Temps d’olives…

Açò de ser llaurador aficionat fa que, sense massa passió ni afició, ara plante tomates, després alls, bajoques o cebes, en un trosset que, herència familiar em resistisc a abandonar. És veritat que “si ho has de donar tot a fer”, mantenir uns xicotets horts en producció no és rendible, a dures penes es cobreixen les despeses que el manteniment ocasiona, però, que li anem a fer, el record i l’enyor poden més.

Tot i això, intente diversificar i a hores d’ara mantinc un xicotet hortet de clemenules i un d’arrufatines, una varietat d’aquelles que per allò de ser un poc més primerenques, sembla poden tenir una més fàcil eixida comercial. Pel mig, entre els diferents fraus, algun arbre fruiter, alguna perera que mai ha fet peres, algun nisprer, anouer i alvocat i una dotzena mal contat d’arbres de les que per molts, per mi també, són les millors taronges que existeixen al mercat, navelate.

També, fa uns pocs anys, en una xicoteta parcel·la on per molt de temps, l’avi primer i el pare després, van cultivar oroval, en fer-se vells els arbres vam decidir substituir-los per oliveres, i així, com a mal menor, tindríem oli per a casa; dit i fet.

Els arbres han començat a produir, la varietat plantada va ser arbequina, la seua collita ací al terme de Castelló sol fer-se a les darreries de l’octubre o primers de novembre. De la mateixa manera que enmig dels tarongers mantinc uns testimonials fruiters i en un lateral faig alguna cosa de verdura, també al costat d’aquelles arbequines vaig plantar uns arbres de la varietat autòctona borriolenca, olives que més que per a oli,  les dedique per al consum de taula.

La seua recol·lecció ve més prompte que l’arbequina, de fet, ara a la fi del mes d’agost ja es cullen per preparar-les per al consum de taula; no estan madures, però estan en el moment ideal per ser preparades “per a durar tot l’any”. Tal vegada si en lloc de tenir tres arbres, tots foren d’aquesta varietat caldria esperar per a collir-les més endavant, la qual cosa, sens dubte, milloraria el gust i el rendiment de l’oli.

Però, com deia, pel consum de taula, ara és el seu moment. Es preparen de manera ràpida i com s’ha fet a casa tota la vida, trencades o partides i senceres, macerades amb saborija i timonet. La diferència fonamental a l’hora de trencar-les o envasar-les senceres només afecta el procés d’amargor; si les “piques” perden la fortor amb més rapidesa, si les deixes senceres el procés és més lent, però solen tenir una textura més ferma i mantenir-se “dures” per més temps.

L’olivera i el seu fruit l’oliva em dona més satisfacció que la taronja. Tot i necessitar atenció aquesta és menor que en el cas dels cítrics i, l’oli que consumim a casa tenim la satisfacció de poder dir que “és de les nostres oliveres”.

I que dir de la verdura? Això són paraules majors; necessita més cura i atenció a més a més de saber de plagues, tractaments, moments i dedicació. Jo mai m’he lluït en res que he plantat i, sempre he tingut una lluita continua on he eixit perdedor entre els caragols i “la brossa”; per no dir mentida, allò que m’ha donat alguna alegria han estat les carabasseres, una planta resistent que amb poca cura produïx prou per “fer arròs a casa” al llarg del cor de l’hivern. De les tomates, pebreres, bajoques i bajocons, millor no parlar…

Però tornem a les olives, sembla que són molt valorades i per “encertar” la seua conservació el truc està en l’aigua, com més pura millor, i el punt de la sal. En relació amb aquesta, per saber si la mesura és la correcta, tradicionalment s’ha emprat l’anomenada “prova de l’ou”, consistent en posar un ou a l’aigua que hem d’emprar i anar afegint sal fins que l’ou sure.

I una darrera consideració, a Borriol he sentit dir que si a “les trencades” vols que la molla es desenganxe de l’os, cal picar-les en lluna plena. Jo, aquesta campanya, ja les tinc enllestides. En poques setmanes, esmorzar, dinar i sopar seran acompanyats amb olives.