Una notícia curiosa de fa cent anys… Hem millorat?

No sé què pensar, si és per riure, per plorar o per reflexionar, i no, no és hui encara  el dia dels innocents, és demà, però jutgeu vosaltres mateixa…

Recordem que el 26 de desembre de 1924, ahir va fer cent anys, va ser divendres; que el principal diari i de major circulació de la província, “El heraldo de Castellón” costava 10 cèntims i el fet que hui portem al record, és aquell que va aparéixer a la darrera columna de la segona pàgina de l’esmentat diari, en l’apartat “sucesos del dia”, en parlar de la capital, anunciant amb majúscules “multados”, per a continuació referir, i copie textualment: “Ha sido denunciado y multado con cinco pesetas, el ciclista Vicente Marin Aras, de 17 años, el cual llevaba un pasajero en el cuadro de la bicicleta”.

5 pessetes, quantitat amb la qual es podien comprar els diaris de quasi dos mesos i que, salvant les distàncies temporals, si ho traslladem en el temps, a l'actualitat, si per mitjana un diari local costa 2 euros, estem parlant de 100 euros per una infracció local, que sembla una barbaritat per un temps en què un menú de restaurant no arribava a les 3 pessetes, un vestit d'home al voltant de 40 o inclús la mateixa bicicleta no superava les 200 pessetes.

Un temps aquell en què les bicicletes més que com a element de diversió o esport, servien com a eines de treball i de transport amb l’obligació de “matricular-les” disposant d’unes xapes o plaques, expedides per l’ajuntament, amb validesa anual i que, com passa ara amb els adhesius de la ITV, canviaven de disseny i color, amb l’obligació de portar-les enganxades i visibles a la bicicleta.

No sabem, perquè no ho diu la notícia, qui era el passatger o passatgera que viatjava al quadro, si va ser al matí o a la vesprada quan va cometre’s la infracció, o si el jove Marin i acompanyant, anaven o tornaven de la feina, o pel contrari només anaven de passeig; per descomptat tampoc sabem qui va ser “el guàrdia municipal” que se suposa va imposar la sanció ni el lloc on va ocórrer.

Cent anys després, la bicicleta s’ha popularitzat com a mitjà de transport relativament barat i que, a més a més, ajuda a estar en forma, tanmateix, ha desaparegut “l’obligatorietat de portar placa”.

Tot i això, és crucial, necessari i sobretot obligatori mantenir i complir certes regles, que amb el pas dels anys han anat canviant.  Així, que els ciclistes coneguen les normes de trànsit, ja que són un vehicle més, i recordar que continuen sent vehicles unipersonals, amb l’excepció del transport de nens fins a 7 anys, fet que exigeix l’ús de seients específics o dispositius de subjecció homologats i casc, constitueix la base d’un ús correcte i adient.

De manera que, si abans “portar un viatger al quadro” era motiu de sanció, i fins i tot motiu de publicació amb noms i cognoms per l’escarni de l’infractor a la premsa local, ara, sense arribar tan lluny, és també motiu d’infracció, saltar-se el semàfor en roig, parlar pel mòbil, circular amb cascos i escoltant música, anar sense llums ni reflectants, o conduir sota els efectes de les drogues; incompliments “penats” amb sancions econòmiques que poden variar entre els 80 i els 1000 euros. Una altra cosa és que “els guàrdies municipals” actuals i més encara els “agents de mobilitat urbana” facen complir la normativa, trobant-nos diàriament amb infractors que, circulen alegrement, campant a plaer mentre aquells que haurien de fer complir la norma el que fan és “com qui no veu”.

No demane que hi haja un permís per a bicicletes, ni que tornen les “plaques”, però si abans i ara, la nostra ciutat ha estat i és ideal per l’ús de la bicicleta com a eina de treball, de transport o d’esbarjo, i el ciclisme urbà cada dia volem que siga més protagonista, cal que al costat de millores contínues en seguretat viària, s’aplique amb rigorositat la normativa i les sancions a aquells que la incomplisquen, naturalment sense  arribar a ser publicats al diari, però sí amb contundència i determinació.

Si la darrera finalitat d’aquella “multa” de fa cent anys, tenia sens dubte, com a principal objectiu, no la recaptació econòmica sinó evitar sinistralitat, ara cent anys després, i davant de la proliferació a la ciutat, al costat de la bicicleta, dels nous vehicles de mobilitat personal, patinets elèctrics, segways, hoverboards o monocicles, al costat d’una difusió de missatges preventius pel bon ús i circulació, si volem una ciutat més saludable, humana i agradable, cal també, en cas d’incompliment, “deixar de fer com qui no veu” i fer una aplicació ferma de les sancions. Possiblement no serà popular, però segurament serà més que efectiu.