Només és una proposta...

Em permet encapçalar aquest comentari amb l'exlibris de Bernat Artola "Damunt de la mort, vida", ja que vull fer record i protagonista avui aquí va ser el poeta més gran de tots els temps que ha tingut la ciutat de Castelló. En valencià i en castellà. Premi Nacional de Literatura de 1933, ancorat al seu poble i paisanatge, però també lliure i universal, de tendresa i sarcasme.

Un home que segons diuen els qui van arribar a conèixer-lo era inquiet, amb una formació cultural impressionant, que va voler la seua ciutat i va desitjar esperances, malgrat situacions molt difícils que va suportar amb esperit irònic i de fe cega en el seu destí d'amor.

Un home a qui Antonio Gascó, Cronista de la Ciutat, va conéixer sent xicotet, i no dubta a qualificar-lo com "un fora de sèrie", "gran intel·lectual, un dels grans poetes lírics del segle passat"; tal vegada per això, aquest, el seu exlibris, al cap i a la fi, no és sinó des de la certesa de la mateixa mort que podem i sabem capir, estimar i fruir plenament el prodigi de la vida.

I si el meu record gira hui al voltant del poeta mort a Madrid, als 54 anys, tres de casat i menys d'un de ser pare, és perquè, tot just hui, 10 de maig, fa 65 anys, dos dies després d'haver faltat, que va ser soterrat al nostre cementeri municipal.

El 1958 es produeix el seu traspàs a causa d'una afecció cardíaca, sent les seues restes traslladades al cementeri de Castelló mitjançant la ràpida intervenció de l'aleshores president de la Diputació en Carlos Fabra Andrés, tot i que no va ser possible instal·lar com estava previst la capella ardent a la biblioteca municipal.

El seu soterrar fou una gran manifestació de dol a la ciutat. Van ser molts els amics i coneguts, escriptors i poetes, que a les 11 del matí del dissabte 10, van voler acomiadar-se del poeta i acompanyar la vídua, Enriqueta Castellet, el germà Francisco i altres familiars. Davant el nínxol, cobert de corones i rams de flors, el mossèn del cementeri en Cristobal Guardiola va fer el respons per la seua ànima, per a continuació, amb ma tremolosa, valent-se d'una branqueta de llorer, la seua vídua, va escriure sobre el guix fresc de la sepultura el nom de Bernat.

Sens dubte la mort d'Artola va ser ocasió perquè es manifestara a la ciutat l'estima per la seua obra poètica, i els reconeixements públics se succeïren tant a Castelló, a càrrec de la Castellonenca, com a València, on tant Lo Rat Penat com l'Ajuntament li reteren molts homenatges pòstums.

Quasi deu anys després, el 1967 la ciutat va dedicar-li un carrer, ubicat al raval de Sant Fèlix, entre els carrers de Sant Roc, de l'alcalde Tàrrega i el primer Molí; allà pel 1977 és batejada com de Bernat Artola una escola d'ensenyament primari a Rafalafena; el 1983 l'ajuntament el recorda de manera doble, publicant els tres primers volums de les seues obres completes i nomenant-lo a títol pòstum fill predilecte de la ciutat. L'any següent va completar-se l'edició amb el quart volum "obres inèdites", presentat a la XXX fira del llibre amb assistència del fill del poeta, nascut el 1957, només uns mesos abans de la mort del seu pare.

Finalment, ressenyar que tot i haver transcorregut quasi tota una generació, Artola està més viu que mai, i no només perquè és recordat cada tercer dissabte de Quaresma, amb el text del Pregó,  si més no perquè des del 2008 els seus poemes serveixen d'inspiració per un nodrit grup de músics locals, que encapçalats pel cantautor castellonenc Artur Àlvarez, van editar-se sota el títol genèric de "Pols del meu camí" (Pots escoltar punxant a sobre).

Les ressonàncies de la veu poètica d'Artola hui, aniversari del seu soterrar, al nostre record, com a perdurable actualitat. Artola va morir molt jove, i per això no sabem cap on hauria evolucionat la seua obra. Tot i no ser aquest 2023 una xifra rodona, potser no seria un excés de gesticulació, demanar que s'instituís cada any, en un exercici de memòria agraïda, el dia de hui, com a "Dia local d'Artola". Només és una proposta, algú estarà disposat a fer-la seua? El temps ho dirà...