Independentment de l'anterior cal recordar que el 1900 molt pocs ciutadans
disposaven de rellotge propi, ja que era un article de veritable luxe. Els
veïns ajustaven el seu horari a través dels campanars i els rellotges públics.
Malgrat aquest fet, recordem que feia quasi cinc segles, des del dia 28 de febrer de 1417, que a la ciutat teníem el primer rellotge públic, instal·lat a la façana nord de l'església. A partir d'aquella data, qualsevol veí, només acudint a la plaça de l'Herba, podia conéixer l'hora exacta en què es trobava. Les seues agulles van marcar, per molts anys, el ritme del devenir del poble.
Després va venir el del campanar i amb el pas del temps uns altres, fent-se
quotidià el fet que n'hi havia prou de pujar la mirada per veure l'hora,
passant, els rellotges públics, a formar part del paisatge urbà.
Però els temps canvien i els habitants accelerats de la ciutat ja no
busquem en aquests símbols, la informació que ens situe en el temps, quedant-se
com a testimonis dels canvis que es van donant a Castelló, inclosa la caiguda
en desús en les últimes dècades.
Als temps dels telèfons mòbils, els rellotges públics són més decoratius que una altra cosa. Per això, alguns han desaparegut, altres llangueixen i altres estan aturats des de fa temps, perdent tota la seua funció i utilitat, passant més que desapercebuts per a la majoria dels ciutadans.
Què passaria si tots els rellotges públics que tenim a Castelló deixaren de
funcionar? Algú se n'adonaria? Crec que no. Aleshores, són símbols del passat o
instruments en el present?, segueixen tenint sentit els rellotges públics que,
durant dècades, han estat una referència inapel·lable i necessària a la ciutat?
Si Joaquim Sabina visqués a Castelló, molt pocs rellotges públics podrien
donar-li "la 1, les 2 i les 3". Perquè, tret de rares excepcions,
alguns rellotges de la ciutat ja no marquen les hores i van deixar de funcionar
fa temps.
Fent un ràpid repàs, diríem que en són quatre els rellotges públics que, a hores d'ara, encara podem trobar en edificis singulars de la ciutat. El de la torre-campanar, el de la Porta del Sol, el del Cercle Mercantil i el de la Caixa d'Estalvis. Dels quatre, els dos darrers fa temps van deixar de funcionar...
La Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Castelló, quan el 1973 va renovar
la seua seu central al carrer de Cavallers, al més alt de la façana que dóna a
la plaça de l'Herba, va instal·lar un rellotge, modern per l'època. Un aparell
de difícil visió per l'alçada en la qual es trobava i l'estretor del carrer,
que obligava els vianants, si volien conèixer l'hora, a fer un gran esforç, i
que per dificultats tècniques o manca de manteniment, a poc a poc va anar
caient en l'oblit, i fa ja uns quants anys va deixar de funcionar, restant com
un afegit totalment inútil apegat a la façana. Ni després amb Bancaixa, ni amb
Bankia, ni ara amb Caixabank, ningun s'ha tornat a recordar d'ell.
Només quatre anys abans, el 1969, una de les societats recreatives referents a la ciutat, el Cercle Mercantil, va traslladar la seua seu, no sense dificultats, recordem que va haver-se de construir dues vegades, ja que la primera estructura va cedir i va haver-se d'enderrocar, des de l'imponent edifici de la Porta del Sol, a un nou edifici al carrer Echegaray, a tocar de la plaça del Rei, ubicant-se a la part superior del xamfrà un rellotge públic que, també des de fa temps, 2018?, roman aturat, testimoni mut de l'evolució de la mateixa entitat...
Els rellotges s'han fet invisibles, la consciència urbana sobre el temps ha
canviat, la pressa tot ho envaeix, el rellotge ha passat de la paret al mòbil,
dos rellotges públics, en llocs emblemàtics, romanen inamovibles i muts des de
fa anys, les seues avaries fa temps van deixar de ser notícia.
El meninfotisme i el passotisme, la despreocupació, una altra vegada torna
a ser evident, ara amb els rellotges públics, no hi ha diners i sobretot no hi
ha ganes de donar una solució. Algú ho havia de dir, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada