Del convent de la Puritat de València, fundat al segle XIII, només un any després de la conquesta de la ciutat de València, per part del noble Ximén Pérez d'Arenós a instàncies del rei Jaume I, per a les religioses de Santa Clara, sota el patronat de santa Isabel d'Hongria, germanastra que fou per part de pare, de l'esposa del rei Violant, festivitat que la casualitat ha volgut que hui celebrem, quatre monges van arribar a la nostra ciutat, juntament amb la primera abadessa: Sor Rafaela Peris de Valterra, per a la fundació de la nova casa que es va convertir en el retir escollit per les donzelles de les més il·lustres famílies de la vila, durant prop de 300 anys, assolint la màxima esplendor el 1795, sent abadessa, sor Úrsula Barceló.
A l'empar de les lleis desamortitzadores, el 27 d'agost de 1836, Governació de Castelló va comunicar a l'abadessa Vicenta Vilarroya la necessitat de confiscar el convent de Santa Clara i convertir-lo en un lloc segur per a la defensa de la ciutat, al centre de Castelló. El 16 de setembre de 1836, les últimes monges Clarisses van abandonar el seu convent del carrer Major per traslladar-se al de Sant Pasqual de Vila-real. L'antiga església del convent de Santa Clara es va mantenir dreta fins que per acord municipal de 2 de juny de 1936, va ser demolida el 10 d'agost del mateix any.
També, tal dia com hui, però en aquest cas de 143 anys després de l'arribada de les clarisses a Castelló, el 1687, d'açò fa 336 anys, el Consell municipal governant, faculta al senyor Enrique Rabaza de Perellós, per fundar un nou convent, també femení, en aquest cas per a l'orde de les clarisses caputxines, al carrer de la illeta, actual Nuñez de Arce, en la casa propietat del senyor Vicente Gozalbo coneguda com de la saboneria.
Aquestes monges van ocupar el convent fins a l'any 2012 i quan havent-n'hi solament tres i dues d'elles d'avançada edat, l'ordre va decidir tancar el convent i ressituar les germanes al convent de Barbastre.
A aquelles monges, clarisses i caputxines, van unir-se una tercera congregació de monges de clausura, les carmelites descalces, amb un primer convent ubicat al carrer d'en Ros d'Ursinos i que el 1910, una benefactora, la senyora Teresa Rodes, va cedir la seua casa al carrer del Governador Bermudez de Castro, per convertir-la en convent, acceptant la comunitat la generosa oferta i ocupant la casa fins a l'any 1977 en què, per manca de condicions higièniques i sanitàries i el seu estat de degradació, construint un nou convent, es traslladen a la zona de la Basílica del Lledó, al Camí Caminàs, on encara romanen, un xicotet grup de poc més de mitja dotzena de germanes, fent de l'oració el pilar de la seua existència.
Unes germanes que, a més a més de ser-ne poques, són quasi totes d'una edat avançada, per la qual cosa, si Déu no ho remeia, prompte també hauran de tancar el convent i traslladar-se a una altra comunitat germana.
És veritat que en ple segle XXI, a Castelló i també a molts altres pobles i ciutats, les monges de clausura, les dones lliurades voluntàriament a Déu i la seua vida de pregària i contemplació, és difícil d'entendre, ja que als vots de pobresa, castedat i obediència afegeixen, el ritme de vida comunitari i el poc contacte amb el món exterior.
El meu record i reconeixement hui, dia de Santa Isabel, en primer lloc, per les clarisses que un dia van compartir els nostres murs, les caputxines que fins no fa massa encara estaven entre nosaltres, i finalment per les carmelites descalces, perquè, tarden molt a abandonar definitivament el seu convent, remans de pau i felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada