La persona sent que
comparteix alguna cosa amb altres i que hi pot participar; en el cas dels
pobles i ravals, el sentiment es manifesta de manera espontània sobretot en els
moments de la festa, que quasi sempre està lligada a la identitat del lloc on
es viu i al qual es diu pertànyer, on s’estableixen les interrelacions
culturals i es tenen les experiències més significatives.
Les festes que a Castelló
celebrem són molt diferents unes d’altres, cadascuna lligada a un fet o
esdeveniment diferent i distintiu al voltant del qual giren tots els actes.
Així, res o poc tenen a veure entre si les Festes de la Magdalena amb les de la
Mare de Déu de Lledó, o aquelles que en aquests dies celebrem i que donen peu a
aquesta reflexió, les de Sant Pere al Grau.
És veritat que quan a Castelló diem Sant Pere immediatament afegim “al Grau”, perquè per allò de ser Simó Pere pescador jueu de Galilea, considerat el primer deixeble de Crist patró dels pescadors, i ser la pesquera l’ofici principal dels habitants del barri marítim castellonenc durant dècades, resultara més que evident que el principal temple catòlic del Grau es dedicara al patró dels pescadors i, de retruc les seues festes principals giraren i giren, cada any, al voltant de la celebració d’aquella onomàstica, tal dia com ahir i els posteriors i anteriors.
Però, el món no para de
pegar voltes i tot evoluciona, i de la mateixa manera que la ciutat ha
experimentat en els darrers anys l’arribada de nous veïns forasters, també el
Grau ha sofert un creixement espectacular, a la vegada que la pesca, dedicació
majoritària en altres temps, va deixant pas a noves formes de vida, trobant-nos
en els moments actuals en dues realitats canviants: són molts més els forasters
que han fixat la seua residència al Grau que les famílies graueres “de tota la
vida”, i que la vida, el dur treball del dia a dia a la mar ha anat perdent
atractiu i interés, sent minoritàries les famílies tradicionals graueres que
mantenen algun membre que encara “ix a la mar”, treballs ara fets per
forasters.
Aquest transvasament laboral unit a l’arribada de noves generacions al Grau fa que eixe
sentiment de pertinença, sense quasi adonar-se’n vaja perdent-se, i amb ell una part de la tradició i la cultura, quedant la festa en folklore, pur xivarri i poca identitat. I això, és un perill.
Tinc amics al Grau que
afortunadament lluiten perquè la història, la cultura, les tradicions i la
identitat grauera no es perga, però malgrat els seus esforços, cada any que
passa, cada festa de Sant Pere, hi ha més uniformisme, menys identitat pròpia,
i els actes festers són programats pensant en allò que pot atreure més gent, en
detriment d’aquells altres que han estat durant molts anys més que populars.
Hui, els bous són els protagonistes al Grau, i, tal vegada estiga errat, però desperten molt més interés que qualsevol dels actes tradicionals “de tota la vida”. Digueu-me incrèdul, però per a mostra un botó, la processó marinera, malgrat mantindre el seu encant, ha perdut tot el seu sentit; només cal preguntar a qualsevol espectador d’aquella el perquè d’aquesta.
Estic segur que podríem
comptar amb els dits de la mà i encara en sobrarien aquells que ens
contestarien que la processó és per rendir homenatge al patró dels pescadors,
protegir els qui treballen al mar i rendir un sentit tribut als mariners morts
en accions laborals, per no parlar de la “missa de Sant Pere” que, gosaria dir,
que el 80% o més d’aquells que van assistir no “xafen” l’església la resta de
l’any.
Com assenyalava al títol
crec que el sentit de pertinença al Grau, s’està perdent i això és perillós,
perquè aquesta pèrdua pot portar a la desaparició de la identitat, i si es perd
la identitat, es perd el sentit diferenciador del barri mariner, arrossegant
després la pèrdua de la llengua, dels costums, dels records, de la vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada