Crec viure en una ciutat
compromesa amb el medi ambient, una ciutat amb una clara aposta pel transport
públic i la bicicleta, amb un respecte i cura per la natura, on se li dona
molta importància als jardins i parcs.
El passeig per aquests
espais públics resulta d’allò més agradable, ja siga amb el simple caminar,
fent fúting, que ara està tan de moda, amb patins o acostant-se a fer la
xarradeta amb els amics i prendre alguna cosa a qualsevol dels bars que als seus
voltants s’hi troben, de manera que, els nostres parcs urbans, són els espais
d’esbarjo per excel·lència per a tot el veïnat.
A la ciutat en tenim molts
d’aquests espais i, tal vegada, no tots gaudisquen del mateix tracte; i fins i
tot podem parlar d’uns parcs més importants que uns altres per la seua
història, tradició, ubicació i interés.
Tots estareu d’acord amb mi
que el parc del Ribalta és el més popular, emblemàtic i més singular de la
ciutat, però altres espais oberts com el parc de l’auditori, el de Mérida, el
del Pont de Ferro, el de Rafalafena o el de Censal, sent també llocs ideals pel
relaxament urbà, no són tan coneguts ni gaudeixen de tanta infraestructura com
el primer.
Tot i això un dels elements
que mai falta a cap d’aquests indrets, juntament amb una variada flora, és
l’aigua, en forma d’estany més o menys gran, en alguns casos habitat d’una
variada fauna, conformada sobretot per diferents espècies aquàtiques d’aigua
dolça.
Ubicat al costat de
l’avinguda de Chatellerault trobem des de la dècada dels 90 del segle passat,
un parc, el dedicat al record de la figura de l’eminent científic castellonenc
en Jose Royo Gómez, figura cabdal de la geologia i que pel seu activisme republicà
va haver d’exiliar-se a Veneçuela on va morir l’any 1961.
Aquell indret es
caracteritza per la gran quantitat d’espècies botàniques que alberga i pel seu
estany que va contar des dels seus inicis amb una important quantitat de
peixos, tortugues i ànecs.
No és massa freqüent que hi
haja ànecs als estanys dels parcs de Castelló tot i que el bon clima del qual
gaudim tot l’any ho permetria sense massa dificultats. És veritat que hi ha
hagut intents per part de l’administració municipal d’introduir alguns anàtids,
ànecs, oques o cignes, en els parcs, però, malauradament a hores d’ara, en són
pocs, dos?, tres?, els parcs on podem gaudir d’aquells animals, i és que, els
veïns no estem educats per conviure amb ells i en són moltes les malifetes que
els incívics els ocasionen.
No és presentable però és el
que hi ha. Darrerament s’ha tornat a repetir la situació, apareixent a l’estany
del Peri-18 i els seus voltants, ànecs morts, agredits, ferits, perseguits,
assetjats, agafats a la força i seriosament perjudicats per un extens ventall
de comportaments poc cívics, obligant-se a l’administració a intervenir i
havent-se de traslladar a altres indrets, per garantir la seua seguretat, una
ànega amb els seus 13 petits ànecs nounats, així com 6 ànecs més adults.
Falta molta cultura
mediambiental al nostre poble, falta conscienciació i, tal vegada, més mà dura
per part de l’administració local, és trist però és així. Qüestió d’educació?
Clar!
Recorde que fa ja molts
anys, en un viatge de vacances en una localitat holandesa, vam haver d’aturar
per una estona el cotxe familiar perquè una família d’ànecs creuava el vial,
resultant-nos del tot curiosa i tendra l’escena. Quina diferència amb el nostre
poble vaig pensar… Ara resulta que més de 30 anys després, estem encara pitjor.
Notícies com la necessària
retirada dels ànecs del parc em causen preocupació, i pena, molta pena;
m’espanta aquesta realitat, és indignant, ens estarem tornant bojos? Ens ho
hauríem de fer mirar…
