Entomòlegs i mosquits

Carles Aranda, un entomòleg del Consell Comarcal del Baix Llobregat, va descobrir-lo el 9 d'agost del 2004 en un parc públic del municipi de Sant Cugat, prompte farà 12 anys. Fins aquell moment havia estat localitzat a diferents països, Estats Units, Itàlia, França... Originari d'Àsia no està massa clar com va arribar a Espanya, però el fet evident és que va arribar per quedar-se.

Es tracta del "Aedes albopictus", conegut popularment com a "mosquit tigre", dípter volador la presència del qual només seria molesta, si no fos per la seua dolorosa picadura, tot i que pot arribar a ser molt perillós al ser potencial transmissor de malalties com el dengue o la febre groga, sota unes condicions molt concretes.

Un animaló aquest "tigre" que, oficialment, "va aterrar" a la nostra Comunitat l'any 2009 i que va escampar-se ràpidament, assolint el passat estiu la seua màxima virulència. El passat mes d'abril, un altre entomòleg, en aquest cas de la Universitat de València, Ricardo Jimenez, que col·labora amb la diputació castellonenca en el pla provincial de control de plagues, va afirmar que la presència del mosquit estava, malauradament, consolidada en 43 dels 135 municipis de la província, el que suposava que vora el 32% dels nostres pobles estaven "infectats".

Motiu cal preguntar-se? En principi la facilitat de mobilitat que té l'animalet, aprofitant l'intens trànsit terrestre. Fins i tot s'estima que l'autopista AP-7 va ser un dels nuclis d'expansió, ja que des de Catalunya, va arribar al País Valencià i des d'ací a Múrcia i Andalusia i, per descomptat, les bones condicions climatològiques que va trobar a la nostra terra i, la necessitat poca aigua per criar, van convidar-lo, definitivament a quedar-se.

La coordinació entre institucions a l'hora de fer front al mosquit, amb aportacions de diners per part de la Diputació i la Generalitat, per col·laborar amb les entitats locals més afectades i amb menys recursos per efectuar tractaments efectius, sembla ha estat fins ara el front de lluita més eficaç i, amb algunes garanties d'èxit, tot a i això aquest mosquit "albinegre" s'ha assentat i és causa de maldecaps continus.

I vet per on, de ser cert el que porta hui la premsa local, els esforços de prevenció i eliminació encetats els darrers mesos, sobretot la posada en marxa del pla especial de lluita biològica amb controls preventius diaris i tractaments d'embornals o clavegueram i de les zones del Grau, Marjaleria o Riu Sec, sembla estan obtenint els seus fruits i que no són altres que el considerable descens d'incidències ciutadanes que, està rebent en aquests dies el servei de control municipal de plagues, tot i estar a l'espera que, també el grup d'experts de l'Institut Cavanilles, contractat per la Diputació, faça públic el seu balanç mensual i, aquest, vinga a confirmar que les incidències en l'àmbit provincial, també són menors.

La batalla comença a guanyar-se però no encara la guerra i, tornant als entomòlegs, aquests coincideixen a assenyalar que juntament amb els tractaments biocides cal intensificar la lluita amb tractaments biològics complementaris, com la proliferació de cases-refugi per rates penades que són uns grans depredadors, a la vegada que seguir confiant que el factor meteorològic estiga del costat dels "humans".

De ser així, de segur, la incidència del mosquit a Castelló aquest estiu no serà històrica i es minimitzaran les molèsties produïdes. Que tingueu sort i que no vos piquen!!!

Això sí que és feina seua...

Fa uns pocs mesos criticava ací mateix que la Diputació de Castelló i més en concret l'àrea de cultura que dirigeix el diputat, vicepresident i amic, Vicent Sales, es dedicava a "contraprogramar" a la nostra ciutat, per fer ombra a la gran quantitat i variats actes que des de la regidoria de cultura municipal es programaven per la nostra ciutat; de manera que des de la Diputació i més en concret des de "les aules espai cultural obert" i amb la idea de dinamitzar l'oferta cultural de la capital, el que en realitat es buscava era restar-li protagonisme a allò que des del Palau de la plaça Major i en matèria cultural es programava. Clar són governs diferents...

I si ho criticava, no era perquè estava en contra de la política cultural emanada del Palau de la plaça de les Aules, que em semblava encertada en apostar per les més variades expressions artístiques i culturals. Si ho feia, era perquè pensava i pense que la Diputació ha de ser el motor de la província, la institució que, a hores d'ara, ha de vetlar per la prosperitat dels nostres pobles i el seu progres en tots els àmbits, també el cultural, deixant "el protagonisme" cultural de la capital a la regidoria corresponent. Això no vol dir que la Diputació no ha de tenir dedicació cultural a la capital, faltaria més, si més no, no ha de ser la capital la seua prioritat.

Això tan evident, que la Diputació és la institució que més a prop ha d'estar dels pobles, l'ajuntament dels ajuntaments, ara, per fi, s'està entenent, o tal vegada siga perquè és estiu i a la capital queda menys públic potencial, el fet és que s'anuncia que la Diputació omplirà d'activitats culturals els municipis de la província al llarg dels mesos de juliol i agost, gràcies a la iniciativa "Espai cultural obert"... a la província, als pobles de la costa i sobretot de l'interior per consolidar-los com a destinació cultural i turística que, en alguns casos, bona falta que els hi fa.

Un projecte que si, amic Vicent, sí que és feina i mèrit teu, haver-lo dotat d'un contingut variat i a la vegada atractiu, un projecte que amb cicles teatrals, musicals o artístics, s'anuncia com el fet que ha de desenvolupar i impulsar la cultura tradicional a la província, amb més d'un centenar d'actuacions de música a les esglésies, cursos d'estiu, actuacions de circ, trobades de bandes, festivals de dolçaina i tabal, exposicions de fotografia o representacions teatrals, portant la cultura a totes les comarques, des de Villahermosa del Rio fins a les Useres passant per Xert, Llucena, Alcossebre, Moncofa, Orpesa, Artana, Cinctorres, Xert, Vilanova d'Alcolea, Bejis, Nules, Costur, Ares o Villores, cosint tot el territori provincial.

Activitats d'estiu, campanya d'estiu, molt bé, però que ha de tenir continuïtat també a la tardor i l'hivern, doncs la cultura no coneix d'estacions climatològiques; la cultura i la tradició ha de tenir un impacte important a totes les comarques i tot l'any, si volem dinamitzar els nostres pobles i, això és tasca fonamental de la Diputació.

Eixe és el camí, eixa és la feina amic Vicent, dinamitzar l'activitat complementària dels pobles per aconseguir que siguen més atractius de cara als visitants, de la resta de pobles de la comarca, província o forasters, tant se val, tot suma, i així, millorar les seues expectatives estiuenques...

Si voleu conèixer amb detall la programació punxeu a l'enllaç: ESPAI CULTURAL OBERT A LA PROVÍNCIA

Bon camí dedicar diners i esforç als pobles, deixant a banda la capital, amb esforços i activitats que, de segur, ajudaran a tenir els pobles plens de visitants durant tot l'estiu. El repte? Tenir-los també la resta de l'any. Tasca de qui? De tots, però principalment de la Diputació. Ara, que el temps acompanye i l’èxit, de segur estarà assegurat!!!

Han arribat per quedar-se tot l'any, més encara a l'estiu.

Vaig llegir-ho no fa massa dies: "Espanya se situa al cap d'Europa en el creixement de micro fàbriques de cervesa. El nombre d'aquest tipus d'empreses ha crescut prop d'un 1600% entre els anys 2008 i 2015".

És evident que els espanyols ens hem sumat amb entusiasme a l'elaboració de cervesa en xicotetes fàbriques. Sembla una gran idea. La cervesa artesana està de moda i més encara ara a les portes d'aquest estiu. Primer va ser el vi d'autor, ara és el torn de la cervesa

Però jo em pregunte: serà aquesta una moda passatgera? Haurà vingut per quedar-se? I, més encara, quina repercussió està tenint o ha de tindre per l'economia industrial castellonenca?

És veritat que podem trobar als nostres mercats i establiments de venda de begudes, diferents botelles de cervesa artesanal, totes elles amb característiques diferents però, quantes d'aquestes estan elaborades a Castelló ciutat o pobles de la província?

Crec que són dues les empreses que tenen la fàbrica i seu a Castelló: Castelló beer Factory, ubicada al polígon estadi i Isanbeer al carrer del Pare Vela. Fabricants de cerveses artesanals elaborades amb ingredients de la terra i amb noms que rememoren els elements típics de la zona. Així, la primera elabora Golden, happy hoppy i Sant Rock, i la segona Isanbeer Magdala, Panderola i Azabache, naturalment negra..

No sé si a la ciutat hi haurà altres elaboradors, però si a la resta de la província. Així Badum elabora a Peníscola amb tocs de carxofa o carabassa, Azahara de Vila-Real incorpora pell de taronja i mel de tarongina, Montmirà a l'Alcora proporciona en les seues varietats Bresca, Columbretes, Penyagolosa, Roxa, Tombatossals o Baza, tocs de mel, romer o gingebre.

Seguim? Encara en tenim més... Francachela o Summer ale, comercialitzada per Lacabra beer de Vila-Real, Cannabeer projecte cerveser de Sogorb amb maridatge de malta, aigua i cànem, la Vidigonera com a projecte artesanal, elaborada amb aigua del font de la fuente de los Baños, del poble a Montanejos o, Fran&Lúis, companyia del Baix Maestrat ubicada en Sant Rafael del Riu i que disposen d'una gamma de cinc cerveses: Enigma, Premium quality, Negra special, Piratta i Natural.

Amics, l'elaboració i consum de cervesa artesana és una tendència en alça que s'estén sense descans. Productes de proximitat, originals, amb personalitat pròpia i una imatge molt característica, que amaguen històries molt personals i satisfan els paladars més exigents, els podem trobar ací a casa nostra, no cal anar lluny a buscar-los, han arribat i o fan per quedar-se.

I, ara, a l'estiu la cervesa és el millor per refrescar-se, per suportar la calor, perquè el 93 per cent és aigua. Segons un estudi de la Facultat de Medicina de Granada, es recomana després de fer exercici físic un consum moderat de cervesa per rehidratar-se.

Tot i això, les cerveses artesanes de Castelló són begudes que, de segur, aniran més enllà de l'estiu, doncs mantenir una agradable conversa, escoltar música o, perquè no, gaudir d'una estona de silenci, prenent una cervesa artesana, observar a contrallum el color i la tonalitat del líquid; sentir a la mà la fredor del got i la humitat condensada a la seua paret en forma de petites gotes d'aigua, fer un glop i sentir als llavis la fredor de la cervesa i copsar la diversitat de sabors i aromes que es poden percebre en les nostres cerveses artesanes, no té preu al llarg de tot l'any, més encara a l'estiu.

Dos "Tonis" i dos Miquels

Ahir vaig anar de borrasca que és sinònim d'anar de festa, de tiberi, de compartir moments, xarrada, cançons i romanços, de celebrar un final, un acabament. Temps de menjar i beure per acomiadar alguna situació que, a partir d'ara, d'eixe moment, ja és historia.

Al meu poble i sobretot al meu raval, fa molts anys, s'anava de borrasca en acabar les feines dures, la temporada, de la collida o de la llaurança, del plantar o de segar, dels magatzems de taronges, per celebrar amb germanor la cobertura d'una nova etapa en l'esdevenir de la vida.

Fent ús d'aquest símil, ahir vaig ser convidat a participar en una borrasca molt especial, una festa per celebrar el final d'una vida laboral, d'un més que amic, amb qui he compartit i pense seguir compartint per molts anys il·lusions, esperances, viatges, penes, alegries, compromisos, propietats i fins i tot complicitats, allò que popularment es diu "un més que amic".

Juntament amb altres persones com jo, més de 90, vam fer una festa d'aquelles que és rar veure-les hui en dia, on vam cantar, ballar, menjar, beure i riure, tots plegats com a homenatge a l'amic Toni Porcar (Primer Toni).

Però, si jo hui porte ací el record de la borrasca d'ahir, no és només pel que vam xalar. Ja he dit que açò, si Déu així vol, ho seguirem fent com ho hem fet en altres moltes ocasions, si jo vull fer hui un parèntesi, és perquè ahir van donar-se unes circumstàncies que, dificilment tornaran a repetir-se i jo, vaig ser testimoni.

I és que veureu, per fer costat a Toni Porcar, a més a més d'algun Conseller del Govern Valencià, la vicepresidenta de la Diputació de València, el vicealcalde de Castelló i diferents regidors municipals, van coincidir "a l'alqueria del planter" per participar de la borrasca, tres persones de les quals jo ara voldria parlar-vos una mica més en detall; un segon Toni, també Toni Porcar, fill de l'homenatjat, guitarrista flamenc, professor, interprete i arreglista, amb una llarga carrera professional desenvolupada a través de països com Alemanya o Rússia, i dos Miquels, Miquel Gil, cofundador del grup Al Tall i immers al llarg de tota la seua vida en la música d'arrel tradicional i una de les grans veus del panorama musical mediterrani (primer Miquel), i Miquel Gironés, el dolçainer del grup Obrint Pas, la banda líder de la música en valencià, una de les peces claus del boom de la dolçaina en els darrers temps i "culpable" d'haver apropat aquest instrument, als joves i adolescents del nostre temps,(segon Miquel).

Enteneu ara el títol? Quatre fenòmens, quatre fora de sèrie, un protagonista principal, i els altres tres, un trio de luxe, conjugats en harmonia per escampar als quatre vents de la Marjal Castellonenca la sonoritat valenciana ancestral, connectant un recull de temes tradicionals, populars i propis on el País Valencià amb els nostres poetes i el Mediterrani van ser protagonistes amb veus, guitarra, dolçaina i percussió. Xa, com vam xalar !!!

No va ser ahir la primera vegada que "aquest trio" es reunia, que Miquel Gironés ja havia comptat amb Porcar i Gil per conformar, fa uns mesos, un espectacle semblant a Casa València a Barcelona, com a concert final de grau, però la reunió d'ahir va ser molt especial per estar dedicada al pare i a l'amic i, a més a més, feta a casa.

Orgullós de tenir els amics que tinc i orgullós de pertànyer a un País que, com diu Raimon, ja anem fent... Mireu, mireu   TRIO i...  MÉS CALDO FAMILIAR...

La torrà

S'entén per torrar el fet de posar un aliment al foc, rebent una calor intensa fins que arribe a prendre un color característic, aquell anterior al moment de cremar-se. La torrà autèntica i genuïna és aquella que es fa a sobre de les brases, amb un estri de ferro amb forma de reixat més o menys gran, que se situa sobre del foc, la graella.

Allò que es posa a una distància prudencial del foc o de les brases, a la graella, pot ser qualsevol cosa, carn, verdura o peix, tant si val, i el resultat s'anomena torrà de carn, de verdures o de peix, acompanyat de la varietat, com per exemple de xulles de corder, de botifarres, de pebreres, d'albergínies, carxofes, o de...... sardina.

Hi ha una dita gallega que diu: "por San Xoan a sardiña, molla o pan" i és que en aquesta època de l'any, darreries de juny i primers de juliol, aquest peix es troba en el seu millor moment per torrar-les i gaudir del seu sabor sobre un tros de pla i acompanyat d'un gotet de vi.

La sardina torrà és un plat senzill i natural. Es cuinen a la brasa i es condimenten amb una mica de sal i punt. Això ho saben molt bé els pescadors i mariners del Grau, on no hi ha producte més típic que la sardina, ni lloc més històric per menjar-la que el port pesquer.

Sens dubte per aquest motiu, allà per les darreries dels anys 50 del segle Passat, al Grau, en acabar la "Cavalcada del Mar", acte que suposava la representació del treball mariner, realitzat dins les festes de Sant Pere, va començar a realitzar-se l'acte popular de la "torrà de la sardina", homenatge a la història pesquera i que va reunir als assistents, per compartir unes sardines a la brasa.

Amb el pas dels anys, l'acte va constituir-se en el més popular de totes les festes i imprescindible en la recta final de les mateixes. Encara són recordats al Grau, a més a més de Batiste Gallén "el muchacho" impulsor de l'acte, Malena "La pinyana", Senteta "La pardaluda" o Pepita "La manchega" com a grans torradores, amb en els seus davantals blancs i el seu sentit de l'humor, testimoni recollit en l'actualitat per Antoni i Carme Dora amb la col·laboració de la Penya El Fanal.

Aquesta vesprada-nit, quasi 60 anys després de l'inici, el Grau tornarà a viure la torrà de la sardina, repartint-se quilos i quilos de sardines a la planxa, pa i vi, per tal de fer un berenar-sopar de germanor on, de segur, els grauers, castellonencs i visitants, els veïns en general, comentaran les anècdotes de la festa, criticaran l'organització i opinaran, dient la seua, sobre el bou més gran o brau de les festes d'aquest any.

Un esdeveniment que, organitzat per la comissió de festes del Grau i amb el patrocini de la Confraria de Pescadors, va a més, considerat ja, sens dubte, un dels actes festers més emblemàtics i representatius de les festes del districte marítim.

Si us ve de gust podeu gaudir del vídeo de com es va inventar aquesta torrà en les festes de Sant Pere, un document únic, exclusiu de Vicent Ortiz de l'arxiu històric del Grau i de l'associació cultural "La barraca" TORRÀ identitat de tot un barri.

Tot el Grau continua de festa i als seus carrers i avingudes hui, s'afegirà a partir de les 20.00 hores, l'esplanada de la llotja, on amb una mescla de foc, fum, brases, sardina, sal, vi i pa... es farà palesa la germanor del nostre poble. Visca Sant Pere i visca el Grau sencer.