Feliços els que van presenciar la col·locació de la primera pedra

 El port de Castelló és un dels més desconeguts de l'Estat. Situat en una posició poc estratègica, i tenint com a inconvenient la proximitat dels grans ports de València i Barcelona, és, però, un conjunt comercialment estable i que té al seu darrere una gran història, en la que ressalta una data, la de hui, 16 de març de 1891, dia en què va col·locar-se la primera pedra per a la construcció del Moll de Llevant, que va donar origen al port actual.

Els inicis del Port estan vinculats a la vocació exportadora de la província. Una vocació que en aquells anys, darrer quart del segle XIX, la protagonitzen fonamentalment el sector de la taronja i els enviaments de rajoles procedents de les fàbriques d'Onda a diferents indrets del món.

La seua història, la del port ve de lluny, ja al segle anterior, al XVIII, durant el regnat de Carles IV, l'ajuntament va reclamar la construcció d'un port artificial i es va projectar una primitiva construcció, però no va poder-se dur a terme tot i estar pressupostat.

En 1833 la vila de Castelló va rebre el nomenament de capital de la província, fet que va renovar l'ambició de la població de comptar amb un port artificial, d'acord amb el seu nou estatus.

Entre 1841 i 1847 van tenir lloc dues iniciatives al respecte: l'Ajuntament va sol·licitar a la regent Maria Cristina que el Grau de Castelló pogués importar productes colonials i estrangers, per la qual cosa es va plantejar la necessitat de renovar el Camí Vell de la Mar; d'altra banda el governador Campoamor va projectar un camí-passeig des de Castelló fins al Grau, com a primer pas per aconseguir el ja anhelat port.

A partir de 1865 l'Ajuntament, juntament amb un grup de contribuents format per rellevants homes de negocis castellonencs, remet una sol·licitud a Isabel II, amb el disseny fet pel jove enginyer Leandre Alloza per a la construcció del port, projectant-se un únic moll a Llevant, un moll d'abric i ancoratge, que permetera el refugi dels vaixells en cas de temporal, al costat de la roca de Sant Vicent, que s'endinsava 430 metres al mar.

Però a causa de les constants lluites en el període entre les diferents faccions polítiques i el fet que s'havien d'expropiar els terrenys per a la construcció de la via del ferrocarril i així, començar a extreure pedra de la pedrera de les Serretes, a tocar de la Magdalena, les obres no s'iniciarien fins al dilluns 16 de març de 1891, fa tot just hui 128 anys.

Diuen les cròniques que el poble en massa va acudir a presenciar l'imponent acte, que la comitiva va desplaçar-se des de l'ajuntament fins al Grau amb el tramvia, "la Panderola", que infinitats de banderoles i gallardets guarnien els carrers i que l'espectacle va resultar d'allò més emotiu en el moment en què va aparéixer el primer tren carregat de pedres que s'havien d'abocar a la mar, pedres que van ser beneïdes i llançades a la mar pel governador civil, entre les exclamacions d'alegria i aplaudiments de tot el públic present, calculat en més de vint mil persones.

I malgrat que els problemes en la construcció van continuar, amb la mort de l'alcalde impulsor Ruiz-Vila en 1893 i del mateix Alloza l'any següent, el projecte va tirar endavant i amb l'inici del nou segle, el 1902 es crea la Junta d'Obres del Port, organisme que donarà l'impuls definitiu a la construcció.

Hui, 128 anys després del seu inici, el nostre port compta amb una intensa activitat comercial i està situat dins dels 10 ports de l'estat espanyol en el rànquing d'importació i exportació de contenidors, sustent econòmic del Grau i de molts veïns de la ciutat.

Un fet poc conegut

Castelló es fa gran, creix espectacularment i el nombre de carrers augmenta, de manera que és difícil ubicar on es troba aquest o aquell carrer, sobretot si es correspon amb una nova o recent creació. Fins ací un fet que podem considerar normal.

Però el que no resulta ja "tan normal" és que carrers amb tanta solera històrica com el carrer dels Dolors o el del Calvari , no siguen coneguts o coste molt"ubicar-los", per bona part del veïnat. I justament hui, voldria recordar una mica la història d'aquest darrer carrer, el de les Creus, que també se li anomenava així o Calvari.

Des d'antic i de la mateixa manera que molts pobles tenen una capella dedicada al culte del Creuclavat, cas de Torreblanca, Ribesalbes, Aín, Cabanes o L'Alcora, per citar-ne només alguns, també Castelló va tenir i per molts anys el seu Calvari, al voltant del que en l'actualitat conforma la plaça de Tetuan.

Un Calvari que ja existia als inicis del segle XVI i que s'iniciava a tocar de la muralla, amb les corresponents creus que s'ubicaven en els actuals carrers de Dolors, part de la plaça de Rei, carrer del Poeta Guimerà i el mateix carrer del Calvari.

En aquest calvari, al que s'accedia segons el plano de la ciutat de 1852 de l'arquitecte Francisco Coello, des de la carretera de Saragossa, actual carrer del mateix nom, va existir una ermita de planta orbicular, amb retaules, dedicada Maria Santíssima, dotada de capellà i vivenda.

L'ermita va ser un lloc estratègic en temps de la guerra carlista, sent ocupada el 8 de juliol de 1837 per aquelles tropes. Una vegada recuperada per les forces liberals, i per evitar noves agressions i la millor defensa de la ciutat, va ser enderrocada, una vegada retirades les imatges i la campana, tal dia com avui, dimecres 14 de març de 1838.

Segons Vicent Gimeno per commemorar la victòria obtinguda per les tropes espanyoles en la batalla de Tetuan, dins l'anomenada popularment "guerra d'Àfrica" de 1859, l'ajuntament va acordar el 1860 donar el nom de Tetuan la fins aleshores plaça del Calvari, simultàniament a la dels rentadors vells, Alfons XII o Segona República, que va passar a denominar-se plaça de la Pau.

El Calvari i els carrers que l'envoltaven, un dels pocs calvaris en terreny pla de tota la comarca de la Plana, formaven l'anomenat "Arrabalet", fora de les muralles, accedint-se a través de l'anomenat portal de la Fira o de Morella. Va ser com a conseqüència del Pla General d'Ordenació Urbana de la ciutat de 1877 i, amb la finalitat d'alinear els carrers i marcar el futur desenvolupament de la ciutat quan va proposar-se l'enderroc de les muralles, fet que va produir-se l'any 1884 possibilitant l'expansió cap al nord-oest, limitat pel segon cementeri que la ciutat va tenir entre 1804 i 1860, en part de l'actual passeig de Ribalta, on ara es troba el Vell recinte de la Pèrgola, i que rebia justament el nom de cementeri del calvari.

Conéixer la raó i la història que hi ha darrere d'aquests carrers, d'aquells llocs, d'aquests noms, és sens dubte, una manera d'arribar a conéixer una mica millor la història local. Avui i en record d'aquella ermita, tristament enderrocada fa tot just hui 181 anys, encara podem escoltar el sonar, en contades ocasions, de la campana del Calvari, Doloretes o Maria Menor, situada a la sala de campanes del fadrí.

229 anys enrere...

 Concretament l'11 de març de 1790, va ser inaugurada la nova séquia major de Castelló. L'acte es va realitzar, narren les cròniques, amb tota solemnitat, al partidor nou en presència del marqués de Carroz, jutge especial comissionat per l'Audiència dels Ajuntaments de la capital i d'Almassora d'acord amb les ordres del rei Carles IV que va haver d'intercedir davant el litigi entre les dues poblacions.

A Castelló aquella inauguració va fer-se amb gran goig, amb festa gran, amb un vol de general de campanes, músiques i il·luminacions especials i, l'endemà, avui es compleixen 229 anys, va ser un dia especial amb missa i Te-Deum en acció de gràcies amb assistència de l'ajuntament, les quatre comunitats religioses que a la ciutat hi havien i els diferents gremis.

I és que el recorregut de la séquia Major, d'origen islàmic i per tant anterior a la fundació de la capital, posseeix una història realment curiosa. És ben sabut que la séquia naix de l'assud d'Almassora que agafa part de l'aigua del riu Millars i la distribueix pel reg dels dos termes mitjançant un partidor, inici de les dues séquies majors, la d'Almassora i la de Castelló.

Aquest primer partidor, ara inutilitzat, anava a cel obert i les dues séquies estaven descobertes, de manera que la de Castelló, que bordejava la muralla d'Almassora, en moltes ocasions portava les aigües brutes, ja que els almassorins rentaven en ella tot el que necessitaven. Com l'aigua que arribava a Castelló a més a més de per regar era també emprada com aigua de boca, el fet d'estar brutes provocava queixes contínues, que van arribar fins i tot a la cort reial.

Carles III va autoritzar la construcció d'un nou partidor i una construcció subterrània que creuant el terme d'Almassora isquera a cel obert ja en terres de Castelló. El 1787 van iniciar-se les obres del llarg túnel, amb un nou partidor, la Casa de les Reixes i la separació definitiva de les aigües. Una conducció d'una longitud de quasi 2 quilòmetres, que circula per davall de l'actual carrer de boqueres fins a l'aqüeducte "del barranquet" ja al terme de Castelló, amb una amplària de 2 metres i més de 2 de profunditat.

Resulta curiós el nom del carrer de boqueres, ja que fa referència justament a la séquia essent aquelles, les boqueres, els respiradors de la pròpia séquia, uns forats amb trapa que a més a més permetien en cas de necessitat l'accés al túnel.

A partir del barranquet entren les aigües al terme de Castelló, essent la partida de Fadrell la primera a rebre-les. La séquia major regava Fadrell de dalt i traient un braç, la séquia d'Almalafa, que regava Fadrell d'enmig i de baix.

La séquia continuava descoberta creuant els grups de Santa Teresa i Roquetes i creuant Castelló des de la partida de Censal, l'avinguda de Casalduch, fins al riu sec, passant per Governador i Caputxins, totalment descoberta fins als anys 70 del segle passat, quan la Confederació Hidrogràfica del Xuquer va donar diners per fer un caixer nou i cobrir el tram urbà de la séquia, tot i que des dels inicis del segle XX la séquia ja estava mig tapada a trams.

No va ser fins al 2002 quan definitivament la séquia "va abandonar" el pas per la ciutat. Més de 600 milions de pessetes van fer falta per modificar el canal de reg medieval que creuava el subsòl del centre, tot per evitar pèrdues d'aigua i filtracions que produïen humitats en soterranis i edificis de l'est de la ciutat. Un nou llit va traçar-se i ara discorre paral·lel a la ronda est. Records d'un passat, més o menys lluny`que cal no oblidar...

Encara s'és a temps

Ho escoltava aquest matí a una emissora de ràdio: "la propera campanya electoral no influirà en el vot de cada dos de tres espanyols", dit d'una altra manera, les activitats "propagandístiques" dels diferents candidats en formar part de municipis, autonomies, govern central o Europa, tenen poc o gens d'interès pels votants.

Sembla que l'afirmació es basa en un estudi prou fiable mitjançant el qual s'arriba a la conclusió que la gent tenim decidit el nostre vot, abans de la campanya o es decideix en els dies que aquella dura, independentment de les activitats que desenvolupen els candidats.

És possible que fa "molts anys" les campanyes electorals tradicionals foren fonamentals per a la majoria dels ciutadans per decidir el seu vot, però a hores d'ara no és així per la gran quantitat d'informació que tenim de tots els partits i, aquest bagatge informatiu amb què comptem de forma immediata des de fa temps els ciutadans fa que "la immensa majoria tinguem ja decidit el vot abans de la mateixa campanya".

I és que d'aquestes eleccions, que sembla ens constaran als espanyols 175 milions d'euros, 130 es destinaran a l'organització i estructura, com despeses de correus, escrutini o logística, i la resta 45, estaran destinats a subvencionar els partits polítics que concorren als comicis. Amb aquestes aportacions públiques, les candidatures paguen part del cost de les campanyes.

D'aquests 45 milions molts, més de la meitat, es gasten en propaganda electoral. Trobar-la bústia plena de paperetes i propaganda abans de les eleccions és una cosa habitual. Com també ho és tirar-les directament al fem malgrat que els partits asseguren que són utilitzades per bastant més gent del que es creu.

Per això, ara, quan encara s'és a temps, cal reivindicar d'una banda que els "mítings televisius" siguen els menys possibles, i si de cas agrupant els candidats i prou, i que aquests es dediquen "a contar" el seu programa i no a dir quan malament ho faran els altresen  cas de guanyar-les. Els votants no som ignorants i, de vegades, més d'un candidat o candidata pensa que ho som.

I d'altra banda cal reivindicar també que no ens òmpliguen les bústies de propaganda, ni de paperetes, que això és una pèrdua de paper, diners i temps. Les paperetes ja les recollirem als col·legis que per això allí estan el dia de les votacions, i els diners invertits en pamflets de coloraines per dir "el bo que són, el bé que ho faran, i demanar descaradament el vot" els dediquen, per exemple, a obres socials que bona falta fan.

Por em dóna ja quan veig que els diferents partits i sobretot els seus líders, s'armen per a una campanya que porta ja temps implícita però que ara s'evidencia amb la particular lluita i estratègies per buscar-se un lloc a les llistes.

Amb aquest escenari, no és d'estranyar que hi haja ja qui camine nerviós des de VOX fins a l'esquerra més radical, ha començat el ball, no de màscares que aquest ara en Quaresma ja s'ha acabat, tampoc el ball nupcial; ha començat el ball de candidatures amb primàries que ho són i altres que volen que creguem que ho són però no ho seran mai.

Preparem-nos que anem a escoltar i sentir un munt de bajanades que únicament tindran com a objectiu aconseguir el poder, uns per beneficiar la societat i, altres, malauradament per beneficiar-se.

Senyors caps de campanya dels diferents partits i diferents eleccions, a mi, i com a mi moltes persones, ens sobren els mítings i propagandes, tenim memòria i ho tenim clar, no em "peguen la pallissa ni m'òmpliguen la bústia de papers", no pense ni escoltar-los, ni tampoc llegir-los, perdran el temps i els diners.

De l'òpera a les festes, al circ musical...

Les festes de la Magdalena de 1959 van celebrar-se des del dissabte 28 de febrer fins al diumenge 8 de març. Tot just hui fa 70 anys, dia 5 de març va ser dijous i el diari local "Mediterraneo" que aleshores costava la mòdica quantitat de 1'50 pessetes, es feia ressò en la seua segona pàgina d'un acte que havia de celebrar-se aquella mateixa nit al Teatre Principal, organitzat per l'aleshores "Junta Central de Festejos" i que, segons crònica del mateix diari de l'endemà va constituir tot un rotund èxit.

Es tractava de la representació de l'òpera "Il barbiere di Siviglia" de Rossini, interpretada en els seus principals papers per Manuel Ausensi, Nuria Ribas, Fausto Granero, Manuel Gas i Canuto Sabat, dirigida pel mestre Adrian Sardó.

Crida i molt l'atenció que en 1959 es poguera portar una òpera al Principal de Castelló i, més encara que hi haguera prou de públic perquè aquesta resultara interessant. Però si això ja de "per se" resulta curiós, més encara si ens adonem que al dia següent, i per part de la mateixa companyia es posara en escena una segona òpera, en aquest cas "Maruxa" de Amadeo Vives.

Segons llegim al "Festividades", revista festera que editaven Carlos Murria i Vicente Escura i que aquell any va eixir al carrer al preu de 9 pessetes, les dues "funcions de gal·la" del teatre van estar dedicades a l'òpera, i és de suposar que començant pel mateix President de la "Junta Central", el senyor Pedro Botella, passant per la Regina d'aquell any, la senyoreta Maria Antonia Ribés Fernández i seguint per tota la seua cort d'honor, degueren gaudir d'aquells espectacles que podien veure's al nostre teatre "per Madalena".

De segur que donava categoria a les festes representar òperes dins la setmana festera, així, a més a més del 1959 que acabem de recordar, en 8 dels 10 anys que van entre 1952 i 1961 es representen òperes dins la setmana de festes, a saber, el 20 de març del 52 Marina de Arrieta, el 25 de març del 54, Aida de Verdi i La Bohemia de Puccini el 17 de març del 55. Manon de Massenet el 8 de març del 56, la Traviata de Verdi el 14 de març del 58, i com semblava que Verdi agradava al públic castellonenc, Rigoletto el 18 de març del 60, tancant el cicle Tosca de Puccini el 9 de març de 1961.

Després vindrien els anys del "Parador de Fiestas" el popular Hostal de la llum, envelat decorat amb làmpades i rebosters, un espai ubicat en la cruïlla entre els carrers de l'arquitecte Maristany, l'Hort dels Corders i la Ronda del Millars, un lloc per a rics on poder gaudir ara de les millors figures de la cançó del moment, Rocio Jurado, Karina, El duo dinàmico, Manolo Escobar..

I passen els anys i arribem a la segona dècada del segle actual, i si revisem els programes oficials i oficiosos que van coneixent-se de la setmana festera, ens trobem amb molts concerts i punxades, la majoria d'ells amb diverses bandes i dj's en cartell, des de primera hora de la tarda, allò quepopularment anomenem "tardeo", fins ben entrada la matinada, en molts escenaris repartits en carrers i places, on Junt de Festes, Colles i Gaiates, competeixen que no es complementen, durant 9 dies. Aquest 2019 pel que ve anunciant-se, hi haurà per a tots els gustos, o no, vés a saber... Dandy Wolf, La Caja Negra, Replicantes, Amor de madre, Kinky Band, Jarana, Kasparov, Los Inhumanos, Juan Nadie, Mondo Ritmic, Los Makis, Patxi Ojana, Bertín Osborne, Nancys Rubias, Café Quijano, Macaco, Efecto Pasillo... 

Xifres que donen una idea de l'enorme circ musical que es posa en peus a Castelló la setmana de les festes, però d'òpera ni rastre, eren altres temps...