dos mesos i que, salvant les distàncies temporals, si ho traslladem en el temps, a l'actualitat, si per mitjana un diari local costa 2 euros, estem parlant de 100 euros per una infracció local, que sembla una barbaritat per un temps en què un menú de restaurant no arribava a les 3 pessetes, un vestit d'home al voltant de 40 o inclús la mateixa bicicleta no superava les 200 pessetes.

Un temps aquell en què les bicicletes més que com a element de diversió o esport, servien com a eines de treball i de transport amb l’obligació de “matricular-les” disposant d’unes xapes o plaques, expedides per l’ajuntament, amb validesa anual i que, com passa ara amb els adhesius de la ITV, canviaven de disseny i color, amb l’obligació de portar-les enganxades i visibles a la bicicleta.

No sabem, perquè no ho diu la notícia, qui era el passatger o passatgera que viatjava al quadro, si va ser al matí o a la vesprada quan va cometre’s la infracció, o si el jove Marin i acompanyant, anaven o tornaven de la feina, o pel contrari només anaven de passeig; per descomptat tampoc sabem qui va ser “el guàrdia municipal” que se suposa va imposar la sanció ni el lloc on va ocórrer.

Cent anys després, la bicicleta s’ha popularitzat com a mitjà de transport relativament barat i que, a més a més, ajuda a estar en forma, tanmateix, ha desaparegut “l’obligatorietat de portar placa”.

Tot i això, és crucial, necessari i sobretot obligatori mantenir i complir certes regles, que amb el pas dels anys han anat canviant.  Així, que els ciclistes coneguen les normes de trànsit, ja que són un vehicle més, i recordar que continuen sent vehicles unipersonals, amb l’excepció del transport de nens fins a 7 anys, fet que exigeix l’ús de seients específics o dispositius de subjecció homologats i casc, constitueix la base d’un ús correcte i adient.

De manera que, si abans “portar un viatger al quadro” era motiu de sanció, i fins i tot motiu de publicació amb noms i cognoms per l’escarni de l’infractor a la premsa local, ara, sense arribar tan lluny, és també motiu d’infracció, saltar-se el semàfor en roig, parlar pel mòbil, circular amb cascos i escoltant música, anar sense llums ni reflectants, o conduir sota els efectes de les drogues; incompliments “penats” amb sancions econòmiques que poden variar entre els 80 i els 1000 euros. Una altra cosa és que “els guàrdies municipals” actuals i més encara els “agents de mobilitat urbana” facen complir la normativa, trobant-nos diàriament amb infractors que, circulen alegrement, campant a plaer mentre aquells que haurien de fer complir la norma el que fan és “com qui no veu”.

No demane que hi haja un permís per a bicicletes, ni que tornen les “plaques”, però si abans i ara, la nostra ciutat ha estat i és ideal per l’ús de la bicicleta com a eina de treball, de transport o d’esbarjo, i el ciclisme urbà cada dia volem que siga més protagonista, cal que al costat de millores contínues en seguretat viària, s’aplique amb rigorositat la normativa i les sancions a aquells que la incomplisquen, naturalment sense  arribar a ser publicats al diari, però sí amb contundència i determinació.

Si la darrera finalitat d’aquella “multa” de fa cent anys, tenia sens dubte, com a principal objectiu, no la recaptació econòmica sinó evitar sinistralitat, ara cent anys després, i davant de la proliferació a la ciutat, al costat de la bicicleta, dels nous vehicles de mobilitat personal, patinets elèctrics, segways, hoverboards o monocicles, al costat d’una difusió de missatges preventius pel bon ús i circulació, si volem una ciutat més saludable, humana i agradable, cal també, en cas d’incompliment, “deixar de fer com qui no veu” i fer una aplicació ferma de les sancions. Possiblement no serà popular, però segurament serà més que efectiu.

Narcissus tazetta…

“Al cor del nostre raval/una colla de xiquetes/arramellen nadaletes/ que han collit a la marjal..!”, així diu una part de la NADALA CASTELLONENCA amb música de Matilde Salvador sobre un poema de Miquel Peris; una composició nadalenca molt arrelada al poble des de la seua creació a la fi dels anys 70 del segle passat.

Però hui, el dia de Nadal, no vull parlar de la Nadala, si més no vull parlar-vos de les “nadaletes” o, cosa que és el mateix del “narcissus tazetta”, una planta bulbosa, una espècie herbàcia i perenne, que creix a l’hivern per les nostres contrades i floreix durant els mesos de desembre a març, produint unes flors molt oloroses amb un perfum subtil.

Durant molt de temps, al nostre raval, al raval llaurador de Sant Fèlix, eren les flors de marjal, ja que era molt fàcil trobar-les emergint de manera quasi espontània prop de les séquies o dels horts cultivats i que guarnien les taules en els àpats de Nadal.

La seua arribada a les cases era sinònim d’aproximació de les dates dels millors moments de l’any, dies de descans i reunions familiars i d’amics, dies de compartir il·lusions. Amb una tija llarga i aplanada, i unes fulles d’origen bassal, allò que realment les fa boniques i reconeixibles és el tipus de floració,  5 pètals de color blanc i una corona groguenca.

El diminutiu que les bateja és l’excel·lència de l’afectivitat, “nadaleta”. La seua arribada a les terres del nostre terme municipal està plena de sorpreses, hi ha anys que floreixen prompte perquè la terra té la saó necessària, al costat d’altres anys en què, per ser ben eixuts, és molt difícil trobar-ne.

Això és perquè les nadaletes ofereixen en la seua combinació de colors tot un món de fantasia; el verd de la natura, el blanc de la pau i al bell mig, el groc de la llibertat. Unes flors poc apreciades i valorades hui en dia; jo diria que fins i tot poc conegudes per la gent més jove, quan no fa massa anys era quasi incomprensible afirmar que havíem arribat a Nadal si no hi havia a casa nadaletes, no hi havia festes de Nadal sense nadaletes.

Per si la bellesa de les seues flors no fora suficient, diuen els que entenen, que, a més, té propietats medicinals. El seu ús comú i més estés és analgèsic, entre altres aplicacions molt variades, tot i que jo sempre l’he vista a casa com a planta ornamental.

A mi des de sempre m’han cridat l’atenció. De fet, no és la primera vegada que les faig protagonistes en aquest blog. Podeu si us ve de gust rellegir el post que vaig penjar el diumenge 25 de desembre del 2016, reivindicant el seu lloc enfront de la flor de la ponsètia o flor de Nadal i el grévol.

L'assutzena blanca símbol d'ingenuïtat, d'esperit humil i sincer, de candidesa, de puresa de cor i d'ànima, d'acceptació de tot allò que la natura i el cel ens donen és la flor que apareix a la iconografia clàssica a la vara de Sant Josep, patriarca elegit com espòs de la Verge; però, la imatge clàssica del Sant Josep “castellonero” en la representació genuïna del Betlem de la Pigà, no és aquella; com calia esperar, la vara està encimbellada per un ramell de Narcissus tazetta, per un ramell de nadaletes, molt més pairals que qualsevol assutzena.

I si la nadaleta és flor de Nadal, també és record i estima envers la patrona, la Verge del Lledó, quan, el poble fent seu el poema de Miquel Peris, “Salve, Verge bressolera” piropeja a Maria amb l'afectuós nom de “nadaleta de marjal”.  

Per mi, què voleu que us diga?, seguesc admirant tant a la falsa vara de sant Josep, com al caliu de la Patrona, les simples i delicades nadaletes de marjal. I quin millor dia per recordar aquesta senzilla flor que el dia de Nadal? Per molts anys que puguem continuar gaudint-les, senyal inequívoc que la vida ens somriu. Bon Nadal!

Qui t'ha vist i qui et veu…

… o quin canvi, quina diferència, quina transformació. El temps tot o canvia, fins i tot la manera d’entendre Nadal. Hui voldria girar la vista enrere i recordar una situació considerada en el seu moment com a normal i que, vista ara, 80 anys després, sembla quasi ciència ficció.

El 24 de desembre de 1944, va ser diumenge. El periòdic Mediterraneo, “Diario de Falange Española Tradicionalista y de las JONS”, que tenia la seua redacció i tallers al carrer de Cavallers, publicava el seu número 2035; un exemplar que constava de 4 pàgines i podia adquirir-se al preu de 25 cèntims de pesseta, i qu, per la celebració l'endemà dilluns de la gran festa cristiana de la Nativitat, incloïa un suplement especial de 6 pàgines en les quals, des del bisbe de Tortosa, fins a l’arxipreste Balaguer, passant pel pare Rafael de Novelé, pel sacerdot assessor de Qüestions Morals i Religioses de la Falange Pedro Cantero o el periodista del Alcazar Jose Félix Tapia, a través de diferents cròniques, insistia una vegada i una altra, en la tradició espanyola de la celebració de Nadal com a festa casolana, de celebració en família i no a la bullanga de casinos i restaurants i el bullici de carrer d’altres pobles, en articles amb títols tan suggerents com: “La feliz Navidad española en paz”, “La Navidad fiesta religiosa y de hogar” o “La estrella sonriente de la Noche-buena española”.

Només tres anys abans, l’octubre de 1941, el burgalés José Andino Núñez, considerat “un camisa vella”, va ser nomenat governador civil de Castelló, càrrec que va ocupar durant 5 anys i des d’on va intentar estendre l'afiliació a la FET de les JONS a tota la província, cosa que sovint l'enfrontà als carlins. Uns anys en què Déu i la Pàtria, la Nació com a indissociable de Déu i de l'Església, són el punt de trobada utilitzat per Franco per assegurar-se el seu poder personal i per l'Església catòlica, per reafirmar el seu monopoli sobre la moral, la consciència i la vida privada de tots i cadascun dels espanyols.

En aquest ambient, a la part superior de la segona pàgina, hui fa 80 anys, el diari esmentat inclou una nota del Govern Civil, naturalment redactada en castellà, i signada pel senyor Andino, amb el títol “Hoy a las diez deberán cerrar los espectáculos y centros de recreo”, ordenant que aquesta nit, pel seu significat religiós a la vegada que per 

ser per costum tradicional una nit dedicada a la vida familiar, i perquè així continue sent-ho, i res no pertorbe el goig d'una llar tranquil·la, disposa que tots els establiments d'expansió i esbarjo, com espectacles, cafés, bars i altres similars, tanquen a les vint-i-dues hores, incloent-hi també en aquesta disposició aquells que, per diferents circumstàncies, gaudeixen d'autoritzacions especials. En definitiva, “tot tancat a partir de les 10 de la nit”.

Una orde, una disposició d’antany que comparada amb els temps actuals, causa sorpresa i fins i tot algun somriure. Només cal mirar el mateix diari hui, on es destaca que amb l’arribada de les festes de Nadal, moltes són les persones que, per gaudir d’un merescut descans, inicien viatges de relaxament amb destinacions turístiques i opcions diferents. Viatjar, sols o en família, s’està convertint en la possibilitat d’experimentar el valor diví del fet humà.

És veritat que els elements comuns com els llums, les nadales i l'esperit de reunió familiar són presents a molts llocs, també a Castelló, però que per decret, per disposició governamental, es dictara una prohibició per mantenir oberts els llocs públics, quasi obligant als castellonencs a quedar-se a casa, recorda i molt als “tocs de queda”, aplicats comunament en situacions de guerra o commoció interna.

Han passat els anys, tampoc massa, la llei 14/2010, de 3 de desembre, va fer possible l’aparició de diferents ordres per regular els espectacles públics, les activitats socioculturals i els establiments públics. La Comissió d'Espectacles Públics, Activitats Recreatives i Activitats Socioculturals de la Comunitat Valenciana, que pertany a la Conselleria de Justícia i Interior, encarregada de regular els horaris, considera “especial” algunes nits com la de hui, permetent, ja no el seu tancament abans, sinó fins i tot estendre, en aquells establiments dedicats a l’oci, el seu horari de tancament en una hora. Castelló, qui t’ha vist i qui et veu!

Carta als reis i….. a Europa!

Fa ja uns quants dies, unes setmanes que a les oficines de correus i altres llocs de la ciutat, s’han instal·lat les bústies especials que recullen les cartes que els xiquets i xiquetes de Castelló, i també aquells no tan menuts, escriuen i envien al Pare Noel o als Reis Mags, amb les seues peticions.

Al mateix temps, el matí del passat dissabte 14 de desembre, l’alcaldessa va rebre al cor de la ciutat, a la plaça Major, el carter reial, que, a més de recollir personalment les cartes dels menuts-ciutadans, també va recollir les que els nostres governants municipals s’afanyaren “a escriure” aquests darrers dies de l’any.

Només han passat uns pocs dies i comencen a fer-se públiques, perquè tots els veïns i veïnes ens assabentem, les peticions, el contingut de “la carta” signada per l’alcaldessa, allò que es demana a Ses Majestats perquè siga realitat aquest propvinent 2025, allò que l’equip de govern vol que “ens porten” aquest any, sense pensar massa que els mags d’orient, amb el seu ull màgic “que tot ho veu”, per fer realitat aquelles peticions, primer hauran de comprovar si en són mereixedors, si el seu esforç de tot un any, ha estat motiu per a fer realitat els somnis.

I que diríeu apareix en lloc preferent a la carta de l’alcaldessa? Dues peticions s’han conegut aquesta setmana passada, la primera el divendres vint,  2,2 milions d’euros per comprar l’edifici de l’antic cine Rex. Uns diners que els mags haurien de fer-nos arribar, a través de dues modificacions de crèdit, a l’abril i l'octubre del 2025, a la vegada que se'ls prega que ens ajuden a aconseguir una quantitat encara major d’euros, que no està ni determinada, a demanar a Europa, “en una altra carta” que s’enviarà en les setmanes vinents, i que hauran de servir, en un futur encara gens clar, per fer front a la rehabilitació integral de l’espai amb la creació d’una nova casa de la cultura, una sala de projeccions i una cafeteria. Per demanar que no quede!

I si aquesta petició ocupa un lloc preferent “a la carta”, la segona, que va conéixer-se només un dia després, el dissabte 21, tampoc es queda curta, l’obertura, si no en aquest 2025, abans de l’estiu del 2027, dels primers 40.000 metres quadrats del gran parc de Censal, petició que des de fa més de 30 anys va fent-se a ses majestats però, que aquests, ni amb la seua poderosa màgia, poden aconseguir.

I és que des de l’època de l’alcalde Gimeno, en què a la seua carta ja demanava “una gran zona verda al Peri-18”, entre la comissaria de Policia Nacional i el Pavelló de Grapa, entre el Palau de la Festa i la Ronda Est, ni la intervenció màgica dels Reis d’Orient, ni tampoc la seua influència en les institucions europees, fins al moment actual, cap govern municipal,  ha aconseguit que aquell futur parc arribara a ser ni tan sols iniciat. Del futur parc res de res, només una evolució i canvi en el com, ja que en “cada carta” per veure si els Mags ens feien una mica més de cas, se li canviava el nom, de Sant Josep, dels Xiquets, Tombatossals, Almalafa o Censal.

Ara, la senyora alcaldessa, Begoña Carrasco, diu en la seua carta estar més que esperançada i torna a demanar que Melcior, Gaspar i Baltasar, “ens tiren una maneta” i faciliten, d'una banda, els tràmits per les adquisicions directes o expropiacions dels terrenys afectats, i d’altra, el suport “reial” per entrar dins el programa de finançament de la Unió Europea per al medi ambient, en el marc financer plurianual 2021-2017 o dels fons NextGenerationEU, creats per fer front a les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia i la recuperació ecològica.

És veritat que aquestes dues peticions es poden sintetitzar en una, que Castelló continue avançant i creixent i que, en major o menor part, es poden fer realitat en funció dels mèrits realitzats. Si passen uns mesos, si fins i tot passa un any, i l’alcaldessa ha de continuar demanant el mateix “a la carta” de l’any següent, serà no per la manca de generositat dels Mags, si més no per no haver-se portat massa bé.

Les expectatives, la veritat, si ens fixem en la carta que va enviar a Ses Majestats tot just fa ara un any, no són massa bones. Recordem que dels cinc regals que demanava per Castelló, la finalització de la Ronda Oest, l'ampliació del TRAM a les platges, el Pla especial per a la Marjaleria, el nou hospital General i la conversió de l'antiga comissaria de la Policia Nacional de la Ronda Magdalena en un centre social, els Mags poc o res van poder fer.

No sé quin serà el Mag preferit de l’alcaldessa però, deixant de banda a Gaspar que portador de l’incens, representa l’esperit en cada persona, i a Melcior que, de manera contrària al que es creu, no era portador de l’or, sinó de la mirra, símbol de la purificació i la  bellesa, tal vegada Baltasar siga el què, com a portador de l’or, com a administrador del tresor, haja de ser, en aquesta ocasió, el seu valedor ací i fora; seria imperdonable perdre un altre any, “per un mal comportament”, i no assegurar la viabilitat del projecte.

Una altra oportunitat perduda…

Ahir a la vesprada i novament a la nit, la representació al teatre principal de Castelló del retaule nadalenc “El Betlem de la Pigà” va constituir un èxit clamorós de públic que,  omplint de gom a gom el coliseu de la plaça de la Pau, va introduir-se des de molt abans de l’inici de l’obra en l’esperit nadalenc castelloner i, participant vivament amb els seus Vitols!, en moments puntuals i esperats, va fer pinya amb els actors i actrius, assaborint, en acabar la funció, la tradicional “carabassa ben torrà”, obsequi del col·lectiu envers el veïnat de Castelló.

Públic que a més a més de xarrar i fer-se fotos amb els actors i actrius, va poder conèixer mitjançant un acurat programa de mà, que reproduïa el cartell anunciador de l'obra, una part de la història del Betlem, arribant a conéixer els elements més representatius de l’obra.

És veritat que ni l’Institut Valencià de Cultura, entitat depenent de la Conselleria d’Educació i Cultura ni tampoc el servei de publicacions de l’Ajuntament de la ciutat, tenen com a finalitat principal “vendre” les seues produccions, però també ho és el fet que si l’any 2019 l’IVC va editar un CD amb les 23 peces musicals del Betlem, gravat pel cor de la Generalitat Valenciana, amb la col·laboració del dolçainer Pau Puig, del grup Ramell i de la rondalla Els llauradors i que, dos anys després, el 2021, dins la col·lecció etnològica de Castelló, l’ajuntament va editar “El betlem de la Pigà: una tradició castellonenca, un comboi cultural” que recull la història, anecdotari i curiositats de l’obra, aquestes dues  publicacions no han estat massa difoses i, per tant, no han arribat a tots els possibles interessats, perdent-se una de les finalitats bàsiques tant de l’IVC com del servei de publicacions municipals que no és altra que el foment, promoció i difusió de les arts escèniques, musicals, audiovisuals o literàries.

I si això és així, si aquesta és la realitat, és perquè com ni uns ni altres, ni l’IVC ni l’Ajuntament tenen “necessitat de vendre les seues produccions”, si treballen amb diners públics i, les edicions del CD i del llibre ja estan pagades, no els preocupa gens ni mica que els CD’s no tinguen eixida o que el llibre estiga en caixes a l’arxiu municipal esperant possibles compradors. Tant s’hi val.

Tant haguera costat la vesprada i nit d’ahir “muntar” una paradeta al hall del teatre i oferir els espectadors la possibilitat d’adquirir el disc o el llibre? Crec sincerament que només haguera estat qüestió de voluntat.

No sé quants se n’hagueren pogut vendre, però fins i tot si no se n’hagués venut cap, cosa poc probable, donar a conéixer la seua existència ja haguera estat un èxit i, per descomptat, haguera servit també per a fer més gran encara el Betlem, al caliu de les dues representacions.

Mai arribaré a pensar que des de la Conselleria o des de Cultura de l’ajuntament, hi haja una certa fredor, displicència, desamor o indiferència envers el nostre Betlem, però si que és cert que no hi ha manifesta una voluntat, ni entusiasme, ni passió, ni anhel, ni interés perquè aquells treballs, aquelles publicacions, tinguen el ressò que la ciutat i sobretot els autors de la música i la lletra, es mereixen.

Ahir la ciutat, el veïnat, els espectadors, van perdre una nova oportunitat de fer seua una part de la nostra cultura, adquirint un coneixement més exhaustiu de la música, comprant el CD i podent-lo escoltar una i mil vegades, i amb l’adquisició del llibre, del coneixement de la història del quadre costumista, que va suposar ja fa més de 40 anys, una revitalització de les tradicions vives més arrelades al nostre poble, els betlems casolans.

Voler és poder, diu el refrany popular, i la voluntat és el requisit imprescindible quan una entitat vol tirar endavant algun propòsit. Malauradament, sembla que, cada any que passa tenim una classe política, uns dirigents, més pendents de complir normatives que de donar a conéixer les nostres tradicions, acció que ahir haguera resultat exitosa d’una manera més que senzilla. Una veritable llàstima, una oportunitat perduda.

Veure Castelló des de dins d’una caseta…

Castelló és una ciutat activa, més encara en aquestes dades prenadalenques i encara més en aquest 2024 en què l’oratge “ens acompanya” i ens convida a eixir al carrer. És sabut que, amb la implicació de diferents regidories, l’equip de govern municipal ha programat per aquestes darreres setmanes de l’any, una extensa llista d’activitats, actuacions, mostres, projeccions o desfilades,  escampades per tot arreu, abastant des del mateix cor, la plaça Major, fins al Grau, el barri més allunyat del terme que gaudeixen d’una gran implicació veïnal; si, li afegim a aquesta situació el fet que, ahir divendres, vespra del principal cap de setmana fester, hi havia una de les actuacions més esperades, el concert de Nadales de la banda municipal amb els escolars de la ciutat a la plaça Major, per unes hores, aquella va omplir-se de pares, iaios, tiets i tietes dels menuts actuants, al costat de seguidors de la banda, fent impossible transitar per aquell indret.

Un indret, un espai que a parer de molts dels qui el transiten aquest any, està sobresaturat; un espai on s’han volgut ficar massa coses, la fireta, la casa del pare Noel, l’arbre monumental, l’escenari per les actuacions i la dotzena de casetes del mercat de Nadal artesanal, activitat que amb una clara finalitat festiva i de suport al comerç local, reuneix des de nines, flors, bijuteria, ciris o joies, fins a melmelades i pastissets, passant per bosses, ceràmica o llibres.

I si de llibres parlem, una de les casetes que conformen aquest mercadet l’ocupa “Somos de libros”, una associació castellonenca per al foment i la promoció de la cultura, del llibre, de la lectura i de l'activitat editorial, on és l’ànima màter, Amelia Diaz Benlliure, d’Unaria Ediciones, una editorial tradicional i independent local, que publica, principalment d’autors de la terreta, creacions que van des de la poesia, els relats o el teatre fins a la literatura infantil i juvenil, passant per la novel·la breu i que, comptant amb la col·laboració de la pintora local Maria Griñó, trau els seus llibres i obres d’art al carrer, facilitant la seua adquisició als vianants.

I no només fica a l’abast de qui s’acosta els diferents títols, si més no, per dinamitzar la caseta i la venda, ha confeccionat “un extens i variat programa de signatures”, convidant els autors a participar, posant en contacte creadors i possibles compradors.

La vesprada d’ahir, tot i no ser un bon dia per la venda de llibres, ja que per les actuacions que va haver-hi de la banda, dels menuts i de les posteriors corals, feia que per moments fora quasi impossible acostar-se a la caseta, vaig tenir la sort de poder compartir unes hores amb l’escriptor de llibres infantils amb finalitats sempre didàctiques, el sogorbí, Miguel Alayrach, i la polifacètica investigadora de la memòria històrica Queta Ródenas, mantenint una agradable i profitosa conversa a la qual per uns moments va afegir-se l’amic mestre, llibreter i també escriptor, Pere Duch, amb la complicitat i comboi d’Amelia.

Una vesprada i una oportunitat única per, com dic al títol del post, conéixer l’ambient castellonenc prenadalenc des d’un altre vessant, des de dins d’una caseta del mercadet nadalenc, des de l’altre costat d’un xicotet aparador, on en un lloc preferent es trobava la meua novel·la “Eduard Macameu, temps de postguerra”, aquella història d’amistat, entre el personatge “real”, el fill predilecte de Castelló Joan Baptista Porcar, en la seua faceta d’arqueòleg, pintor i enamorat de la seua terra, i Eduard “el protagonista” de la narració.

Una novel·la que tot i haver estat publicada el 2019, ara 5 anys després, malgrat que des de l’ajuntament no s’haja dedicat ni una línia per considerar-la, per la seua aproximació literària al pintor Porcar, com un element més per contribuir a la celebració de “l’any Porcar”, és un relat que, ens aproxima a la realitat del Castelló dels anys 40 del segle passat i ens ajuda a conéixer, barrejant realitat i ficció la magnificència del nostre benvolgut i mai prou admirat veí, i que jo, a aquells que açò llegiu i no la coneixeu, us convide a comprar-la i llegir-la ara, un bon moment aquesta fira, i aquest Nadal, per adquirir llibres i continuar fent cultura local, recolzant les nostres editorials properes.

Ara que està tan de moda allò del consum de productes de quilòmetre zero, pensem, penseu que també tenim una literatura “casolana” i que, per ser això, de casa, mereix si més no un tracte especial, almenys una atenció preferent. Acosteu-vos al mercadet nadalenc de la plaça Major i feu una mica feliços als nostres comerciants.

A la caseta de “Somos de libros” sereu rebuts amb familiaritat, sense presses i amb un somriure; a més a més de poder fer la xarradeta amb algun autor o autora, us podreu emportar el llibre signat. Sens dubte un bon regal per vosaltres mateixa o per qualsevol altre a qui estimeu. Us esperem!

Primera i quasi única fase.

Fa ja més d’un any, va ser el novembre del 2023, quan l’alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco, va presentar, un projecte que restava pendent des del mes de setembre del 2021, la nova targeta ciutadana Smart.

Es tractava d'una mena de bo que es podia obtenir, amb caràcter gratuït per a tots els ciutadans, en format físic o virtual i que, com a novetat, deien venia a unir diferents serveis municipals com el servei de préstec de bicicletes BiciCAS, així com el TRAM, el de transport urbà (autobusos) o el servei de préstec de llibres a la biblioteca municipal.

Una posada en marxa que va anunciar-se es faria “en fases” i amb la voluntat de continuar sumant, de manera progressiva, més serveis públics, amb la “futura” implicació de les diferents àrees municipals, que s'afegirien a les de Modernització, Mobilitat i Cultura que, semblava, eren les capdavanteres en “pujar al carro” en aquest projecte.

Que inicialment la targeta servira per a accedir al biciCAS, al TRAM o treure llibres de la biblioteca no suposava cap novetat, només la unificació “todo en uno” i poc més, però les expectatives futures podien fer-nos arribar molt lluny.

Ha passat un any, i encara que com ens ho recorden en moltes ocasions, no tinc per què dubtar-ho, aquest equip de govern treballa per facilitar la vida als veïns, en la implantació i ús de la targeta, en aquests 365 dies, malauradament trobem pocs avanços i algun retrocés.

El passat mes d’agost també va anunciar-se que amb la targeta es podria, en dates pròximes, accedir als diferents serveis de les instal·lacions esportives municipals, però crec que, va ser això, només un anunci, i vull pensar, que motivat pel lent avançament del procés de digitalització del mateix ajuntament, si no estic errat, ara, a punt d’acabar-se l’any, encara no s’ha fet realitat.

Unes setmanes després, en concret el 4 de novembre passat, van ficar-se en funcionament les anomenades “taquilles intel·ligents”, armaris que faciliten l’accés dels veïns a la compra feta on-line als mercats Central i Sant Antoni, i recollir-la en qualsevol moment en algun dels 11 punts distribuïts per tota la ciutat, accessibles amb la targeta ciutadana. Un servei més a sumar a la targeta en un temps rècord, un any!

Però si els avanços, si la fase d’implantació s’ha quedat curta, encara pot resultar més preocupant el fet que, s’anuncien, per dates no concretes, diuen que al llarg de l’any 2025, uns nous usos com el control de bonificacions en la taxa de recollida de fem pel reciclatge, amb un procés que ni tan sols s’ha donat a conéixer de manera experimental.

Una targeta amb múltiples possibilitats d’incorporació de serveis i usos, però que, malauradament, després de més d’un any activa, està molt lluny, massa lluny encara, de ser una “clau mestra” que permeta resoldre gestions i fer ús de molts serveis locals de manera més ràpida i simple, i que tota la ciutat càpiga a la butxaca.

Una realitat amb pocs avanços i que podria fer un pas més, convertint-la, per què no?, en una targeta moneder amb què abonar serveis que presten tercers com taxis o pagaments a comerços de proximitat. Fa més d’un any, senyora alcaldessa que vosté va dir pública i textualment “con esta tarjeta no será necesario llevar dinero en efectivo porque también sirve para pagar”. Sí, però no, així serà tal vegada algun dia, però la realitat és que ara com ara no serveix per a pagar ni en taxis ni en comerços de proximitat, i cal continuar portant efectiu a la butxaca.

I tampoc es pot fer cap tràmit en cap altre servei municipal, ni descomptes en museus, ni pagament del servei de l’ORA, ni fidelització als comerços, ni pagaments en pàrquings…, així que, malauradament, la targeta castellonenca a la fi del 2024 és poc operativa, fent que el pla Edusi en què es recolza i el finançament Feder que la va fer possible, faça aigües, i el programa operatiu de creixement sostenible en aquest aspecte haja estat si no un rotund fracàs, un element, a hores d’ara, poc útil i beneficiós pels ciutadans. Llàstima!

Cànem… una galeria especial.

Quan sentim aquest nom, en funció de l’edat dels oients, ens ve a la memòria el nom d’una planta herbàcia que, per tenir diferents varietats i ceps, ha estat cultivada, emprada i usada, per diferents propòsits.

A la gent més gran de Castelló ens recorda l’anomenat Cànnabis industrial, una varietat cultivada, que al nostre terme al segle XVI ocupava el tercer lloc de producció després del blat i la seda, i que per la seua bona qualitat, treballat per corders i filadors, es dedicava a la fabricació de lones, cordes i cordills, una indústria activa fins als anys 40 del segle passat.

La gent més jove la relaciona directament amb la paraula marihuana, tal vegada perquè són plantes de la mateixa família, diríem que la marihuana és la cosina sexy del cànem, per generar una substància química el  tetrahidrocannabidiol, o THC considerada pels seus efectes i sensació de felicitat, relaxament o eufòria, com a droga.

Però no vull jo ara i ací parlar del cultiu tradicional del cànem com a motor d’un temps passat a Castelló, ni menys encara fer una apologia o dissertació sobre el perill de la marihuana per a la salut; si faig hui del “cànem”  el marc del comentari, és perquè, des de fa 50 anys, aquest nom ve lligat a Castelló a un espai per a l'exhibició i la promoció de l'art, especialment de l'art visual, una galeria d’art privada, l’activitat principal de la qual és l’exposició i el comerç d’obres d’art de diferents artistes.

Una galeria, un espai cultural, ubicada al carrer d’Antoni Maura, davant per davant d’una casa on hi havia una lleteria de vaques suïsses i tot just enfront de la casa on Pasqual Tirado va escriure el seu Tombatossals, al costat de l’antic col·legi de la Consolació.

Va ser un 21 de desembre de 1974 quan la gravadora morellana Pilar Dolz, després d’intentar-ho amb un cineclub i amb l’empenta del seu marit Rafael Menezo, van obrir Cànem, una galeria diferent de les que hi havia en aquell moment a la ciutat, poc comercial i molt dinàmica, amb una primera exposició amb artistes joves i emergents que ja havien començat a exposar a Barcelona, Boix, Heras i Armengol amb unes obres inscrites dins del Nou Realisme que proposaven un retorn a la realitat fugint de l’art abstracte, de moda en aquella època, aconseguint portar a Castelló unes obres de gran força crítica i valor intel·lectual.

No conec personalment a Pilar, si una mica més a Falo, el seu marit; tampoc soc comprador ni col·leccionista ni encara menys expert en art, per la qual cosa poden contar-se amb els dits de la mà i, encara en sobren, el nombre de visites que he fet en aquests 50 anys a la galeria, però, tot i això, considere tot un mèrit i d’una enorme valentia que, primer quan encara vivia Franco es llançaren a aquella aventura i ara, després de cinquanta anys de governs de dretes i esquerres, de crisis econòmiques i socials, de dificultats i menyspreus culturals de tota classe, Cànem continue alçant diàriament la finestra de l’art a Castelló, en aquests temps, en aquesta nova realitat local, moderna, sorgida del context del darrer terç del segle XX, apostant per la creació d’una nova manera de mirar als artistes i, mantenint-se fidel amb el pas dels anys als seus principis ideològics.

Una galeria que no només celebrarà aquest pròxim dissabte 50 anys de la seua existència, si més no un espai on, durant aquests 50 anys, també fent cultura, s’ha intentat mantenir el valencià com a llengua de prestigi, havent de fer front també a atacs i fins i tot a la pèrdua de possibles compradors, tot per aconseguir fer de la llengua i de Castelló una parla i una ciutat normal.

Gràcies a Pilar i Falo, Castelló és com és; sense Cànem el Castelló que hui vivim no seria el que és. Sens dubte, tots dos, Pilar i el seu “pilar” Rafael “Falo”, han esdevingut i són, 50 anys després d’aquell final d’any de 1974, un referent, tant per la seua vàlua com a galeristes com per la seua estima envers la cultura, la llengua i el territori. Per molts anys més!