60 anys d'un tràgic colp...

A Castelló sempre hi ha hagut afició a la bicicleta. L'orografia i la climatologia han estat grans aliades pel foment de la pràctica d'aquest esport. Aquesta afició ha fet que el ciclisme professional al llarg de la història s'haja nodrit de personatges mítics com Pasqual Poré, Juan Bautista Llorens, Vicente Bachero, Vicente Miró, Victor Cabedo o el considerat per molts aficionats com el millor corredor de la història del ciclisme provincial, Eduard Castelló "mosqueta", campió d'Espanya i participant en 7 "Voltes" i 5 "Tours".

I juntament amb "aquests monstres", molts i molts altres "no professionals", que practicant un ciclisme de base han ajudat a aconseguir més carrils bici, poder veure als millors corredors en voltes oficials o campionats d'Espanya i fins i tot a implicar a institucions com la Diputació i els Ajuntaments, per fomentar i millorar la pràctica, cada dia més segura, del ciclisme.

Hui, aprofitant que fa poc més d'un mes el saló de plens del nostre ajuntament va acollir la presentació d'un projecte del futur parc ciclista de Castelló, un circuit tancat per la pràctica segura del ciclisme, que ubicat a la ciutat del transport, sembla estarà operatiu abans que finalitze el 2019 i que, sens dubte, ajudarà a l'aflorament de noves figures, voldria recordar un mal són, que, tal dia com avui, però de l'any 1959 va tenyir de dol la ciutat i la província i, sobretot, va suposar un dur tràngol per tots els aficionats a la bicicleta, una més d'aquelles escenes que mai voldríem veure, la mort d'un ciclista...

El diumenge 19 d'abril de 1959, ahir va fer 60 anys, el periòdic Mediterraneo, en la seua pàgina 9 i dins la secció "Vida deportiva" inseria en la seua primera columna una notícia de ciclisme: "A las once y media en Ribalta torneo de Primavera", una segona etapa d'una prova que en quatre etapes i organitzada pel C.C. Castàlia- OAR, s'estava celebrant al passeig sota el patrocini de "Galerias Reverter" i amb trofeus "d'Armeria Diana", anunciant-se que eren més de 40 els joves corredors provincials que competien en aquesta prova i esperonant-se als aficionats a assistir per animar els corredors.

Dilluns 20 d'abril no va publicar-se el diari, però el dimarts 21, l'apartat de "Sucesos" de la pàgina 2, s'obria amb el colpejador titular: "Ciclista muerto en accidente" informant-se del terrible accident que, per la imprudència d'un espectador que presenciava la prova al davant de la Creu dels Caiguts, Vicente Pérez Beltran, asilat del "Hogar San Vicente Ferrer", pensant que tots els corredors "havien passat" completant la volta número 30 al circuit, va travessar el carrer en el precís instant en què passava el jove corredor d'Almenara Luís Huguet Bolta, resultant els dos, com a conseqüència de l'impacte, amb greus ferides.

 Malgrat el ràpid trasllat dels accidentats a l'hospital provincial i l'assistència pel facultatiu de guàrdia, el ciclista que, conseqüència de la caiguda, va patir una greu fractura de la base del crani, va morir a la 1.30 de la matinada del dilluns.

El soterrar del corredor va fer-se al dia següent, el dimarts 21 a les 5 de la vesprada al seu poble, Almenara, constituint una gran manifestació de dol, acompanyant a la família directa, pare, mare i quatre germans, una gran representació del ciclisme provincial, les autoritats civils i més de 30 corredors que, amb les seues bicicletes, van donar escolta al fèretre que era portat a les espatlles dels seus companys d'equip.

Hui, Dissabte Sant, segon dia del Tridu Pasqual, dia de vetlla, dia de celebració rica en símbols, també és dia de record per aquell jove, aquell esportista que fa 60 anys ambicionava triomfar, com aquells altres abans recordats, per oferir les seues victòries al poble d'Almenara i a la província. Descanse per sempre en pau Luís Huguet Bolta.

Divendres Sant i l'embolic de les llunes...

El divendres anterior al diumenge de Pasqua, hui, és Divendres Sant. Aquesta, la Pasqua, és una festa mòbil -no com la de Nadal, que sempre és el 25 de desembre- que depén d'una cosa molt curiosa, la primera lluna plena que segueix a l'equinocci de la primavera en l'hemisferi nord.

Però fixem-nos, en aquest 2019 la primavera al nostre hemisferi nord va iniciar-se el dimecres dia 20 de març i més en concret, a les 21.59 hores UTC, assolint-se el ple de la primera lluna primaveral el dijous 21 de març, per tant si la Pasqua cristiana "cau" el primer diumenge després de la lluna plena de primavera, hauria d'haver-se celebrat el diumenge 24 de març, però no, no va ser així. Per què?

Perquè realment cal parlar de dues llunes, una astronòmica, que fixa la data de l'equinocci el moviment del sol en l'ecíiptica i d'una eclesiàstica que fa servir per a calcular l'inici de la primavera un nombre irracional molt famós anomenat nombre auri, adoptat l'any 325 al Concili de Nicea, per evitar la coincidència entre la pasqua jueva amb la cristiana.

L'església realment no usa mesures astronòmiques per a determinar quan cau la lluna plena, sinó unes taules especials d'una lluna eclesiàstica que es manté, amb petites diferències, entre el criteri astronòmic i el religiós, poden fer que la lluna astronòmica no coincidisca amb l'eclesiàstica, situació que es dóna quan la lluna plena i l'equinocci coincideixen tots dos abans del 22 de març, que és el cas d'aquest 2019.

Sembla una mica embolicat però en realitat és molt senzill, aquest any, com hem dit abans, el moment de l'equinocci de primavera va ocórrer a les 21.59 hores UTC del dia 20 de març. A les 02.44 hores del 21 de març es va produir la lluna plena astronòmica. Per això, segons la definició astronòmica, hauria d'haver estat Pasqua el diumenge següent, el 25 de març, però com la lluna plena i l'equinocci van coincidir abans del 22 de març, aleshores calia esperar per tant a la següent lluna plena eclesiàstica, hui divendres 19 d'abril, per a poder determinar el diumenge de Pasqua, que caurà aquest any molt tard, el diumenge 21 d'abril.

I com esbrinar les dades de Pasqua de cada any? Per calcular-la emprem l'anomenat algoritme de Gauss, procedint de la següent manera: Dividim l'any el qual vulguem saber la Pasqua entre 19 i a la resta l'anomenem "a". Dividim el mateix nombre entre 4 i anomenem a la resta "b". Tornem a dividir el mateix nombre entre 7 i anomenen a la resta "c". Posteriorment dividim (19*a + m) entre 30 i anomenem "d" a la resta. Dividim (2*b + 4*c + 6*d + n) entre 7 i anomenem a la resta "e". Per calcular les dates entre els anys 1899 i 2099 prenem dos elements fixos "m"=24 i "n"=5. Un cop sabut això, tenim que la Pasqua serà: El (22 + d + e) de març, sempre que el total no sobrepasse 31, o bé: El (d + e - 9) d'abril, sempre que el total siga positiu.

Vegem-ho de manera pràctica. Calculem la Pasqua del 2019:

2019:19 = 106 i resta 5 = "a" / 2019:4 =504 i resta 3 = "b" / 2019:7 = 288 i resta 3 = "c"

(19*a+m)/30 = (19*5+24)/30 = (95+24)/30 = 119/30 = 3 i resta 29 = "d"

(2*b + 4*c + 6*d + n)/7 = (2*3+4*3+6*29+5)/7= (6+12+174+5)/7= 197/7 = 28 i resta 1 = "e"

El (22 + d + e) de març (22+29+2)= 53. Impossible perquè sobrepassa 31.

El (d + e - 9) d'abril (29+1-9) = (30-9) = 21 / 21 d'abril de 2019

Ara ja podeu calcular si ús ve de gust la Pasqua de l'any proper i dels altres venidors, així com totes les dades a ella lligades, entre elles la de la nostra festa grossa, el nostre tercer diumenge de Quaresma, i entendre una mica millor l'embolic i la curiositat de les dues llunes...

Coses de l'oratge...

 Diu la dita popular "sempre plou quan no fan escola", i això sembla que és el que passarà aquest cap de setmana. De fet hui, després d'una setmana d'oratge marcat per l'estabilitat, diuen que aquesta vesprada de Dijous Sant, començarà al nostre terme la festa de la pluja, i que, aquesta durarà fins ben iniciada la setmana vinent.

Sembla que la pluja farà acte de presència en uns dies o moments en què "no interessa". Venen uns dies plujosos, grisots, lletjots, desagradables... quina ràbia! Mira per on, la pluja pot ser malavinguda o benvinguda, tot depén del "cristall amb què ho mirem".

És interessant recordar alguns moments històrics no massa llunyans en el temps de situacions semblants a la que ens aprestem a viure, de fortes pluges, de DANA, o ben al contrari de sequeres continuades, que de tot hi ha hagut al nostre poble en aquests dies de mitjans d'abril. 

Recordem tres dies, i tres fets curiosos, on l'oratge directament o de forma indirecta va ser el protagonista; ahir, hui i demà, 17, 18 i 19 d'abril dels anys 1825, 1887 i 1730 respectivament.

Cronològicament, tal dia com demà, 19 d'abril però de 1730 va ser dimecres, i podem llegir al llibre d'actes de l'ajuntament d'aquell any, com la municipalitat acorda aquest dia per unanimitat portar en processó a la Mare de Déu del Lledó, des del seu ermitori al poble, en rogativa "ante la gravísima necesidad de agua por falta de lluvias", convocant-se per al dia següent totes les autoritats, clergat, comunitats i gremis que "portaren en processó la Mare de Deu hasta el pont de les Anades, de allí la prengueren 4 capellans, y la vila prengué en dit puesto lo palis millor y la entraren per lo portal de la Sanch, carerr Cavallers hasta la Iglesia".

Avancem en el temps. Arribem al diumenge 17 d'abril de 1825. Ahir van complir-se 194 anys. La ciutat va celebrar una gran festa en acció de gràcies al Sant Sepulcre per haver plogut, portant-lo en solemne processó des de l'església Major a la de la Sang, amb assistència de totes les autoritats locals i del bisbe de Tortosa i confessor privat d'en Ferran VII, En Victor Damian Saez y Sanchez Mayor arribat a la ciutat expressament per l'ocasió.

I tal dia com hui, fa tot just 132 anys, dilluns 18 d'abril de 1887 una gran nevada va caure a tot el Maestrat, i a la part baixa de la província. A la nostra ciutat van aparéixer nevades les muntanyes del Desert de les Palmes i de la Serra d'Espadà. En Borriol es va suspendre la festa de Sant Vicent per la neu que cobria els carrers i el mateix va passar a Alcora. També va nevar als pobles del districte de Sogorb. El termòmetre a Castelló va arribar a marcar quatre graus a les deu del matí, com en el mes cru de Gener.

Que aquest any la previsió meteorològica siga de tot menys falaguera no ha d'estranyar-nos, la probabilitat que en aquests dies es registren precipitacions "fortes o molt fortes i persistents" no suposa cap novetat, com tampoc ho és el cas contrari. Tinc ben aprés que mai no plou a gust de tothom, són coses de l'oratge.

És veritat que si arriba a ploure tot el que està anunciat farà la guisa al sector turístic i a les confraries religioses que han esperat amb candeletes que arribara aquest cap de setmana, espera que pot quedar eclipsada aquest any pel neguit provocat pel temps: tot i això, el que convé, és deixar de queixar-nos, per atrevir-nos a posar "al mal temps bona cara", que, caramb, bona falta ens fa l'aigua.

La Setmana Santa no canviarà de dates, faça el temps que faça, un any plourà, un altre hi haurà sequera o farà calor. Vacances o processons, siga quin siga el pla, no són dies de quedar-se a casa, sinó d'aprofitar l'aire lliure, optimisme i esperança, al cap i a la fi són només coses de l'oratge...

PinyPon o pixar fora del test.

Bé és cert que no gaudeix de renom com la Setmana Santa d'altres capitals, però la nostra, la de Castelló, des de sempre s'ha caracteritzat per la sobrietat i austeritat dels actes programats. Històricament parlant a Castelló es va començar a gestar la Setmana Santa al segle XVI, tres després que la ciutat fos traslladada ,. El seu origen arrenca en la fundació el 1561 de la Confraria de la Puríssima Sang, les tres restants, van sorgir ja al segle XX.

Des de fa una pila d'anys, excepte la del Diumenge de Pasqua, només es conservava la processó del Sant Enterrament, i malgrat que durant la dècada dels anys setanta del segle passat, es va experimentar una greu disminució en la participació de confrares i espectadors, la Confraria de la Puríssima Sang, va ser capaç de mantenir l'antiquíssima tradició. L'any 1984 es va incorporar la participació de la Tercera Orde franciscana i de la Germandat de Pau i Caritat. Amb posterioritat les Confraries de Santa Maria Magdalena i del Crist de Medinaceli.

Va ser a l'abril de 1990, durant la renovada Festa del Carrer Sant Vicent de la Capital, assistien membres de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, deliberant sobre la possibilitat de crear, al si d'aquesta, una Confraria que canalitzara els sentiments religiosos penitencials dels seus membres convenint que el patronatge més apropiat era el de Maria Magdalena, la Santa penitent i penedida, primer testimoni de la Resurrecció i primera a donar testimoni davant dels apòstols, titular de l'Ermita enclavada al turó del Castell Vell, solar de l'antiga Vila, constituint-se com a confraria el juny del 1992, amb unes finalitats estatutàries semblants a qualsevol altra confraria cristiana.

Cada 22 de juliol festivitat de Santa Maria Magdalena, la confraria celebra la seua principal festa a l'ermita de la Magdalena i, des de fa uns anys, els patges de la confraria, realitzen una processó infantil pels voltants de l'Ermita del Castell Vell, amb una xicoteta peanya i imatge de la Santa Penitent, acompanyats de la Secció Interna de Tambors i Bombos de la Confraria.

Sembla que a la Junta de Govern allò no els hi va semblar prou i van voler traslladar la processó també a la Setmana Santa castellonera, i així, el dimarts Sant, ahir, després de la celebració d'una missa a la parròquia de Sant Vicent Ferrer, els Patges de la Confraria Santa Maria Magdalena de Castelló van realitzar, crec que per segon any, l'anomenada  "Processó Infantil i Juvenil", una processó que va comptar amb l'acompanyament de la secció de bombos i tambors de la Confraria i de la Banda de Cornetes i Tambors Jaume I, col·lectiu agermanat, vestits amb un elegant uniforme de gala similar a la Guàrdia Reial. 

És veritat que Castelló està intentant recuperar la seua processó del Dijous Sant. S'està treballant perquè puga ser una realitat amb l'objectiu d'enaltir i donar més atractiu a la Setmana Santa castellonenca, celebracions de fe i devoció del poble de Castelló, pensant que aquestes són Festes d'Interés Turístic Provincial, i que tenen ara per ara a la desfilada del Sant Enterrament del divendres Sant com a acte central, però d'ací a fomentar la participació de xiquets i xiquetes, amb assistència de la Regina i Cort Infantil de les Festes de Castelló en una processó penitencial dins la Setmana Santa, per més tradició que puga tenir en alguns pobles del nostre entorn, ací, sembla estar fora de tot lloc.

Veure processonar pels nostres carrers els passos de Nostre Senyor a l'Hort de les Oliveres, la Verge de la Soledat, la Verge de l'Amor Bell, la Dolorosa i el Crist Jacent, Santa Maria Magdalena, el Crist de Medinaceli i La Pietat o el Descens de la Creu, entre d'altres, com a peces úniques que composen un dels atractius de la nostra Setmana Santa i  un reclam religiós, té un sentit, però no en te cap processonar una imatge de mida petita portada per uns xiquets i joves, però sense participació ni de xiquets ni de joves, ja que si exceptuem "la Reina i Cort" convidades, pràcticament no hi havia infants; semblant més un esperpent que altra cosa, un sense sentit, un pixar fora del test.

La seua contemplació, el seu pas, va recordar-me ahir aquells personatges creats en Espanya a finals dels anys 70 del segle passat per l'empresa Famosa, els "Pinypon", ninotets de poc més de 5 centímetres d'alçada i estàtics, amb cara menuda i poc expressius, fins i tot amb un poc de melangia...

L'Hort de Cisternes: 138 anys d'una compra històrica.

 Des que el Governador Ramon de Campoamor llancés la idea de la necessitat que Castelló comptés amb un Teatre, no va desistir en cap moment de pressionar l'Ajuntament perquè portés a terme l'obra.

Des del principi es va pensar a ubicar-lo en la plaça de la Pau. Va ser el setembre de 1879 quan l'ajuntament acorda la construcció del teatre, designant com a emplaçament els terrenys coneguts com a "Hort de Cisternes".

Castelló era una xicoteta ciutat de poc més de 25.000 habitants que encara conservava bona part de les muralles carlines, però que ja demostrava cert expansionisme.El passeig o plaça de la Pau, era una zona àmplia bastant abandonada, tot i els arbrets que tenia en els seus laterals. L'hort, futur solar on construir el Teatre, era una propietat dividida entre dues germanes, Clemència i Vicenta.

L'ajuntament tal dia com avui, però de 1881, adquireix per compra la part davantera de la propietat, la que correspon a Clemència. La configuració de la zona era diferent de la que coneixem en l'actualitat. L'"hort de Cisternes" no començava on està ara la porta principal del teatre, sinó uns metres més cap al sud; el carrer Herrero no existia i la zona quedava tancada per les cases del carrer Falcó. La part posterior del teatre, on ara hi ha l'hotel Mindoro, era l'hort propietat de l'altra germana, Vicenta Cisternes.

El solar que es va comprar tenia 41,58 metres de llarg i 26,60 d'ample, una mica més de 1100 metres quadrats. Al costat d'aquest hort, i separat per l'actual carrer Ximenes, estava l'ampli hort de Mas que tenia una longitud frontal igual a la distància que hi ha entre la cantonada del carrer Falcó i la cantonada del carrer Hort de Mas. A la façana que donava a la plaça de la Pau hi havia una casa a la cantonada, on avui hi ha la taquilla, encara que més reculada i en la part que dóna a les cases del carrer Falcó hi havia una quadra amb animals, enmig d'aquestes dues rústiques construccions hi havia un petit camí que donava accés a l'hort.

Comprat l'hort avui fa 138 anys i disposant l'ajuntament del solar per començar les obres, va arribar el moment decisiu perquè el teatre pogués ser una realitat. Però qui s'havia de fer endavant en la seua construcció? El problema de la construcció radicava en la responsabilitat econòmica i estava clar que només podia fer-lo una institució pública.

El projecte va ser redactat per l'arquitecte municipal Godofred Ros de Ursinos però no va ser fins a l'any 1890 quan per primera vegada el pressupost municipal va designar 25.000 pessetes per la contrata de cimentació de façanes i escenari, construcció de les primeres i tancament del solar, obres que finalitzaren al final de l'any 1891.

Faltava encara tota la decoració i il·luminació, que va allargar les obres fins als inicis de 1894, amb un cost total al voltant de les 400.000 pessetes, uns cost alt per aconseguir un teatre que seguia l'ideal propi de l'època, un "temple laic" amb influència del teatre de la Comèdia de Madrid, amb conjunció de funcions associatives, culturals i d'oci per una societat castellonenca moderna.

A partir d'aquell moment entraríem en la història del coliseu, orgull dels castellonencs i que segueix presidint amb gallardia i majestuositat la plaça de la Pau. Un teatre, el nostre, obra insòlita per a la seua època, que ha arribat més lluny del que els mateixos castellonencs podíem mai somiar, una història que va iniciar-se tot just fa 138 anys ...