Més enllà de la imaginació i un nou ensurt...

Sobre un text d'en Miquel Peris, l'any 1979 Matilde Salvador va compondre "la Nadala del Desert", una composició per a cor a quatre veus mixtes que va ser estrenada l'any següent en la primera representació del Betlem de la Pigà.

Des d'aleshores aquesta Nadala és so i aroma que forma part de tot el poble de Castelló. La lletra diu: "Mare, al Bartolo jo no vull pujar / que han tirat un «misto» i s'ha encés el pinar/ Ja pugen els frares a apagar els pins/ i de Benicàssim colles de veïns./ Tocant les batzoles, un frare ensopit/ que ara és versolari a Sant Esperit./ Ressons de campanes s'escampen al vent/ fan l'arravatada cridalla de gent./ Mare, al Bartolo jo no vull pujar, / que han tirat un «misto» i s'ha encés el pinar./ Miracle, miracle, comença a nevar, /el foc ja s'apaga. Companys, a ballar!"

Com veiem fa referència directa a un fet hipotètic, un incendi intencionat al domini dels frares carmelites del Desert de les Palmes, i com aquests davant l'emergència s'apresten a fer-li front a la vegada que llancen la veu d'alarma, i com "per miracle" del Nen Jesús, comença una nevada que ajuda a apagar el foc.

Malauradament aquest paratge natural ha sofert diferents incendis al llarg del temps. Encara ressonen a la memòria els darrers, el de l'agost de 1985, quan l'indret encara no havia estat declarat parc natural, ho va ser l'any 1989, i que no només va destruir una bona part del paratge, si més no també va obligar a desallotjar per uns dies el convent, o aquell altre més recent del desembre de 1992 que novament, va tornar a arrasar el 50% del paratge, tots dos a causa del fort vent que en aquells moments bufava a la zona.

També al mes d'agost del 2017 tot i que no va tenir tan grans conseqüències gràcies a la manca de vent i, per tant, a la lentitud en la que va avançar el foc, un nou incendi va fer saltar totes les alarmes. La ràpida intervenció dels efectius va fer que la catàstrofe dels anteriors no es repetira i en poc més de dues hores va estar extingit.

La vesprada d'ahir divendres va bufar un fort vent de ponent al paratge i, juntament amb una xicoteta tronada que va desenvolupar-se al voltant de les 6 de la vesprada, va fer que es declarara un nou incendi als voltants de la zona dels repetidors del Bartolo.

I vet per on, van ser els frares, el germà Juanjo, i un novici del convent, Oscar qui, en quedar-se aquell cenobi sense llum i comprovar que no era cosa dels ploms, en veure una columna de fum que s'aixecava per sobre les antenes del cim de Sant Miquel, i les primeres flames que assolien ja una alçada considerable, van com diu la Nadala, "pujar a apagar els pins".

A la vegada que avisaven als equips d'emergència, i sense pensar-ho gens ni mica, després han dit que "van sentir una ajuda divina", van agafar el seu totterreny i van marxar a fer-li front al foc amb allò que tenien, tres extintors i unes aixades, procedint a emprar-los per a protegir els pins que es trobaven a prop dels dos focus actius, de manera que quan els efectius d'emergència s'han personat al lloc dels fets, trenta minuts després, tan sols quedaven unes brases i així els bombers de la diputació, els bombers forestals, els de l'ajuntament i un coordinador forestal han assenyalat que gràcies a la rapidesa dels frares ha estat possible que abans de les 9 de la nit el foc es donara per extingit i no estiguérem ara lamentant un gran desastre.

Tot i que les circumstàncies eren favorables, ho havia estat fent minuts abans a l'interior de la província, no va començar a nevar com diu la Nadala, però el foc sí que va apagar-se per la ferma decisió d'aquests dos carmelites, que coneixent el terreny i trobant-se a poc més de deu minuts dels focus actius, van fer-li front amb ferma decisió i així aconseguir que tot quedara només en un ensurt.

La presència dels carmelites al convent no només ompli d'espiritualitat el paratge natural, si més no ajuda, com diu la Nadala i va passar ahir, a mantenir la vegetació de la serra, els pins, les palmes i totes les herbes aromàtiques, i no hàgem de parlar hui del nostre desert com a terra erma, cremada i poc o gens propicia a la vida. Per molts anys carmelites. Quin bon regal de Reis ens heu fet!

La nit de les joguines...

Aquesta nit arribaran puntualment a Castelló els Reis Mags, que no "reixos", fent-ho per mar com és habitual des de fa molts i molts anys, i carregats de joguines per ser repartides entre tots els més menuts de la ciutat.

Uns mags que no envelleixen portant unes joguines que evolucionen amb el pas dels anys fruit del progrés i de la tecnologia i que suposen un veritable mal de cap pels mateixos mags a l'hora d'encertar, de deixar a cadascú allò que ha demanat.

Aquest fet de segur tornarà a repetir-se en aquest 2024 com ha passat fruit de les modes en anys anteriors. Fa tot just 60 anys, el 1964, quan jo era menut les joguines que els reis ens deixaven eren molt diferents de les actuals.

Recorde amb certa nostàlgia, i com en somnis, jo tenia 8 o 9 anys, allò que ens feia passar hores i hores enfront dels aparadors dels establiments Dols i alguna altra tenda semblant ubicades als carrers més cèntrics de la ciutat, i que no era altra cosa que les enormes i variades quantitats de joguines que es mostraven al nostre abast darrere dels vidres i aquelles grans figures de rei ubicat al costat de la porta d'accés, amb un cofre a les seues mans perquè dipositàrem al seu interior les nostres cartes.

I com era l'arribada dels mags a Castelló i quines eren les peticions dels xiquets i xiquetes de Castelló del 1964? Una cavalcada que era organitzada per la Delegació Provincial de Joventuts i que començava a la que aleshores era avinguda d'en Cernuda i Velasco, hui avinguda de la mar, i que presentava com a gran diferència en relació amb l'actual no només el seu recorregut, circular, si més no el fet que a mitjan recorregut, quan els reis arribaven a la plaça Major, després d'haver passat pels Cardona Vives, Major i Santa Clara, feta l'adoració al Nen Jesús, es dirigien als xiquets i xiquetes des dels balcons de l'ajuntament per, continuar després la cavalcada per Colom, Major, Mª Agustina, Pestagua, Enmig, Plza Caudillo, hui Porta del Sol, José Antonio, hui Gasset, Major, Cardona Vives i acabar novament a Cernuda i Velasco.

I uns mags que portaven unes joguines pròpies pels menuts i no com ara que sembla, per la complexitat funcional d'algunes, més apropiades pels pares que no pels xiquets, la majoria creats per la indústria nacional, on Ibi s'emportava la palma; pistoles, canons, metralletes, soldats, avions, al costat d'indis sioux i vaquers model rintintin, amb forts i ranxos.

Un capítol important de la jogueteria del moment estava conformat per garatges, estacions de servei per cotxets, cuinetes, màquines de cosir, batedores i tots aquells elements indispensables per la dona i la llar, al costat d'elements musicals tradicionals com trompetes, tambors, bateries, pianos o guitarres.

Tal vegada les novetats principals d'aquells anys en què el sexisme estava més que accentuat, les constituïen joguines "a piles seques", que pels xics es centraven principalment en els cotxes dirigits, amb fil incorporat i per les xiquetes aquelles meravelloses nines que, a més a més de caminar i parlar dient "papa i mama" cada any incorporaven noves paraules i gestos...

Cada any hi havia novetats, productes estrella, si ara en aquest 2024, sembla que la mascota interactiva digital de bitzee, una mascota virtual amb 15 animals que pots acariciar, sentir, i has de cuidar, és "la flor i nata", aquells reis del 1964 va ser un goril·la elèctric, que, incorporava una diana al centre de l'abdomen i una pistola, que el menut disparava i si encertava al centre de la diana, l'animal a la vegada que aixecava els braços se li encenien els ulls... 

Eren altres temps, però com ara, com aquesta nit, els reis més meravellosos del món i els més poderosos als ulls dels menuts, sempre complien els seus encàrrecs. I és que el temps passa, vola, però una cosa no ha canviat, la innocència dels menuts i els inicis de les seues cartes. "Queridos Reyes Magos...", "Benvolguts Reis Mags...", "Estimades Majestats..." Com m'he portat molt bé voldria...

Adéu "lagunaria patersonia"...

La cosa sembla que venia de lluny. Allà pel 2020 va tenir entrada al registre de l'ajuntament una queixa dels residents i vianants de la plaça d'en Joan XXIII de Castelló, demanant solucions pel malestar que els hi ocasionaven els arbres que ocupaven bona part dels voltants de la plaça.

No es tractava d'un problema de visibilitat, ni tampoc d'estètica, era més aviat una queixa per motius d'afecció a la salut de les persones. Per això, l'ajuntament va derivar-la a l'àrea de salut pública que crec recordar era gestionada per la regidora la senyora Granero.

Els problemes venien per sofrir unes contiínues i molestes picors per part d'alguns dels veïns i usuaris dels serveis gastronòmics ubicats a la plaça, a la vegada que unes reaccions cutànies que arribaven a provocar serioses urticàries, molt semblants a les que es poden arribar a produir per l'acció de la fibra de vidre.

Inicialment, va determinar-se que el causant podia ser l'ús no massa higiènic dels parasols que es col·locaven a les terrasses. Tanmateix, determinada la no instal·lació d'aquells, prompte va comprovar-se que la urticària no va desaparéixer, i no va acabar-se amb el problema, adonant-se que hi havia alguns mesos a l'any en què la situació s'agreujava, sobretot els mesos de més calor.

A la fi va descobrir-se la causa, les reaccions cutànies eren producte dels filaments del fruit dels arbres ornamentals que envoltaven la plaça. Uns arbres que van ser plantats a la plaça en la darrera remodelació d'aquella fa més d'una dècada i que pertanyen a la família Mavaceae, el nom científic dels quals és lagunaria patersonia, però coneguts popularment arreu del món com arbres del "pica-pica" per les possibles reaccions cutànies que provoquen.

Així, el setembre passat el veïnat va començar a mobilitzar-se i, a la vegada que penjava dels troncs dels arbres uns cartells indicant la seua perillositat, engegava una campanya de recollida de signatures per exigir al nou ajuntament, al nou regidor de medi ambient, el senyor Cristian Ramírez, que retirara aquests arbres tan molests i els substituirà per uns altres més adients i que feren la mateixa funció.

Poc va tardar l'ajuntament a posicionar-se i després d'una reunió entre el regidor i els representants dels veïns, va acordar-se la tala i substitució dels esmentats arbres. Ara, dos mesos després d'aquella reunió, l'acord s'ha fet realitat i, de manera més que dràstica, els arbres han estat tallats de soca-rel, presentant la plaça un aspecte quasi de camp de batalla.

Els arbres han desaparegut, però s'han deixat arran de sol els seus socons, i és que un arbre es tala fàcilment, però què passa amb el socons?, tard o d'hora caldrà eliminar-los. Haurem d'esperar que es descomponguen?

Entenc que eliminar-los no és fàcil, que pot arribar fins i tot a ser un treball dur, i que per la grossària d'aquells tal vegada és necessari fer servir una excavadora, però supose que el servei de parcs i jardins de la nostra ciutat haurà pensat alguna solució per fer desaparéixer aquells residus i, a la vegada, replantar amb una altra espècie adient els parterres que ara han quedat nus.

Espere no tarden massa a fer la replantació i ara l'encerten, col·locant un arbre que, a la vegada que tinga un creixement ràpid, no es faça massa gran, siga frondós i bonic, que no siga irritant i ficats a demanar, no tinga necessitat de molta aigua.

Què tal uns til·lers, uns llorers, uns aurons, uns freixes o unes acàcies? Ho dic per fugir una mica del taronger amarg, lledoner o plataner... Faig vot perquè prompte vegem una plaça amb nous arbres que no només ens alegren la vista des del punt de vista estètic, si més no, siguen encertats i s'adapten a les condicions d'estrés hídric i règims de regs discontinus que hauran de suportar. Adéu per sempre lagunaria patersonia...

FACSA 150 anys.

Amb l'objectiu de dotar la capital d'una xarxa de distribució d'aigua potable moderna, l'any 1873 naix a Castelló "Fomento Agrícola Castellonense SA", l'empresa, origen del grup Gimeno, una companyia en constant expansió i diversificació.

Una empresa privada que des de la seua creació, com qualsevol altra del mateix o sectors diferents, busca obtenir beneficis, però que a la vegada sembla que manté dos aspectes de vital importància, per una banda, el foment de I+D+I (Investigació, Desenvolupament i Innovació) i, d'altra, posar en marxa projectes educatius i culturals que puguen tenir un impacte positiu sobre la societat en general i la castellonenca en particular.

Va ser el 22 de desembre de 1873 quan va constituir-se "La Foment", i per commemorar el 150 aniversari de la seua creació la companyia va anunciar el passat mes de desembre la realització d'una sèrie d'accions i esdeveniments a desenvolupar al llarg de tot l'any. Uns esdeveniments, els primers dels quals, no s'han fet esperar.

Així, des del passat dia 22 de desembre i fins al proper dia 5, una exposició ubicada a la sala polivalent del Menador, ens permet observar, a través de diferents il·lustracions, l'evolució històrica de la ciutat, amb un passeig per alguns llocs i edificis emblemàtics que van ser notícia entre 1873 i 2023, reflectint-se les fites i els èxits que han marcat el desenvolupament econòmic i social de la nostra ciutat en aquest darrer segle i mig,

D'altra banda, i com a complementària a aquesta exposició l'empresa ha editat un llibre "Castelló 150 anys d'història", que descriu el desenvolupament que ha experimentat la ciutat.

Una obra que escrita pel periodista Ximo Górriz i coordinada per l'escriptor Pablo Sebastiá, reflecteix en les seues més de 400 pàgines l'evolució urbana, els principals protagonistes i dades, així com una gran quantitat de xicotets detalls, relats i fins i tot xafarderies que fan que estiguem no només davant d'un treball molt acurat, si més no, també fàcil de llegir, cosa gens fàcil d'aconseguir en treballs com aquests; a banda, l'edició reuneix una col·lecció d'il·lustracions de l'artista Raquel Alonso.

Un llibre gran i gros, però sobretot un gran llibre, que qualsevol abonat pot obtenir de manera gratuïta acostant-se a les oficines de la seu central de FACSA, al complex Sant Agustí.

A més a més de la gran quantitat de temps que escriptor, coordinador i il·lustradora estic segur han dedicat a l'obra per assolir aquest magnífic resultat, l'esforç econòmic efectuat per FACSA en la seua acurada edició, ha fet que estiguem front una obra que amb total seguretat, marcarà tota una fita en l'esdevenir cultural del nostre poble en els mesos vinents i es parlarà molt i molt bé d'ella.

Tanmateix, tot és millorable, i tot i que està anunciat que l'obra podrà descarregar-se en format digital mitjançant un codi QR, podent triar fer-ho en castellà o valencià, l'edició en paper només està feta en castellà, la qual cosa obliga el lector a gaudir-la obligatòriament en una llengua en detriment de poder fer-ho en l'altra.

També, una vegada dedicat un gran esforç econòmic a la seua publicació, no haguera estat de més, tot i que s'encarira l'edició, incloure al costat de les il.lustracions de l'artista plàstica, algunes fotografies representatives , testimonials o curioses de l'evolució de la ciutat en aquests 150 anys.

De totes maneres només puc donar les gràcies a FACSA i al senyor Enrique Gimeno president de la companyia, per demostrar l'estima envers la ciutat que l'ha vist créixer, en retornar una part dels beneficis en cultura pels veïns.

Faig meues les paraules del senyor Gascó citades en el pròleg de l'obra, agraint el fet de donar a conéixer la nostra història més propera passant revista als esdeveniments més sorprenents de l'avenir de la ciutat en els darrers anys i fer-ho d'una manera conscienciosa, acurada, simpàtica i empàtica. Gràcies Ximo, gràcies Pablo, així dóna gust!!!

Patinada?

El verb intransitiu patinar, té diferents significats. Entre ells trobem "l'acció de cometre una errada", la cosa equivalent a "posar la pota", equivocar-se, errar, desencertar, fallar, confondre's, enmarrar... fer una patinada.

En la major part de les ocasions les patinades són involuntàries i fruit de la pressa o la manca de contrast de les informacions donades per bones. Són pocs els casos en què les patinades són fetes a consciència; quan açò ocorre, generalment, és perquè hi ha algun interés al seu darrere.

Si hui, primer dia de l'any, faig referència a les patinades és perquè m'ha vingut a la memòria aquell fet de cometre una greu errada en comprovar la poca traça d'una informació que vull qualificar de "no correcta", sense cap altra intenció, i que apareix publicada en la revista "Las Provincias. 2024. Especial", de la qual ja vaig parlar ahir.

La revista en qüestió recalca idees i propostes per gaudir al llarg de 52 caps de setmana de diferents llocs i espais de ... la província. Doncs bé, a la pàgina 10 d'aquesta, corresponent a la tercera setmana del mes de gener que hi comencem, ens convida a traslladar-nos, a visitar i a gaudir de les festes que en honor del patró de la localitat, Sant Antoni, celebra la localitat... de Les Alcubles.

Si, heu llegit bé, de Les Alcubles, el poble de la comarca dels Serrans, ubicat entre la Serra Calderona i la Serra d'Andilla, i que separa les conques del Túria i del Palància. Un terme municipal ubicat geogràficament entre les províncies de València i Castelló, limítrof amb Andilla, Llíria, Casinos, Villar del Arzobispo, Sacanyet, Xèrica i Altura, que tot i mantenir una estreta relació amb la província de Castelló, fins i tot celebra el primer dissabte de maig una romeria a la Cova Santa d'Altura espai ubicat a 12 quilòmetres del poble, pertany al partit judicial de Llíria,  formant part  d'un dels 266 pobles de la província de València.

Cal preguntar-se quin sentit té, en una publicació destinada a presentar idees i propostes festeres del territori castellonenc, incloure les festes de "San Antón d'Alcublas", més encara si pensem que en aquest mateix període de gener, en són més de 50 els pobles de Castelló, des del Forcall a Vilanova, o des de les Coves a Culla, passant per Benicàssim, Betxí, Vilafranca, Sorita o Vistabella, que duen a terme variats actes festers en honor al patró dels animals, rememorant així el passat rural de la seua terra.

La resposta a la inclusió de Les Alcubles en aquesta publicació festera castellonenca només pot ser fruit d'una garrafal patinada. O és que volem tornar la moneda al fet d'annexionar pobles limítrofes entre València i Castelló, com va passar el 1995 quan Gàtova, que pertanyia a la comarca de l'Alt Palància, província de Castelló, va passar a formar part de la comarca del Camp de Túria a la província de València?

Per descomptat que res tinc contra Les Alcubles, i menys encara contra els alcublans i alcublanes i les seues festes, però de la mateixa manera que consideraria que no seria presentable incloure en una publicació turística de València els espais culturals o històrics i les festes de Xèrica, Altura o Navaixes, tot i la proximitat i estima dels valencians envers aquells pobles, també reivindique que està "fora de lloc" la referència que aquesta revista fa, citant el patró d'aquella localitat dels Serrans i les seues festes.

És veritat que com a valencians tots, la germanor ens ha d'unir, però també ho és i així ens ho recorda el nostre refranyer, "cadascú a casa seua i Déu en la de tots", que tots els pobles, d'un i, d'altre costat, dels límits provincials, ens entendrem millor i viurem més bé si cadascú sap estar a casa seua i no es fica a casa de l'altre. Açò també val per a aquesta publicació, no els hi sembla senyors editors?

Civisme, convivència i solidaritat. S'haurà colat la pàgina 10 d'alguna altra publicació semblant? Tenim molts llocs a la província per gaudir de natura, pobles i paisatges. En la publicació molts han estat els qui per manca d'espai s'han quedat fora, Les Alcubles els hi ha guanyat la mà. Patinada? Vull pensar que si.