Un esmorzar típic de tota la vida "el segon dia de l'agost".

L'esmorzaret és sagrat per a nosaltres, és una cultura valenciana....."la cultura del matí"; es pot esmorzar amb tapes, de plat, o amb entrepans, la típica rua com diem a Castelló. Siga estiu o hivern, aproximadament entre les 9 i les 11 del matí, l'esmorzaret no pot faltar.

I és que a l'hora d'esmorzar no només es menjar alguna cosa, a l'hora d'esmorzar es menja, però també es parla, es gaudeix amb els amics, i tot acompanyat d'una ampolla de vi negre o d'unes cerveses, per exemple.

Anar d'esmorzar és sempre un plaer si ho compartim amb amics o familiars. I hui, segon dia de l'agost, és un bon dia per fer-ho. Tot i que els costums han anat canviant al llarg dels anys, l'esmorzar típic del 16 d'agost, és veritat que malauradament vingut a menys, va ser per molts anys les sardines de bota amb pebrots i ou ferrat acompanyades de pa abundant per mullar-lo en l'oli, compartit a l'ombra de la figuera o l'emparrat de l'alqueria.

De segur que aquells més majors que açò llegiu ho recordareu amb més o menys enyor, mentre que als més joves, tal vegada, calga explicar-los allò de la sardina de bota, ja que possiblement mai hauran gaudit d'aquest senzill plaer.

Les sardines de bota no tenen cap secret; són sardines salades i seques... en salaó, elaborades seguint un procés artesanal i tradicional que fa que tinguen un sabor i textura exquisits. La salaó de la sardina es fa amb el peix sencer, sotmetent-lo a un procés de salat en salmorra i premsat, passant-se tot seguit a un recipient circular de fusta anomenat cuba o bota, d'ahí el seu nom.

No sé si encara quedarà alguna parada al mercat que ho faça, però fins no fa massa anys, les sardines de bota te les venien embolicades en paper d'estrassa, i la seua preparació requeria d'uns trucs i un ritual.

El primer truc era ben senzill i simple; en arribar a casa calia posar-les amb aquest mateix paper en el marc de la porta, on hi ha les frontisses, tancant la porta una mica i així aconseguir aixafar-les perquè deixaren anar l'espina i les escates.

Tot i que el plat era senzill de preparar tenia un ritual que calia seguir; primer de tot calia preparar les sardines desescamant-les i traient el cap i els budells. Després fregir-les perquè s'accentue la salaó, i a continuació, un segon truc, fregir els pebrots i finalment l'ou en el mateix oli, perquè agafe tot el sabor dels altres ingredients.

A partir d'ací a taula, convertint-se el moment en una cerimònia sacra adherida als mateixos fonaments de l'ADN del poble, tot i que el seu origen pot tenir possiblement reminiscències de la llaurança, quan els treballadors del camp, necessitats de calories i descans per suportar la dura jornada, feien "l'aparonet".

És veritat que ha anat perdent popularitat front algunes altres combinacions d'esmorzar més modernes, fins i tot hi ha alguns puristes que diuen que l'esmorzar de sardina de bota va adquirir la seua popularitat en temps de penúria quan, la sardina era l'element més econòmic per suavitzar les mancances nutricionals, però si hi haguera hagut més poder econòmic, la sardina haguera estat desplaçada a un segon o tercer lloc. És possible, però probable? Tal vegada sí, tal vegada no...

I tot i que la dita diu: "a la sardina, tot espina", jo des d'ací us anime a menjar-ne "de bota", de segur que tindreu una festa pels sentits i un homenatge a la gula, rendint homenatge al Déu de la fartera. Hui segon dia de l'agost, com demà, és per què no?, un bon dia per experimentar-ho... Profit!