La ciutat

La ciutat

dijous, 14 de febrer del 2019

Preocupació i pena… reflexió en veu altra.


 Crec viure en una ciutat compromesa amb el medi ambient, una ciutat amb una clara aposta pel transport públic i la bicicleta, amb un respecte i cura per la natura, on se li dona molta importància als jardins i parcs.

El passeig per aquests espais públics resulta d’allò més agradable, ja siga amb el simple caminar, fent fúting, que ara està tan de moda, amb patins o acostant-se a fer la xarradeta amb els amics i prendre alguna cosa a qualsevol dels bars que als seus voltants s’hi troben, de manera que, els nostres parcs urbans, són els espais d’esbarjo per excel·lència per a tot el veïnat.

A la ciutat en tenim molts d’aquests espais i, tal vegada, no tots gaudisquen del mateix tracte; i fins i tot podem parlar d’uns parcs més importants que uns altres per la seua història, tradició, ubicació i interés.

Tots estareu d’acord amb mi que el parc del Ribalta és el més popular, emblemàtic i més singular de la ciutat, però altres espais oberts com el parc de l’auditori, el de Mérida, el del Pont de Ferro, el de Rafalafena o el de Censal, sent també llocs ideals pel relaxament urbà, no són tan coneguts ni gaudeixen de tanta infraestructura com el primer.

Tot i això un dels elements que mai falta a cap d’aquests indrets, juntament amb una variada flora, és l’aigua, en forma d’estany més o menys gran, en alguns casos habitat d’una variada fauna, conformada sobretot per diferents espècies aquàtiques d’aigua dolça.

Ubicat al costat de l’avinguda de Chatellerault trobem des de la dècada dels 90 del segle passat, un parc, el dedicat al record de la figura de l’eminent científic castellonenc en Jose Royo Gómez, figura cabdal de la geologia i que pel seu activisme republicà va haver d’exiliar-se a Veneçuela on va morir l’any 1961.

Aquell indret es caracteritza per la gran quantitat d’espècies botàniques que alberga i pel seu estany que va contar des dels seus inicis amb una important quantitat de peixos, tortugues i ànecs.

No és massa freqüent que hi haja ànecs als estanys dels parcs de Castelló tot i que el bon clima del qual gaudim tot l’any ho permetria sense massa dificultats. És veritat que hi ha hagut intents per part de l’administració municipal d’introduir alguns anàtids, ànecs, oques o cignes, en els parcs, però, malauradament a hores d’ara, en són pocs, dos?, tres?, els parcs on podem gaudir d’aquells animals, i és que, els veïns no estem educats per conviure amb ells i en són moltes les malifetes que els incívics els ocasionen.

No és presentable però és el que hi ha. Darrerament s’ha tornat a repetir la situació, apareixent a l’estany del Peri-18 i els seus voltants, ànecs morts, agredits, ferits, perseguits, assetjats, agafats a la força i seriosament perjudicats per un extens ventall de comportaments poc cívics, obligant-se a l’administració a intervenir i havent-se de traslladar a altres indrets, per garantir la seua seguretat, una ànega amb els seus 13 petits ànecs nounats, així com 6 ànecs més adults.

Falta molta cultura mediambiental al nostre poble, falta conscienciació i, tal vegada, més mà dura per part de l’administració local, és trist però és així. Qüestió d’educació? Clar!

Recorde que fa ja molts anys, en un viatge de vacances en una localitat holandesa, vam haver d’aturar per una estona el cotxe familiar perquè una família d’ànecs creuava el vial, resultant-nos del tot curiosa i tendra l’escena. Quina diferència amb el nostre poble vaig pensar… Ara resulta que més de 30 anys després, estem encara pitjor.

Notícies com la necessària retirada dels ànecs del parc em causen preocupació, i pena, molta pena; m’espanta aquesta realitat, és indignant, ens estarem tornant bojos? Ens ho hauríem de fer mirar…

diumenge, 10 de febrer del 2019

Casualitat o premonició?



La premsa local es fa ressò hui de la notícia: després de l'anunci fet oficial el passat setembre i la compra al desembre per part de la Generalitat Valenciana, per més d'un milió d'euros, de la finca del Mas de Sanahuja, al terme municipal de Xodos, dins el parc natural del Penyagolosa, incloent-hi el mateix cim, fins aquest moment de propietat particular, aquest matí es feia realitat el canvi de propietari amb l'acte simbòlic de lliurament de les claus del mas, per part dels venedors, hereus de la família Monfort, al comprador la mateixa Generalitat Valenciana, representada pel president Ximo Puig i el Conseller d'Educació i Cultura, Vicent Marzà.

Tot i ser jo un veí "de ciutat" m'agrada el camp i la muntanya, gaudir de la natura, caminar, no córrer, xafar les pedres, contemplar plantes i flors, creuar barrancades, admirar marges i bancals, visitar masos més o menys abandonats, i deixar anar la vista des dels llocs elevats abastant la magnitud del nostre territori.

Ara que estic jubilat puc dedicar-me amb major èmfasi a aquest menester. Amb uns altres companys amb qui compartisc afició, anem coneixent setmana rere setmana les sendes, rutes, camins i assagadors, compartint xarrada, caminada, esforç i rialles, espais de natura i pobles que és resisteixen a modernitzar-se.

Molt abans que l'abril del 2006 la Generalitat Valenciana declarara el massís del Penyagolosa, parc natural, i que l'escriptor anglés Jason Webster descobrira la immensitat del paisatge, la natura i el silenci del camp i comprara també un mas en runes a la falda de la mítica muntanya, al cor de l'Alcalatén, un grup d'amics de sempre, 7 parelles, vam comprar també un mas, en aquest cas ubicat al terme de Vistabella, al Pla, a vista del pic i de la immensitat del paisatge.

I és que, el macís de Penyagolosa és un indret indiscutiblement emblemàtic i un símbol per a tot el País Valencià i per a la gent que estimem allò que és ben nostre. A més sembla molt positiu que la primera adquisició que faça l'administració, per incorporar-la al patrimoni públic valencià, siga la del mas de Sanahuja perquè és el que més simbolitza el pic.

I amb total seguretat que ha estat una casualitat, un esdeveniment de l'atzar, però que puc fins i tot considerar una premonició, un anunci, i és que, va ser tal dia com avui, un dijous, el 10 de febrer de 1994, el dia en què vam "escripturar" a la notaria del senyor Ramón Aymerich, el "mas d'Alberta", el nostre mas, i que hui, tot just 25 anys després, un altre mas, el de Sanahuja, passe a ser, guardant les distàncies, també de la nostra propietat, en aquest cas de tots els valencians i valencianes.

Més encara, si testimoni de l'acte simbòlic del lliurament de les claus del mas de Sanahuja al president Puig ha estat el Conseller Marzà, vet per on, també aquest és propietari del mas d'Alberta, en ser els seus pares una de les 7 parelles que van efectuar, tot just hui fa 25 anys, aquella compra.

I és que de la mateixa manera que el pic va encisar en el seu dia al metge i poeta Manuel Rozalen o al poeta Miquel Peris, també aquelles terres, aquell paratge, fa 25 anys, com una premonició del que havia de venir, va passar a formar part de la nostra vida, de la meua i dels meus amics, i ara també dels nostres fills, que tenen en "el xicotet mas", el cau, el refugi, el lloc per reencontrar-se amb una vida més senzilla, sense comoditats, però autèntica, on amb el compartir se segueix consolidant l'amistat.

Vam amprar el primer dia i vam fer nostre, del poeta Bernat Artola, el cerimoniós auguri "Benvingut siga qui a sa casa bé" i presideix l'accés al mas com anunci de benvinguda a tots aquells que allí s'acosten. Ara, en aconseguir "la propietat del pic" pensem que l'auguri amplia el seu significat a tot l'observatori privilegiat des del qual podem contemplar, els dies clars, una gran part del País Valencià. Gràcies Govern Valencià. Inimaginable fa 25 anys...

dilluns, 4 de febrer del 2019

Un privilegi amb confrontament.


Coneixem el segle XVIII com el segle de la Il·lustració, època molt florent des del punt de vista cultural, un segle d'augment demogràfic i, en general, de millores econòmiques i socials, una època de transició entre la societat tradicional i els nous valors.

Al començament del segle XVIII Castelló va conéixer un auge demogràfic i econòmic sense precedents, que va afectar a les principals activitats, sobretot l'agricultura, i l'expansió manufacturera i l'activitat comercial, basat en el cultiu del cànem i en el seu teixit per fils, cordes, cordills i maromes per a embarcacions . Enfront dels 1.072 veïns -uns 4.800 habs.- en 1713, en 1786 la Vila ja sumava 12.000 habitants, la meitat dels quals extramurs. La dificultat de comunicació entre la vila i els ravals va condicionar l'enderrocament de les muralles el 1796. La ciutat havia triplicat la seua població en poc més d'un segle.

En aquest context social, era la castellonenca una societat caracteritzada per una forta estratificació social, amb diferents nivells de riquesa i prestigi dins de cada classe. Famílies com els Vallés, Casalduch, Segarra, Giner, Egual, Sisternes, Feliu, Castell, Tosquella, Breva o Ferrer van jugar un paper decisiu al llarg del segle.

I si hui porte a la memòria aquell Castelló, és perquè tot just hui, 4 de febrer, es compleixen 227 anys d'un fet que va marcar sobre manera les relacions entre les autoritats civils i el clergat de Santa Maria.

Era costum, que l'augment demogràfic va portar a extrems insospitats, que quan finava una persona d'una família important es tinguera el cadàver més de 24 hores de cos present i que , pagant-se a molt bon preu, el difunt tinguera sepultura dins de l'església.

Conseqüència de l'augment considerable de persones "amb diners", els enterraments dins l'església van créixer de manera espectacular, i el febrer de 1792, la pudor que feia dins l'església Major de Castelló va arribar a ser insuportable.

Per evitar tals abusos i grans perjudicis a la salut pública, el govern municipal, l'Ajuntament, continuador del Consell Municipal, abolit pel Decret de Nova Planta, eleva una enèrgica protesta al bisbe de la diòcesi, el Dr. Salinas, posant en el seu coneixement que des d'aquell dia deixava la Corporació Municipal d'assistir a les funcions de l'església, la qual cosa agreujà en gran manera les relacions, poc cordials, entre les autoritats civils i el clergat.

En aquells moments de finals del XVIII el cementeri municipal es trobava molt a tocar de l'església en l'actual plaça del Mercadet, i les autoritats locals no van tenir més remei que decidir-se a buscar un emplaçament més adequat i de major superfície per instal·lar un nou cementiri però no serà fins al 1804 quan es beneirà el nou, al final de l'actual carrer de Saragossa, on es trobava per aquells anys el Calvari.

Acabar amb l'arrelada costum d'enterrar els difunts a l'interior de les esglésies va ser un procés llarg i difícil que es va dilatar fins ben entrat el segle XIX, ja que va comptar amb l'oposició, tant dels fidels com de les autoritats eclesiàstiques. Hauran de passar més de 150 anys perquè el dret canònic vinga a donar raó a l'ajuntament, prohibint-se a partir de 1943 els enterraments dins les esglésies, amb contades excepcions: Papes, cardenals o bisbes.

Tot i no ser la nostra església de Santa Maria una gran catedral històrica, conserva excepcionalment algunes tombes, com la dels bisbes Climent o Cases Deordal a la cripta. Nobles, comerciants, empresaris i altres il·lustres veïns de Castelló descansen en pau per sempre al costat de la resta dels difunts.

diumenge, 3 de febrer del 2019

De quan es feien festes al "carrer del pito".


Avui és Sant Blai i aquell carrer, conegut popularment i per molts anys com el "carrer del fem", situat entre el de Bayer i el de la República Argentina, aquell carrer que amb el seu veí de Sant Vicent per molts anys van ser els mantenidors de les festes de carrer, celebra la seua festa,

Les Festes de Carrer o Festes Populars són l'execució un tipus d'oci i acte festiu, lúdic- religiós, que es va desenvolupar en tot l'estat a final del segle XVIII i principalment durant el segle XIX. A la nostra ciutat la majoria de festes de Carrer van aparéixer al segle XIX, moment d'expansió que va donar peu a què en diferents carrers, ravals i barris volgueren honrar als patrons, sants i santes de la devoció popular, al mateix temps que gestionaven l'organització de grups de veïns i veïnes que eixien de les seues llars per participar conjuntament en una festa.

Les festes, amb el pas dels anys, van anar a més, però es varen veure truncades per la Guerra Civil. A la dècada dels anys 60 del segle passat, començaren a recuperar-se'n algunes i, abans d'acabar-se el segle, eren més d'una vintena les que es tornaven a fer a la ciutat al llarg de tot l'any, des de Sant Antoni i Sant Roc de Vora séquia, al gener, fins a Sant Roc del Pany de Sant Domènec a les darreries del mes de desembre.

Tot i ser les festes de carrer participació, implicació, convivència, veïnat, passat i present, algunes, malauradament, de la mateixa manera que van aparèixer, van deixar un dia de realitzar-se, i mai s'han tornat a celebrar.

Porte hui al record unes festes totalment oblidades, les que celebraven els veïns de l'antic i primitiu "carreró del Pito" o de la séquia de coscollosa, carrer que des dels inicis del segle XX, va canviar el seu nom pel de l'Alcalde Tárrega (José Tárrega Torres) alcalde que va gestionar i ajudar al veïnat més necessitat en els anys de l'epidèmia de còlera de finals del segle XIX.

No sé exactament quan degueren començar els veïns a celebrar les seues festes i tampoc quan deixaren de fer-ho, però tal dia com avui, un 3 de febrer de 1919, tot just hui fa 100 anys, a la pàgina segona del número 9252 del diari local "Heraldo de Castellón", en la columna i seccion "Castellón al dia" podem llegir:

"Los vecinos de la calle Alcalde Tárrega celebraron ayer con inusitado explendor la fiesta al glorioso San Roque, cuya preciosa imagen posee la calle desde 1760. La misa y sermón se dijeron en la iglesia de las Monjas Capuchinas siendo el orador el elocuente beneficiado de la Purísima Sangre don Vicente Ripollés quien ensalzó las glorias del Santo en brillantes frases, llevando al religioso y selecto auditorio al entusiasmo más sentido, al extremo de ver derramar lágrimas a muchos fieles. Esta noche será la clásica tornà desde la casa del rico labrador don Manuel Almela a la del simpático oficial dela Tabacalera don Francisco Navarro, cuyo acto amenizará la brillante banda de Bomberos. La calle está alumbrada con potentes focos eléctricos".

Malgrat que en el mateix "Heraldo" del dilluns 4 de febrer de l'any anterior (1918) sí que trobem una xicoteta ressenya a les festes del carrer Sant Blai: "Los vecinos de la antigua calle de San Blas festejaron ayer al santo titular de dicha via con grandes festejos", res trobem al voltant de la festa del carrer de l'Alcalde Tárrega, ni tampoc al mateix diari del dimarts 3 de febrer de l'any 1920, la qual cosa ens fa pensar que aquelles "festes de carrer" no eren notícia ressenyable, sense conéixer tampoc quan degueren deixar de celebrar-se. Una veritable llàstima...

Acabada la guerra i malgrat que l´activitat municipal s´encamina a la creació d´un nou Estat amb fort contingut catòlic definint el seu model de ciutat, fonamentat en el mite del Castelló agrari i catòlic enfront del passat republicà, el carrer de l'alcalde Tárrega ja no va recuperar la festa de Sant Roc i, molt poc, quasi res d'ella, s'ha mantingut a la memòria.


dissabte, 2 de febrer del 2019

Un anunci esperançador de fa 70 anys...


 El dos de febrer de 1949 va ser dimecres, el Mediterraneo, "diario de la falange tradicionalista y de las J.O.N.S.", arribava als quioscos i publicava en portada i segona pàgina del número 3372, que podia adquirir-se al preu de 50 cèntims, una notícia que canviaria anava a canviar la fisonomia de la ciutat.

Hui, dia de la candelera, fa tot just 70 anys, s'anunciava la retirada de l'aleshores anomenada Plaça Vella, centre neuràlgic de la ciutat, amb els dos edificis més importants de la vida local, l'església Major i l'Ajuntament, de l'antiestètic tinglat del mercat, que deslluïa la imatge de la plaça, traslladant-lo de manera provisional a l'espai que restava lliure després de l'enderroc de les cases ubicades entre la mateixa plaça i la veïna de Santa Clara.

I és que, des de sempre, el mercat del dia a dia va ubicar-se a la plaça Vella, en contraposició a la plaça Nova o del Rei, plaça que després va anomenar-se de la Constitució i més tard encara pren el nom de Major.

En aquesta plaça s'instal·laven el venedor amb tendals cada dia desmuntats, tot i que als inicis del segle XX el regidor municipal José Tárrega ja va elaborar una memòria on es plantejava la construcció d'un recinte tancat pel bon funcionament del mercat, idea que no va arribar a quallar.

Tot i això, des del 1914 va aconseguir-se un entorn fix, amb la construcció d'un tinglat de complexa carcassa de ferro i alta coberta d'uralita que ocupava quasi totalment el recinte de la plaça, amb quatre blocs de casetes i un transformador elèctric.

Poc després d'haver-se construït aquella armadura és objecte de contundents crítiques que propugnen i demanen el trasllat, de manera que el 1925 i a través d'un concurs, es porta a terme un nou pla d'ordenació i urbanització de la mà de Vicente Traver, en el qual es planteja la remodelació de la Plaça Vella, així com la construcció del Mercat Central tal com el coneixem en l'actualitat.

Però no serà com deia fins al 1949, tal dia com avui, quan s'anuncia la retirada del tinglat i conseqüentment el trasllat del mercat segons projecte de l'arquitecte municipal Francesc Maristany.

El 18 de febrer serà el primer dia en què el mercat no ocuparà la plaça Vella realitzant-se de manera provisional a la plaça Nova, iniciant-se el desmuntatge i instal·lació provisional del tinglat que va durar fins al 21 de desembre d'aquell mateix any, quan en vespres del Nadal va inaugurar-se el nou mercat.

Va ser als inicis de la dècada dels 50 quan, davant la proximitat de la celebració del VII centenari del trasllat, l'ajuntament decideix canviar el nom de la plaça de Vella a Major, dotar-la d'una millor il·luminació i pavimentant el sol amb lloses de pedra i instal·lant una font lluminosa obra del famós enginyer Boïgues, i que encara podem contemplar hui en dia.

70 anys d'un esperat anunci i canvi. Set dècades de vida urbana del lloc on trobem des de muntanyes de les famoses taronges de l'horta de la Plana, fins a olives de la serra de Espadà, passant per les pastes casolanes de Vilafamés, els embotits típics com el blanquet o les pilotes de Nadal, i peixos i mariscos recentment subhastats en la llotja del Grau, el nostre estimat i mai prou apreciat mercat central.