Tenim un problema

Cada cop són més els individus que opten per afegir un animal de companyia a la seua unitat familiar. De fet, són molts els que el consideren no només el seu millor amic, sinó un membre més de la família, de vegades fins i tot el més estimat.

A l'estat espanyol l'avantprojecte de llei de benestar animal Espanya advoca per la prohibició de sacrificar-los, el veto a l'ús de fauna salvatge als circs i la fi de la venda de mascotes a les botigues, fins i tot van a cosiderar-se com a elements importants als testaments.

I és que una de les grans tendències en l'anomenat primer món, on gràcies a Déu podem incloure'ns, és el creixement espectacular en els darrers anys del nombre de mascotes. Açò, que en principi sembla no ha de ser motiu de preocupació, en realitat amaga una trista realitat.

Ho llegia recentment: "Ja hi ha més llars amb mascota que no pas amb nadó. Segons les dades aportades per la consultora Nielsen, el 40% de les famílies espanyoles tenen gos o gat davant de tot just un 11% amb nens petits (de zero a sis anys)". Certament, caldria que ens ho féssem mirar. Tenim un problema.

Si busquem els motius pels quals cada vegada a les llars espanyoles hi ha més animals i menys nens, trobem l'origen en dos factors. Un, la baixa natalitat al nostre país (segons l'INE hi ha 1,19 fills per dona), l'altre, l'augment de la solitud. Hi ha 4,9 milions de llars on  viu una persona sola.

Si a la soledat, mal del segle XXI, li afegim les dificultats econòmiques, que fan impossible que moltes famílies tinguen prou independència per a poder mantenir un fill, i el canvi de pensament de les generacions més joves, podem arribar a entendre com la creixent conscienciació pel benestar dels nostres amics peluts, amb plomes o escates, es tradueix en un increment del pressupost que hi invertim.

Ha canviat amb el pas del temps la motivació per tenir mascotes a casa. Al nostre poble, fins no fa massa anys, els gossos, que eren els animals més comuns, es veien quasi exclusivament als ravals llauradors, ja que tenien com a finalitat servir de companyia a aquells quan eixien de bon matí al camp. Anaven feliços, lligats al darrere del carro, i els seus lladrucs en arribar al tros i quedar lliures per un bon grapat d'hores fins al moment de tornar a casa, se sentien arreu del terme; ara sembla que l'animal viu a casa, només ix al carrer en moments puntuals i, encara que l'afecte i l'estima encara són les principals motivacions, la seua vida, a casa, és més sedentària i jo diria, tot i que puc estar errat, més trista.

També ha canviat i molt la seua cura i alimentació. Abans en cap cap cabia dedicar ni un cèntim a l'animal. Menjava del que sobrava i de les restes orgàniques que es produïen a casa i res més. Ara, ni pensar-ho, d'això res; sacs de pinso, vacunes anuals, collarets, transportins, menjadores, gàbies, pilotes, arnesos, jocs dentals, ossos de goma, rascadors, desparassitadors, abrics, assegurances de responsabilitat civil o veterinaris... La llista de "necessitats" específiques al llarg de l'any és infinita...

I l'augment de mascotes porta irremeiablement a aumentar els diners dedicats a la seua atenció i en conseqüència els guanys de les empreses que es dediquen a aquest menester, mentre que la disminució de naixement "d'humans", frenen la renovació generacional, envelleixen la població i fan caure els guanys de les empreses d'alimentació infantil, perquè, és clar, tenir un gos o un gat i mantenir-lo, ix més a conte que criar un fill.

Tenim un problema i cal fer-li front. Mai no podrà comparar-se la relació entre els éssers humans i les mascotes i entre els éssers humans i els fills. Tot i que les mascotes poden ser dipositàries de l'afecte i proporcionar companyia, no reemplacen l'exercici de la paternitat o de la maternitat.

En qualsevol cas, ficar al mateix sac nens i mascotes resulta una "una comparació anòmala, ja que cadascú té una dinàmica i ocupa un lloc a la família"; la meua opinió, mascotes en pisos i cases menudes no, a l'aire lliure i en espai per córrer si, xiquets sempre; i no em val l'argument de la inestabilitat econòmica si cada vegada dediquem més diners a l'atenció dels animals. Si no assolim relleu generacional continuarem tenint el mateix problema i cada dia més gran.