La paraula que encapçala aquest post és un mot vingut a
menys, pràcticament desaparegut del nostre vocabulari quotidià, de la mateixa
manera que ha desaparegut el que representa. D'orige incert, tal vegada el nom
vinga del color d'una tela, color natural de la llana fosca, o del tipus de
teixit, sembla que la base és un vell adjectiu romànic “burius”, color de
burell, i que representa un teixit bast
de llana pura, sense aprest, que ja era
conegut i fabricat al segle XIV i que s'usava principalment per fer abrics i
capes.
El burell torna, com cada any, a ser el protagonista d'aquests dies i també
alguns dels venidors, moments, dies, que
les diferents rogatives inunden amb les seues pregàries i cants les comarques
de l'interior de la nostra província.
Useres, Xodos, Vistabella, Culla o Puertomingalvo es
preparen per pelegrinar fins el santuari de Sant Joan de Penyagolosa i, el
burell, de color morat, el mateix que
visten els pelegrins en tot l'arc mediterrani, i les persones que els hi
porten, buscaran la transmissió dels valors de tradició, humanisme i el
misticisme de la fe i allò sagrat.
El camí del Penyagolosa, des d'un poble o un altre, sempre
amb la metàfora de ser el camí de la vida, la pena física imposada
voluntàriament, com a manera d'accedir a
un món superior, el celestial, amb
rituals penitencials i el burell com a signe extern...
El camí tradicional , que compartix actualitat amb el camí
modern, l'antic de les romeries i
pelegrinatges, del burell , del silenci i de “l'o vére déus” i el nou de
l'esforç, la constància, la lluita personal i el sacrifici, de les
activitats esportives, tots dos convergixen en “Els camins del Penyagolosa”,
aspirants a ser declarats Patrimoni de la Humanitat el 2016, assolint el reconeixement
mundial en la categoria d'itineraris
culturals, com ho són ja la
Ruta Xacobea, la de la seda a la Xina, o el camí de l'art
rupestre prehistòric europeu. Tot un repte !!!!
Burell, roba de pobres, de romiatge i pelegrinatge que,
eixint dels vells baguls, tornarà des de hui mateix i en aquestes setmanes venidores, a recórrer
les nostres comarques. Qui sap si,
després de molts segles d'haver estat
compartint espai amb importants vies de comunicació, d'activitat humana, de diàleg entre els
pobles, ara, juntament amb el patrimoni arqueològic, arquitectònic, ecològic i
etnològic, al que ha anat sempre lligat el burell, meresquen el reconeixement i la protecció
especial de la UNESCO, per aquests llocs místics i màgics. Faig vots
perquè així siga i recolze la proposta encetada per la Diputació de Castelló.
Jo ja ho he fet, tu si vols pots signar la proposta, ací
et deixe l'enllaç, és molt senzill....
Temps de burell, de signatures, de silenci, d'esforç, de
ritual, de fe, d'esperança, de tradició, de compartir, de mirar, d'acompanyar,
de pregar, de recordar, temps en definitiva de romeries, fermes tradicions
medievals de gran interés etnològic, vertaders tresors heredats dels
avantpassats que fonamenten la nostra identitat com a poble. Per molts anys que
el burell torne a recorrer els termes i que prompte els camíns del penyagolosa
adquirisquen el rang oficial que es mereixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada