Sant Roc… 229 anys d’un edicte.

El dimarts vinent dia 16, l'endemà de la festa de l'Assumpció de la Verge, a Castelló, i també a molts altres pobles de la província, festejarem Sant Roc, el sant pelegrí occità que, allà pel segle XIV va anar a Roma i va tenir cura de malalts de pesta. Canonitzat el 1584, la seua devoció es va estendre molt ràpidament , construint-se, a molts pobles i ciutats, no només capelles per honorar-lo i hospitals per allotjar els molts malalts que per aquells temps hi havia a causa de la malaltia, si més no celebrant grans festes.

A Castelló va arribar la pesta l'octubre de l'any 1.647 i els jurats de la Vila, entre altres mesures, van habilitar a Pla situat al costat del portal de Sant Roc, un hospital per a empestats, lloc en el qual cinc anys després, el 1652, es va construir una ermita dedicada a aquell sant, habilitant-se també l'any següent, 1653, una antiga alqueria hortolana com a ermita, per "donar gràcies a nostre Senyor que per intercessió de Sant Roc nos ha donat tanta milloria que podem dir estar ya lliures del mal".

A patir d'aquell moment Sant Roc va fer-se tan popular que ja el juny de 1656 El consell de Castelló autoritza els jurats per solemnitzar al seu arbitri i voluntat, entre les festivitats de la vila, a més a més de les tradicionals del Corpus, Santa Cristina, Santa Càndida, Sant Cristòfol i Sant Vicent, la de Sant Roc, a celebrar l'endemà de la Verge d'Agost, determinant-se per aquesta darrera "que no i faci fochs, sinó les tres eixides al campanar i que no i faci comèdia després de mig dia, sols ho misteri". A la fi del segle XVII el Consell va votar a Sant Cristòfol patró de la Vila, passant a ser les festes de Sant Cristòfol, l'Assumpció i Sant Roc les principals a l'estiu.

Va passar més d'un segle, fins que tal dia com hui, 11 d'agost de 1793, l'aleshores bisbe de la diòcesi deurtosenca, Antoni Josep Salinas, que havia pres possessió de la mitra tres anys abans, a què estava adscrita la major part de les terres que actualment conformen la província de Castelló, va publicar un edicte per ser llegit a la missa major celebrada a l'església parroquial de Castelló, fent saber al poble, que no hi havia cap fonament perquè el dia de sant Roc fos festiu amb obligació de sentir missa i no treballar, abolint, per tant, aquesta festa.

No obstant això, i a causa de l'enorme popularitat que el Sant tenia entre el veïnat, va mantenir-se la funció de l'església major amb missa solemne i sermó i la processó general a la vesprada, amb assistència dels oficis, comunitats, clergat i Ajuntament, continuant-se celebrant-se per molts anys més com venia fent-se des d'antic.

Sembla que la devoció al sant ja estava molt arrelada al poble no tan sols el dia de la festa, si més no, es coneix l'existència d'un document, datat el 1770, on els veïns dels carrers Pescadors, Governador, Gumbau, Caçadors o de l'Aigua, festegen "Sant Roc del Pany de Sant Domènech", demanat permís a l'ajuntament per celebrar amb bous la benedicció de la imatge que encara avui es conserva.

A finals de 1890 seria al barri de Vora Sequia, veïns dels carrers Peníscola, Benicarló, Adoberies i voltants qui s'afigen a celebrar el sant el primer cap de setmana després de Reis amb una cerimònia religiosa.

A principis del segle XX seran els veïns del barri del canyaret, carrers d'Antoni Maura, Cassola, Mealla o Cervantes, els del "centre històric", o Els del Raval del mateix nom, qui faran festes a Sant Roc. Finalment Sant Roc de la Donació, ja el 1998 vindrà a completar i mantenir la devoció al pobre de Montpeller.

Un bisbe, Salinas, una època d'expansió urbana, un Castelló, el de 1793, que està a prop d'assolir els 12.000 habitants, amb un marcat caràcter agrícola, cànem, cereals, garrofa i vi, unida a una noble activitat artesanal, i els records de temps passats, durs, de pesta i mort, constitueix, sens dubte, el factor fonamental de l'estima per Sant Roc, que hui, segle XXI i, malgrat totes les dificultats encara perdura...