De butlles i dispenses...

Els que ja pentinem cabells blancs, vam estudiar de menuts el Catecisme. En ell, al tractar sobre els Manaments distingíem entre els de la llei de Déu (10), i els de la Santa Mare Església (5). En aquests darrers s'indicava que el quart era "Dejunar quan ho mana la Santa Mare Església". En entrar en els detalls, deia que el dejuni era en els dies de Dimecres de Cendra i Divendres Sant, i l'abstinència de menjar carn o brou de carn, el Dimecres de Cendra i tots els divendres de l'any.

Els set dies anteriors al dimecres de cendra s'anomenen de «Carnestoltes», i malgrat que encara es podia menjar carns i embotits en aquests dies, fins no fa massa anys les persones piadoses del raval, que n'eren moltes, quasi totes, es dedicaven a resar. Tan aviat com s'entrava en Quaresma, acabats els dies del carnestoltes, els quaranta dies anteriors a la Setmana Santa, en record dels que va passar Jesucrist en el desert, calia practicar el dejuni i abstinència.

Tot i que açò del dejuni i abstinència, en l'actualitat sembla haver caigut en desús, també en aquelles èpoques no tan llunyanes, algunes famílies podien saltar-se el manament i seguir menjant carns i embotits fins a no poder més sense caure "en pecat"; només calia que compraren "un val" al rector, era l'anomenada butlla, una dispensa papal, que va estar vigent quasi per mil anys, entre el 1064 i el 1966, per la qual es permetia la dispensa d'aquella llei particular del Dret canònic, el "menjar de vigília" en certs dies.

Així, tal dia com hui, dimecres de cendra, s'obria un temps de penitència fins al Diumenge de Resurrecció que marcava els menjars, la diversió i el dia a dia. Menjar de Quaresma era un costum tan arrelat que existia una cuina específica d'abstinència. El bullit, el potatge de cigrons amb espinacs, una mica de bacallà i qui podia algun peix, generalment sardines fresques o en escabetx, eren les menges habituals.

El dejuni i l'abstinència es complien rigorosament i prendre, per distracció o no, embotit o carns era motiu de confessió per a aquells que no tenien butlla, considerant-se pecat mortal. Ara bé els que adquirien la Butlla només tenien obligació d'observar vigília tots els divendres de Quaresma, guardar dejuni dimecres de cendra i dejunar amb abstinència el Divendres Sant. Podien així prendre ous, productes lactis i peix qualsevol dia, fins i tot els de dejuni.

I si es podia comprar era perquè estava estipulat un preu. Quin? Aquest variava des de 50 cèntims fins a les 10 pessetes, depenent, a ulls del rector que era l'encarregat de vendre-la, del nivell econòmic del comprador, de manera que l'adquisició de la mateixa en els darrers anys va ser fins i tot indicador de l'estatus social.

I què es feia amb els diners recaptats? Era manament pel pontífex des de temps immemorials que aquells foren considerats almoines i que es destinaren al culte de les esglésies, tot i que la picaresca no va tardar a considerar que "el culte" era el senyor retor que sabia de lletra.

En els anys seixanta del segle passat es va produir una relaxació dels costums religiosos que va coincidir amb la immigració i l'arribada del turisme a Espanya, també a Castelló. El 1966, després del Concili Vaticà II, Pau VI va suavitzar les normes de dejuni i abstinència per als catòlics fent més suportables les normes del dejuni quaresmal. Aquest mateix any, la Conferència Episcopal Espanyola va anunciar la desaparició de la compravenda de la tradicional Butlla que, havia permés als espanyols en general i als castellonencs en particular, per molts anys viure la Quaresma sense el rigor d'altres països.

El fet que l'església renunciara a uns ingressos que en els últims anys havien assolit els 96 milions de pessetes no va ser suficient per a fer desaparéixer definitivament la butlla i, a hores d'ara, més de 50 anys després, tot i resultar més que curiós, sembla que encara podem, ara en temps de Quaresma, demanar la dispensa, concedint-se aquesta de manera automàtica, això si amb l'obligació de substituir "la compra de la butlla" per una penitència, que també pot ser una almoina... Diners, diners, sempre diners... d'una manera o l'altra.

“No me l’encendràs”: luxúria i disbauxa.

Des de fa més de mil anys es remunta aquesta festa. S'explica que amb gran disbauxa aprofitaven tots els vilatans els dies previs a l'austera Quaresma. Transformació i disbauxa, festa i transgressió. Estem, encara que no parega en aquest 2021, al centre dels set dies de bogeria que van des del passat dijous fins demà dimecres, la setmana del carnestoltes.

Va ser, fa ja un més, el 14 de gener, quan Castelló va suspendre tot el calendari festiu fins al maig davant la situació epidemiològica a la ciutat i l'evolució de la covid-19, com a mesura de prevenció i seguint un criteri de prudència, evitant així actes multitudinaris al carrer.

Per això, aquest cap de setmana passat al Grau no hi ha hagut festa de carnestoltes, ni les escoles han tret els escolars al carrer amb les seues disfresses, i per primera vegada des de la seua recuperació passaran aquests dies abans de la Quaresma sense pena ni glòria, o amb més pena que glòria, i és que ja ens havíem acostumat a aquesta festa que, des dels anys de la guerra civil i fins ben entrada la democràcia els castellonencs havíem perdut.

Un carnestoltes, herència d'antics festejos i rituals amb orígens en les nits del temps, una festa pagana recuperada, que el franquisme havia anul·lat completament per decret del govern l'any 1937; uns dies d'esbarjo davant l'arribada de períodes de sacrifici, disciplina i martiri que per molts anys a Castelló duraven tres dies i que el primer dia se centrava principalment en el "A que no me coneixes", on xiquets i grans disfressats eixien al carrer amb la cara tapada i un espolsador a la ma, preguntant a tots aquells amb qui es trobaven fent una veu de falset: "A què no me coneixes?", provocant rialles i admiració en funció de la disfressa elegida i la veu distorsionada per confondre als veïns.

El segon dia prenien protagonisme els balls, el del Casino Antic per les famílies benestants i del Mercantil, més popular, que se celebrava al Teatre principal que es condicionava com a pista retirant les cadires del pati, mentre la gent s'amuntegava en les llotges i s'empassava el menjar i beguda que s'havien portat de casa.

La volteta pels carrers de Colom, Enmig i Major, tradicional dels diumenges es feia ara amb les disfresses posades i mentre els menuts jugaven al "trencaperols" en qualsevol encreuament de carrers, els joves no en poques ocasions celebraven veritables batalles campals, caçant-se a taronjades o llençant-se farina.

La cançó més popular d'aquells dies era "No me l'encendràs", una cançó molt popular entre la classe treballadora i que deia: "No me l'encendràs /el tio tio tio/No me l'encendràs/el tio del cabàs. No me l'encendràs/el tio tio tio/No me l'encendràs/ el tio de detràs", a la que en temps de carnestoltes se li afegia una darrera estrofa per convertir-la una mica més desbaratada, i que era cantada des de l'anonimat que donava la màscara: "No sé quin gust tindreu/de tocar el cul als altres/No sé quin gust tindreu/cadascú que es toque el seu", i és que a l'humor del carnestoltes no se li pot ficar límit.

No obstant això, qui ho havia de dir, el límit li l'ha posat, necessàriament, en aquest 2021 el coronavirus, encara que amb el convenciment que el carnaval, així com la resta de festes que a Castelló celebrem, tornarà, que no ha desaparegut, que només s'ha quedat en 'stand by'.

 

Impensable però cert i real...

En aquests dies les principals entitats bancàries del nostre país fan, una darrera de l'altra, balanç del què ha estat el seu mercat financer per l'any que tot just acabem de deixar enrere. 

En nombres generals podem dir que entre els set bancs més poderosos del país tot i haver-hi reduït en més de 5.000 milions d'euros els seus beneficis, el 2020 els hi ha comportat uns guanys superiors als 2.800 milions.

Fins fa uns pocs anys si estalviaves "unes perretes" i les hi dipositaves al banc, aquest et retornava uns beneficis, un interés que feia atractiu l'estalvi. A hores d'ara el canvi ha estat tan gran que si decideixes estalviar i portes uns diners al banc, aquelles entitats no tan sols no et proporcionen beneficis, és que fins i tot et carreguen unes despeses si no acceptes unes determinades condicions que "et lliguen" de mans i peus.

Més encara, si parle ara i ací de bancs i de guanys és perquè tot just aquesta setmana que ara acaba he viscut amb un d'aquests grans bancs una situació del tot impensable fa només uns anys. Se suposa que la principal acció d'un banc ha de ser aconseguir clients i que aquests efectuen "ingressos", com més millor.

Però la realitat ha estat ben diferent. Un matí vaig acostar-me a l'oficina bancària per efectuar un ingrés al meu compte. Tot i saber que estava dins l'horari "de caixa" vaig haver d'esperar pacientment el meu torn, fins ací tot normal, però la sorpresa va venir quan passats uns minuts va ser el meu torn i dient que anava a efectuar un ingrés, l'empleat no sabent si eren 1 euro o 1 milió, va interrompre'm dient-me que no podia efectuar-lo, ja que "la caixa s'havia enganxat" i era impossible obrir-la, que el fera emprant el "caixer automàtic", cosa que no podia fer, ja que part de la quantitat a ingressar era en moneda.

De manera que no vaig tenir més remei que "tornar-me'n a casa amb els diners", el banc no els hi havia volgut. No m'ho podia creure. Abans de "perdre uns euros" no m'haguera pogut fer un ingrés amb rebut provisional i després, quan tinguera el problema resolt, l'anotació definitiva? Tant costava?

Això és l'interés que fica el banc per afavorir l'estalvi?, renunciar a uns ingressos, torne a dir, dels que el treballador desconeixia la quantitat. Imagineu per un moment que jo haguera volgut ingressar una quantitat grossa, que naturalment no era el cas, però que el banc per aquesta "situació puntual" haguera perdut, i que jo després ho haguera fet públic dipositant els diners en una altra entitat, que haguera passat?

Sé perfectament que la persona que va atendre'm no té cap culpa, ell/ella només compleixen "ordres de dalt", però no em negareu que la situació va resultar per mi, per un simple client, d'allò més incomprensible, perquè en definitiva el banc "no va voler els meus diners". Impensable només fa uns pocs anys! Com canvia el món!

Després ens venen que la banca està desesperada, que cal tancar més i més oficines, acabar amb la proximitat, acabar amb l'atenció personalitzada, acomiadar personal, que no els ixen els números tot i haver guanyat vora tres mil milions en un any difícil... i resulta que quan els hi portes uns estalvis, pocs o molts, tot coneixent que l'interés serà zero, bé, d'acord per unes circumstàncies puntuals, però no els volen. Impensable, incomprensible, de pel·lícula...

Haguera passat el mateix si jo haguera estat un client VIP o conegut del director/a? No ho sé, però sempre em quedarà el dubte... a la vegada que pense: si el banc és una empresa on la principal funció és captar els diners del client, i el que va passar-me també va repetir-se en altres persones, crec que poc de temps li quedarà en aquesta carrera, serà qüestió d'anar pensant canviar de banc... encara que com diuen al meu raval " de moliner canviaràs, però de lladre no t'escaparàs".

Cita prèvia

Fa quasi un any una paraula va interrompre de manera brusca a les nostres vides: "confinament". Per raons de salut havíem de mantenir un aïllament temporal d'amistats i veïnat per evitar i frenar els contagis; la conseqüència primera i més directa va ser l'augment de l'angoixa, la inseguretat i la incertesa, fins i tot l'apatia, fent trontollar en alguns casos fins i tot l'estabilitat personal o familiar.

Però el temps tot ho cura i en pocs mesos el confinament total va deixar pas a diferents confinaments parcials, i un nou concepte va prendre-li el protagonisme: "cita prèvia".

Fins a aquell moment la cita prèvia, allò que popularment denominen "demanar hora", un concepte que implicava concertar una reunió o visita abans de presentar-se a aquesta, era emprada per a anar a cal notari, al metge, a renovar el DNI, a passar l’ITV i altres accions semblants quasi sempre puntuals.

Però vet per on, a mesura que el confinament es relaxava vam haver d'acostumar-nos cada vegada més a "demanar hora" i, en aquests moments, en són poques les accions que els veïns podem fer de manera directa, sense haver-les sol·licitades amb antelació.

Què vols fer gestions a l'ajuntament? Demana cita; que vols portar uns documents o simplement fer una consulta al PROP o a qualsevol oficina de l'administració? Demana cita. Ahir mateixa vaig poder comprovar que per fer algun tipus de gestió personal als bancs, cal també demanar cita prèvia. Fins i tot a les portes de tots aquests organismes hi apareix un rètol, més o menys gran que, a més a més de limitar el seu aforament diu, o caldria dir amenaça?, "no s'atendrà sense cita prèvia".

Diuen que és per seguretat, diuen que és per facilitar el tracte, diuen que és per evitar "cues", per evitar el contacte i contagi, sí, potser, però heu vist que se'ns demane cita prèvia per acudir a la farmàcia, a la carnisseria, a l'estanc o al Mercadona? No. Perquè? Per què se suposa que si en algun cas, en algun moment, arribe a acumular-se més gent de la que seria recomanable, respectant les mesures de seguretat establertes la situació és controlable.

I no ho és en les altres circumstàncies? Poden dir-nos que és conseqüència del "tele-treball", una altra parauleta que s'ha fet familiar en els darrers temps, del fet que hi haja una part del personal treballant des de casa, i per tant, menys disponibilitat per atendre'ns, però en realitat pense que el personal que està treballant des de casa no hauria de ser mai personal de primera linia, d'atenció directa al públic, i si ho és, seria bo reestructurar els serveis i deixar aquelles persones en treball físic i les no imprescindibles tele-treballant, no trobeu?

De no ser així que "Deu ens pille confessats" quan hàgem de fer ús d'una cita prèvia, ja que no en són poques les vegades en què després d'una laberíntica tasca es converteix en missió impossible i, cal deixar l'intent per una nova ocasió, després de fartar-se'n d'escoltar musiquetes per l'auricular del telèfon, o de veure a la pantalla de l'ordinador allò tan socorregut de: "En aquests moments no és possible la seua gestió. Torneu a intentar-ho".

Digueu-me negatiu, però és la sensació que tinc, molt em tem que la cita prèvia haja vingut per quedar-se entre nosaltres per molt de temps, i que el virus haja estat una excusa per aconseguir major tranquil·litat a les dependències, menor estrés i més relaxació en el treball. O no.

L'idioma de les colònies.

Després de "la fartada i bombardeig" que vam sofrir les passades festes nadalenques, a través dels diferents mitjans de comunicació i en especial de les cadenes de televisió, dels anuncis i reclams de perfums i colònies, pensava que la situació aniria a menys i es normalitzaria, però després de deixar passar unes setmanes he comprovat com "l'efecte colònia" segueix sent dominant a hores punta qualsevol dia de la setmana i en qualsevol cadena televisiva del nostre País.

I si un anunci televisiu el conformen imatges i textos, paraules o diàlegs, no voldria centrar la meua atenció amb les més o menys impactants imatges seductores d'elles i d'ells en les que, per vendre el producte, es converteixen en objectes carents d'identitat i de valors, mitjançant models i normes que perpetuen el sexisme o la violència simbòlica.

Si més no, el meu comentari gira al voltant de l'altre element, els diàlegs, les frases que acompanyen les imatges, on la incidència de l'anglés i del francés és aclaparadora. Anglés i francés dominen clarament en aquest tipus d'anuncis com si la descripció de la colònia o el mateix nom, en aquells idiomes tinguera més valor que en qualsevol de les llengües del nostre poble.

La presència d'anuncis en aquelles llengües s'ha estés tant que a dures penes en queda alguna empresa que per donar a conèixer el seu producte ho faça amb espanyol. Així ja siga la simple veu per destacar el nom del perfum o històries més complexes amb diàlegs extensos i més relacionats amb les emocions que amb l'olfacte, es dirigeixen a l'espectador tot i saben que la major part d'aquests, no arribaran a entendre el fons del mateix missatge.

Cacharel, Dolce & Gabbana, Lancôme, Guerlain, Dior... tots seguint el mateix patró. Cap dels seus anuncis explica les propietats del producte anunciat, això si a quin més enrevessat; ningú se salva, i tot això després que allà pel 2017 la Reial Acadèmia de la Llengua promoguera una campanya contra la invasió dels anglicismes en la publicitat, reivindicant l'ús del castellà en aquest àmbit, i que malauradament sembla haver sucumbit, desapareixent per la "porta falsa", davant les pressions de tota mena de les firmes internacionals.

I és que els publicistes deuen pensar que si l'eslògan està en francés o anglés, els possibles consumidors, que en moltes ocasions ni sabem pronunciar el nom del producte i fins i tot costa demanar-lo a les botigues, el relacionarem amb millor disseny, qualitat, prestigi o moda, i que si "se'ns ven" en un idioma estranger serà, aquesta o l'altra colònia, més exuberant o exquisida. En definitiva, els publicistes creuen que som idiotes?, o, estudiats els resultats caldrà pensar que realment ho som?

I una altra qüestió que em roda pel cap, a França o a Anglaterra, seran els mateixos anuncis en francés i anglés o allà seran en castellà? Fins i tot hi ha un acudit, no sé si l'haureu sentit que diu: "que la millor prova per saber si vas carregadet d'alcohol és que pronuncies el nom de Carolina Herrera (queiroulainei irrira) i veure si et surt com a l'anunci. Senyor, senyor.