La ciutat

La ciutat

dissabte, 11 de novembre del 2023

Oliveres, olives i oli

Tot i que hi haja coincidència en el títol que encapçala aquest comentari, no vull parlar-vos hui de l'obra infantil editada l'any 2014, l'autora de la qual és la mestra catalana Estel Baldó, escrita amb una doble finalitat, conèixer aquest arbre i el seu fruit i afavorir la lectura autònoma dels xiquets i xiquetes.

Si hui empre prestat aquest títol pel meu escrit és perquè aquesta setmana que ara acaba, he estat centrat en l'activitat agrícola de la recollida de les olives i en la producció d'un oli de gran qualitat, no tan sols per la varietat de les olives, arbequines, si més no també perquè la recollida l'he feta de manera manual i l'extracció, al molí de confiança, feta per centrifugació a baixa temperatura, que garanteix que l'oli conserve l'aroma, sabor i les característiques del fruit del qual procedeix, un oli de primera premsada amb una baixa acidesa i un suau sabor de fruita verda amb regusts de tomata.


Unes olives fruit d'unes oliveres no massa velles,
no són mil·lenàries, ni tan sols centenàries, com a molt amb una vintena d'anys, però ubicades en una zona del terme de Castelló, a la partida de la Magdalena, amb un microclima que afavoreix el seu cultiu, a una parcel·la que per molts anys va estar dedicada al conreu de la taronja, però que en fer-se vells els arbres i no resultar beneficiosa la collita, vam decidir "apostar" per canviar el cultiu a l'olivera, per allò de tenir oli "per a casa" al llarg de tot l'any, com a aliment dels més saludables que hi ha.

Serà per les característiques del sòl, serà per la varietat, serà per la cura en el conreu, o serà per tot a la vegada, que la característica més excel·lent d'aquest, és la seua dolçor o suavitat, sent-ne els atributs d'amargor i picant pràcticament absents.


He sentit dir moltes vegades
que l'edat de les oliveres contribueix al conjunt de característiques diferencials de l'oli que s'obté, estic d'acord, però no vol dir això que aquell l'oli tinga una millor qualitat. El fet que les meues oliveres "se reguen" contribueix a fer que les olives tinguen una composició més regular, ja que la seua formació no té una dependència tan acusada de les condicions climatològiques de la temporada, tot i que el seu rendiment, puga arribar a ser més baix que les de secà.

La meua és una producció molt menuda i no es distribueix en cap punt de venda, només entre familiars, amics i coneguts. No és un oli que se professionalitza en cap marca, ja que, com he comentat abans, vam plantar oliveres amb la intenció de poder degustar el nostre propi oli. No estem parlant d'un producte que ha de mantenir l'economia familiar. Tot i això, si en voleu una garrafeta, passeu per casa que us la vendré.

Preu? 45 euros els 5 litres. En aquest sentit, he de dir-vos que tenint en compte que és un producte que s'utilitza en cru, cal mirar la quantitat que s'ingereix respecte al preu, ja que un litre d'oli, ben gastat, dóna per a molt.


És verita
t que l'olivera i l'oli ens parlen d'una manera de viure i entendre la terra, que és símbol de pau, que en són molts i curiosos els refranys que tenen l'oli com a protagonista, "L'oli d'oliva tot mal esquiva", "La veritat i l'oli sempre suren" o "Pa calent, amb oli és menys dolent", també és el protagonista de moltes frases fetes, "Com una bassa d'oli", "Canviar l'aigua de les olives" o "S'escampen com una taca d'oli", i fins i tot el trobem en alguna endevinalla, "És groc com el safrà i pertot es pot posar"..., però independentment de tot això, hi ha pocs aliments que tinguen tantes propietats com l'oli d'oliva, considerat com l'eix que dóna caràcter a la dieta mediterrània, com a greix essencial per a la salut. Fins i tot en algunes cultures l'empren com a medicina.

Del meu o de qualsevol altre xicotet productor, però compreu oli d'oliva de proximitat, no us en penedireu, és el millor producte per regular les ganes de menjar, millorar la digestió, prevenir gastritis i úlceres, protegir el fetge i cuidar el cor, que més podem demanar?

dilluns, 6 de novembre del 2023

De noms i números de carrer.

Un dels primers acords que va prendre la corporació municipal castellonenca, presidida per Antonio Tirado Jiménez, el primer alcalde elegit democràticament a la capital de la Plana després de quaranta anys de dictadura, va ser el canvi de retolació de les places i carrers de la ciutat que es titulaven encara amb noms de personalitats i fets vinculats amb l'anterior règim franquista i amb la guerra civil del 1936.

Des d'aquell moment i fins avui, amb el pas dels anys, alguns carrers de la ciutat han anat canviant de nom, sempre amb més o menys polèmica, amb partidaris i detractors; els darrers canvis van tenir lloc el darrer trimestre del 2022, ara fa un any.

Tot just fa hui un mes que el nou equip de govern de l'Ajuntament de Castelló, integrat pel PP i Vox, va valorar recuperar el 2024 els noms de carrers franquistes eliminats per l'Acord de Fadrell (PSPV, Compromís i Podem-EU) a finals del 2022, en aplicació de la llei de memòria democràtica.


I és que al nostre país el model numèric, dissenyat tècnicament de forma similar a un pla cartesià, de traç quadricular i mètric, que sol ser habitual als pobles americans, no té cabuda, tot i que un llistat de carrers o classificació general de les vies públiques, per poder utilitzar-lo tant amb finalitats fiscals com urbanístiques o comercials, ha estat més que necessari des de fa molts anys al nostre país, la nostra ciutat i els nostres pobles.

A banda, en cada carrer els diferents habitatges, per la seua millor identificació, porten des de més de dos segles, un número de policia, sistema que també pot variar segons el país, tot i que una de les formes més emprades és aquella de dreta i esquerra amb nombres parells i senars. La numeració comença des del centre del poble o de la ciutat. Si és una ciutat costanera o un poble enganxat al mar, la numeració comença al costat de la costa. De tota manera podem trobar excepcions a aquesta norma i trobar carrers amb tots els números correlatius a la mateixa vorera.

Va ser a partir del 1850 quan l'Estat demana els plànols de les poblacions i els ajuntaments intervenen en els noms dels carrers. Deu anys després, una Reial Ordre de 24 de febrer de 1860, del Ministeri de la Governació, aprovava les regles per efectuar la retolació de carrers i la numeració de les cases. La Reial Ordre va ser signada pel senyor José Posada Herrera, ministre de la Governació, en nom de la Reina Isabel II.


S'ordenava que a totes les Secretaries d'Ajuntaments s'obrís un registre que expressés "l'estat en què es trobaven els carrers, la numeració de les cases, edificis i habitatges. Havia de recollir, també, els noms de carrers, places, placetes i passeigs, així com la col·locació de plaques a l'entrada i sortida del carrer, per a la seua correcta identificació.

El número s'havia de col·locar, obligatòriament, per sobre de la porta principal de la casa. Ho pagaria el propietari de la casa i hauria de ser uniforme a tota la població. La placa que indicara el nom del carrer seria costejada per l'Ajuntament.

I si la polèmica pels noms no ha deixat d'estar present cada cert temps o cada canvi de sistema de govern, també la qüestió dels números de les cases ha estat objecte de controvèrsies o maldecaps, ja que, per allò de l'evolució i transformació del poble, alguns habitatges han estat enderrocats i ampliats, de manera que de diferents solars menuts adossats han eixit habitatges molt més grans, o algunes cases han deixat pas a nous carrers, perdent-se en molts casos, la correlació numèrica.


Qui més saben de tot açò, sens dubte, són els carters, funcionaris del servei de correus, que de vegades se les veuen i desitgen per trobar aquest o aquell domicili, en veure adreces amb el nombre repetit, que falte, o simplement un solar on hauria d'estar una casa.

No sé quants carrers tindrà Castelló, però el que tinc clar és que no tenir una adreça correcta, pel nom o número, pot arribar a implicar que no arribe el correu, o el paquet del repartidor de les botigues en línia, o que també, en cas d'emergència, l'ambulància es puga perdre buscant la casa, o els bombers arriben massa tard perquè no poden localitzar-nos correctament.

Per tant, sóc de l'opinió que cal fer els canvis de noms i números, quan siga estrictament necessari, la resta és "embolicar el credo".

dissabte, 4 de novembre del 2023

La nova loto: premis de per vida.

Crec que ho he manifestat en aquest mateix blog en més d'una ocasió: no sóc gens aficionat als jocs d'atzar; mai he xafat un casino o una casa d'apostes ni jugat a allò que popularment es coneix com a "escurabutxaques", i són poques les vegades al llarg de l'any en què m'acoste a comprar "algun numeret" de l'ONCE o entre en una administració de loteria.

Tot i que em sona familiar i proper, per allò de la insistent propaganda en els diferents mitjans de comunicació, el funcionament de la Primitiva, Bonoloto, Gordo, Cuponazo, Euromillons, Rascas, Triplex, Eurojackpot, Mi dia... i tota una ampla modalitat de sortejos, continua sent per mi "un altre món".

I si hui porte ací aquesta activitat lúdica que fins i tot, en alguns casos, arriba a ser addictiva és perquè, no fa massa dies, m'he assabentat que una nova incorporació al món de les loteries està a punt de fer-se realitat a Europa: "EuroDreams".

Com sóc curiós pel meu natural, m'he parat a analitzar els cartells, programes i butlletes que es troben a l'abast de qualsevol persona en qualsevol aparador de les moltes administracions repartides per tot Castelló, fixant-me no tan sols en "els detalls del seu funcionament", en la manera simple o combinada de fer les apostes, si més no també en la forma en què els seus creadors volen introduir-la, amb frases com " una loteria que promet canviar vides i fer realitat els somnis de molts europeus" o aquella "Un sorteig amb caràcter internacional que permet als participants competir amb jugadors de tot Europa"


Competir?
És veritat que poden arribar a ser moltes les persones que aspiraran al premi gros, però parlar de competir ens porta a lluita, a superioritat i no crec siga en aquest moment massa encertada la definició. Be, deixem-ho així.


Un nou joc que sembla molt similar diuen al joc Cash4Life, dels Estats Units, Set for Life, del Regne Unit o l'EuroMilions,
en aquest cas creat per Le Francaise des Jeux i organitzat i distribuït pels operadors de hui països europeus participants, Àustria, Bèlgica, França, Irlanda, Luxemburg, Portugal i Suïssa i Espanya, amb sis categories de premis, els quals oscil·len entre el reintegrament (2,5 euros), 5 euros, 40 euros, 120 euros, 2.000 euros mensuals durant 5 anys i la grossa, 20.000 euros mensuals durant 30 anys.

Un sorteig, el primer, que està programat per al dilluns vinent i que, com les butlletes es poden adquirir des d'una setmana abans, va ser el passat dia 30 d'octubre quan va iniciar-se la venda. No sé si haurà tingut en aquesta primera setmana molt o poc impacte a Europa, Espanya i Castelló, però per allò de la curiositat, jo he fet la meua tria, la meua primera participació i tal vegada també la darrera.

Amb una metodologia senzilla, seleccionar sis números de l'1 al 40, més un seté número clau, entre l'1 i el 5, aconseguir el premi major és més que complicat, amb una possibilitat d'1 entre 19.191.900 per encertar 6+1 numerets, però sempre pot quedar-me el consol que, part dels meus cinc euros invertits ara, s'afirma seran destinats a projectes i organitzacions benèfiques i, cada aposta, ajudarà així a marcar una diferència positiva a la societat.


Espere
que de la mateixa manera, estic segur, s'encarregaran de difondre els possibles guanyadors, també els organitzadors manifesten el mateix interés a difondre els projectes que en els camps de l'educació, la salut, el medi ambient o el benestar social, gràcies als beneficis de cada sorteig, puguen desenvolupar-se en els diferents països, aquells a qui, realment, els hi toque la grossa, fent els seus somnis, realitat.

Així ha estat la curiositat el component que m'ha dut a jugar aquest nou joc, sense massa component emocional, i, més enllà de la utilitat final i quasi improbable que em toque el premi, tinc clar que les probabilitats juguen a la meua contra, però en tot cas, no serà massa el que perdré pensant el desemborsament inicial. Ara bé, si desaparec una temporada no us amoïneu, ja sabeu el motiu... 

divendres, 3 de novembre del 2023

Volem una explicació... A qui volen enganyar?

En un sistema capitalista com el nostre, una propietat privada són els béns de qualsevol classe que poden ser posseïts, comprats, venuts, arrendats o deixats com a herència per persones naturals i jurídiques diferents de l'Estat, és a dir, per elements del sector privat de la societat.

La privacitat és un dret recollit a l'article 33.1 de la nostra Constitució i que suposa el ple poder jurídic del propietari sobre el qual posseeix. Podent emprar-ho amb l'objectiu que aquest vulga, ja siga per al seu lleure, o per donar-li una finalitat d'explotació econòmica.

Zara és la cadena insígnia del grup tèxtil de moda espanyola d'Arteijo (La Corunya), Espanya, pertanyent al grup Inditex, creada per Amancio Ortega el 1975 i que en l'actualitat compta amb més de 7000 botigues repartides per tot el món.

Des de la seua arribada a Castelló, crec va ser l'any 1992, Zara ha ocupat l'emblemàtic edifici del carrer Vera, l'antic "Lemon", propietat fins aquell moment del comerciant Leopold Monfort, al centre de la ciutat. Amb el pas dels anys, la companyia també va operar en altres indrets com els voltants de "El Corte Inglés" i el centre comercial "Salera".


Ara, trenta anys després, fa només uns dies, va saltar la notícia que l'empresa tèxtil havia comunicat a la trentena de treballadors de l'establiment el cessament de l'activitat a partir del 31 de gener del 2024 i el tancament definitiu de l'edifici.

La notícia va córrer com la pólvora per tota la ciutat no tan sols per la pèrdua d'una de les principals i més populars tendes del centre de Castelló, si més no pel cop que suposava pel comerç dels voltants, per l'atracció que l'establiment té sobre els veïns i visitants.

Fins i tot des de l'ajuntament, que des del primer dia busca fer realitat la proposta electoral "d'aconseguir un centre viu i dinàmic que revitalitze l'economia local", en assabentar-se de la situació, no va tardar a enviar un missatge de tranquil·litat, sent la mateixa alcaldessa qui, davant la mala notícia, manifestava la voluntat inicial de posar-se en contacte amb l'empresa per veure si la decisió és reversible.


Poc van tardar, segons publica un diari local, els responsables de la marca en confirmar que la reunió no es produiria, que la decisió és irreversible,
ja que va en consonància amb una reorganització empresarial molt més ampla, amb una clara aposta per l'expansió en centres comercials i la venda on-line, a la vegada que es feia pública la intenció de la firma de recol·locar els treballadors en altres centres propers, les botigues de Salera, de Sagunt o de València.

Poc o res ha de dir l'alcaldessa enfront de la decisió d'un grup sobre la seua propietat privada, per això no entenc que enfront del fracàs de reunió per aconseguir que l'empresa mantinga l'edifici en ús per ser un focus d'atracció, ahir, el portaveu de l'executiu local, Vicent Sales, manifestara que "creiem que els castellonencs mereixen i volen una explicació".

Senyor Sales, senyors i senyores del govern municipal, l'explicació és clara, no fa falta ser massa llests, tot i que econòmicament puga ser rendible mantenir l'establiment, per la política general expansiva de l'empresa no els interessa, i com a propietaris que miren els seus interessos, decideixen, com pot fer qualsevol altre, sobre el futur dels seus negocis. No és tan difícil d'entendre...


No dubte de la disponibilitat del govern municipal de posar-se a defensar la ciutat, però en aquest cas, el grup Inditex, sembla que amb el desplegament que manté: Zara, Oysho, Stradivarius, Pull&Bear, Massimo Dutti..., considera no necessari el manteniment del seu establiment del carrer Vera, i té tot el dret del món a fer el que vulga amb aquell edifici.
Una cosa diferent seria si, maltractara els seus treballadors i unilateralment prenguera una decisió sobre aquests, però sembla que això no passarà i, a hores d'ara, hi ha previstes una sèrie de negociacions amb elles i ells per tractar uns acords favorables per ambdues parts.

És necessari continuar donant vida al centre, continuar programant una oferta diversificada d'oci i cultura per atraure la gent, això ha de continuar sent tasca del govern municipal, demanar explicacions sobre decisions en propietats particulars és, aprofitar el moment per a voler-se fer propaganda. A qui volen enganyar?

dimecres, 1 de novembre del 2023

Seixanta anys d’una industria polèmica que feliçment va passar a la història.

El 1961 va constituir-se, amb un capital de vuit-cents milions de pessetes, la societat anomenada Fertilitzants d'Iberia i un parell d'anys més tard, va ser declarada d'interès nacional. El desig dels seus propietaris era la construcció de tres factories per a la producció d'adobs, una de les quals desitjaven que s'instal·lés a la nostra Ciutat, per elaborar adobs complexos,  les altres dues a Huelva, d’amoniac i urea, i La Corunya, d’amoniac.

El 2 de novembre de 1962,  demà farà 61 anys, Fertiberia va sol·licitar al Ministeri d'Obres Públiques, la cessió de 28.000 metres quadrats de sòl situat al nord del port del Grau i, així mateix temps, els representants de l'empresa, van començar les negociacions amb l'alcalde, el senyor Eduardo Codina i el arquitecte municipal el senyor Manuel Romaní. En aquelles primeres preses de contacte es van estudiar diferents alternatives, encara que un parell de mesos més tard, els directius de Fertiberia, de manera més que contundent, ja es van oposar a qualsevol altra ubicació.


La polèmica va començar a estendre's per tota la ciutat i, sobretot, entre els veïns del districte marítim.
Tant a l'Ajuntament, com a la Diputació, presidida aleshores pel senyor José Ferrer, i al Govern Civil, les converses i debats per trobar la millor solució, eren continus, no arribant mai  a trobar-se una solució, consensuada, al problema plantejat.

Així les coses, el ple municipal del 27 de juliol del 1963 va aprovar una moció de censura a l'alcalde Codina. D'altra banda, el governador civil Carlos Torres Cruz recolzava la ubicació pretesa pels propietaris de la indústria, mentrestant, entre els diputats provincials i regidors de l'Ajuntament castellonenc, hi havia opinions per a tots els gustos.

Alguns organismes van informar a favor les instal·lacions i consideraven aptes els terrenys elegits, altres preferien que la nova factoria industrial s'instal·lés al Polígon del Serrallo. Finalment, el 10 d'octubre de 1963, la Comissió de Serveis Tècnics va acordar atorgar el preceptiu informe favorable perquè es pogués atorgar la corresponent llicència per instal·lar la indústria als terrenys situats al nord del port del Districte Marítim de Castelló.

En la sessió plenària de l’ajuntament del dia 31 d'octubre de 1963, tot just ahir va fer 60 anys, i iniciades ja les obres de construcció de la fàbrica, l'Ajuntament va denegar, per 11 vots a favor i 7 en contra, la llicencia d'obres, ordenant la immediata paralització de la construcció, de la fàbrica d'adobs nitrogenats i complexos a la zona de Serveis del Port, adduint que aquells terrenys  estaven qualificats com de caràcter residencial. Recursos, polèmiques, plets i manifestacions populars es van succeir, però les obres no van paralitzar-se, i avançaren a bon ritme.

Així, el dia 6 de juny de 1966, el senyor Gregorio López Bravo, ministre d'Indústria i el senyor Faustino García Mancó, titular del de Comerç, van inaugurar les instal·lacions de Fertiberia i aviat es va poder apreciar com el fum blanquinós que sortia de les seues xemeneies i es transformava en una pols groguenca que es dipositava als voltants de la factoria, no podia ser inocu de cap manera.


Noves denúncies i manifestacions populars només van aconseguir que l’empresa ficarà algunes mesures correctores, però la fabricació dels adobs nitrogenats va continuar molestant un veïnat que va haver de suportar encara durant  25 anys, la presència d'unes instal·lacions industrials perilloses,
ubicades entre la zona del Pinar i una de les millors platges de les nostres costes castellonenques. Finalment va aconseguir-se allò que semblava impossible, i Fertiberia, aleshores ja Explosivos Riotinto, va desmantellar les seues instal·lacions al Grau i tots els veïns vam "respirar" més tranquils.

Però, el perill no s’ha acabat i són encara molts els col·lectius veïnals que alerten del risc latent al Grau, ara provinent del polígon petroquímic del Serrallo, per l’existència d’un perill clar i segur en els tres possibles escenaris explosió, incendi i fugida tòxica. Que Deu ens pille confessats!!!