Avancem, però no és prou…

O si voleu, avancem, però no prou de pressa, tant se val. Això és el que vaig pensar no fa massa dies quan vam aprovar el nou Reglament que ha de regir des de ja, l'elecció de les Regines i Dames de la Ciutat, màximes representants festeres del nostre poble al llarg de tot un any en un ample i llarg camí amb fites tan importants com les festes de la Magdalena o les visites protocol·làries a les Falles de València i Fogueres d'Alacant.

És veritat que el món de la festa passa per moments difícils i més encara el món de les Gaiates. De tots és ben sabut la dificultat que tenen algunes d'aquestes associacions per trobar xiquetes i senyoretes que vulguen assumir la màxima representativitat dins el seu sector, ostentant el càrrec de "madrina", o com aquelles canvien de sector com qui canvia de jaqueta, d'un any a un altre.

Per incentivar la participació en els sectors gaiaters, el nou reglament d'elecció de Regines i Dames de la Ciutat, demana que qualsevol candidata a ocupar algun d'aquells càrrecs, haja estat abans membre d'alguna Comissió de Sector, de manera que indirectament si alguna xiqueta o senyoreta vol, algun dia, ser candidata a Dama de la Ciutat o Regina de les Festes, obligatòriament ha "de passar" per una Comissió.

No penseu que açò és discriminatiu? Limita la presentació de candidatures a moltes altres xiques que, poden presentar un ampli currículum fester, però no pertànyer a cap gaiata; cas per exemple d'una xica que pot pertànyer a un grup de ball a la vegada que membre activa d'una colla i participant en altres entitats festives i culturals de Castelló, molt festera diríem, però vet per on, mai podrà ser representant "oficial" del seu poble. És just?

És veritat que s'han reduït un poc les pretensions de les Comissions de Sector, ja que en el primer esborrany, es feia constar que per optar a qualsevol d'aquells càrrecs, era necessari haver ocupat el càrrec de madrina, mentre que en la redacció definitiva aprovada pel Consell Rector del Patronat de Festes, amb dues abstencions, entre elles la meua, i la resta de vots a favor, es rebaixa la pretensió a "membre de comissió de sector".

No vull dir amb això que una madrina o una membre de qualsevol comissió de sector no siga candidata, però considere que haver format part d'una "gaiata", un, dos, tres anys o tota la vida, hauria de ser mèrit afegit, però mai condició indispensable, doncs així se segueix fomentant la discriminació, cosa gens acceptable en una societat democràtica com la nostra i en una ciutat lliberal com Castelló.

Si el problema rau en la possible "decadència i fins i tot una possible desaparició" d'alguna Gaiata, és el moment que aquella associació es plantege el perquè arriba a aquell extrem. Què fa o deixa de fer per no ser atractiva, per no arrossegar, per no il·lusionar, però que no s'enganye que "lligar xiques i famílies senceres", per poder optar a càrrecs superiors és, estimar ben poc la gaiata, és un passar per arribar més lluny, és només usar la comissió com a instrument, i això, si vist des de fora, ja és de per si trist, hauria de ser-ho encara més vist des de dins de la mateixa comissió.

Malgrat totes aquestes reflexions, acabe de rebre la convocatòria, aquesta mateixa setmana, la vesprada de divendres vinent, hi haurà unes noves regines i corts d'honor, triades democràticament pels membres de la Junta de Festes i del Patronat, i totes elles, hauran format part d'alguna comissió de sector. El termini de presentació de candidatures encara està obert, esperem que es presenten aquelles que de veritat visquen i estimen la festa, i siguen elegides les millors, les més boniques, simpàtiques, agradables i tinguen allò desaber estar i saber on estan.

Mentrestant, deixarem passar el temps, esperant que l'avanç i l'apertura puga ser total per a anys venidors, en bé i benefici de la festa, de la societat i del poble de Castelló, a qui agrada treballar però també divertir-se.

Patrimoni

Quan escoltem la paraula patrimoni ens ve al pensament el conjunt de béns que pertanyen a una persona. I efectivament això és el patrimoni personal, adquirit generalment per herència o aconseguit per l'esforç personal o, inclús de vegades, per acció de l'atzar.

Però també hi ha un altre patrimoni al qual les persones tenim accés per llei com a membres de comunitats més amples que les personals o familiars, és el cas dels anomenats patrimonis nacionals, autonòmics o municipals, béns, aquests darrers, dels quals podem gaudir pel fet de pertànyer a un municipi i que, l'ajuntament com a dipositari té l'obligació de custodiar.

Generalment els patrimonis municipals són amples i variats, abasten immobles, equips, màquines i objectes que tenen un valor en relació a les activitats per a les quals es dediquen, la finalitat o com a obres d'art, de manera que, com més gran és el municipi major és aquest patrimoni.

Com els governs municipals canvien en funció d'allò que determinen les eleccions democràtiques pel govern local, és del tot necessari tenir i mantenir actualitzat aquest patrimoni per saber en tot moment en què es conta, el seu estat i la seua ubicació, és a dir, és lògic que hi haja un inventari actualitzat perquè puga ser consultat en qualsevol moment.

Açò que sembla "de caixó" vet per on no ha existit mai a la nostra ciutat o, en cas d'existir fa anys que no s'ha actualitzat, de manera que, a hores d'ara, i tal com ho han fet manifest la regidora de cultura juntament amb el de seguretat, en roda de premsa aquest matí, a hores d'ara ens trobem a Castelló amb què han desaparegut una cinquantena d'obres d'art del patrimoni local, obres catalogades i que no se sap on poden estar, entre les quals es troben monedes d'or, escultures i pintures, algunes d'elles de gran valor econòmic o sentimental.

On estan aquestes obres? Eixa és la pregunta clau que hem de fer-nos tots els castellonencs. No és prou saber que poden estar cedides temporalment si no sabem fins on arriba aquesta temporalitat, i el que és més greu, on poden estar aquelles de les que no es té cap constància?

Vist des de fora, per un simple veí, això només demostra que no hi ha hagut cap tipus de control i si una desídia absoluta per allò que "no té amo però és de tots", en definitiva una manca de respecte envers la societat castellonenca d'aquells que han ocupat l'ajuntament, el govern municipal a les darreres dècades i que, tots, sabem qui han estat.

No valen lamentacions, cal actuar d'una banda modernitzant les estructures de gestió administrativa municipal, l'inventari de béns culturals i, d'altra buscant responsabilitats fins a les darreres conseqüències, això sense parlar de la manca de respecte envers l'artista del qual hem perdut la seua obra.

Pense que cal actuar prompte i amb contundència per què la situació no arribe a ser més vergonyosa del que ja de per si hui és, amb diplomàcia i consistència cal arribar fins al final i que cadascú assumisca la part de la seua culpa, perquè ara sí, d'açò hi ha culpables, i es prenguen les mesures que calga prendre.

La gravetat del tema és que suposa una burla al veïnat i perquè és un patrimoni municipal que no hauria d'haver desaparegut mai. De vergonya senyors, de vergonya..

A la fresca.

 Fa calor, a la Plana i al Vallés. Acabe de veure per curiositat les temperatures d'ara mateix indicades pels observatoris de l'UJI a Castelló i de l'estació meteorològica del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, on ara em trobe. La primera 31,6 °C, la segona 32,7 °C, totes dues altes, molt altes; conclusió: la dita a l'inici, fa calor, molta calor, a la capital de la Plana i també uns quilòmetres més al nord, al poble, al tocant de Collserola.

Però que volem si estem en ple estiu? Ja farà fresca a l'hivern, ara toca això, i aquesta calor em porta a la memòria les nits d'estiu a la fresca com un divertiment més de carrer. Eren els anys 60 del segle passat, jo tenia 8 o 10 anys. La gent, els meus veïns i també nosaltres a casa, a manca de televisor gaudíem d'al·licients impensables avui en dia.

El costum a les nits, abans o millor encara després de sopar, era traure la cadira a la porta de casa, "eixir a la fresca", una manera original i barata de fer-se passar la calor, i a la vegada mantenir el sa costum de parlar entre el veïnat.

Mentrestant els més menuts aprofitàvem per a jugar amagats en la penombra que feia la bombeta del carrer, això si no s'havia trencat abans amb un encert llançament de pilota o de pedres. De vegades quan ens acostàvem massa a la gent gran, aquests parlaven en segones perquè no arribàrem a sentir segons quines coses, això s'anomenava "haver roba estesa o moros en la costa".

Generalment i de manera habitual es parlava del temps o de les collites o d'altres temes que a nosaltres els xiquets ens semblaven intranscendents. El que més ens agradava era quan algun veí treia un meló d'Alger i el repartia entre tots, al mateix moment que algun altre ficava en marxa un tocadiscos Kolster, comprat a casa Igualson, i s'escoltava la música de "los 3 sudamericanos", mentre ens menjàvem la tallada del meló, a mossos, refregant-nos-la d'orella a orella, això si, si no ens quedàvem adormits, asseguts amb la tallada a la mà.

Aquelles nits a la fresca, hui impossibles, serien impagables. Us imagineu un carrer amb gent i més gent menjant meló d'Alger, escoltant "será maravilloso viajar hasta Mallorca..." a plena llum de la lluna?

Potser allò no tornarà més, més encara, no m'agradaria que tornara, el passat, passat està, però potser comença a ser l'hora de fer campanya i apagar unes hores els mòbils per fomentar el diàleg i la tertúlia més enllà de l'ús del whatsapp. No us sembla que avui aquelles nits a la fresca de fa anys comencen a ser una necessitat? 

 

Si, ja sé que no serà el mateix, però si us ve de gust, demà diumenge 31 i a partir del es 21.30 hores al meu raval, a la plaça d'Isabel la Catòlica, la popular "placeta de l'ereta", podeu gaudir de sopar i beguda a preus populars i després amb la cinquena edició de cinema al carrer 2016, que organitzat pel club social "la cosa nostra", ens dóna l'oportunitat de visionar la pel·lícula "Barrio", adient per al moment i l'ocasió.

És una oportunitat de tornar a treure la teua cadira a la fresca i gaudir d'aquell ambient d'antuvi en unes circumstàncies i temps nous, però temps d'estiu, de carrer, de barri de sempre.

Ens vinculats

Per definició general un Ens és un organisme, institució o empresa, generalment de caràcter públic. En el món de la festa, s'anomena Ens Fester a aquella institució que, de manera directa, busca enriquir la festa des de qualsevol vessant. Si, a més a més de buscar un impuls de la festa, es fa manifest un compromís d'una major implicació mitjançant la realització d'accions concretes, atractives i imaginatives, complementàries a les diguem oficials, aleshores, i en el cas de les Festes de la Magdalena de Castelló, parlem d'Ens Vinculat.

Els capítols II i III dels Estatuts de l'Organisme Autònom Local "Patronat Municipal de Festes de Castelló de la Plana", aprovats pel Ple de l'Ajuntament en sessió de juliol del 2012 i publicats al BOP l'1 de desembre del mateix any, reconeixen, articles 70 i següents, una sèrie de col·lectius ciutadans, que per la seua especial significació, importància històrica i pes específic, mereixen vincular-se a l'estructura organitzadora de les Festes de la Ciutat, amb la finalitat darrera de seguir treballant en pro de les festes, la cultura i les tradicions del nostre poble.

La secció 2a determina les diferents classes d'Ens Vinculats, agrupant-los en elements històrics i col·lectius amb gran pes específic, de manera que entre els primers hi figuren la Germandat dels Cavallers de la Conquesta amb antecedents històrics l'any 1951 i els "Moros d'Alqueria", des de l'any 1978, mentre que al segon grup pertanyerien el Col·lectiu de Festes de Carrer, el de les Confraries Religioses, el dels Barris de la Ciutat i el de les Colles.

Tot i això, dins aquest darrer col·lectiu hi ha hagut en els darrers anys uns grups que han destacat per damunt dels altres, cas de "La Colla del Rei Barbut", "La de dolçainers i tabaleters", "La Colla Bacalao", "L'Aljama" o "La Host del Castell Vell", que han anat assolint, any rere any, noves iniciatives festeres i implicant-se en diferents graus en l'estructura oficial, fet que els hi ha portat a organitzar i rebre a canvi unes subvencions municipals per compensar les seues, a vegades, grans despeses.

Tal vegada per això sembla que nous col·lectius festers "volen pujar al carro" i ser considerats com més prompte millor Ens Vinculats, en considerar que són ferms col·laboradors del desenvolupament d'actes festers, la qual cosa destapa un dilema en considerar si, realment, tot i reunir els requisits legals (art 71é), mereixen el reconeixement exprés del Patronat de Festes i, per tant, ser inscrits al Registre previst en els Estatuts.

La polèmica sembla ha arribat al carrer i ja hi ha defensors i detractors de la possibilitat de les noves incorporacions i fins i tot pressions sobre els membres del Consell Rector del Patronat perquè recolzen una postura o l'altra.

Tanmateix sembla que està clar: qualsevol col·lectiu que reunisca els requisits crec ha de ser acceptat. Després, i d'acord amb l'art. 73, serà el Consell Rector qui analitzades en temps i forma les propostes d'activitats a realitzar i una memòria valorada de les mateixes per part dels diferents col·lectius, conformar o negar acords de col·laboració, proposant-se possibles camps d'actuació dins els diferents vessants de les festes de la ciutat, de manera que aquells Ens Vinculats que incomplisquen les seues obligacions puguen ser donats de baixa i punt.

Sé que les meues paraules, la meua opinió, no agradarà a tots, però crec és de justícia mentre no tinguem en marxa el compromís de l'alcaldessa, de celebrar un Congrés Fester, on hi hauria de debatre's amb més profunditat l'esperit actual dels Ens Vinculats, a la vegada que s'imposa una revisió dels Estatuts del Patronat, doncs ni el concepte d'Ens vinculat a les festes és l'inicial de l'època de la renovació, ni tampoc la ciutat és la mateixa que va aprovar aquells Estatuts ara vigents.

Al ralentí...

Tres són les principals accepcions que té aquesta paraula en la nostra llengua a saber: nombre mínim de revolucions per minut a les que s'ajusta un motor per romandre en funcionament de manera estable sense necessitat d'un mecanisme d'acceleració, càmera lenta i mínim esforç o intensitat.

I m'ha vingut aquesta paraula al cap hui dilluns en comprovar d'una banda que, al nostre País, que no sé bé si estem o no en recessió, però sí que, estareu d'acord amb mi, després de més de 6 mesos de provisionalitat, massa temps, tenim un govern que volent o sense voler "va al ralentí", i la investidura del president, sembla dependre més del cansament dels altres que dels esforços del senyor Rajoy. Un ralentí, un compàs d'espera que afecta l'orientació de la política econòmica i dels terminis per fer front als compromisos socials del país.

I d'altra, després de més d'un any de nou govern autonòmic, d'un nou govern progressista que busca estar al costat de la gent, dels ciutadans, és sorprenent el poc que s'ha avançat encara en el coneixement i sobretot ús del valencià, en la mateixa administració municipal. En aquest aspecte, també, malauradament, el govern més proper, va "al ralentí" i si no xafa fort l'accelerador, em tem que la discriminació de la llengua per part d'alguns departaments i/o funcionaris, seguirà sent una realitat en el dia a dia del nostre poble, per molt de temps.

Cal deixar d'anar al ralentí, cal deixar la càmera lenta, i impulsar pactes i acords per què el motor accelere i assolim velocitat, tant en l'àmbit nacional com autonòmic. A escala nacional els números sembla ser són difícils de quadrar i perquè no hi voluntat d'acord, la solució, a hores d'ara es veu complicada. Déu no vulga que hàgem de seguir molt de temps més al ralentí no fos cas que el motor es pare del tot i després coste Déu i ajuda tornar-lo a posar en marxa.

I la preocupació del ralentí a escala autonòmica, arriba fins i tot localment, tot i que presenta millor cara. He vist hui que el bipartit del govern municipal castellonenc ha preparat una declaració que serà presentada al Ple Ordinari del dijous vinent que contempla instar a la Generalitat Valenciana a impulsar el coneixement i ús de la llengua valenciana en totes les administracions públiques, però especialment en les entitats locals, a la vegada que demanen s'incorpore un perfil lingüístic exigible als treballadors públics, depenent del lloc de treball que ocupen, de manera que queden garantits els drets lingüístics de tots els habitants, emparant-se en l'article sisé de l'Estatut i el seté de la Llei d'Ús.

Però una cosa és predicar i una altra donar forment. És veritat que el nostre ajuntament ha canviat radicalment en un any en moltes coses, també en l'estima i ús del valencià, però també és veritat que hi ha una gran rèmora en alguns dels funcionaris municipals que, o ve desconeixen la llengua o coneixent-la no l'empren.

Si a això unim que al web municipal per deixadesa, malagana o manca de personal en moltes ocasions "es colen" greus errades lingüístiques, arribem a la conclusió que tampoc el motor funciona gens revolucionat i no aconseguirem arribar a temps, és a dir deixar el ralentí i començar a caminar envers una total normalització.

I jo, també estic al ralentí, l'estiu, les vacances, la calor, el canvi de vida, tot influeix, també aquest blog es troba sota mínims; baixa el ritme, la intensitat, no hi ha desconnexió, fins i tot sembla que una part del meu cervell vol fer vacances. És temps d'imaginar, contemplar, relacionar-se, de sincronitzar...

Faig vots perquè prompte tot tinga una acceleració que en duga a recuperar el temps perdut, que li anem a fer estem a l'estiu...