Treball ben fet!

Com qualsevol altre dels 19 sectors gaiaters, la Gaiata 6 “Farola-Ravalet” es nodreix d’un bon grapat de castelloners, d’ací de fora, menuts i grans, que en un nombre aproximat de 150, s’encarreguen amb gran esforç personal, econòmic i social, al llarg de l’any, de dur a terme tota una sèrie d’accions que van des de la tria de representants, presentació i participació d’aquells en diferents esdeveniments festers, fins a l’elaboració de llibrets i monuments gaiaters, ànima mater de la festa i element distintiu de la ciutat.

Una comissió que oberta a noves propostes i nous projectes cada any es renova amb ilusió i que la fa ser, després de més de 80 anys d’història al seu darrere, mereixedora de diferents guardons tant pel que respecta al monument infantil com al gran.

Ara al llarg llistat, només cal recordar com, en els darrers tres anys, el monument ha aconseguit dos segons premis i un primer, en aquest 2025 torna a triomfar, aconseguint fer-se amb el premi a la millor Gaiata de les festes de la Magdalena.

Això és perquè les coses quan es programen i es realitzen bé, surten millor. És veritat que la Gaiata-6 compta amb un president amb experiència, amb un ample currículum fester i molts, molts anys de treball i de constància, Esteban Gual Ibáñez; però també ho és el fet que s’haja encertat en l’elecció de l’esbós i disseny d’una artista gaiatera, amb més de 20 anys d’ofici a les seues espatlles, Vanesa Pérez Monfort, que fa doblet amb el monument de la Gaiata 6 després d’haver aconseguit el  preuat guardó l’any 2023.

Diuen les males llengües que les comissions gaiateres estan en crisi. És possible que això siga cert en alguna de les comissions, però en el cas de la Gaiata 6 el que pot observar-se és un creixement exponencial de comissionats, que li faciliten poder treballar en àrees concretes i determinades, en grups uniformes de solera i gestió al costat d’altres de gent més jove, que garanteix la continuïtat. El treball conjunt és el que els porta a l’èxit.

I si el llibret elaborat aquest 2025 té com a motiu principal “UN CASTELLÓ DE BELLES ARTS"  on aquelles prenen tot el protagonisme, el monument obra de Vanesa batejat com a “brodats de llum”, és tot just això, una filigrana de colors, semblant a uns brodats antics, complementada en els seus 6 metres d’alçària, amb una lluminositat, amb uns efectes i jocs que l’han feta també mereixedora d’estar al pòdium com a Gaiata millor il·luminada.

Poden sentir-se satisfets els membres de la “Farola-Ravalet”, el seu monument que va lluir, el passat diumenge, en tota la seua esplendor per primera vegada com a Bé Immaterial d’Interés Cultural a la processó, per tot el treball que porta al darrere i que li ha estat reconegut, no serà efímer, el 2026 tindrà l’honor de ser la Gaiata de la Ciutat, i com a tal serà protegida com a part del patrimoni festiu i cultural del poble.

I sembla que tot i no haver-hi regles, per allò que s’ha vist els anys anteriors i també aquest, a Castelló el que agrada són més els monuments barrocs, amb figures tradicionals que els més moderns que no acaben d’encaixar.

En general, aquest 2025 els monuments han estat de molt bona qualitat i factura. Altres comissions s’han quedat molt a prop, Sequiol o Cor de la Ciutat, han creat monuments més que dignes. Les gaiates dissenyades per Enrique Carceller i Miguel Angel Moreno van ser molt comentades pel seu acurat treball, molt dignes per la ciutat, però només una pot ser la guanyadora…

Són moltes les persones anònimes que treballen tot l’any al magatzem de Gaiates perquè els monuments puguen lluir-se en tota la seua esplendor aquesta setmana. La seua és una feina discreta, gairebé invisible i massa vegades poc valorada, per això ara i ací, jo que estic lluny del món de la Gaiata, vull reconéixer el seu esforç i felicitar la comissió guanyadora pel treball ben fet, un reconeixement que com a mal menor servisca per compensar tot el temps i esforç que li dediquen. Moltes gràcies, Esteban, moltes gràcies, Vanesa i endavant.

Avancem o retrocedim?

Quan el campanar de Castelló era el gran desconegut de la ciutat, allà pel 1989, de la mateixa manera que l’any anterior als membres de la Colla Pixaví se’ns va ocórrer poder contemplar “Castelló des de dalt”, vam començar a compartir la nostra experiència amb la resta de veïns, organitzant, el dilluns de Magdalena, dia 27 de febrer, “la primera pujada al campanar”.

D'aleshores ençà amb alguna interrupció per obres o pandèmia, mai hem faltat a la cita. Ahir vam complir amb la tradició i vam celebrar la 34ena pujada. Les explicacions de viva veu, la bona organització i una acurada documentació escrita que va acompanyar-nos un rastre d'anys, estem convençuts, van ser les accions que van fer que els “qui manaven i manen”, organismes i institucions començaren a preocupar-se una mica per l’edifici.

Per anunciar la visita a més d’aparéixer aquesta en el corresponent programa oficial de festes, prompte va tenir un element distintiu. El mateix dilluns al matí els pixavins despenjàvem una enorme senyera quadribarrada des del més amunt del campanar, fins al terra de la plaça. Un símbol de festa que en acabar la visita tornàvem a recollir per poder-la penjar de nou l’any següent.

Però el temps passa i al campanar de la Vila els diferents governs municipals i Juntes de Festes, amb l’escusa de potenciar “l’enfarolà” un acte que se celebra el dissabte inici de festes, van començar a “penjar-li coses”, que si una silueta de l’ermita de la Magdalena, que més prompte semblava un somier que altra cosa, que si el gegantesc cartell anunciador de les festes de l’any, que si les dues coses…, fet que va fer del tot impossible que la senyera que per un bon grapat d’any va presidir la plaça ja no es poguera llançar.

Ara, aquest any, un nou element ha vingut a “canviar” la fisonomia del campanar. La nit de l’enfarolà, amb motiu del 650e aniversari de la romeria, no s’ha penjat ni cap senyera, ni cap cartell, ni cap banderola amb l’escut de la ciutat. El que podem contemplar és un gran llençol verd que vol ser una enorme cinta magdalenera, quan tots sabem que la cinta, tot i ser distintiu de la romeria, no té una gran tradició, es remunta a poc més de 70 anys, en aparéixer per primera vegada lligada a la canya l’any 1952.

Avancem en l’estima envers la ciutat? Pense que no, que més bé retrocedim, si com está passant ens oblidem de la senyera que va ser origen del nostre poble. Van ser molts els castellonencs que ahir, mentre esperaven a “la cua” el seu torn per poder pujar al campanar, ens preguntaven el perquè aquell acte de penjar la gran senyera, la més gran que hi ha hagut mai a la ciutat, ha caigut en l’oblit.

No necessitàvem tanta parafernàlia, no era si voleu tan espectacular, però veure per unes hores una gran senyera de dalt a baix del nostre campanar, era sinònim de festa i de festa grossa.

Aquells que no estimen el que és seu perden prompte la seua identitat. Nosaltres, els pixavins,  que des del primer moment ens sentim més que orgullosos d’ajudar a mantindre la identitat ala nostres conciutadans, també ens lamentem que, els polítics d’abans i també d’ara, voluntàriament o involuntàriament, hagen consentit que per uns o altres motius, de vegades fins i tot incomprensibles -pensa malament i encertaràs-, la senyera no puga presidir la vesprada del dilluns de Magdalena les pujades que amb tanta estima i dedicació realitzem any rere any.

Per descomptat pense que només és qüestió de voluntat. Mitjans cada any que passa hi ha més i moltes de les dificultats que havíem de véncer en aquells primers anys, ara, són fàcilment salvables.

Si la llengua oficial de les festes és el valencià, també la bandera de la festa és la nostra senyera i, de vegades, massa, sembla ser només un drap per tapar laterals d’escenaris… Avancem o retrocedim? Què penseu?

Marralena i culs a l’aire!!!

Poc més de vint-i-quatre hores han passat des de l’inici de les festes i l’incivisme s’ha fet més que manifest als carrers de la ciutat. La brutícia ompli els carrers. Els operaris de neteja tot i multiplicar els seus esforços no donen l’abast.

No voldria dir-ho per som uns “marranos” i uns incívics; sembla que des del llançament del primer coet d'inici de festes tot estiga ja permés al poble. A la vesprada-nit d’ahir feia llàstima, per no dir  vergonya, passejar pels carrers més cèntrics de Castelló.

Encara no s’havia iniciat el Pregó quan el terra dels carrers del voltant del col·legi Bisbe Climent eren un mar de papers, plàstics, gots, pots i ampolles buides. En acabar-se la cavalcada vaig acostar-me al centre.

Maria Agustina, les Aules i Fadrell, eren un autèntic femer. Els parterres xafats, les plantes arrencades de soca-rel i, no només ells, també elles, malgrat haver-hi diferents urinaris, pixant en qualsevol portalada, sense cap rubor ni mirament, sense gens de vergonya, "amb el cul a l’aire". El tram del carrer Isabel Ferrer, entre Sant Lluís i Antoni Maura, era literalment un riu de pixum. Aussiàs March més del mateix, i tants i tants altres...

Volem festes, volem divertir-nos, volem veure, però si no sabem fer-ho, si creiem que “ja vindrà algú a netejar-ho” i a la vegada no tenim cap mirament, si en aquesta setmana som del “i a mi que”, estarem convertint les nostres festes en un “merder” i mai millor emprada la paraula.

No açò no són festes, les nostres festes fundacionals han de ser una altra cosa i algú ho ha de dir. No val dir que l’impacte econòmic serà grandiós, extraordinari, i que la quantitat de fem recollida així ho demostrarà. Però, i la quantitat de fem escampada? I la imatge denigrant i incívica mostrada? Què podem dir als nostres menuts davant la imatge de jardins trepitjats i persones orinant en qualsevol lloc i moment?

Un espectacle vergonyós. No sé com se sentirà aquell veí o veïna que haja convidat a visitar la ciutat a qualsevol familiar o amic foraster i, ahir, de camí a l’enfarolada es trobara amb l’espectacle que jo vaig poder contemplar als carrers.

Volem unes festes internacionals, però que no se’ns escapen de les mans. Viscudes amb alegria, responsabilitat i civisme. I creieu-me no són pocs, no són casos aïllats, sembla que, malauradament, aquestes accions, a força de repetir-se, han de ser considerades normals, han d’entrar dins del que s’espera ocórrega aquesta setmana, que són mals menors, i no, no ha de ser així.

Por tinc del que puga passar la resta de setmana, açò no ha fet més que començar. És veritat que la gent té ganes de festa, però no tots volem aquest tipus de festa.

 Respectem altres formes de diversió que no siguen la nostra. Acceptem sorolls, talls de carrer, embussos i altres problemes lligats a la mateixa estructura festera, però l’incivisme sense vergonya, els abusos i maltractaments d’espais públics i altres accions fetes des de l’anonimat i, de vegades fins i tot, amb els ulls mirant a un altre costat dels servidors públics controladors dels diferents espais, no ajuden gens ni mica a fer de les nostres festes les millors festes del món.

Si les nostres fins ara són conegudes dins i fora de la ciutat com les festes de la Magdalena, de no ficar un remei al què està començant a passar i creix a passes agegantes, remei que entenc no és gens fàcil, però si possible, al pas que anem les haurem de canviar per “Festes de la Marralena”.

Un remei que no passa només per augmentar el nombre d’efectius de neteja, que també, cosa que ja es fa i veiem dona els seus fruits, però que necessita accions més dissuasòries, sobretot de l’incivisme “de culs a l’aire” en qualsevol cantó.

Si a unes festes cíviques, populars i renovades que beneficien la indústria de l’oci, amb una dimensió filantròpica, però dignes de nom i sobretot de fets. Celebrar i governar són tasques que des de la municipalitat s’han de potenciar. I cal fer-ho si és menester sense que tremole el pols. Només així tots eixirem guanyant. De moment, només ens queda aguantar-nos i poc més. Llàstima!

Lamentable no, el següent…

Ahir i de manera imprevista, el president de la Generalitat, el senyor Mazón, va fer una declaració institucional a les Corts, per anunciar un acord aconseguit amb Vox per aprovar els nous pressupostos de la Generalitat.

Un pacte pressupostari que implica l'acceptació de més de dues dotzenes d’exigències del partit del senyor Abascal, i que pel discutit president van ser considerades com a “punts d’entesa”.

De totes elles, agrupades en nou àrees d’intervenció i fetes públiques amb anterioritat pel secretari d’organització del partit extremista, el senyor Ignacio Garriga, en destacaria tres, la l’implementació del discurs xenòfob, l’adopció de mesures contra els migrants i, la gens estranya, vista la política d’odi manifestada pel partit del senyor Abascal, retallada dels fons destinats a la defensa i protecció de llengua autòctona, el valencià. 

En aquest darrer cas centrades en l’eliminació en algun cas i la retallada en altres de les subvencions a la promoció del valencià i al pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució oficial encarregada de redactar la normativa lingüística del valencià, pel fet de considerar aquelles partides pressupostàries com “uns diners mal destinats i una despesa supèrflua ideològica”, i que a ulls de molts i molts valencians suposa un atac frontal i directe al nostre estimat valencià.

És per tots conegut que, des de fa un bon grapat d’anys, més de 25, L'AVL té com a funcions determinar i elaborar la normativa lingüística de l'idioma valencià, així com vetllar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, consolidada, a partir de les anomenades Normes de Castelló.

Mai m’ha agradat la política lingüística portada a terme pel govern del senyor Mazón, ni quan el torero era conseller ni tampoc ara amb el senyor Rovira al seu capdavant, i menys encara ara quan, per donar-li un respir a l’incompetent president, sembla es pleguen i accepten, amb més o menys gust, a les exigències de Vox. Lamentable no, el següent.

Tot aquest desgavell només té una explicació, acceptar les exigències de l’extrema dreta per tenir un respir, per tenir una crossa, en uns moments i circumstàncies en què el president es veu més que acorralat.

A la nostra llengua, rica en matisos, hi ha una expressió “Pagar els plats trencats” que es fa servir per a assenyalar quan algú pateix les conseqüències negatives d'alguna cosa en què no té participació o culpa. Una metàfora basada en la idea de reparar els plats trencats en un accident domèstic, on algú s'ha de fer càrrec de solucionar el problema, malgrat no haver estat qui el va provocar.

I vet per on, tot indica que la llengua valenciana serà qui novament ha de pagar el desgavell, la que novament perdrà, l’altra vegada atacada, en aquest cas amb el beneplàcit i benediccions de Vox, per salvar la incompetència de Mazón i així, aconseguir aquell, mantenir-se uns quants dies més com a aforat.

S’acosten festes, les nostres festes, i de la mateixa manera que Mazón no gossa acudir al balcó de l’Ajuntament de València a veure una mascletà, s’amaga i té por, aquesta acceptació lingüística, aquest plegar-se a Vox, serà un element més que el farà “no vindre” a Castelló a participar a la Magdalena, perquè ho té clar, no vol exposar-se a la fúria dels castellonencs que, solidaritzats amb els veïns de l’horta, no hem parat des del 29 d’octubre, de demanar la seua dimissió.

Si no vols caldo dues tasses. Senyor Mazón, amb tots els meus respectes cap a la seua persona, li recorde que la llengua oficial de les festes de Castelló és el valencià, que vosté, i només vosté, és ara el responsable de la seua cura, de dotar-la de prestigi, de ficar-la al lloc que li pertoca.

Vista la seua cabotada cap a les exigències de Vox, el millor que pot fer és no venir. Ací no l’esperem, tot i això, si gossa venir, siga sabedor que l’atendrem amb cortesia perquè els castellonencs som educats, però vosté enguany no serà benvingut, les seues accions el desmereixen.

Confiança

Ho he comentat per ací en més d’una ocasió, és un fet evident i demostrat que governar en coalició no és gens fàcil ni, en moltes ocasions còmode, ja siga en l’àmbit nacional, autonòmic o local. Exemples en podem trobar cada dia, només cal fixar-se en com de difícil li està resultant al president del govern d’Espanya tirar endavant les seues propostes, o el poc que va durar la coalició autonòmica PP+VOX, o els enfrontaments públics en l’àmbit municipal que estem veient en les darreres sessions plenàries entre les dues formacions que regeixen la nostra ciutat.

Unes coalicions que se suposa han d’inspirar el govern i que inicialment s’han de basar en la confiança mútua, en el sentiment compartit, en aquest cas amb membres de partits i idees diferents, acceptant la creença que es compliran els acords, tàcits o explícits i que han de portar a la seguretat, donant per suposat que el soci, es comportarà com s’espera, apel·lant a la bona fe i la discreció.

Per això, resulta xocant el que últimament estem veient passa a Castelló. Des de les primeres legislatures democràtiques, és costum i tradició, convertida amb el pas dels anys en hàbit, que després de la reunió setmanal de la Junta de Govern Local de l’ajuntament, mitjançant una roda de premsa, el portaveu done compte dels punts aprovats.

Sense importar el nombre de socis que han conformat el govern local en les diferents legislatures, la compareixença d’un únic portaveu de l’executiu local sempre s’ha mantingut inalterable. Només en comptades ocasions i per un assumpte de rellevància o d'una delegació de competències concreta, és requerida la presència de l'edil de l'àrea o de la mateixa alcaldessa.

Aquest costum o hàbit adquirit de fer les coses per simple pràctica i de manera més o menys automàtica ha continuat invariable fins ara, en què sembla que a l’Ajuntament de Castelló, aquesta rutina s’ha canviat i, el senyor Sales, del PP, ja no exercirà com a únic portaveu del govern per atendre els mitjans de comunicació, sinó que vist el que va ocórrer el passat dijous i també l’anterior, tot indica que a partir d’ara n'hi haurà dos, ja que un cop finalitzada la compareixença diguem considerada oficial fins ara, el líder municipal de VOX, el senyor Antonio Ortolà, com a portaveu adjunt, va eixir a compartir protagonisme afirmant que a partir d’ara, arribats pràcticament a mitjan legislatura, serà així, per explicar o remarcar allò que més l’interessa.

Malgrat aprestar-se a dir que hi ha una confiança absoluta amb el PP i que el fet de compartir compareixença no té més importància, a ningú se li escapa que, cada dia que passa, en són més i més evidents les divergències entre els dos socis de govern, en propostes com la creu del Ribalta, la violència de gènere o els drets de les dones, en què segons Ortolà, la postura de Vox no ha estat prou explicada als mitjans de comunicació per Sales.

A ningú se’ns escapa senyor Ortolà que vosté vol més protagonisme, que no en té prou amb l’altaveu que li donen els seus conflictes i discòrdies, amb els socis de govern o amb els membres de l’oposició, i que vol anar més lluny, buscant els vots dels més radicals, desmarcant-se del PP i, veient vindre una nova postura divergent amb el seu soci de govern, que amb tota seguretat existirà en relació amb la seua proposta d’eliminar en festes els punts violeta i la seua substitució per carpes de vigilància, vol comparéixer davant els mitjans i, defensant la seua, adquirir sota el paraigua de “portaveu adjunt” major protagonisme, amb una única idea, mantenir els vots i guanyar els més radicals en unes futures eleccions.

Està bé que discrepe, que presente mocions a la Junta de govern i fins i tot que arriben al plenari, que hi haja debat…, tot això pot donar com a resultat algun cas beneficiós per la ciutadania, però si aquelles mocions, aquelles “idees brillants”, no són acceptades ni pel seu soci de govern, o si ho són amb matisos, democràticament ho ha d’acceptar i no voler beneficiar-se d’un càrrec, el de portaveu adjunt, per emprar-lo per a escampar els seus fonaments ideològics, per fer-se propaganda…

No se li ocorre pensar per un moment que la seua siga una postura que pot ser legal però no ètica?  Amb tots els meus respectes, a mi sí, i estic segur que a molts dels seus companys de corporació també.