Que venen els moros!!!

No és gens fàcil innovar, causar sorpresa o presentar una cosa mai vista, en un acte oficial clarament acotat, amb una estructura rígida i amb un patró ben definit, tot i que estiguem davant d’un acte, que ajustant-se a uns cànons, entra dins d’allò que anomenem “acte fester”.

És el cas, sense anar més lluny, de l’acte celebrat el darrer diumenge de febrer a València, la popular “crida” o invitació que la fallera major de la ciutat fa a veïns i forasters convidant a la festa, o el que la nit d’ahir va tenir lloc al Palau de la Festa de la nostra ciutat, la Galania a la regina de les festes de la Magdalena, acte de manifestació de l’estima del poble, reverència i gratitud cap a la dona que, al llarg de tot l’any, ocuparà el rang més elevat en la representació festera de la ciutat.

Un acte que segons uns cànons establerts no escrits, des dels seus inicis amb menudes variacions gira al voltant de tres pilars clarament definits, la música, la paraula i la homenatge en forma d’ofrena.  La que anit el Patronat de Festes mitjançant la Junta de Festes va preparar i oferir a la senyoreta Paula Torres, envoltada per les dames de la ciutat i les dinou madrines dels sectors gaiaters, no va ser diferent.

Una galania que amb un fil conductor al voltant de tres símbols castellonencs, el campanar, la gaiata i la Verge de Lledó, va anar despertant emocions i fer aflorar sentiments en diferents moments, amb diverses representacions escèniques més o menys encertades, com aquella en el primer espectacle, quan la forma plàstica representant la “Campana Vicent”, recordava molt la cúpula de “l’església de dalt d’Altea”, o aquell altre moment, quasi a la fi, després de l’acomiadament de les diferents madrines i dames, amb un escenari ocupat només per la Regina, centre de totes les mirades i protagonista indiscutible de l’acte, tota una cohort de moros en diferents filades han ocupat primer el passadís i després tot l’escenari, convertint-se, amb els seus espectaculars vestits i caracteritzacions, en els protagonistes del moment.

Entenc que els Moros vulguen lluir-se més que mai, entenc que vulguen rendir homenatge a la regina, però no, aquell no era el moment, aquell era el moment de Paula, no dels moros; tota aquella ostentació, pompa, fastuositat i sumptuositat, en aquell moment no tocava, fent més sensació d’una exaltació mora, d’un lluïment de l’entitat, que d’un acte de homenatge, que hagués estat coherent si s’hagués realitzat en el moment de les ofrenes al costat de la Colla del Rei Barbut o de la Germandat dels Cavallers. Aquell hauria estat el seu moment.

Podem imaginar per uns instants que a Alacant, el dia de la proclamació de la Bellesa del Foc apareguera en escena com a pleiteisa tota una comissió gaiatera desfilant al darrere d’una gaiata?, o el mateix dia de la “crida valenciana” en alguna part de l’acte s'il·luminara una gaiata per visibilitzar la festa de Castelló? Què els semblaria?

Malgrat que els Moros d'Entrilles són castellonencs, tota aquella parafernàlia, semblava transportar-nos a les festes germanes de Moros i Cristians d’Alcoi, Ontinyent, Crevillent o Villena, amb l’agreujant del moment, quan el protagonisme màxim no havia de recaure en els moros sinó en la regina.

Per moments la regina, restant tota sola a l’escenari, va quedar eclipsada pel “boato” moro, arribant a desaparéixer tapada per les ballarines i les filades que, amb la seua escenografia difícilment cabien al damunt d’aquell escenari, i mira que era gran!!!

Tot i això, cal dir que la nit de la Galania va resultar tot un èxit per la ciutat i, ni l’amenaça de pluja, ni les quatre gotes que van arribar a caure, van aconseguir deslluir gens ni mica l’acte, constituint un esperançador preludi d’unes festes que, estan més vives que mai, en un poble, Castelló, que ahir va engarlandar-se per festejar i apropar-se una mica més a la que és ja la seua màxima representant festera.  

Agermanaments: cinc i deu.

L'agermanament entre dos pobles o ciutats és l'establiment oficial de lligams de cooperació mútua. Es tracta d'un acord basat en l’acostament de realitats que repercuteixen de manera positiva en el coneixement mutu, el diàleg i el respecte a la diversitat. Així, per norma general, direm que les ciutats agermanades tenen alguna característica en comú i es comprometen a millorar la coneixença mútua i l'ajuda bilateral.

La ciutat de Castelló està agermanada amb 4 localitats: la francesa de Châtellerault, la catalana Lleida, la romanesa Târgoviste i la ciutat japonesa Ube.

En el cas de la ciutat francesa aquest agermanament ve de lluny, 1987, quan Antonio Tirado ocupava l’alcaldia, i va produir-se amb un criteri d’obertura i acostament a una localitat de nom semblant. Els altres tres casos, molt més recents, amb Amparo Marco com a alcaldessa, van fer-se realitat el 2016, amb Lleida, per motius d’història comuna, el 2017 amb la ciutat romanesa pel gran nombre de veïns que a la ciutat hi viuen originaris d’aquella localitat de Târgoviste i, amb la ciutat japonesa d’Ube el 2018 amb motiu de la relació generada per la presència de l'empresa nipona a la ciutat.

Aquests agermanaments porten com a conseqüència un encreuament de visites protocol·làries, a més de desenvolupar convenis de col·laboració existents en matèria turística i cultural, així com un reforç i consolidació dels llaços d'unió entre ciutadanies.

Ara, hui mateix s'acaba de conéixer que l’ajuntament encapçalat per l’alcaldessa Begonya Carrasco i de la mà del regidor de comerç i família, i nové tinent d’alcalde, Alberto Vidal, ha iniciat el procés d’un nou agermanament, que en cas de culminar-se seria el cinqué, en aquest cas amb la ciutat hongaresa d'Esztergom i per un lligam històric, com ho va ser en el cas de Lleida i molt relacionat amb aquella.

Si en el seu dia vam agermanar-nos amb Lleida per ser aquella ciutat catalana el lloc on el rei Jaume I va segellar el privilegi de trasllat, atorgant al cavaller Ximén Pérez d'Arenós l'autorització perquè la població de la vila de Castelló poguera traslladar-se des de la muntanya a les terres planes i fèrtils al costat de la mar, ara sembla no ser gens desgavellat, agermanar-se amb Esztergom, la localitat on va nàixer la regina Violant d’Hongria.

Un agermanament que mantindrà els fils de la història i que ajudarà a apropar els dos pobles, Castelló-Esztergom a un tercer espai, el Monestir de Vallbona, a la província de Lleida, on reposen les restes de Na Violant, una dona decisiva en la decisió de defensar el trasllat de Castelló.

Si fins aquest moment tots els agermanaments de la ciutat havien arribat a bon termini essent la ciutat governada per diferents governs socialistes, ja tardava el govern del partit popular en buscar la seua contraprestació.

No vull dir que aquest agermanament amb Esztergom, antiga capital hongaresa, ciutat d’uns 30.000 habitants situada a la vora del Danubi a una cinquantena de quilòmetres de Budapest, no comporte en un futur no llunyà múltiples relacions socials i afectives, però a qui, amb tota seguretat, la materialització de la idea els hi ha de venir com anell al dit, serà a la Germandat dels Cavallers de la Conquesta que, sens dubte, aprofitaran el fet per a estrényer llaços culturals.

Supose que la idea d’aquest nou agermanament haurà eixit de Castelló i que als hongaresos els hi haurà pillat per sorpresa. Tot i això, sembla que el senyor Vidal va lliurar una carta-invitació de l'alcaldessa de Castelló, dirigida a les autoritats d’Esztergom, en què els convidava formalment a visitar Castelló durant les festes de la Magdalena. Acceptaran i vindran? Pocs dies falten per poder-ho comprovar.

Pel que diu la premsa hui mateix, sembla que des de la ciutat hongaresa, el senyor Balázs Steindl, vicealcalde i Eleonora Kotán-Wieszt, cap del gabinet de l'alcaldia, han manifestat ja el seu interés per fomentar el contacte entre associacions culturals de les dues localitats, amb el propòsit de continuar avançant en futures converses i trobades i que com a mostra d'hospitalitat, les autoritats d'Esztergom han obsequiat el senyor Vidal amb un llibre sobre la història de la ciutat, estenent una invitació oberta per a visites institucionals futures.

En cas de fer-se efectiu aquest seria un agermanament europeista entre dues poblacions que a la vegada mantenen altres agermanaments; si per a Castelló aquesta seria la cinquena població “agermanada”, en el cas d’Esztergom seria la desena. Si cinc ja em semblen moltes, deu crec són massa per poder mantenir una bona relació amb totes elles, no trobeu? Ho veurem? Jo crec que el PP farà tot el que estarà a la seua mà per aconseguir-ho...

Ineptes. Qui?

Diu el diccionari que inepte és aquell que no té les aptituds, els coneixements o la preparació per fer una cosa determinada. D’altra banda, els valencians, quan alguna cosa ens sembla prou cridanera, escandalosa, absurda, increïble, poc seriosa o ens causa una forta impressió, emprem de manera col·loquial, una expressió ben definitòria, dient que allò és “de traca”.

En aquests dies, l’oratge torna a estar rebolicat a les nostres terres, complicant-se perquè la pluja cau amb força a les comarques de l’interior de Castelló i la inestabilitat sembla que continuarà acompanyant-nos uns quants dies més.

Aquesta situació va fer que ahir, des de ben aviat, Mazón es personara per seguir la situació a la seu del CECOPI a Castelló, i que passades les cinc i mitja de la vesprada, s’enviaren en temps i forma tota una filera de recomanacions a aquelles persones i pobles que, en aquell moment, es trobaven en situació d’alerta roja, perquè, front un possible augment de la intensitat de les pluges i de les dificultats que pogueren ocasionar-se, per evitar danys majors, s'actuara amb la contundència que requereix una situació d’aquestes característiques.

El missatge va tenir una ràpida resposta des de les diferents poblacions afectades en major o menor grau, i així, en poc més d’una hora, més d’una trentena de municipis de Castelló a més a més de demanar la vigilància i cura personal i evitar al màxim els desplaçaments innecessaris, van comunicar als seus veïns i a la Conselleria d'Educació, la suspensió temporal de classes als seus centres educatius, així com a la universitat.

Podem dir que tots, en aquesta ocasió, van ser eficaços en l'execució i realització de la tasca, en el compliment de l’objectiu, en la previsió. Aleshores, us preguntareu, per què parle d'ineptitud?

Fàcil d’entendre, per què sembla que ningú va adonar-se que a Vila-real i a partir de les nou de la nit, s’havia de jugar un partit de futbol, el que restava per completar la jornada 26 de la lliga, entre l’equip local i l’Espanyol de Barcelona, i que suposava el desplaçament, majoritari en vehicles particulars, des de diferents pobles veïns de més de 10.000 persones.

Els aficionats aliens en molts casos al possible perill i, perquè en aquell moment a la comarca de la Plana Baixa no plovia massa, van desplaçar-se massivament a l’estadi i ocupar els seus seients.

Tanmateix, moments abans de l’inici del partit, després d’un primer avís d’un possible retard en l’inici del partit, quan ja passaven uns minuts de l’hora prevista, amb els jugadors ja preparats al túnel de vestidors disposats a saltar al camp, va anunciar-se per megafonia que, per estar en situació d’emergència “0” el partit se suspenia.

Si el perill, com semblava a mitja vesprada, era evident, si diferents zones de la província ja es trobaven en alerta roja, si ja s’havia anunciat la suspensió de classes, activitats culturals i esportives, va esperar-se a fer-se oficial la suspensió de l’enfrontament?

Quin sentit tenia aquella decisió quan els aficionats ja omplien les grades, quan ja s’havia produït l’actuació d'un grup de dolçaina i tabal que posava el colofó ​​a la presentació de les alineacions, quan els membres d'una penya del Vila-real estaven esperant a la mateixa gespa els jugadors, juntament amb diverses desenes de futbolistes de la Cantera Grogueta, quan ja estava tot enllestit?

Per què no va decidir-se la suspensió de l’enfrontament molt abans i així evitar el possible perill d’algun dels aficionats en el seu desplaçament?  El fet lògic haguera estat en una suspensió amb anterioritat, però la suspensió del partit en aquell moment va pillar per sorpresa a tots, jugadors, aficionats i clubs.

Ineptes per no prendre una decisió més que convenient en un temps més que acceptable i no quan es va prendre, posant en perill la vida dels aficionats en haver de tornar als seus domicilis quan, si s’hagueren fet les coses bé, s’hagueren evitat viatges d’anada i tornada...

I en aquest cas, si cal buscar responsables, si és veritat que “els Roig” van mostrar-se contrariats per la tardança a suspendre el xoc, està més que clar que la ineptitud recau en la LaLiga i la RFEF, que no van prendre cartes a l'assumpte fins minuts abans de l'inici del partit. Tindrà alguna recompensa pels aficionats aquella inepta decisió?

Catorze mil euros…

Ahir el Consell Rector del Patronat de Festes va aprovar per unanimitat la concessió de les subvencions nominatives a les 19 Gaiates per a finançar les despeses corresponents a les activitats festives realitzades per aquestes entitats entre el 16 de maig de 2024 i el 15 de maig de 2025, així com l’aprovació del conveni a subscriure amb cadascuna d’aquelles associacions culturals.

Aquestes despeses amb càrrec al Pressupost de l'exercici 2025 per import de 14.000 € per a cada una de les 19 Gaiates, suposa un total de 266.000 € destinats fonamentalment, segons consta en l’estipulació primera dels convenis, a la construcció del monument gaiater, restauració i reparació d'aquest, llibret, despeses vàries per fer front als actes festius de caràcter públic oberts a tots els ciutadans amb la finalitat de dinamitzar el sector, despeses de manteniment i equipament necessaris per a la celebració d’aquells actes, despeses en material pirotècnic i assegurances, així com les despeses realitzades en ocasió de la legalització de les activitats, obtenció de llicències i els tributs que siguen aplicables de conformitat amb la legislació vigent, honoraris tècnics relatius a temes de controls acústics i OCAS o també despeses necessàries per a la realització d'activitats en els locals de l'Associació Cultural, com lloguer, subministrament d'aigua, llum i gas. En definitiva, tot allò que no siguen menjars, sopars o consumicions privades, viatges, dietes així com despeses financeres, notarials o registrals, ni de garantia bancària.

Com dic, no va haver-hi cap objecció a l’hora d’aprovar aquelles subvencions per cap membre del Consell Rector. Tot i això, crida molt l’atenció que, novament, en aquesta ocasió, i considerant que, el monument gaiater, és el símbol més important, distintiu i diferenciador de les festes, que cal cuidar, potenciar i defensar, no hi aparega una clàusula on diga expressament que un percentatge concret d’aquesta subvenció, 40%, 50%, 60%, 70%, haja d’estar destinada obligatòriament al monument.

És veritat que els col·lectius gaiaters, les diferents comissions de sector, tenen molts actes al llarg de l’any als quals han de fer front econòmicament, però també ho és el fet que l’única obligació festera és tenir i fer desfilar el seu monument a la processó de les Gaiates, que no oblidem, des de l’any passat, és bé d’interés cultural.

No dic que les diferents comissions no invertisquen una gran quantitat de diners i temps en el monument, però si aquest ha de tenir la qualitat que tots esperem que tinga, no estaria de més que, un percentatge fixe de la subvenció que cada col·lectiu rep, al cap i a la fi, són diners públics, haguera de ser destinat obligatòriament a fer front a les despeses que el disseny i la construcció d’aquell ocasiona; uns diners, que és possible, farien  que altres actes programats no pogueren realitzar-se o es feren sense tant de rebombori. Ací entra la imaginació de cada comissió i les gestions per “treure diners de baix les pedres” i arribar el més lluny possible.

Mentre els diiners rebuts del Patronat, puguen ser justificats amb rebuts de lloguer de caus, aigua o llum, flors, llicències o equips de música, carpes, taules o cadires... i no ho siguen majoritàriament i obligatòriament per fer front a les despeses que el mateix monument demana, no vulguem que aquells tinguen presència, originalitat, majestuositat o vistositat, perquè això, també es paga.

No vull pensar que és la subvenció del Patronatla que manté alguna de les associacions, però és més que evident que algun dels monuments que desfilen pels nostres carrers no sempre estan a l'altura que la ciutat es mereix, i no ho estan simplement perquè no els hi dediquen els diners mínims que mereixen els seus dissenys, materials i construccions, malgrat que en l’estipulació primera del conveni diu, en primer lloc, que els diners es dedicaran a la construcció del monument, però clar, si no és obligació ni tan sols dedicar un percentatge mínim, que diga el que vulga el conveni, justificaran i cobraran per altres despeses que res tenen a veure amb la Gaiata monument. Trist però real, i així no arribarem lluny...

Si volem donar-li al monument i a la desfilada una gran i impactant imatge, cal destinar més diners a la construcció, cal dignificar-los; només aconseguint equiparar-les en rellevància i transcendència a les Falles o les Fogueres farem que Castelló siga en Magdalena lloc de visita de forasters. Dos-cents seixanta-sis mil euros cada any poden ajudar i molt. Només cal saber invertir-los i, per això, també ha d’estar el Patronat de Festes.

 

Pactes de govern

Un sistema de govern democràtic és un sistema, que en moltes ocasions per a funcionar, necessita estar regit per un gran nombre de pactes polítics. Governar democràticament, tant a escala estatal com municipal, implica que en diferents legislatures els que arriben al poder polític, hagen de conformar allò que s’anomena genèricament com a governs de coalició.

És veritat que comptar amb majoria absoluta atorga un poder significatiu a qui en té. Permet al partit polític o coalició prendre decisions de manera més autònoma, sense necessitat de negociar o arribar a acords amb altres partits polítics, però no sempre això, d’acord amb la voluntat popular expressada a les urnes, és possible.

En el cas de Castelló ho tenim molt recent, les tres darreres legislatures municipals, 2015-2019, 2019-2023 i l’actual, el nostre ajuntament ha estat governat per “pactes”; recordem els del Grau i de Fadrell, entre els blocs de les esquerres, o l’actual de la dreta, materialitzat l’estiu del 2023 entre PP i Vox, acords que facilitaren i faciliten la governabilitat en assolir la majoria absoluta.

Formar part d’un govern de coalició significa que, a vegades, algun dels partits que conformen aquella unió, han d’assumir accions que no acceptarien si governaren en solitari, fent concessions “doloroses”, per no trencar amb els socis i poder mantenir el govern.

Al plenari municipal celebrat ahir a Castelló vam poder veure com davant la proposta d’aprovació de la modificació dels nous estatuts del Patronat Municipal de Festes presentada pel govern, els regidors de Compromís van justificar el seu suport, en considerar que, el suport a la darrera modificació efectuada quan governaven amb coalició amb el PSOE, tot i que el text no era del seu gust, va fer-se per no produir una crisi que portara a un trencament del pacte i produïra mals majors.

I només uns minuts després enfront de la moció presentada pel PSPV per reprovar el regidor de Comerç, Família i Infància, Alberto Vidal de Vox, per les afirmacions fetes en el darrer ple equiparant el dret de les dones a avortar amb l'holocaust, a la qual va sumar-se Compromís, sol·licitant la retirada de les competències de l'edil i el seu cessament com a responsable institucional, vam assistir a una escenificació del que significa pel PP suportar a Vox com a soci de govern, escoltant com, des de la tribuna, el regidor senyor Sales, afirmava “A nosaltres darrerament ens agraden poques coses de què diu el senyor Vidal, però el que defensem no és el que diu Vidal, sinó el seu dret a dir-ho i a poder contestar-ho”. Aquestes paraules són molt clares: no ens agrada aquesta acció de Vox, però ho acceptem per no trencar el pacte i poder continuar governant.

La truita canviava de costat. El PP comprovava i sentia com governar en coalició no és gens fàcil i salvava sense ganes a l’edil de comerç, no sense arribar a recriminar-li des del mateix faristol les seues desafortunades intervencions, grolleres i desagradables en més d’una ocasió, atacant fins i tot el mateix govern municipal i deixant-lo en evidència.

Difícil moment va haver de passar la senyora alcaldessa per culpa de Vox, en permetre i acceptar que un membre del seu govern atacara públicament els drets de les dones i, no estant d’acord amb les afirmacions del regidor, al mateix moment ser còmplice d’aquelles en no reprovar-les i, més encara, per la seua gravetat, no ordenant el seu immediat cessament. Ai els pactes! Quant de mal fan en més d’una ocasió oi senyora Carrasco?

I qui penseu ha estat el gran beneficiat d’aquest confrontament PP-VOX? Naturalment, el senyor Vidal que amb un aire de certa fanfarroneria, i sabent que tenia les de guanyar, que tampoc en aquest afer el PP aniria en la seua contra, que no el deixarien caure, va arribar a dir que una de les raons per les quals es va afiliar a Vox va ser, quina casualitat, la particular defensa que el seu partit fa del dret a la vida. Un bon treball “de galeria” pels seus afiliats i tots aquells que combreguen amb les idees de l’extrema dreta.

Només el temps dirà si el PP en aquest cas ha actuat bé i si Vox i el senyor Vidal mereixen formar part del govern de la nostra ciutat, com el temps ha estat el que ha propiciat un retorn estatutari de l’autonomia festera que mai s’hauria d’haver perdut. I és que el temps tot ho cura i ho fica en el lloc que li pertoca…