Un any més i tot un encert.

Fa tot just hui una setmana que “estic de vacances”; bé, és un dir, perquè per una persona que fa ja un bon grapat d’anys que gaudeix de la jubilació, afirmar amb rotunditat que ara inicie vacances entenc que, per aquells que “les tenen” mesurades i legislades, pot arribar a ser quasi una ofensa; però com diuen al raval, no hi ha mal que cent anys dure, i tard o d’hora tot, també la jubilació, arriba en aquesta vida.

Però no és la meua intenció donar-vos, a aquells que açò llegiu, i feu front a les jornades laborals, donar-vos gelosia. Res més lluny del meu pensament. Si hui comente aquest inici d’un “nou estat personal” és pel que suposa de novetat i canvi en el meu quefer diari que, com, d’altra banda, bé sent habitual, s’inicia amb el trasllat domiciliari a la meua segona residència per passar una mica millor les inclemències de l’estiu: calor, xafogor, tràfec de atifells, i contínues anades i tornades a casa per mil i una circumstàncies.

Una novetat, un canvi que comença amb l’observació del meu entorn més proper, que si aquest veí s’ha canviat els mobles de la terrassa, que si aquell altre l’emmirallada, que si aquell arbre del davant que em deixava veure la mar s’ha fet tan gran que ara o impedeix, que sí, que si…

Al costat d’aquestes novetats, d’aquests canvis, naturalment, trobe coses que no han canviat que continuen igual, envellint com jo, és el cas de les marquesines de les parades de l’autobús que connecta la zona costanera de Benicàssim amb Castelló que, globalment, podríem dir continuen un any més, estant brutes i abandonades de la mà de Déu, amb una excepció, la zona, generalment ubicada al lateral, destinada als anuncis; uns espais grans i amb molt de poder visual, sobretot per aquells que passen alguns minuts al seu costat esperant l’arribada del bus.

No soc jo persona que em desplace habitualment amb autobús, però sí observador i, per això, en passar a prop d’un d’aquells reclams, sempre, instintivament els ulls se me’n van al seu darrere, que si una pel·lícula d’estrena, que si un anunci d’un nou refresc o beguda, que si anuncis de loteria o jocs d’atzar, el catàleg és prou ample, variat i diferent cada any.

Aquest 2026 no podia ser d’una altra manera, però en una d’aquelles marquesines, supose que estarà també en algunes altres, acabe de veure un anunci que m’ha cridat molt l’atenció i que m’ha despertat algunes reflexions que voldria compartir per ací.

D’entrada es tracta d’un anunci “oficial”, vull dir que no és de cap empresa privada que vulga vendre’ns res, és el mateix Ajuntament de Benicàssim qui, supose a través de la regidoria de cultura o normalització lingüística anuncia, sobretot als turistes, als forasters, que, a més a més de ser un poble amb sol, platja i paella, també té una llengua pròpia, el valencià. Fins ací ja resulta curiós l’anunci, però encara va més lluny, allò que s’anuncia són “classes de valencià per a turistes”.

Si, heu llegit bé, en castellà i en anglés, dona una acurada informació dels dies, llocs i hores, en què, de manera totalment gratuïta, tot aquell que vulga iniciar-se en el coneixement de la nostra llengua puga fer-ho, facilitant-se inclús un QR per ampliar la informació i la inscripció.

Unes classes, sis sessions, que van posar-se en marxa la darrera setmana de juliol i que s’allargaran fins a les darreries de l’agost. És veritat que l’alumnat, no crec siga en un nombre gran, però si més que divers, arribarà a aprendre alguna cosa, però la possibilitat de fer-ho, en si mateix, converteix en tot un encert la iniciativa.

Podria fer-se alguna cosa semblant a Castelló? Per què no? Estic segur que, igual que ho han fet possible a Benicàssim, la Vicepresidència de la Conselleria de Presidència de la Generalitat i l’Agència de promoció del valencià estarien disposades a col·laborar. Senyora regidora de cultura, senyora regidora de turisme, senyores España i Miralles, copiar no és cap problema quan es tracta de bones idees. Gràcies, Benicàssim per destinar part dels meus impostos municipals a aquesta tasca.