En dues ocasions, i per què no en tres?...

No sóc massa aficionat al futbol, però curiós com sóc, m'agrada escorcollar en tot allò que fa o ha fet història al meu poble, i si no estic errat, en els seus més de 100 anys d'existència, crec han estat només dues les ocasions en què el nostre estadi municipal de Castàlia, ha acollit partits de la selecció absoluta masculina de futbol..

I és que la selecció espanyola es caracteritza, entre altres coses, per no tenir una seu fixa. És costum de "La Roja" disputar els seus partits a diferents ciutats al llarg de la geografia espanyola. He llegit en algun lloc que els més de 320 partits que la selecció ha disputat al llarg de la seua història, l'han feta recórrer més de 40 estadis fins a les darreries del 2023, entre ells i tan sols en dues ocasions, com dic, el nostre municipal de Castàlia.

Cap visita de les dues fetes a l'estadi castellonenc ho han estat en partit oficial, les dues ocasions s'han correspost en partits amistosos. La primera el setembre del 1987, només tres mesos després d'inaugurat el nou estadi, enfrontant-se Espanya a Luxemburg, com a partit de preparació amb vista a la posterior trobada contra Àustria, corresponent a l'Eurocopa, partit que dirigit pel seleccionador Miguel Muñoz va acabar amb el resultat de 2-0, els dos gols marcats de penal per Carrasco i Butrageño.

Tot i que les cròniques d'aquell partit diuen que el senyor Muñoz va queixar-se del mal estat del terreny de joc, amb moltes "calbes" produïdes pel sistema de rec i drenatge, no va passar massa temps, menys de quatre anys, perquè la selecció tornara a xafar la gespa del nostre estadi.

Va ser el 16 de gener del 1991, demà farà tot just 33 anys, la segona vegada, en que l'afició castellonenca, en nombre superior als 12.000, va poder gaudir dels Zubizarreta, Alkorta, Hierro, Sanchís, Quique Sánchez, Vizcaino, Michel, Rober, Manolo, Butrageño o Goikoetxea, enfrontant-se al combinat de Portugal en un partit ara preparatori de cara al transcendental partit que Espanya havia de disputar a França, només unes setmanes despres, de classificació per l'Eurocopa-92. Un partit a Castàlia que va xiular l'arbitre italià, senyor Pezzella, amb l'equip espanyol dirigit pel nou seleccionador, el senyor Luís Suarez, i que va acabar amb el resultat d'empat a un gol.

Mala sort van tindre els aficionats castellonencs que van acudir aquella vesprada-nit a l'estadi, ja que diuen les cròniques esportives del moment que el joc de la selecció espanyola va ser "desllavassat i enganyós" i que, de manera prou senzilla, prompte els portuguesos van neutralitzar el joc espanyol pressionant al centre i sortint ràpidament al contraatac, joc que va facilitar que els lusos mitjançant el centrecampista de l'Sporting de Lisboa, natural de Cap Verd, Oceano Andrade da Cruz, marcar el 0-1 a l'acabament de la primera part. Set canvis va introduir Suarez a la segona part per tal de donar major serietat al partit, i el joc va millorar i al minut 71 l'aleshores centrecampista del Valladolid, que només uns mesos després fitxaria per l'Atlètic de Madrid, Gabriel Moya, va aconseguir l'empat definitiu i de passada posar entre les cordes els portuguesos.

Només en dues ocasions, la darrera fa 33 anys ha tingut Castelló presència de "la roja"; tanmateix, sí que han estat més d'una dotzena els futbolistes castellonencs que han defensat els colors de la selecció espanyola absoluta al llarg de la història; de segur que molts recordaran a Bruno Soriano (Artana), Pablo Hernández (Castelló), Pichi Alonso (Benicarló), Juan Planelles (Burriana), Robert Fernández (Betxí), Enrique Saura (Ayódar), Pau Francisco Torres (Vila-real), Pablo Fornals (Castelló)...

Senyora alcaldessa, senyora regidora d'esports, és veritat que la millora de les instal·lacions esportives, la relació més fluida amb els clubs esportius de la ciutat,, la reforma de l'Estadi Castàlia i el seu entorn o la recuperació dels camps Federatius, han de ser accions prioritàries en l'àmbit esportiu local, però aprofitant la gran afició futbolística i moment eufòric de la ciutat, no estaria de més insistir enfront de la Federació de Futbol que ja torna a ser de justícia que puguem gaudir, després de tants anys, de la presència al nostre estadi "de la roja".

Si volem associar la imatge de Castelló més enllà de la província, si volem aconseguir en un futur no massa llunyà veure a Castàlia els Carvajal, Gavi, Rodri, Torres, Morata o Williams, cal intentar-ho. Seria tota una carta de presentació de les noves intencions municipals en matèria esportiva. Difícil? Sí, Impossible? No; qui en diu dues... en diu tres!

"Patinasso"

Diu un refrany popular valencià que "dels porrats de gener, Sant Antoni és el primer", i és que aquesta és una de les festes més celebrades al País Valencià, per ser aquest invocat com a protector de les tasques agrícoles i dels animals.

La gran majoria dels pobles que celebren la seua festa ho fan al voltant del 17 de gener, iniciant-se els festejos, en alguns llocs abans i en altres, allargant-se fins a les darreries del mes. Són majoritàriament les "Germandats del Sant", "els quintos i quintes" o els mateixos ajuntaments els encarregats d'enllestir els diferents actes, que tenen coincidència en tots els pobles amb el protagonisme del foc, la missa, i el porrat o repartida de coquetes o pastissets.

A Castelló serà el pròxim diumenge dia 21 quan se celebraran els actes principals, tot i que, des d'ahir dia 13 i fins a les darreries del mes, els diferents barris i grups perifèrics de la ciutat, Benadressa, Sant Agustí i sant Marc, Meridiano, Reyes, Roser, Galeres, Venta Nova... estan immersos ja en els actes per honorar la figura del sant.

També la resta de pobles de la província, des dels costaners als de més a l'interior, es troben, aquests dies o en els pròxims, enfaenats en preparar i realitzar diferents actes, cas d'Onda, Alcora, Betxí, Torreblanca, Alcora o aquells de més renom com Borriol, Vilanova d'Alcolea, Forcall o Morella.

Els diferents mitjans de comunicació, essent aquesta una de les seues principals tasques, s'apresten a informar els seus lectors o oients, de les diferents dates festeres, actes i horaris, fent-ho de manera exacta i rigorosa. O no? I és que, per bé o per mal, una de les principals facetes del periodisme és que tot allò que s'escriu i es publica queda per a la posteritat.

Cal pensar que abans de publicar una notícia o, en el cas de la premsa escrita, abans d'enviar el diari a impremta, una o diverses persones s'encarreguen de revisar detingudament tots els continguts, a fi de corregir les errades que s'hagen pogut cometre. No obstant això, hi ha ocasions en què aquests descuits acaben publicant-se, generant continguts tan esbojarrats i divertits.

Són els anomenats en castellà "gazapos", nyaps en la nostra llengua valenciana, una categoria especial d'equivocació, més que meres errades ortogràfiques o tipogràfiques, però que tampoc es poden considerar majoritàriament equivocacions greus, ni mentides. Són badades simpàtiques que ofereixen una segona lectura absurda en general, impedint, en algunes ocasions, que el lector entenga el que el periodista estava intentant explicar.

Des que hi ha un cert interés en què les notícies puguen estar redactades i informades en valencià, a alguns mitjans se'ls amuntega la feina i, malauradament acudeixen a les "traduccions directes", que tot i no ser un mètode roín, necessiten una acurada revisió abans de ser acceptades.

Ara, ahir, novament un "gazapo" va colar-se a "Mediterraneo". En informar dels actes que des de l'Ajuntament de Morella s'han programat per celebrar la festa de Sant Antoni, publica en la versió en valencià que "el dissabte dia 20,'a les 12 de la nit, es farà degustació de tonto", si així, "degustació de tonto". Incomprensible a primera vista; no crec que els morellans i morellanes per celebrar la festa es mengen a aquella persona del poble amb menys intel·ligència o al més ingenu.

L'explicació la trobem una mica més avall, al mateix programa, o millor encara a la versió en castellà, quan diu que a les 12 del migdia es degustarà i repartirà "panoli", una pasta, una espècie de coqueta, feta amb farina, oli, mel o sucre i matafaluga, amb una punta d'anís o vi dolç, típica en aquell indret i en aquell moment de la festa, el nom de la qual és molt probable siga una deformació de l'expressió 'pa amb oli', perquè l'oli és precisament un dels ingredients principals de la recepta, i res tinga a veure amb la intel·ligència o saviesa dels morellans. És veritat que panoli segona la RAE és un "pánfilo", però això és castellà.

Amics del "Mediterraneo", pel vostre bé, per no quedar altra vegada en evidència, per demostrar que estimeu la nostra llengua, planifiqueu el vostre treball d'una manera més assenyada, tingueu més cura de les errades, sobretot si aquestes venen en la llengua minoritària i mai prou estimada i emprada del nostre poble, abandoneu les presses i tingueu una mica més de sensibilitat i no tornareu a tenir "un patinasso", no tornareu a fer el ridícul.

 

 

El gran desconegut.

No gosaria dir, per por a estar errat, que és el més infrautilitzat, però sí que estareu d'acord amb mi que és el menys conegut. Estic parlant del "bike park" que si no fos perquè està de moda donar noms en anglés, diríem que és el "Parc ciclista- ciutat de la bicicleta", una instal·lació ubicada a tocar de la ciutat del transport, entre el carrer Grècia i la carretera de Ribesalbes, que va nàixer al final de la legislatura municipal 2015-2019, obra licitada i adjudicada a fi del mes d'octubre del 2020 i inaugurada el març del 2021, pel regidor del Patronat Municipal d'Esports, òrgan encarregat de la seua gestió, el senyor Braina i l'aleshores alcaldessa la senyora Marco.

Es tracta d'un circuit ciclista tancat amb un recorregut dividit en dos circuits, un de ciclisme de muntanya i un per la pràctica del ciclisme de pista, que poden ser usats tant en l'àmbit professional com pels aficionats, a més a més d'unes instal·lacions complementàries amb un edifici per emmagatzematge, lavabos i una cafeteria.

Sembla que la seua creació va ser fruit d'una iniciativa popular i que va poder ser realitat a través dels anomenats pressupostos participatius, destinant-se per la seua creació vora sis-cents mil euros.

Des d'aquell moment crec que algun club d'aficionats al ciclisme, al patinatge o al triatló, cas de tritail, dos rodes, club ciclista Costa Azahar, Club Patí Castàlia, Club el Gancho o la mateixa associació de veïns de Sant Llorenç, han estat els seus més assidus usuaris.

Tot i això, com deia a l'inici, tal vegada per la seua ubicació lluny de la zona centre, o per la manca de promoció, el parc no ha resultat ser tan dinàmic com s'esperava i, per molts castellonencs és el gran desconegut.

Ara, hui mateix, acabe de llegir la notícia que el nou equip municipal té en previsió reactivar la zona del parc i, de passada, el mateix recinte, amb una primera acció fonamental com és l'obertura de la cafeteria que roman tancada des dels inicis, i la reordenació del trànsit a la zona creant noves places d'aparcament de vehicles, a la vegada que dinamitzar-lo amb la instal·lació als seus voltants d'una base del servei de préstec Bicicas.

No sé si aquestes idees confirmades per l'àrea de mobilitat en boca del regidor senyor Ramirez, amb l'objectiu d'aconseguir un major ús de les instal·lacions i una rendibilitat d'acord amb els diners invertits en el seu moment, seràn realitat prompte, però molt em tem que la enrevessada burocràcia municipal, licitacions, concessions i adjudicacions, tant pel que respecta a l'explotació de la cafeteria com al nou concurs pel Bicicas, facen que encara haja de passar molt de temps perquè es puga fer ús d'aquests serveis ara anunciats, i tot quede només en una simple proposta, una nova "propaganda".

Està bé disposar d'un espai segur a la ciutat per fer esport amb la bicicleta un lloc que permetra als aficionats familiaritzar-se amb el ciclisme de manera segura, però diguem-li pel seu nom, estem parlant d'un circuit, no és en realitat un parc per bicicletes, ja que genèricament un bike park és una instal·lació molt diferent d'aquesta ubicada a tocar el CEU a Castelló, un espai dissenyat específicament perquè els amants del ciclisme de muntanya puguen practicar el seu esport preferit de manera segura i divertida, trobant-se en aquells diferents tipus de senders o pistes, que van des de rutes més senzilles i accessibles per a principiants, fins a senders més tècnics i desafiants per a ciclistes experimentats, i en el nostre, en el de Castelló, no és així.

En aquest cas estem davant d'un espai que permet practicar el ciclisme d'una manera versàtil i recreativa, que permet trobar persones de tota mena de nivells i amb tota classe de bicicletes, un lloc on acudir per plaer i per passar una bona estona, si és en companyia molt millor i gaudint d'unes instal·lacions que conviden a la xarradeta, al café, a fomentar l'amistat. Esperem que el nou impuls siga prompte realitat i es dinamitze molt més la zona en benefici de tots.

El color en els televisors...

La televisió a Espanya, com a la major part dels països europeus és considerat un servei públic i com a tal, des del moment de la seua arribada, és el principal mitjà de comunicació del país.

En fase experimental va iniciar-se la programació el 1947 i va ser el 28 d'octubre del 1956 quan va consolidar-se amb una programació regular. Durant els primers 25 anys de vida, les emissions televisives eren monopoli de l'estat, amb una única emissora permesa i pertanyent al govern.

Va ser ja a la dècada de 1960 quan la xarxa de televisió va estendre's a tot el territori nacional. Recorde que a la fi d'aquell any, el 15 de desembre, per primera vegada vaig veure una pantalla, en una emissió que va paralitzar mig país, també Castelló, la retransmissió des de Brussel·les i en directe, de la boda entre Balduino de Bèlgica i Fabiola de Mora i Aragó.

He llegit en algun lloc que a Espanya, a principis dels anys 1960 només unes 50.000 famílies disposaven de televisor a casa. Va ser gràcies a una família del raval que disposava d'un aparell que, acostant-lo a la finestra i des del carrer estant, vam poder veure "aquella boda", tot un esdeveniment del qual va parlar-se per molts dies.

A casa no disposàvem encara d'aparell, vam tardar encara uns anys a tenir el primer "telefunken", comprat a Radio Jovino, un establiment capdavanter ubicat al carrer Major. Naturalment, estem parlant d'emissions i recepcions en televisor en blanc i negre, o millor caldria dir en gris?

La primera retransmissió emesa en color va arribar l'any 1971, tractant-se d'un combat de boxa entre Joe Frazier i Cassius Clay, que pràcticament no va veure ningú per diferents motius, el primer per l'hora de l'emissió, a la matinada hora espanyola, i el més important perquè els televisors en color eren objectes minoritaris i de luxe; només cal recordar que per aquells temps un aparell de televisió en color costava tant com el cotxe més popular del nostre país, el Seat 600, unes 85.000 pessetes, quatre vegades més del que costava un aparell en blanc i negre que ja de per se era car, tot i que començava a estendre's la possibilitat de comprar-los "a plazos".

I si hui parle dels televisors i de les emissions en blanc i negre o color és perquè tal dia com avui, 10 de gener, però de 1974, fa 50 anys, apareixia, a la tercera pàgina del diari "Mediterraneo", un anunci publicitari d'una tenda d'electrodomèstics, ubicada al carrer Herrero, "Almacenes Avenida", informant dels programes que la televisió espanyola anava a emetre "en color" aquella setmana, i de passada "fer ganes" als possibles compradors.

Tota una novetat el constituïa la possibilitat de veure la pantalla en color. Unes emissions que inicialment es feien a través del sistema francés SECAM , però que des del 1972 va ser substituït pel PAL. No serà fins als darrers anys de la dècada dels 70, primer l'any 1977 en el primer canal i després, l'any següent, en l'UHF, quan tota la programació podia ja veure's en color, malgrat que com jo, vam ser molts els castellonencs que vam tardar encara molts anys a tenir "tele de color a casa", aquells aparells grans, pesats, fondos i voluminosos.

De la mateixa manera que recorde quan va ser la primera vegada que vaig veure un televisor "en marxa", aquell dia de la boda, no puc recordar de cap manera quan i quin va ser el moment i programa que vaig veure per primera vegada en color. Supose que seria a algun aparador dels establiments que com "Almacenes Avenida" començaven a escampar-se per la ciutat.

Si tirem la vista enrere en realitat no fa tants anys; tanmateix, sembla una eternitat, i és que actualment a cada casa hi ha una televisió o més d'una en molts casos. En realitat aquesta tecnologia, que allà pels anys 60 semblava ciència-ficció, no ha deixat d'evolucionar i ara, el que "es porta" són els Smart TV i els televisors Ultra HD 4K, de pantalla plana i grans dimensions.

Encara estem molt lluny de fer popular el "PrestigeHD Supreme Rose", el televisor més car del món, amb un preu de 2,25 miions de dòlars, un Full HD de 55 polzades fabricat amb 28 quilos d'or rosa de 18 quilats adornada amb 72 diamants i detalls de pedra sol i ametistes i, naturalment, per veure les emissions en color. Una autèntica cursileria, un capritxet...

Haurà arribat el dia?

En plena dictadura del general Franco, i per commemorar els "XXV años de paz", l'any 1967 la Diputació de Castelló va encarregar a l'escultor Joan Baptista Adsuara un monument que hauria d'ubicar-se a la plaça de Maria Agustina. Inicialment, l'artista castellonenc va projectar una escultura del general que, una vegada fosa, El Pardo no va considerar-la apropiada, ja que Franco, mostrava una pose que, vist lateralment, confonia la visió dels vianants, perquè el bastó de comandament que portava a la mà, semblava formar part de la seua anatomia a l'alçada de l'entrecuix.

Aleshores l'escultor va haver de modelar una altra figura, en aquest cas optar per fer una al·legoria en pedra, una figura  femenina, esvelta, que voreja suaument el maluc mentre el seu braç esquerre es recolza sobre un pedestal, i el dret descansa sobre el cap i sobre aquest, vigilant un colom, figura màxima representativa de la pau.

Malgrat les diferents remodelacions que la plaça ha vingut sofrint des d'aquell 1968 en què va ser col·locada la figura d'acord amb el disseny arquitectònic de Vicente Traver García Espressati, a dia d'avui, més de 50 anys després, l'estàtua d'Adsuara encara ocupa un lloc preeminent en aquell espai.

Però cinquanta anys en són molts, també per una escultura, que tot i estar feta en marbre, a més a més d'estar exposada a la calor, el fred i la humitat, ho ha estat a les accions vandàliques dels veïns.

Així, de manera fortuïta, tal vegada per l'acció d'un baló d'algun xiquet o adolescent dels que solen jugar a la plaça, o tal vegada de manera intencionada, per manifestar una gran destresa davant els companys, des de fa un bon grapat d'anys, la xicoteta escultura del colom que coronava l'obra va trencar-se i desaparèixer.

Alertat el Consell Municipal de Cultura d'aquest desperfecte, l'Ajuntament de Castelló, a través de la regidoria de Cultura va remetre el febrer del 2022 a la Diputació, propietària de l'obra, una petició concreta, dirigida a l'aleshores diputada provincial de Patrimoni, la senyora Maria Jiménez, que es feren els corresponents treballs de restauració i de neteja necessaris perquè l'obra retornara al seu estat original.

Més d'un any i mig després, el passat setembre, el nou diputat de cultura, el senyor Alejandro Clausell, va visitar in situ l'escultura, junt amb el responsable del servei de restauració de la mateixa Diputació, comprovant la urgent necessitat d'actuar sobre aquesta.

Hui, 9 de gener del 2024, aquest matí, a primera hora, els veïns que circulàvem per la plaça, hem pogut comprovar com, un desplegament del servei de bombers, estava duent a terme alguna acció sobre l'escultura.

No es tractava, com primer podia suposar-se, per l'envergadura de la grua, d'un possible trasllat al magatzem del servei de restauració, tal vegada aquest serà el següent pas; el que s'ha pogut observar era com uns operaris, tècnics?, bombers?, restauradors?, mitjançant una espècie de "pistola làser", han anat radiografiant? l'escultura en tota la seua integritat, suposadament amb una finalitat concreta que anava més enllà de comprovar els seus desperfectes. Passades unes poques hores, tot el dispositiu, s'ha desmuntat i, novament, la plaça i l'escultura han quedat com fins ara.

Haurà estat aquest el primer pas de la posada en marxa del projecte de restauració? Tindrà aquesta acció una continuïtat sense cap més aturada? Quedaran ja pocs dies per l'esperat retorn del colom que dóna nom a l'al·legoria? Estarem a pocs dies o setmanes de veure en el seu lloc el colom de la pau?...

Aquestes i altres preguntes ens fèiem aquest matí els castellonencs en trobar-nos de sobte amb una acció que difícilment esperàvem i que, ens ha sorprés molt gratament. Esperem que no siga tot un goig sense alegria, o com diuen en castellà, "todo mi gozo en un pozo". Com sempre, poc viurà qui no veurà com tot açò acaba si és que  ara per fi acaba...