Fa 205 anys...

La fam, la guerra i la pesta constitueixen la trilogia de grans catàstrofes que ha sofert el nostre poble al llarg de la seua història. La pesta diuen va arribar a través de la Mediterrània i va conviure entre nosaltres en diferents segles, convertint-se en un fenomen endèmic que reapareixia cada poc temps.

Al llarg del segle XVII Castelló, com molt altres pobles de la Plana, va patir sengles epidèmies de pesta, i per combatre-la quan es detectava a la Vila un cas, era enviat a la "Casa Blanca", un hospital d'empestats i cementiri, situat en el que en l'actualitat és la plaça de Teodoro Izquierdo, al costat de l'actual Estadi de Castàlia.

Les poc més de 5.000 ànimes que habitaven en aquell moment la pròspera ciutat de la Plana, aixecant els ulls al cel, s'aclamaren a Déu demanant clemència, fent-ho mitjançant la intercessió d'aquell, que només un segle abans, havia estat canonitzat, per clamor popular, com el gran sant advocat contra la pesta, Roc de Montpeller; i així, Castelló i els castellonencs, vés a veure si per intercessió del Sant o per mutació genètica de les rates transmissores de la malaltia, van aconseguir definitivament el 1652, superar l'epidèmia.

De manera que, allí, en aquella zona, va erigir-se a principis dels anys 50 d'aquell segle, per honorar el sant pestífer una ermita, Sant Roc del Pla, però una nova epidèmia de pesta va paralitzar les obres de manera que no es va concloure fins a 1658.

El 1651 van iniciar-se les obres i després de la paralització temporal dels treballs a causa d'una nova sèrie de pestes, es reinicien les obres dirigides per Pedro Vilallave i, acabades aquelles els Jurats castellonencs van encarregar per l'altar major un retaule de fusta on va col·locar-se la pintura central, obra que sembla ja existia a la "Casa Blanca", del pintor tarragoní Urbà Fos, conegut com a «Maestro de San Roch», que havia creat feia un temps, quan es trobava treballant a Castelló, realitzant obres per a Santa Maria i Lledó.

Aquesta ermita va ser pràcticament destruïda a la guerra de la independència, entre el 21 de setembre de 1811 en què els francesos entren a Castelló i l'estiu de 1813 en què són expulsats, emprant les fustes, maons, pedres i altres materials de l'ermita per ells construir forns de pa, escorxadors, paredons i altres obres públiques.

Acabada la guerra, i malgrat que ja hi havia una altra ermita a la partida de Canet, dedicada al sant pestífer, va decidir-se la rehabilitació de Sant Roc del Pla i, tal dia com hui, de 1814, fa 205 anys, el vicari major de Santa Maria va beneir la renovada ermita. Diuen les cròniques de l'època que van celebrar-se grans festes.

Tot i això, l'ermita va desaparéixer definitivament en 1847 com a conseqüència del seu lamentable estat després dels combats soferts a la zona durant les Guerres Carlines, malgrat la seua anterior restauració i cura. De manera que per vora de 200 anys va existir més enllà del Forn del Pla una ermita dedicada a Sant Roc.

La principal obra d'art del seu interior, el quadre del pintor Fos, va ser dipositat a l'ajuntament i fins fa pocs anys va ubicar-se en l'avantsala del despatx de l'alcaldia.

10 anys d'un destarifo

Alejandro Font de Mora, és un metge de Vila-real, polític del CDS primer i del PP després, que amb l'arribada del senyor Camps a la presidència de la Generalitat, va entrar al govern com a Conseller arribant a ocupar entre els anys 2004 i 2011 a la Conselleria d'Educació.

El mandat de Font de Mora al davant de les competències en matèria d'educació va estar marcat per la controvèrsia, amb protestes constants motivades per qüestions com els anomenats 'barracons' , la manca d'inversions en les instal·lacions i infraestructures docents, o les polèmiques al voltant del Pla d'Extensió del Trilingüisme pel qual es pretenia impartir l'assignatura d'Educació per a la ciutadania en anglès i que finalment no va prosperar.

Tot just hi fa deu anys, el senyor Font de Mora va fer un dels anuncis més sorprenents de tota la seua etapa com a Conseller d'Educació, la incorporació de l'ensenyament de l'idioma xinés mandarí, amb caràcter optatiu i voluntari pel segon cicle de Secundària, en els centres públics de la Comunitat Valenciana a partir del curs 2010-2011. Així, el País Valencià anava a ser la primera Comunitat Autònoma espanyola que impartiria aquest idioma com a optatiu.

L'anunci semblava una broma de mal gust i prompte va començar el senyor Conseller a rebre les primeres crítiques per part de pares i professors, considerant la iniciativa inadequada, ja que calia primer atendre altres necessitats molt més urgents i sagnants.

Però en lloc de recapacitar i "fer marxa enrere", el desficaci, destarifo, esperpent o desgavell, qualifiqueu-lo com vulgueu, va anar endavant i 7 mesos després, al setembre, se signava un conveni marc de col·laboració entre la Generalitat i una entitat no governamental subordinada al Ministeri d'Educació de la República Xinesa, Hanban, un òrgan executiu del Consell Internacional de l'Idioma Xinés.

La nova ocurrència lingüística del Conseller va sofrir un nou revés el gener del 2012 quan el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va anul·lar l'ensenyament de xinés mandarí. Segons aquell Tribunal, l'ordre que regulava l'assignatura, resultava incongruent, confusa i contradictòria.

Un desficaci va resultar la idea i com un destarifat va quedar el Conseller quan tota la societat va tornar-se contra ell demanant que els esforços de la Conselleria se centraren a aconseguir la millora en els alumnes de les competències lingüístiques de castellà i valencià, sent molt millor i més útil que els estudiants parlen, escriguen i comprenguen millor les dues llengües oficials del País.

No sé si 10 anys després d'aquell destarifo, el senyor Font de Mora, en l'actualitat diputat a les Corts Valencianes del PP per Castelló en aquesta novena legislatura que ja acaba, haurà tingut temps per aprendre xinés, però si no ho ha fet poc o res li haurà importat una vegada fora del govern, allò que ell predicava: "enfortir l'enteniment mutu, l'amistat entre els pobles valencià i xinés".

Quin canvi en la manera de dirigir la Conselleria en aquesta darrera etapa del Conseller Marzà, amb seny, responsabilitat i la millor de les voluntats, tot tractant de fer les coses el millor possible, bregar cada minut amb la precarietat, quadrar els inquadrables comptes i comunicar a la comunitat educativa que no tot està fet, que hi ha encara molts obstacles, però, com a mínim i és molt, s'han acabat els destarifos!

Curiositat a un mes i un dia...

 Del 22 de febrer al 23 de març, tot i que menys de trenta dies els separen, tenim un més i un dia, que és tot just el temps que falta per iniciar-se la 75a edició de les renovades festes fundacionals del nostre poble.

I tot just hui, 22 de febrer però de 1654, fa 365 anys, una notícia curiosa va eixir del Consell Municipal de la ciutat, a qui corresponia l'administració i cura de l'ermita, relacionada amb "la festa"; un acord mitjançant el qual s'aprovava que "a la festa de la Magdalena, que es celebra en aquesta Vila des de temps immemorial, es done als oficials, clergat i frares, que acudisquen a la processó, instaurada per l'anomenat "vot entre clergat i autoritats" des de feia aproximadament un segle, 12 sous per les despeses del dinar, a més de la caritat acostumada (50 lliures als pobres que també hi assistisquen".

Dotze sous per anar a la Magdalena... Resulta del tot curiós en adonar-nos que el malgrat que la unitat de compte monetari emprat a tota Europa era la lliura, basada en el pes de la plata, i que al territori valencià equivalia a 20 sous o 240 diners, ni la lliura, ni el sou, ni el diner, existien com a moneda, és a dir no posseïen encunyat físic.

Aleshores com ho cobraven és la pregunta que em faig? El territori valencià comptava des del segle XIII amb una moneda pròpia, el real de la ciutat de València, que valia tres diners, un Quart de sou, de manera que aquells que per assistència a la processó -curiosament el document no parla de romeria-, rebrien el sou, en realitat el que estaven rebent eren 48 reals, equivalent a 144 diners, ja que per equivalència és fàcil deduir que si 1 sou eren 12 diners, a 12 en corresponien 144. D'aquesta manera, encara que les monedes físiques foren altres, la comptabilitat valenciana es movia entre lliures, sous i diners.

Era molt o poc el que rebien? És difícil trobar resposta a la qüestió. En l'actualitat, la lliura valenciana només coneix un ús testimonial com a moneda del Tribunal de les Aigües de València qui imposa encara l'import de les multes en lliures, les quals han de ser immediatament satisfetes en l'equivalència d'una lliura 3,75 pessetes, 0,02 euros, entenent-se actualment per un sou, el jornal diari del guarda de la séquia, de manera que, si els participants a la procésó cobraren hui en dia, haurien de rebre per equivalència la quantitat que correspon a 12 dies de treball, el sou de quasi mig mes.

No està gens malament, no estaven els representants oficials que es desplaçaven fins a l'ermitori el tercer dissabte de quaresma mal pagats, i més encara si als 12 sous li afegim "el dinar pagat", en una època en la que els veïns acabaven d'eixir d'una forta epidèmia de pesta i l'economia local no estava per grans despeses.

Una curiositat de les moltes que podem trobar en un Castelló menudet, d'uns 4.000 veïns en un temps de pesta, guerres i revoltes...

El parc litoral

Aprofitant la bonança del dia, el passat diumenge al matí, vaig acostar-me al Parc litoral per una banda prendre el sol i d'altra omplir els pulmons de la sempre intensa brisa marina, a la vegada que estirava les cames i contemplava la zona verda, la platja i la mar.

Com jo van ser moltes les famílies que aquell dia van pensar el mateix i, donava gust veure l'animació del lloc i dels espais d'oci que en aquell característic cordó dunar hi existeixen. Pense que va ser una bona idea, tot i que no exempta de polèmica i confrontaments, el fet de destinar fa ja més de 10 anys, un bon grapat de milions d'euros, quasi 13,la majoria procedents de les ajudes de la Unió Europea, a aquest projecte de recuperació de part del paisatge original de la platja i la integració amb la urbanització de la zona.

Les dunes que uneixen una zona verda amb la sorra i la mar, i les passarel·les de fusta o formigó que proporcionen un recorregut no rectilini i més integral que l'anterior passeig marítim, mantenen a hores d'ara un escenari original, convertint l'indret en un espai natural de gran valor ecològic i paisatgístic, on les dunes mediterrànies i el bosc de pins i palmeres formen un gran espai verd.

Tot aquest entramat de sorra i flora convida a descansar aprofitant les àrees de pícnic, els bancs, les taules i la proximitat d'aparcament per als vehicles particulars. Un lloc en definitiva perfecte per passejar, fer esport o simplement gaudir amb les vistes.

Però han passat els anys i malgrat que aquest patrimoni natural i etnològic gaudeix fins i tot d'un "sender blau" de quasi dos quilòmetres, amb panells informatius de la flora i la fauna de la zona, a hores d'ara sembla als ulls de qui el contempla amb detall, prou abandonat.

El pas del temps i, també l'incivisme en algun cas, ha fet que els panells siguen del tot il·legibles, que el sistema de degoteig en molts casos estiga trencat i inutilitzat i el manteniment de la flora, sobretot pel que respecta a la neteja de les branques seques de les palmeres, siga més que necessari.

Si el parc va estar molt ben pensat en el seu dia, tractant de trobar un punt de compromís entre la utilitat, el gaudi i la integració de l'ecosistema i, sembla més que recuperat el costum d'anar a la platja a passejar, a trobar-se amb els veïns, és també obligació de l'ajuntament de fer-li un bon manteniment perquè puga seguir sent un atractiu per a la societat, pels grauers, castelloners i turistes que ens visiten.

Equip de govern municipal, senyor regidor delegat del Grau, senyor regidor delegat de parcs i jardins, si volem que el parc litoral continue sent un dels llocs més bonics del Grau i de Castelló, cal dedicar-li una major atenció.

No sé si de la mateixa manera que existeix un pla d'usos del parc del pinar, també hi existeix del parc litoral, però siga com siga, en aquests dies, el passejant que recórrega la platja podrà comprovar que les vistes de la mar no són tot l'exòtiques que podrien ser-ho, per causa de la deixadesa en el manteniment de palmeres, altres arbres i vegetació dunar i, això, com a veí em dol i des d'ací demane, a l'equip de govern en conjunt i a qui corresponga en particular, que pel benefici de tots, se li fique una prompta solució.

Hui comença...

 Fa uns quants anys vaig afegir-me a un grup de senderistes, amics de la natura, de la diversió i de compartir, aficionats al "geocaching", un joc a l'aire lliure de cerca de tresors al món real amb l'ajuda de dispositius GPS, on els jugadors han d'anar a unes coordenades específiques i, un cop al lloc, intentar trobar-hi el geoamagatall (contenidor) amagat per altres jugadors.

Aquell grup, amb seu al poble de Torrreblanca, tenia un nom molt impactant: "L'ordre del carajillo", i dic tenia, perquè com tot, amb el pas dels anys, i per motius que no vénen al cas, va arribar a desaparèixer.

El nom no va ser triat a l'atzar, feia referència al fet que totes les reunions del grup acabaven amb un àpat i al final d'aquest, a la sobretaula, mai faltava aquella beguda calenta, elaborada amb café i licor, el carajillo.

Aquelles reunions van servir perquè jo, que ja coneixia "el café de tres capes" -licor, café i espuma-, començara a diferenciar i distingir "els bons dels més bons" i, més encara, aprenguera a preparar-los, i si he de creure als meus amics, de manera exquisida.

Malgrat que el carajillo es coneix a tot arreu d'Espanya, la manera exacta de preparar-lo varia lleument en cada regió del país. A Catalunya, l'he vist en la seua forma més senzilla de café amb conyac o rom (sense cremar) i amb el sucre a part, perquè el consumidor ho afegisca al seu gust. A Castelló, en canvi, la preparació sol ser una mica més elaborada, sent normal escalfar i cremar parcialment l'alcohol en el got, juntament amb el sucre, canyella, grans de café i un trosset de pell de llimona, de manera que aquesta podria ser la base d'un carajillo estàndard.

I dic podria, perquè acabe de descobrir que hi ha tantes maneres de preparar-lo com capacitat creativa de qui el prepara, fet que ha desembocat en un esdeveniment gastronòmic, "la I ruta del Carajillo", que impulsat des de la regidoria de turisme del nostre ajuntament, des de hui i fins al pròxim 3 de març, convoca a 64 locals de restauració a "competir", per veure qui elabora "el millor carajillo de Castelló".

No sé si tots seguiran el mateix protocol en la preparació consistent en primer escalfar el licor, per després afegir uns grans de cafè, una escorça de llimona, el sucre i un petit tros de canyella en branca., per a continuació calar-li foc al conjunt sense deixar de remou-re'l fins que l'alcohol s'haja rebaixat una mica i les aromes s'hagen potenciat i barrejat entre si. Mentrestant es prepara el café i com a últim pas s'ajunta tot en aquest mateix got i se serveix ben calent. El truc per aconseguir que no es barregen els líquids és ben senzill, en tenir aquells diferents densitats, abocar el cafè no directament al got, sinó primer sobre el dors d'una cullera.

Diuen els vells "contra gustos no hi ha disputes", i substituir el tradicional rom o brandi, per licors com el vodka, l'orujo, el whisky, el tequila, la ginebra o els licors d'arròs o avellana, així com canviar el sucre per la mel, la pell de llimona per la de la taronja, o afegir-li llet condensada, essència de trufa o foie, propostes que ofereixen alguns dels locals participants, sembla com a mínim arriscat, però pot arribar a funcionar, o no? Vés a saber, només resta provar-ho i com també diuen al meu poble "poc viurà qui no ho veurà". Tenim al davant 17 dies per "tastar" la variada oferta. Podeu saber més sobre l'esdeveniment si punxeu en el següent enllaç:RUTA DEL CARAJILLO

Després, podrem dir quin és per nosaltres el millor carajillo de Castelló. Hi haurà o no coincidència amb els experts que donaran el seu veredicte, tant es val, mai hauríem pensat a tenir tanta varietat al nostre abast, tot i que jo, està lleig que ho diga, crec que com els meus cap.