Coses de la garrofa…

Fa quasi trenta anys, el 1998, el recordat Rafael Ribés Plà, un home liberal, viatger impenitent, exportador de fruites, llaurador lletraferit i professor mercantil, de la saga dels “Panxeta”, conegut pels seus acurats estudis sobre la cultura popular i agrícola local, va escriure i l’Ajuntament de Castelló, dins de la col·lecció del Museu Etnològic Castellonenc, va publicar “El cànem a Castelló” i “La garrofa i Castelló”, aquesta darrera una monografia de caràcter etnològic que, de manera bilingüe analitza la importància històrica, econòmica i els mètodes de cultiu i aprofitament de la  garrofera a la Plana de Castelló. Unes obres que continuaven i complementaven els treballs “la taronja i Castelló” (1989) i “L’arròs a Castelló” (1993).  

I és que durant molts anys, la garrofera va ser un element tradicional del paisatge agrari del secà i que, per circumstàncies variades, fluctuació de preus, fenòmens meteorològics adversos o dificultat d’accés a les plantacions entre d’altres, ha desembocat en un massiu abandonament de les explotacions, essent moltes les finques tradicionals que, sense que ningú es preocupe d’elles, van convertint-se en pinars de muntanya, bosc de matolls i runes de parats.

Tot i això, he escoltat una vegada i una altra que en els darrers anys, existeix un renovat interés industrial per la garrofa i més en concret pel garrofí, tant pel que respecta al seu ús en alimentació com en cosmètica i farmàcia.

Tanmateix, hui llegia que els pocs productors de garrofes que encara queden a Castelló es queixen i reclamen preus justos per evitar l’abandonament, i és que sembla que els possibles compradors, indústries alimentàries, farmacèutiques o cosmètiques, prefereixen alternatives importades de menor qualitat i impacte ambiental més elevat, per allò del preu més baix, a la garrofa local. Si un productor local cobra 40 cèntims per quilo el marge de beneficis és nul i, la conseqüència està clara, les garrofes no es cullen i les produccions s’abandonen.

En aquests pensaments i reflexions estava quan, aquest matí, en una de les meues passejades estiuenques he dirigit els meus passos des de Benicàssim fins als voltants de l’ermitori de la Magdalena; per allò d’anar a peu i sense pressa he pres el camí que, vorejant l’autopista transcorre paral·lel a aquella.

Al llarg de poc més de quatre quilòmetres he pogut veure diferents “trossos”, parcel·les, a vora camí amb garroferes que sembla fa anys estan abandonades, arbres carregats de fruits, que madurs, s’escampen per terra, fent sensació de tristor i pensant que, sí, és veritat que recollir totes aquelles garrofes és un treball dur i costós i que, l’amo no veu rendible, però veure tots aquells bancals descuidats i plens de "malea", també augmenta el risc d’incendi i d’erosió del terreny, per la qual cosa, tal vegada caldria, ajuntar esforços i amb ajudes oficials aconseguir, com diuen al raval, matar dos pardals d’un tir, mantenir en aquests llocs de fàcil accés els arbres en producció i evitar riscos d’incendi per tenir menor acumulació de vegetació combustible.

Diuen els meteoròlegs que estem en un canvi climàtic, que a Castelló les ones de calor a l’estiu seran cada vegada més intenses i que la pluja disminuirà de manera general, augmentant el risc de sequía perllongada i desertificació.

I vet per on, la garrofera és un arbre que destaca per la seua capacitat per adaptar-se a les condicions d’escassesa d’aigua i temperatures elevades, només cal veure com estan de carregats aquells arbres en les parcel·les que fa anys que estan abandonades.

Cal aprofitar aquella resistència climàtica i impulsar accions per aconseguir la continuïtat de les poques finques que encara es treballen i, si és possible, compensant les despeses derivades de la recollida i el manteniment de les explotacions, tornar a recuperar aquelles, com les del voltant de la Magdalena, que pel seu fàcil accés siguen més factibles. També el paisatge, més a la curta que a la llarga, millorarà; tots, els propietaris i els caminants, eixirem guanyant. Algú pot i deu fer-ho possible. Un nou repte pels nostres governants.…