Setanta-set anys d’un desastre… ni un minut de silenci?

Tot i que l’Agència Estatal de Meteorologia destaca que probablement aquesta tardor serà més plujosa del normal i que el mes que ara acaba la humitat a Castelló ha estat per sobre del 70%, la realitat és que ara, hui, no plou i, el que és més greu, només un dia, el passat 16, ha plogut en tot el mes.

Tot i això, ens acostem a un dia de trist record per alguns dels nostres majors que, en aquell moment eren xiquets. Hui, vespra de Sant Miquel, fa 77 anys d’una de les jornades més tràgiques a la història recent de la nostra ciutat, la riuada del 28 de setembre de 1949.

Un dimecres com un altre al poble, però que una gran tromba d’aigua caiguda al llarg de tot el dia va acabar a boqueta nit per desbordar el riu Sec. Diuen les cròniques que al voltant de les 9 de la nit els barris dels Mestrets i el Poble Sec, els més propers al riu ja estaven inundats. Que el riu va començar a eixir-se’n de mare a l’alçada de la carretera de l’Alcora, pel Cremor, la carretera de Morella i el pont de ferro a prop de l’estadi de Castàlia, i que l’aigua s’endinsava sense remei fins i tot per carrer de sant Roc.

Al llarg de tota la nit, els bombers, els soldats del Tetuan, la policia municipal, els guàrdies “d’asalto”, la creu roja i molts voluntaris van fer el possible i l’impossible per tractar d’ajudar les més de 200 famílies que van haver d’abandonar els seus domicilis, en molts casos precaris, simples barraques, enfonsades i arrossegades per la força de l’aigua.

12 van ser les persones que van perdre la vida, 6 dels quals eren menuts, cossos recuperats a la partida de Zafra, al darrere de la residència d’oficials o en diferents masets i barraques del Tronio. Aquell dia, aquella circumstància, va deixar una gran cicatriu a la memòria col·lectiva del veïnat, i durant molts anys, la tragèdia humana d’aquelles famílies que ho van perdre tot, va sentir-se com a propi per tota la resta de ciutadans.

A tota una generació de castellonencs, durant molts anys, quan plovia una mica més del normal, els hi venien a la memòria les imatges de la tragèdia; eren persones que van créixer amb una por heretada.

Però, el temps passa i diuen que tot ho esborra, hui, 77 anys després, són poques les persones que recordem aquella riuada; la gran cicatriu va tancant-se, perquè una nova generació de castellonencs ocupem la ciutat, molts vivint en aquelles zones que van patir la catàstrofe.

És veritat que el fang ha passat a l’oblit i que pocs records sobreviuen d’aquell fatídic dia, perquè són pocs els que encara viuen dels que van ser protagonistes directes o indirectes de la tragèdia, però no estaria de més, seria un bon detall per part de les autoritats locals, dedicar algun record a aquelles víctimes oblidades, encara que només fora un minut de silenci a les portes del consistori com a expressió de dol, condol i estima.

Cap familiar meu ni directe ni indirecte va sofrir dures penalitats en aquella riuada, els hi va anar a prop, però van tenir la sort de cara, però això no vol dir que hàgem d’oblidar els qui ho van perdre tot, fins i tot la vida, ells i els seus s’ho mereixen. Encara som a temps…

Hi ha coses en aquesta vida, poques, però n'hi ha, que són encara gratis, com ara somriure, donar les gràcies o recordar, coses que no costa massa fer-les realitat, i que, en el fons, poden arribar a tenir un gran valor.

Dedicar a les víctimes de la riuada del 1949 un senzill acte, un minut de silenci, el pròxim concert de la banda municipal o un simple record a la pròxima sessió plenària de la corporació municipal, serien més que suficient, i demostrarien sensibilitat social i veïnal. Només són algunes idees, fruit de la meua reflexió i com diu sant Mateu, qui tinga orelles per sentir que senta…