Fa tot just cinquanta anys...

5 de març de 2022, dissabte, quinze dies justos perquè comencen les festes de la Magdalena, sens dubte el major i més esperat esdeveniment fester d'aquest any, després de les dues darreres edicions "passades per alt".

I en el record altres "magdalenes" i, vet per on, un 5 de març de 1972, diumenge, per ser tercer de -Quaresma, vam celebrar la romeria. Hui, tot just fa cinquanta anys estàvem de romeria.

Una ciutat, la nostra que era molt diferent de l'actual en tot, una ciutat que superava en poc els 90.000 habitants, que disposava de col·legi universitari però no d'universitat, que tot just al mes de febrer va obrir els braços a un nou bisbe, el català Josep M. Cases Deordal, el club Esportiu Castelló estava immers en la lluita per l'ascens a primera divisió, la refineria de petroli que en aquell any va realitzar la seua primera gran ampliació i la Fertiberia i la central tèrmica completaven el panorama industrial.

Diferent de l'actual també en festes; la festa oficial estava, més de 25 anys després del seu rellançament, coordinada per un comité organitzador "la Junta Central de Festejos", encapçalada pel senyor Carlos Torlà Ceprià, Isabel Peris Trias va ser la reina d'aquell any i l'alcalde l'industrial alcorí Francisco Grangel Mascarós.

Aquell diumenge Castelló va iniciar una nova commemoració de la seua tradició més preada, la romeria, com a acte més important, emotiu i de més significat lligat a les festes, representant el moment clau de l'afany de grandesa i il·lusió de tot un poble.

A l'ambient general de la festa van afegir-se dues preocupacions latents, d'una banda, el fet de seguir mantenint la puresa tradicional del romiatge, l'exacte i anual compliment dels ritus i detalls i, d'altra, aconseguir una línia ascendent de brillantor, espectacularitat, atractiu i participació

Canyes, mocadors verds i cintes agitades pel vent van tornar a testimoniar aquell dia l'aferrament dels castellonencs a la més profunda i arrelada tradició. Amb sol i fins i tot calor, amb una mica de vent que va ajudar a refrescar l'ambient, es va celebrar la romeria.

Naturalment com marcaven els cànons de l'època, Juan Aizpurua Azqueta, José María Cases Deordal i Francisco Grangel Mascarós, governador civil, bisbe i alcalde respectivament, al costat del sotssecretari d'Agricultura i després ministre, el senyor Virgilio Oñate Gil i altres autoritats van presidir el seguici.

Arribats a l'ermita el bisbe va celebrar la missa, pronunciant el sermó i gaudint a continuació, per primera vegada, del tradicional dinar desenvolupat al pis superior de l'ermitori. Un dinar que tot i ser copiós i abundant res tenia ja a veure amb aquells que allí es realitzaven en temps passats.

A força d'anar abandonant els vehicles particulars el lloc i de no parar de fer viatges l'actiu servei d'autobusos, unit a l'enorme quantitat de gent que va decidir fer el retorn a peu, al voltant de les 2 de la tarda l'animació va començar a disminuir; poc després de les 20 hores va arribar la romeria de tornada al forn del Pla iniciant-se a continuació la processó de penitents i desfilada de gaiates.

L'animació va seguir a la ciutat fins ben entrada la matinada i va donar novament en aquesta jornada una mostra impressionant del que representen més de noranta mil habitants i de les possibilitats que la ciutat podia oferir en festes.

Cinquanta anys, la mateixa tradició, costums diferents, espais renovats, records...

Carnestoltes de fa 100 anys: L'estudiantina de l'Institut. El temps no passa debades

Estem en carnestoltes, una de les celebracions més llargues del calendari. És un estat excepcional, un capgirament de l'ordre que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d'hivern, just quan els dies comencen a fer-se més llargs.

Així i amb caràcter general, i com marca la tradició, el Carnaval d'aquest 2022 cau entre els dies 24 de febrer i 2 de març, de manera que el tret de sortida hauria d'haver estat dijous passat i el darrer dia de les festes Dimecres de Cendra.

Sembla que l'origen rau en el paganisme romà, que celebrava a l'hivern festes de transgressió, per exemple, la inversió d'amos i esclaus. Més endavant, amb l'adopció del Cristianisme, es va convertir en un temps de disbauxa, un lapse de permissivitat que s'oposava a la Quaresma.

La festa reuneix rituals de soroll i foc per despertar la natura i per propiciar-ne la fertilitat. Algunes d'aquestes pràctiques han perviscut, cas de les màscares, dels personatges amb banyes, i de les pells i esquelles en els carnavals d'alguns pobles.

A Castelló en els darrers anys, la festa s'ha escampat sobretot entre la gent menuda a les escoles i entre els grans al Grau, convertint-se en una festa popular de caràcter lúdic amb proliferació de màscares, disfresses, música i balls i l'ocupació dels carrers, el menjar i beure, la provocació als espectadors i la sàtira.

Per no ficar en perill les festes fundacionals, des de l'alcaldia i la regidoria de festes, aquest any van suprimir-se tant les festes de Sant Antoni al gener, com el Carnestoltes, que s'havia de celebrar aquest cap de setmana a la nostra ciutat, bé, millor dit al Grau, perquè és al Grau on el carnestoltes castellonenc pren tot el seu sentit i significat.

Així, el darrer carnestoltes massiu, celebrat al Grau de Castelló va ser, ara fa dos anys, el 21, 22 i 23 de febrer, ja que el que havia de celebrar-se l'any 2021 els dies 12, 13 i 14 de febrer, va quedar ja ajornat per la situació epidemiològica i l'evolució de la Covid.

És veritat que molts veïns, sobretot del Grau, quedaren i hauran tornat a quedar decebuts amb la suspensió, i aquests dies l'enyor els portarà records de dies vibrants, però també ho és que, per molts altres veïns, sobretot els de la Vila i Ravals de la ciutat, la suspensió de les festes de carnestoltes dos anys seguits, no ens ha suposat un gran entrebanc, ja que a la ciutat, diguem-ho clarament, la festa ha tingut al llarg dels anys poc d'arrelament.

Però aquesta manca d'arrelament no ha estat sempre així, un vell costum per carnaval va ser molt popular a la ciutat ara fa un centenar d'anys, es tracta de "les estudiantines" que comunicaven animació i vida a la festa carnavalera.

De totes elles la més recordada era la que es formava a l'institut, amb la benèfica idea de recaptar fons per l'Associació de Caritat, al mateix temps que es procuraven un honest i delicat entreteniment i diversió al llarg dels tres dies de disbauxa.

Generalment, dedicaven la nit del dissabte a visitar a les primeres autoritats de la capital i als catedràtics de l'Institut General i Tècnic, el matí del diumenge a postular pels carrers i, era a la vesprada quan visitaven els casinos i cafès animant amb la seua presència, músiques i balls, les reunions socials. La nit del darrer dia, dilluns de carnestoltes, desfilaven pels carrers de la ciutat lluint les típiques vestimentes, desapareixent amb l'inici de la Quaresma fins a l'any següent.

Com eren joves aficionats a la música i no professionals d'aquesta, necessitaven un director que presidira i dirigira els assajos les setmanes anteriors, contant en aquells anys amb la col·laboració del senyor Emilio Sanchís.

Una estudiantina que fonamentada en uns bondadosos principis només es semblava amb les penyes i xirigotes actuals amb les ganes de gresca i diversió. El temps no passa debades amics!!!

Palíndrom

Us heu adonat quin dia és hui? No, no em referisc a la vespra d'aquell intent de cop d'estat militar contra el govern d'Espanya i els parlamentaris del Congrés dels Diputats escollits per sufragi universal, lliure, directe democràtic i legítim que es va produir fa 41 anys, el 23 de febrer de 1981 en l'anomenada operació "gàbia".

Ni tampoc és hui un dia especial pel fet de ser l'endemà de l'esperat dia de l'anunci del final del passaport Covid i les restriccions en hoteleria fet pel senyor Ximo Puig que s'aplicarà a partir de la setmana vinent i que, tot i que la pandèmia no s'ha acabat, ha de suposar l'inici d'una pràctica tornada a la normalitat en tots els aspectes.

No, hui és un dia especial per un altre motiu hui és el dia 22 del mes 2 de l'any 2022, o cosa que és el mateix, hui és 22/02/2022 que és una data palíndrom, és a dir, hui es dóna la coincidència que una sèrie de números que identifiquen el dia, el mes i l'any, es poden llegir tant de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta. Una data, per tant, molt particular, encara que per molts, també per mi segurament, transcorrerà sense grans diferències amb el dia d'ahir i possiblement el de demà, però que no voldria deixar passar per allò que té de curiosa.

I és que les dates palíndrom són força rares, d'ací deriva possiblement part del seu encant: dues vam conèixer entre el 2020 i el 2021, en concret el 2 de febrer del 2020 va ser palíndrom (02/02/2020) i novament el 12 de febrer del 2021 (12/02/2021).

Però, tot i això, aquest dia d'avui és encara més especial, ja que a més a més de "tots els dosos" avui és també dimarts, el segon dia de la setmana, un altre dos. He llegit que en diferents cultures arreu del món a aquest dia, dos i dimarts, se l'anomena "Twosday"

Recordareu aquells que llegiu sovint els meus comentaris que ja el passat dia 2 (2/2/22) vaig fer referència a què aquella era una data interessant, però hui torne sobre el mateix perquè la casualitat ha volgut que la data ho superara.

A partir de hui i mirant el calendari podem veure com ens esperen en el que resta de segle 22 (altra vegada dosos) palíndroms més, que és convertiran en 31 si mirem els 100 anys que venen. Els que encara seguesquen amb vida d'aquí a 70 anys es trobaran fins i tot amb una data de palíndrom de traspàs, el 29/02/2092. Després vindrà una parada i per tornar a descobrir una data palíndrom haurem d'esperar fins al 10/03/3001.

I la pregunta és: cal celebrar-ho? Això va a gustos, hi ha qui celebra fins i tot allò que tot i ser molt ximple supose alguna cosa que se'n surt del comú; per a aquests que fins i tot arriben a vegades a celebrar que respiren, és sens dubte un molt bon dia.

I com celebrar-ho? Una forma fàcil i senzilla és viure amb plenitud el dia al costat de les persones que estimes, en xicotets moments que ens ajuden a ser més grans i, recordeu, per allò de les coincidències el millor moment hui pot ser passades les 10 de la nit, quan el rellotge marque les 22:22 del 22/02/2022.

Sobre aquesta reflexió i una mica sobre aquelles petites coses amb què m'entretinc, podeu dir si ús bé de gust la vostra. Ja em contareu demà com us ha anat aquest dia palíndrom...

Eixe no és el camí...

Fruit de les eleccions de 1979 va constituir-se a Castelló el 20 d'abril el primer ajuntament democràtic després dels anys de la dictadura, encapçalat per l'advocat Antonio José Tirado Jimenez i ocupant el càrrec de regidor de cultura el metge Miguel Bellido Ribes. Un consistori conformat per membres del PSOE (12), d'UCD (10), PCPV (2), l'EIC (2) i CD (1).

En una de les seues primeres sessions plenàries, en concret la celebrada el 29 de maig de 1979, s'aprova una moció que diu: "la conveniencia de evitar toda evocación dolorosa, aconseja el cambio de aquellos nombres de calles y plazas que, en alguna manera, recuerden la guerra civil o sus consecuencias inmediatas..."

Fruit d'aquest acord l'antiga avinguda de trenta metres d'amplària, situada entre el carrer governador i el de Serrallo Lloberas al grau, oberta el 1951, i que des del 26 d'agost de 1954, rebia el nom de "Avenida de Cernuda i Velasco", per recordar la memòria d'Eduardo Cernuda i Arturo Velasco, dos joves idealistes, fundadors de la FE-Jons a Castelló, que foren empresonats, jutjats i afusellats el setembre de 1936 per les milícies republicanes, va canviar-se pel "d'avinguda de la Mar", tractant així d'impedir que els records propiciaren rancors o confrontaments.

També l'antiga "Plaza del Caudillo" va passar a ser la "Porta del Sol" o el carrer "Mártires de la cruzada" va convertir-se en "cantó de Castàlia" prolongació inicial del carrer de la República Argentina, el carrer de "Jose Antonio" va passar a ser "Fernando Gasset", i els de "Calvo Sotelo" i "General Mola" van substituir-se per Ruiz Zorrilla i Falcó respectivament. Fins i tot el carrer del "General Abriat" de qui la seua filla va ser la primera reina de les festes l'any 1945, va canviar-se pel de "Rafalafena".

No va ser fàcil aconseguir l'acord dels regidors. Van imposar-se les tesis del PSOE amb el suport dels comunistes i d'esquerra independent, amb una oposició ferma del regidor de Coalició Democràtica i l'abstenció dels regidors d'UCD, que van ser fortament criticats per algun sector de la dreta.

Ara, més de 40 anys després ens trobem que la guia de carrers de la ciutat està formada per una mica més de 1.400 vials. La majoria dels carrers i places, segons la darrera llista de l'Ajuntament, estan dedicades a sants i santes, metges i metgesses, reis i regines, poetes i poetesses, músics, rius o muntanyes...

En aquests anys ha canviat el color de l'ajuntament en diferents ocasions. Des de l'any 1991 fins al 2015 va ser el torn del PP. El 2011, el consistori va acceptar retirar el noms de Ramón Serrano Súñer -ministre d'Exteriors i cunyat de Franco-, Pablo Martín Alonso -cap de la Casa de Franco-, i Blasco Vichares -falangista- de la nomenclatura dels seus carrers, encara que va mantenir els de Carlos Fabra Andrés o Herrero Tejedor. Es tractava d'una petició de PSPV, Esquerra Unida i el Bloc a la corporació, a instàncies del Grup de la Recerca de la Memòria Històrica, que va ser parcialment aresa pels populars ja que també es va acceptar canviar de denominació el carrer Santos Vivanco, però no va fer-se efectiu i la placa en record del militar va continuar en el cèntric vial que se situa entre Hort de Soguers i Sant Vicent.

El setembre del 2012, per una sentència que obligava València a eliminar el dictador del seu quadre d'honor, Alfonso Bataller va haver d'acceptar retirar la Medalla d'Or de la Ciutat a Francisco Franco. Ho haguera fet de no ser per aquella sentència? tinc els meus dubtes...

Entre entrebanc i entrebanc de la dreta hem avançat prou, però no hem superat encara les diferències polítiques, ja que des de fa unes setmanes, en concret després de la publicació del Catàleg de Vestigis de la Guerra Civil i la Dictadura per la conselleria de Qualitat Democràtica, s'ha constatat que resten pendents de retirar a la capital castellonenca, un bon grapat de vestigis franquistes, entre els quals encara, com no, els noms d'alguns carrers.

Per mèrits en la ciència i en la cultura els vials dedicats al Doctor Clarà, impulsor de l'Hospital Provincial, i a Segarra Ribes, creador del Pregó de les festes de la Magdalena o els de l'arquitecte Traver Tomás, el cronista Lluís Revest, i els dels doctors Vicente Altava i Sánchez Gozalbo, s'entén des del govern  municipal, que deuen mantenir-se, però amb fermesa, ahir va fer-se públic que cal recolzar el canvi en tres carrers: Carlos Fabra Andrés, Santos Vivancos i Herrero Tejedor; més encara, des de la regidoria de Cultura i amb el vistiplau del Consell Municipal de Cultura s'ha decidit que els 3 nous noms que han de substituir els actuals, siguen el de l'escriptora i periodista Isabel Clara Simó, la pintora castellonenca Beatriz Guttmann i l'activista polític que va ser assassinat a Montanejos Guillem Agulló.

I que ha fet immediatament el PP municipal? Denunciar públicament com a partidista l'actuació de l'equip de govern,  tant pel que fa a l'elecció dels noms eliminats com als elegits per substituir-los.  Senyors i senyores del PP, vista la seua trajectòria municipal en els darrers anys, les seues crítiques no es poden fonamentar, no sent de rebut allò que afirmen, que la prioritat de l'equip de govern actual siga "fer inventari per acontentar els seus, per complir el seu ideari ideològic".

Com poden afirmar que aquestes persones que ara finalment perdran "el seu carrer" han fet grans coses per la ciutat? No és ètica la seua postura malgrat que és comprensible la seua darrera finalitat, quina? tractar de recuperar vots perduts; però eixe no és el camí...

"Por San Blas, las cigüeñas verás"

No vivim en una terra on siga fàcil veure aquestes aus de gran mida, potes llargues i bec gros, per això, el refrany que encapçala aquest escrit de hui és en castellà, amb una traducció equivalent en la nostra llengua a "Per Sant Blai, la cigonya per l'espai"

La setmana passada va ser Sant Blai, el tres de febrer, i és en febrer i març quan tradicionalment milers de cigonyes blanques tornen a la Península. Crec haver llegit en alguna part que unes 34.000 parelles de xanqueres tornen a Espanya per aquestes dates. Vénen del nord d'Àfrica i clar, tot i que s'escampen habituament i és fàcil veure-les per 13 províncies de cinc comunitats, la nostra no està entre elles, per la qual cosa de no ser veí o visitant d'Andalusia (Còrdova, Huelva, Jaén i Sevilla), Castella-la Manxa (Ciutat Real i Toledo), Castella i Lleó (Àvila, Segòvia, Salamanca i Zamora) , Extremadura (Càceres i Badajoz) o la Comunitat de Madrid difícilment podrem veure en les edificacions elevades, com esglésies, masos, arbres alts o torretes elèctriques, els seus nius i les seues siluetes.

Unes aus que, com tot, han evolucionat i canviat els seus costums. Abans es deia que si es veien massa aviat podien trobar males condicions meteorològiques i patir fins i tot la mort, i si arribaven molt tard, potser també patien per trobar menjar amb facilitat. Així la segona, tercera i quarta setmana de febrer, era el moment idoni i massiu de la seua arribada.

Ara el refrany comença a perdre el seu referent, doncs, amb el canvi climàtic que estem patint, aquests ocells migratoris comencen a romandre tot l'any a la península.

Jo per allò de viure a la Mediterrània, a una zona "no cigonyera", no recorde quan va ser la darrera vegada que en vaig veure. Ara, aquesta mateixa setmana que tot just ara acaba, i per gràcia de l'IMSERSO i el seu programa de turisme he pogut gaudir d'una ruta, d'un circuit cultural per Extremadura, i a més a més d'enriquir-mes amb el coneixement de la seua cultura, també he pogut contemplar nius i més nius de cigonyes amb un exemplar o la parella al seu interior.

No ha estat gens difícil, perquè segons diuen, només a Extremadura, hi ha més d'onze mil, migrants o estables, que per aquests dies es deixen veure, als seus nius en el més amunt dels arbres, en esglésies, torres elèctriques o campanars..., llocs alts i allunyats de la mà de l'home, anunciant l'inici de la bonança, que s'aproximen el bon temps, el sol i la calor.

Passejar pel conjunt històric de Càceres, pels seus carrers, places i muralles em va portar a sentir-me traslladat a l'època medieval, fer-ho per Mèrida i el seu conjunt monumental va submergir-me a l'època daurada de l'imperi romà recordant la història, vida i costums de l'antiga Emerita Augusta capital de la Lusitania. L'alcazaba de Badajoz en contrast amb el centre cosmopolita modern, o Olivenza, ciutat mestissa i fronterera luso-espanyola, va tornar a despertar en mi un somni, recórrer algun dia "la via de la Plata", el camí de Sant Jaume de, Zafra, Almendralejo, Mèrida, Caceres..., i per sobre del meu cap, les cigonyes...

Unes cigonyes que van recordar-me també el meu Castelló. Quina relació pot haver-hi, si com tots sabem, ací no se'n veuen? És veritat, no tenim la sort de poder-les veure sovint volant, però... no us diu res el nom "la casa de les cigonyes"? Clar, a la plaça de la Independència, en un entorn modernista valencià, un edifici familiar amb quatre pilastres a la façana, amb base de panells ceràmics amb 4 parelles de cigonyes, que poden ser contemplades qualsevol dia de l'any i a qualsevol hora.

Vet per on les cigonyes, aus migratòries que són part del paisatge en moltes viles i pobles d'Extremadura embellint encara més aquests llocs privilegiats, també són des de fa més de cent anys, els elements naturalistes, estàtics, que des dels pedestals de les pilastres de l'edifici d'estètica més modernista que es conserva a la ciutat, veuen passar el temps, arribar canvis, l'evolució del nostre poble...