165 anys d'un acord que mai s'hauria d'haver pres.

Ciutats desaparegudes és un programa d'Apunt televisió valenciana, que crec va començar a emetre's ara fa tot just quatre anys i solca els carrers, places i indrets que han forjat i forgen la nostra identitat. Una necessària reflexió sobre qui vam ser, com vam ser, qui som i qui volem arribar a ser i que ja ha emés més de 50 programes.

M'ha vingut a la memòria hui quan de casualitat m'he topetat amb una notícia, tot just hui, 29 d'agost, però de 1857, fa 165 anys, l'ajuntament de la nostra ciutat va acordar enderrocar l'ermita de Sant Joan Baptista, ubicada al carrer del mateix nom, fent-se la corresponent subhasta sota la quantitat de 30.000 reals. Una ermita que, com altres recordades construccions, va ser i ara ja no hi és.

Açò m'ha donat peu per indagar una mica i conéixer alguna cosa més de les ermites desaparegudes al nostre terme municipal, perquè tot i que al terme de Castelló han perviscut un bon nombre d'ermites, hi va haver d'altres que no han sobreviscut al pas del temps ia les circumstàncies històriques i van ser enderrocades en diferents dates, no quedant-ne avui més que constància documental i el record de la seua ubicació.

De segur que ni tan sols el nombre de les mateixes són conegudes per molts dels qui açò llegiu. De justícia doncs és que hui, en què una d'elles pren especial protagonisme, paga la pena recordar-les. Anem per feina...

Quatre van ser les ermites que, una darrera de l'altra, van anar desapareixent, a saber:

La del Calvari, que ocupant part del solar del qual hui és la plaça de Tetuan va ser incendiada en 1837 durant el període de les guerres carlines i enderrocada l'any següent, traslladant-se la seua campaneta a la sala de campanes del campanar de la vila, on encara podem contemplar-la.

La de Sant Roc del Pla que estava situada en el solar que hui ocupa la plaça de Teodoro Izquierdo, a tocar de l'estadi de Castàlia. També els avatars de les guerres carlines va ser la causa que el 1847 s'acordara el seu enderroc. Dedicada al sant pestífer, té una continuïtat en l'ermita hortolana de Canet dedicada també al sant de Montpeller.

L'ermita de Santa Bàrbera que va ocupar per un bon grapat d'anys una part del solar on ara trobem l'església parroquial de Sant Francesc, a l'inici de l'avinguda de València.

I la nostra protagonista de hui, l'ermita de Sant Joan Baptista que, com hem assenyalat abans es trobava en l'aleshores carrer del mateix nom, avui Colom. En concret en el solar que en l'actualitat ocupen els habitatges amb els números 45 i 47. Construïda al segle XVII fent cantonada amb l'antic carrer Esquiladors, avui Mestre Chapí), va ser seu del Gremi de Soguers i del dels Fadrins de Sant Cristòfol.

A la vila de Castelló de la Plana, atesa l'estructura socioeconòmica, els gremis i entre ells el de soguers van tindre una gran importància en la seua vida i desenrotllament; La seua decadència s'inicia a principis del segle XVIII, en sofrir aquest país el fort colp de la victòria del primer rei Borbó, Felip V, i els seus decrets. La puntilla definitiva la va rebre quan les Corts de Cadis, en data 8 de juny de 1813, decreten la llibertat de l'exercici de qualsevol indústria, activitat o ofici, la qual cos aa equivalia la desaparició del gremi i uns anys després, 1858, de la mateixa ermita. El dels fadrins va seguir un camí paral·lel.

Era aquella un temple rectangular, amb parets de maçoneria i decoració xurrigueresca. Posseïa sagristia i cor, així com torre campanar adossada, conservant abundant imatgeria. Va ser enderrocada després d'haver-se distribuït els seus objectes de culte a altres esglésies. La seua campana va ser col·locada el 1861 a l'Ermita de Sant Nicolau que, encara hui en dia continua sent l'única ermita urbana a la ciutat.

Altres èpoques, altres temps, altres veïns, altres inquietuds, amb errades i encerts, però un mateix poble, Castelló.