Narcissus tazetta…

“Al cor del nostre raval/una colla de xiquetes/arramellen nadaletes/ que han collit a la marjal..!”, així diu una part de la NADALA CASTELLONENCA amb música de Matilde Salvador sobre un poema de Miquel Peris; una composició nadalenca molt arrelada al poble des de la seua creació a la fi dels anys 70 del segle passat.

Però hui, el dia de Nadal, no vull parlar de la Nadala, si més no vull parlar-vos de les “nadaletes” o, cosa que és el mateix del “narcissus tazetta”, una planta bulbosa, una espècie herbàcia i perenne, que creix a l’hivern per les nostres contrades i floreix durant els mesos de desembre a març, produint unes flors molt oloroses amb un perfum subtil.

Durant molt de temps, al nostre raval, al raval llaurador de Sant Fèlix, eren les flors de marjal, ja que era molt fàcil trobar-les emergint de manera quasi espontània prop de les séquies o dels horts cultivats i que guarnien les taules en els àpats de Nadal.

La seua arribada a les cases era sinònim d’aproximació de les dates dels millors moments de l’any, dies de descans i reunions familiars i d’amics, dies de compartir il·lusions. Amb una tija llarga i aplanada, i unes fulles d’origen bassal, allò que realment les fa boniques i reconeixibles és el tipus de floració,  5 pètals de color blanc i una corona groguenca.

El diminutiu que les bateja és l’excel·lència de l’afectivitat, “nadaleta”. La seua arribada a les terres del nostre terme municipal està plena de sorpreses, hi ha anys que floreixen prompte perquè la terra té la saó necessària, al costat d’altres anys en què, per ser ben eixuts, és molt difícil trobar-ne.

Això és perquè les nadaletes ofereixen en la seua combinació de colors tot un món de fantasia; el verd de la natura, el blanc de la pau i al bell mig, el groc de la llibertat. Unes flors poc apreciades i valorades hui en dia; jo diria que fins i tot poc conegudes per la gent més jove, quan no fa massa anys era quasi incomprensible afirmar que havíem arribat a Nadal si no hi havia a casa nadaletes, no hi havia festes de Nadal sense nadaletes.

Per si la bellesa de les seues flors no fora suficient, diuen els que entenen, que, a més, té propietats medicinals. El seu ús comú i més estés és analgèsic, entre altres aplicacions molt variades, tot i que jo sempre l’he vista a casa com a planta ornamental.

A mi des de sempre m’han cridat l’atenció. De fet, no és la primera vegada que les faig protagonistes en aquest blog. Podeu si us ve de gust rellegir el post que vaig penjar el diumenge 25 de desembre del 2016, reivindicant el seu lloc enfront de la flor de la ponsètia o flor de Nadal i el grévol.

L'assutzena blanca símbol d'ingenuïtat, d'esperit humil i sincer, de candidesa, de puresa de cor i d'ànima, d'acceptació de tot allò que la natura i el cel ens donen és la flor que apareix a la iconografia clàssica a la vara de Sant Josep, patriarca elegit com espòs de la Verge; però, la imatge clàssica del Sant Josep “castellonero” en la representació genuïna del Betlem de la Pigà, no és aquella; com calia esperar, la vara està encimbellada per un ramell de Narcissus tazetta, per un ramell de nadaletes, molt més pairals que qualsevol assutzena.

I si la nadaleta és flor de Nadal, també és record i estima envers la patrona, la Verge del Lledó, quan, el poble fent seu el poema de Miquel Peris, “Salve, Verge bressolera” piropeja a Maria amb l'afectuós nom de “nadaleta de marjal”.  

Per mi, què voleu que us diga?, seguesc admirant tant a la falsa vara de sant Josep, com al caliu de la Patrona, les simples i delicades nadaletes de marjal. I quin millor dia per recordar aquesta senzilla flor que el dia de Nadal? Per molts anys que puguem continuar gaudint-les, senyal inequívoc que la vida ens somriu. Bon Nadal!