Serem els millors… o no?

No soc endeví, no tinc el poder de previndre el futur, però, tot i això, puc afirmar sense por d'equivocar-me que com a mínim, en aquest moment, som el segon país del món futbolísticament parlant, i si la sort ens acompanya una mica, a partir del diumenge vinent serem el millor país del món en el joc de ficar la piloteta en una xarxa.

Si, perquè tot i que semble mentida, allò de què més es parla al carrer i a qualsevol hora en aquests darrers dies, amb el permís dels incendis i la calor, és del Mundial de futbol; “la roja” desperta tanta passió entre els aficionats i aquells que sense ser-ho massa aprofiten l’ocasió per “pujar al carro” que s’arriben a produir moments i situacions que fa poques setmanes eren impensables i difícilment imaginables a la ciutat.

Així hem pogut veure com els nostres polítics locals eixien al carrer amb samarretes “de la selección”, com s’instal·laven pantalles gegants per seguir els partits claus, com la plaça Major de la ciutat es quedava menuda en ple estiu per acollir gent i més gent i com, tal vegada per allò de l’orgull i aprofitant les circumstàncies, el govern local busca ara un lloc, un espai públic, molt més gran per poder aplegar molta més gent i visionar el darrer partit, la final, que pot portar-nos a la glòria futbolera, a ser “els millors del món”.

Ser "els millors del món", amb exigències de disciplina, constància i dedicació, vol dir assolir el nivell màxim d'excel·lència i rendiment que implica superar els màxims reptes en un camp específic.

I qui no es conforma amb el que té és perquè no vol, i és que sí, podem arribar a ser “number one” en futbol i lluir, quan jugue la selecció, una nova estrela a la samarreta, que recorde per sempre que, 16 anys després d’aquella primera vegada, tornem a ser els millors, o no?

Però aquesta possibilitat, aquest orgull patri, malauradament queda desdibuixat al nostre país en molts altres camps, al cap i a la fi, molt més importants que l’esportiu i que sembla importar-nos poc o fins i tot gens ni mica.

No fa massa temps va fer-se públic un rànquing d’elements en què el nostre país no tan sols no era capdavanter al món, sinó que Espanya se situava a la cua d'Europa i a escala mundial en diversos indicadors econòmics i socials clau, destacant principalment en l'atur juvenil, natalitat i creació de riquesa per càpita. I això que, realment, és un veritable problema sembla importar-nos poc.

I no tan sols en aquests aspectes, la llista és molt més llarga, estem a la cua dels països avançats en cures pal·liatives, en pobresa i abandonament escolar, entre els països europeus que concedeixen sol·licitud d'asil o en ingrés real per càpita.

Jugar bé a futbol pot portar-nos a la glòria, adoptar elements tecnològics, invertir i integrar eines d'intel·ligència artificial i automatització, destinar un percentatge més elevat dels pressupostos a la Investigació, al desenvolupament i la innovació (R+D+i) o desenvolupar xarxes de transport i comunicació, pot fer-nos més competitius i millorar la nostra posició econòmica; en definitiva, pot fer-nos una vida més agradable, que, al cap i a la fi, és el que tots busquem. I si no arribem a ser els millors a situar-nos entre els primers, lloc que, ara, vulguem o no estem encara lluny d’assolir.

Que el triomf, que no dubte “els nostres” aconseguiran el pròxim diumenge, tot i les dificultats que ens ficaran els germans argentins, no ens facen oblidar que la societat espanyola ha de lluitar i fer molts més esforços en aspectes molt més necessaris, per a aconseguir estar al capdavant, per ser els millors, per tenir una de les millors, sinó la millor qualitat de vida del món. Ací és on cal dedicar tota la nostra energia. Endavant!