Pepe "el botifarrero".

Quan jo era encara un xiquet, ell era ja un jove carnisser que s'esforçava per tirar endavant el negoci familiar. Després amb el pas dels anys, les nostres vides, tot i transcórrer per camins diferents, la casualitat ha volgut que sempre foren paral·leles i, per una raó o l'altra, coincidents.

Sant Fèlix al Raval, primer, Sant Roc després, i sempre l'estima per la tradició en les festes de la Magdalena ha estat el lligam entre la família Rovira, Pepe i Carme, i la meua família.

Lligam que va incrementar-se, en l'àmbit personal, en el moment en què formant jo part de la Junta de Festes, la teua filla María José el 1997, va ser elegida Regina de les festes de Castelló, coincidint també en Junta amb el fester que, va convertir-se en el seu nuvi i espòs Rafa, compartint anys de treball i nits sense dormir.

Aquesta relació va acostar-me una mica més als teus i el teu món fester; Rafa i Mª José van apropar-me a Lidón i Raül d'una banda i, la teua estimada Gaiata-8 per una altra, on tu, Pepe, vas ser sense discussió i fins al teu darrer sospir, "l'ànima mater", a més a més de, casualitats de la vida, "compartir escala" entre els joves i la meua sogra i, confiant plenament en el bon saber fer i treball de Rafa per l'assessorament professional.

Una vida totalment diferent de la meua, la de Pepe Rovira, per mi sempre "Pepe el botifarrero", que ahir i després d'una llarga lluita contra una cruel malaltia, va dir prou, deixant al món de la festa orfe i anant-se'n a "comboiar" noves festes al més enllà, amb la tranquil·litat de qui "fa temps ho tenia tot fet i enllestit" i la satisfacció d'haver aconseguit allò que qualsevol persona pot desitjar, una unió familiar, una dona que sempre ha estat a la teua alçada, unes filles, gendres i netes que han estat i són referent de la ciutat dins el món de la festa i, un món, el gaiater que sempre t'ha admirat i que sempre t'ha tingut com a model i espill on mirar-se si volien fer les coses bé.

Pepe, un home gran i sobretot un gran home, que tot el que tenies de gran ho tenies de bona persona, que sempre anaves amb les teues idees per davant i imaginant situacions quasi impossibles d'aconseguir però que tu, encara no sé realment com, aconseguies, amb el teu esforç, il·lusió i tenacitat.

Un home de festa per a la festa a qui res frenava, per qui la paraula difícil no existia i que has sabut inculcar als seus l'estima per tot allò ben nostre i que has aconseguit tots els guardons que en el difícil i complicat món de la gaiata poden aconseguir-se. Un model a seguir si volem que les nostres siguen per sempre "festes dignes de noms i de fets".

Pepe de segur que partir d'ara mantindràs converses amb altres personatges i sabuts del nostre poble a qui tant admiraves. Ara enraonaràs de les festes, de la ciutat, de les gaiates, de les comissions de sector..., amb Bernat Artola, Manolo Segarra, Miquel Peris o Matilde Salvador, mentre miraràs, ara ja no de reüll, sinó cara a cara a la teua estimada "mareta", a la Verge del Lledó que, justament ara en el mes de maig, el seu, ha decidit portar-te al seu costat.

Pepe el teu llegat, la teua llavor ha caigut en terra fèrtil i has tingut la gran sort de veure com a fructificat; ara ens toca a nosaltres, els que t'estimàvem i admiràvem i seguirem fent-ho per sempre, seguir les teues petjades, esperem no defraudar-te, sabem com ho hem de fer, sempre seràs el far i espill on mirar-nos, amic, descansa en pau i satisfet al bell mig i nucli del parnàs, i al costat d'una gran gaiata, bé que t'ho has guanyat.

Frases del parlar de Castelló

Cada poble, cada ciutat, té les seues pròpies frases fetes. Són expressions estrictament locals, moltes vegades incomprensibles pels forasters, en què s'aboquen els senyals d'identitat d'una determinada comunitat.

Voldria comentar-ne hui unes poques que he escoltat no fa massa dies i que  voldria donaren peu a què, vosaltres, els qui açò llegiu, ajudeu a fer la llista més llarga, ja que estic més què segur en coneixeu d'humorístiques, de metafòriques i fins i tot de passades de rosca.

"Collons, l'aigua està que arrapa!". Frase escoltada a un agosarat banyista fa pocs dies, quan voluntàriament va decidir l'home pegar-se una cabussada a la platja del Gurugú i trobar-se l'aigua a una baixa temperatura, fregant el risc de l'infart, malgrat que "el solet" i la tranquil·litat de les ones, convidava a endinsar-se.

Aquesta frase va recordar-me'n una altra, que s'escolta sobretot a les piscines dels apartaments les vesprades sufocants de l'agost, quan qualsevol veí, acabat d'arribar, pregunta a aquells que estesos estan a la vora: com està l'aigua?, I li responen "entra sense por, està calenteta com el pixum".

Escatològica pura i sense cap mena d'additius és aquesta altra: "Pa cagar-se i no torcar-se", usada quan ens veiem sorpresos per algun esdeveniment excepcional o inexplicable. Amollada a mitja veu per un assistent a un míting polític fa uns pocs dies en sentir tot el que el candidat prometia. La frase tot i ser porca es mire com es mire, porta intrínseca tota una càrrega social.

Molt semblant a l'anterior és aquella altra: "Puja ahí dalt i veuràs París". Expressió que habitualment no només vol manifestar incredulitat davant l'afirmació esbojarrada que acaba d'oir, sinó que de passada repta al seu interlocutor a veure si per una casualitat, encara que siga de puntelletes, aconsegueix albirar de lluny l'extrem superior de la Torre Eiffel i que vaja amb compte en baixar no siga cosa que s'esvare, per l'efecte d'allò que acaba de dir, Vaig escoltar-la darrerament en una conversa sobre futbol entre dos aficionats opinant sobre qui guanyaria la propera final de la copa del rei que s'ha de jugar el proper dia 25 entre el Barcelona i el València.

Però si hi ha una pregunta estúpida, és aquella que es pronuncia habitualment quan un es troba amb un amic, o un grup d'amics, passejant pels carrers d'Enmig o la plaça del rei: "Què?... pegant una volteta?" És molt difícil respondre a aquest interrogant diabòlic, ja que si es mira bé, la pregunta porta inclosa la resposta que en moltes ocasions no és altra que: 'Si ... a veure si ens pega un poquet l'aire".

I què em dieu de la frase feta més habitual de vetlles i soterraments "No som res i en cançoncillos menos". No direu que no l'heu emprada mai aquesta expressió d'ús corrent i de forma estereotipada.

Aquestes i altres frases semblants que majoritàriament s'escolten en converses orals, constitueixen una llarga i rica tradició que es transmet de generació a generació, recollint d'una manera singular l'essència de la nostra cultura, d'una llengua, d'un territori i d'una identitat, Castelló., permetent dotar la nostra parla de totes les eines necessàries per a expressar-se en qualsevol terreny i en qualsevol situació i per fer palés el geni creatiu del poble. Per molts anys!

Passejar "uelos"

Des de fa uns anys, la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana, ofereix el programa de Vacances Socials amb un objectiu doble: oferir a les persones majors un període vacacional amb la possibilitat de conéixer diferents racons turístics de la Comunitat Valenciana, alhora que ajudar al manteniment i generació d'ocupació, en les zones turístiques durant la temporada baixa.

En el Programa, on s'exigeix que els participants estiguen empadronats a la Comunitat i puguen valdre's per si mateixos, s'inclouen activitats culturals, recreatives i d'oci.

Una modalitat de les que el programa ofereix, rep el nom genèric de "Viu la terreta", amb 4 rutes diferents per cadascuna de les províncies del territori valencià, amb 3 dies i 2 nits i visitant diferents localitats dins de cadascuna de les rutes.

He tingut la sort de poder gaudir en els darrers anys de dues de les rutes programades, la ruta 9 "Oriola, Elx i el Parc Natural de les Salines" i, tot just aquesta setmana que ara acaba, la ruta 6 "Albufera d'Anna, Vall d'Albaida i llegat Iber a la Costera". No sé qui les haurà dissenyades, si des de la Presidència o des de les Conselleries de Turisme o Benestar, tant se val, però com podreu observar pel nom, dues rutes amb molt per conéixer i poder veure.

Tant en la primera experiència com en aquesta segona, l'agència encarregada de l'organització del viatge, així com de l'acompanyament al llarg del mateix -supose per tant que serà l'adjudicatària per part de la Conselleria de totes i cadascuna de les rutes-, ha estat Viatges Cemo S.A., una agència majorista especialitzada en l'organització de viatges per grups, especialment de la tercera edat o gent gran, amb oficines a Bilbao, Saragossa, Barcelona, Madrid, Almeria i València.

Tot i ser evident que no és exigència fonamental el parlar i entendre el valencià. En el cas de la ruta que ara comente, i malgrat que la guia era valencianoparlant, un percentatge superior al 99% dels "viatgers" també, i transcórrer per pobles on el valencià és la llengua habitual, les exigències “d'un sol uelo" van fer que totes les explicacions es feren en castellà. Incomprensible però cert!

Itineraris per altra banda poc preparats des de l'agència, i amb poca il·lusió per part de la guia, per donar a conéixer el territori, història, tradicions, costums i curiositats, amb molta pèrdua de temps i poca informació.

Res vam arribar a conéixer de l'orografia de les zones per on passàvem, res de la forma i mitjans de viure dels diferents pobles, res de les diferents maneres de viure a la Canal de Navarrés, del perquè del nom curiós de "Canal", de l'economia dels pobles de la Vall d'Albaida, de la gran evolució de la comarca de la Costera o de la Safor, i malgrat haver arribat als pobles centrals de les comarques, Enguera, Ontinyent o Xàtiva, les visites efectuades, amb alguna excepció, cas del Palau ducal d'Anna, no van respondre al que realment esperava: fer-me una idea del més important de cada localitat.

Algú s'imagina visitar Moixent i no veure "la joia del poble", el famós guerrer, que al costat de la dama d'Elx, és una de les troballes més importants de l'època ibèrica al País Valencià? I visitar Bocairent i no veure l’autèntica i enorme nevera de Sant Blai?  Doncs, així va ser.

I arribar a Xàtiva i a més a més de no disposar de guia local, tenir tan sols dues hores per veure una de les poblacions més important del País Valencià, tota una joia de l'època foral? Doncs això, més del mateix.

Quilòmetres molts, hores d'autobús més que suficients, explicacions poques, visites culturals preparades les menys, això sí, menjar i ballar fins i tot massa. Definitivament, i després de dues experiències, crec que la Conselleria hauria de canviar-li el nom al programa i, en lloc de "viu la terreta", no seria millor passejar "uelos"?

La bellesa de la dona castellonera...

Els cosmètics, productes que ja van ser emprats pèls egipcis, grecs i romans per a la higiene corporal i sobretot per millorar la bellesa, especialment la de la cara, amb l'objectiu principal de modificar l'aspecte de qui els fan servir, ocultant els defectes físics o realçant les faccions, en un constant desig de seduir i agradar als altres, s'han continuat emprant al llarg de tota la història

Va ser a començament del segle passat quan van començar a anunciar-se, amb una finalitat publicitària, amb certa freqüència a la premsa de Castelló, Diario de Castellón, Clamor, El Liberal i Heraldo de Castellón, diferents productes cosmètics com l'aigua de colònia, les pols de flor d'arròs o els sabons i elixirs "per tenir ben assortit al tocador" de les dames.

Tot i això no va ser fins acabada la guerra civil quan els diferents fabricants van començar a oferir als nous mitjans "del movimiento", cas del periòdic Mediterraneo, "joventut i bellesa eterna", amb el reclam per les dones de la possibilitat d'embellir el seu rostre amb una llista interminable de productes cosmètics que feien de l'acte de maquillar un procés llarg i complicat.

En 1.936, un any turbulent en la història espanyola, un empresari procedent del sector de la perfumeria, Salvador Gil i una prestigiosa maquilladora, Elena Chavalera, van decidir unir els seus coneixements i crear la que es convertiria en una de les empreses líders del sector cosmètic professional: LAURENDOR. És en aquesta època quan neixen productes com els Pols Maskop, els maquillatges Zaïmf, la laca d'ungles Saratoga o el Pankelin Satinat.

Donar a conéixer tots aquests productes i, sobretot, com emprar-los per a treure el màxim profit, va ser tot un repte pels seus fabricants, de manera que, tal dia com hui, 22 d'abril de 1949, a la pàgina 2 del "Mediterraneo", juntament amb un anunci d'actuació de la Companyia del Mestre Gil Serrano al Teatre Principal amb l'espectacle folklòric "Primavera Espanyola", trobem l'anunci-reclam de les demostracions que, l'empresa Laurendor amb la seua fundadora al capdavant ,Elena Chavalera, presentada com a "professora de bellesa", oferiria als salons de l'hotel Suís de la nostra ciutat el mateix divendres 22 i l'endemà dissabte 23, per totes aquelles dames interessades, que només havien de recollir les invitacions a les perfumeries Hijos de Jaime Blanch, Francisco Asensio, Hijo de Vicente Casals o José Tomé. 

Són els anys en què la dona comença a prendre protagonisme i la bellesa es torna important, crida l'atenció com Laurendor "no anava amb palletes", elegint per fer "la demostració" l'hotel Suïs de la Porta del Sol, que aleshores era l'hotel més luxós i car de la ciutat, amb pensió completa que anava des de les 12.50 a les 20 pesssetes, lloc d'hospedatge dels visitants més famosos del nostre poble, cas de toreros com Manolete o Arruza o Infantes Reials com Isabel de Borbón "la chata".

Encara hui en dia parlar del Suís, tot i romandre tancat com a hotel des del gener de 1972 és parlar de la memòria col·lectiva de la ciutat i un dels més interessants immobles del patrimoni històric de Castelló.

Són els anys en què la bellesa comença a ser negoci imparable i els seus inicials anuncis ens portaran a una escalada sense límits, on 70 anys després comprovem amb estupor que ja als nostres mitjans de comunicació de masses hi ha més espots de cosmètics o perfums que de cultura... on arribarem?

Coses de Castelló.... en Pasqua!

La gent de Castelló sempre hem celebrat una Setmana Santa i una Pasqua ben diferenciada. No hem estat un poble de massa confraries ni processons, i la nostra Pasqua sempre s'ha iniciat amb la processó de l'encontre, amb l'alegria i la festa pel Senyor Ressuscitat.

I per enfortir més la nostra identitat, focalitzem la nostra personalitat amb la tradició gastronòmica més acusada. Per celebrar el goig de la resurrecció tenim la inigualable Mona de Pasqua, una massa fermentada que s'assembla un poc al brioix i ous durs, tota una senya d'identitat.

Antigament, la Mona era un pa que es menjava quan acabava la Quaresma i per això s'acompanya d'embotits com la llonganissa de Pasqua, una llonganissa molt prima i seca.

La Mona la regalaven els padrins als seus fillols i tenia tants ous com anys tenia el xiquet. La tradició durava fins que este feia la Comunió. El nombre d'ous o el fet que siga el padrí l'únic que et podia regalar-la, no crec que es conserve en molts llocs. Ara acostumen a tindre un ou i te la pot regalar qualsevol persona, un oncle, la teua iaia o qualsevol amic de la família que pense en els més menudets de la casa.

La Pasqua castellonera representa tot un seguit de tradicions ben arrelades a esta terra nostra: les eixides al camp estrenant, com a mínim espardenyes pasqüeres, volar el catxirulo i berenar la mona deixant l'ou per a l'últim moment, per trencar-li'l al front de qui se'ns posa per davant.

I si la mona era i és el postre pasqüer per excel·lència que dir de la resta del berenar? La reina és sens dubte la llonganissa, un embotit llarg i prim, fet amb carn de porc picada i adobada amb diverses espècies, amb la seua varietat "de Pasqua", una varietat seca, més llarga i estreta que la llonganissa normal. . Es tracta d'un embotit sec molt fi, compost de magre de porc i carn de vedella  adobat amb sal, pebre i anís. Es presenta embotida en un budell natural, lligada a enfilalls d'aproximadament 20 cm de longitud. El procés de curació té lloc en ambient natural durant 7 a 10 dies.

La paraula «llonganissa» prové del llatí «lucanica», on ja s'utilitzava amb el mateix significat, i es deia així perquè este producte s'elaborava en la regió italiana de Lucània. La forma llatina originària quedà lleument alterada per la influència de l'adjectiu «llong», 'llarg'.

La llonganissa de pasqua com que no necessita ser cuinada és un aliment ideal, una vegada acabada la quaresma i amb ella la prohibició de menjar carn. També anomenada llonganissa de llapis, o llonganissa seca, la de Pasqua està emparentada amb la xistorra de Navarra i es produeix especialment en els mesos primaverals coincidint amb les festes patronals de Sant Josep i Setmana Santa, d'aquí el seu nom.

Mona i llonganissa el maridatge perfecte pel "cabasset de Pasqua". Trepitjar la terra, anar a la caseta, visitar el Pinar, la Magdalena, la Torreta d'Alonso o fer una excursió per la comarca, carregat de mones i cantant cançons populars és mostrar als més joves i als que no ho som tant quin és el nostre veritable paisatge emocional.

Que les properes generacions coneguen el nostre poble i les nostres tradicions i les sàpiguen estimar és la base per poder cohesionar la nostra societat tantes vegades diluïda amb personalismes forans o "modernors indiferents".