Cànem… una galeria especial.

Quan sentim aquest nom, en funció de l’edat dels oients, ens ve a la memòria el nom d’una planta herbàcia que, per tenir diferents varietats i ceps, ha estat cultivada, emprada i usada, per diferents propòsits.

A la gent més gran de Castelló ens recorda l’anomenat Cànnabis industrial, una varietat cultivada, que al nostre terme al segle XVI ocupava el tercer lloc de producció després del blat i la seda, i que per la seua bona qualitat, treballat per corders i filadors, es dedicava a la fabricació de lones, cordes i cordills, una indústria activa fins als anys 40 del segle passat.

La gent més jove la relaciona directament amb la paraula marihuana, tal vegada perquè són plantes de la mateixa família, diríem que la marihuana és la cosina sexy del cànem, per generar una substància química el  tetrahidrocannabidiol, o THC considerada pels seus efectes i sensació de felicitat, relaxament o eufòria, com a droga.

Però no vull jo ara i ací parlar del cultiu tradicional del cànem com a motor d’un temps passat a Castelló, ni menys encara fer una apologia o dissertació sobre el perill de la marihuana per a la salut; si faig hui del “cànem”  el marc del comentari, és perquè, des de fa 50 anys, aquest nom ve lligat a Castelló a un espai per a l'exhibició i la promoció de l'art, especialment de l'art visual, una galeria d’art privada, l’activitat principal de la qual és l’exposició i el comerç d’obres d’art de diferents artistes.

Una galeria, un espai cultural, ubicada al carrer d’Antoni Maura, davant per davant d’una casa on hi havia una lleteria de vaques suïsses i tot just enfront de la casa on Pasqual Tirado va escriure el seu Tombatossals, al costat de l’antic col·legi de la Consolació.

Va ser un 21 de desembre de 1974 quan la gravadora morellana Pilar Dolz, després d’intentar-ho amb un cineclub i amb l’empenta del seu marit Rafael Menezo, van obrir Cànem, una galeria diferent de les que hi havia en aquell moment a la ciutat, poc comercial i molt dinàmica, amb una primera exposició amb artistes joves i emergents que ja havien començat a exposar a Barcelona, Boix, Heras i Armengol amb unes obres inscrites dins del Nou Realisme que proposaven un retorn a la realitat fugint de l’art abstracte, de moda en aquella època, aconseguint portar a Castelló unes obres de gran força crítica i valor intel·lectual.

No conec personalment a Pilar, si una mica més a Falo, el seu marit; tampoc soc comprador ni col·leccionista ni encara menys expert en art, per la qual cosa poden contar-se amb els dits de la mà i, encara en sobren, el nombre de visites que he fet en aquests 50 anys a la galeria, però, tot i això, considere tot un mèrit i d’una enorme valentia que, primer quan encara vivia Franco es llançaren a aquella aventura i ara, després de cinquanta anys de governs de dretes i esquerres, de crisis econòmiques i socials, de dificultats i menyspreus culturals de tota classe, Cànem continue alçant diàriament la finestra de l’art a Castelló, en aquests temps, en aquesta nova realitat local, moderna, sorgida del context del darrer terç del segle XX, apostant per la creació d’una nova manera de mirar als artistes i, mantenint-se fidel amb el pas dels anys als seus principis ideològics.

Una galeria que no només celebrarà aquest pròxim dissabte 50 anys de la seua existència, si més no un espai on, durant aquests 50 anys, també fent cultura, s’ha intentat mantenir el valencià com a llengua de prestigi, havent de fer front també a atacs i fins i tot a la pèrdua de possibles compradors, tot per aconseguir fer de la llengua i de Castelló una parla i una ciutat normal.

Gràcies a Pilar i Falo, Castelló és com és; sense Cànem el Castelló que hui vivim no seria el que és. Sens dubte, tots dos, Pilar i el seu “pilar” Rafael “Falo”, han esdevingut i són, 50 anys després d’aquell final d’any de 1974, un referent, tant per la seua vàlua com a galeristes com per la seua estima envers la cultura, la llengua i el territori. Per molts anys més!