Un pas més, un nou pas.

Com cada any, a aquesta alçada de novembre ja han començat els assajos de l'obra teatral més representativa de Nadal a Castelló, el Betlem de la Pigà. Conjuntar text, música i plasticitat escènica, tot i ser cada any semblant, suposa des de fa ja més de quaranta anys tot un repte.

Si difícil és conjuntar més de dues-centes persones en escena, més encara ho és interpretar la part musical, la difícil música de Matilde Salvador, les Nadales; catorze peces per a coral, que amorosament i de manera harmònica donen prestigi musical a l'obra, que com deia Matilde no són peces fàcils, però, les coses difícils són les que costen de fer, i les impossibles costen una mica més d'esforç.

Al llarg de les quatre dècades transcorregudes des de l'estrena, han estat diverses les corals que han interpretat la part musical del Betlem, des de la primera, la "Coral Polifònica Castellonenca", dirigida pel recordat Joan Ramón Herrero, després i per un bon grapat d'anys la "Coral Vicent Ripollés" amb J.R. Herrero primer i M. Torada més tard com a directors, fins a l'any 2010 en què va ser el cor de cambra "Grup de veus Música Viva" sota la direcció de Miguel A. Martínez qui va prendre el relleu mantenint-se en l'actualitat, les encarregades de donar a conéixer les peces musicals nadalenques en altres àmbits culturals.

Les "nadales del betlem de la Pigà" des del moment de l'estrena, van traspassar la mateixa representació, anant més enllà, constituint en conjunt i pel seu pes musical tot un concert únic i tradicional, formant part dels diferents programes que, culturalment han conformat el Nadal dels nostres pobles.

Només cal recordar com pobles com Benicàssim amb el projecte "les Nadales de Matilde", o Borriana amb "El Nadal vist per Matilde" entre d'altres, han estat en diferents ocasions espais on s'han pogut escoltar, la Nadala dels xiquets, l'Al·leluia, la Nadala primerenca, la del desert, la de la crida, la del cacauero, la de les beates, la dels mariners, la dels codonys, la del volaoret, la cançó de bres i la dels pastorets, al costat de la cançoneta del Moro Muça o la cançoneta de la Pigà, pel gaudi de tots els assistents.

Ara, en aquests dies, un nou projecte patrocinat per la Diputació castellonenca veu la llum, el primer cicle de concerts corals, sota el títol genèric "Les nadales del Betlem de la Pigà", a càrrec de la formació "titular" del Betlem, que a més d'interpretar les diferents peces, comptarà amb un narrador que recitarà i ficarà en context els assistents.

Així, des del pròxim dia 2 i fins al dia 30 de desembre, des de Morella fins a Llucena, passant per Benicarló, Torreblanca, la Pobla Tornesa, Vall d'Alba i Xilxes, les nadales "de la Pigà" ompliran de costumisme, tendresa, i vida castellonenca les diferents esglésies, capelles i teatres.

Des de l'associació cultural del Betlem de la Pigà, ànima de la representació, ens alegrem que la cultura i tradició viva nadalenca arrelada al nostre poble, arribe mitjançant aquest nou projecte a tots els racons de les nostres comarques ajudant a conéixer l'ample bagatge de la cultura tradicional castellonenca.

La música de les nadales de Matilde, i la seua lletra, la del betlem més castellonero, que conjuntament reflecteixen els trets d'identitat del nostre poble arribaran aquest any una mica més lluny, amb l'arribada del Messies, que naixent al Forn del Pla, portarà el seu missatge de música i pau a les terres de mar i de muntanya de l'estimat territori provincial.

Un nou pas està a punt per a donar-se en aquest comboi cultural, tot un clàssic ja, que no tan sols avança el Nadal pairalista i local, si més no, també ara el trasllada a localitats germanes.

Esperem i desitgem que aquest nou retrobament amb la música ajude a posar encara més en valor el protagonisme de les nadales del Betlem i, la gent dels diferents pobles, tinguen la possibilitat d'escoltar "en viu i directe", les variacions musicals de les diferents peces, a la vegada que servisca aquest nou projecte per a animar a la gent a sortir, trobar-se i compartir. Per molts anys!

 

Més de 44 milions.

Ho he dit i escrit en més d'una ocasió. No m'agraden els bous; ni els mateixos experts es fiquen d'acord en si és art o no, pensaments enfrontats i contraposats hi ha hagut sempre. Tots podem estar d'acord a dir que els bous són una tradició als nostres pobles, però també és ben cert que en som molts els que pensem que aquesta tradició, no encaixa en la societat actual, i que el món del bou i la tauromàquia en general és cada dia més innecessària i també més brutal.

Tot i que l'any 2021 la Unesco, va rebutjar incloure aquesta manifestació popular com a patrimoni de la humanitat, pel fet que ni la tradició, ni la diversió, ni el possible art, van servir per a justificar una activitat que continua produint sofriment a un mamífer superior, els nostres governants provincials, encapçalats per la presidenta de la Diputació de Castelló, la senyora Barrachina, no només manté la defensa de l'escola taurina provincial, que des del 1997 viu a costa de tots els castellonencs, amb la programació de diferents activitats a Benassal, Vilafranca, Vall d'Alba o l'Alcora, si més no incrementa, fins a arribar a superar els 260.000 euros, els diners de subvenció, per poder mantenir les demandes dels professionals de l'Escola, personal docent i alumnat.

Destinar del pressupost general de la Diputació més de 44 milions de les antigues pessetes a aquesta escola em sembla tot un malbaratament, tot i les justificacions per la defensa del territori i suport de les tradicions fetes per la mateixa presidenta de la institució encarregada del govern i administració del nostre territori provincial.

Una subvenció en la línia del govern autonòmic, no oblidem que el mateix vicepresident de la Generalitat i conseller de cultura, és un torero. I si no és prou aquesta ajuda, des de la mateixa diputació trauen pit dient que ve a completar aquella altra per a la qual hi ha pressupostats 90.000 euros i que està destinada a subvencionar i beneficiar la compra de bous o el lloguer de barreres per aquelles associacions taurines que organitzen festejos, així com ajudar a fer front a les publicacions, revistes, exposicions i altres activitats relacionades amb el bou. Com diuen al meu raval, si no vols caldo, dues tasses.

Que siguen molts els pobles de la província que al llarg de l'any incloguen festejos de bous a les seues festes, no vol dir que calga aplaudir i sostenir amb diners públics els mateixos. Cadascú hauria de fer allò que pot arribar a fer i no "estirar més el braç que la màniga". Qui vulga bous que se'ls pague. En ple segle XXI no està tan clar que els bous continuen sent, per tots els veïns ,senya d'identitat provincial.

Estic més que segur que aquests diners dedicats al bou podrien tenir una major utilitat als nostres pobles si foren destinats per exemple a la rehabilitació d'habitatges, arranjaments de carreteres o renovació de xarxes d'abastiment de tota classe.

Senyors i senyores diputats i diputades de l'equip provincial del PP, que destinen una quantitat major cada exercici "als bous" està en les seues mans i és només responsabilitat seua, per això disposen de govern, tot i que, per alguns veïns, ens resulte més que preocupant l'ús que fan dels recursos públics, però que vulguen defensar aquestes subvencions com que estan fetes per mantenir i promocionar un element cultural, històric i social, els bous i el seu món, com a conjunt que ens defineix com a societat, això, crec no és admissible, ni tampoc de cap manera del tot cert.

Resulta curiós com mentre la Diputació de Castelló promociona el món del bou amb subvencions a l'escola taurina i a diferents activitats als pobles de la província, l'Hospital de Castelló haja editat una guia sobre cirurgia taurina davant de l'elevat nombre d'agafades que han d'atendre els facultatius. Alguna cosa "no quadra", no trobeu?

Darrere de la festa hi ha tot un culte amorós i delicat en què el bou és el rei. No crec que mai arribem a abolir per decisió parlamentària la festa dels bous, malauradament la nostra no és una societat encara prou madura per a donar l'esquena a aquesta cruel festa, però mantenir-la a força d'injectar més i més diners públics clama al cel.

Veritat, bondat i utilitat.

Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, creia que les nostres paraules, pensaments i accions han d'estar sempre custodiats per conceptes com la veritat, la bondat i la utilitat. Aquests tres principis, coneguts popularment com "els tres filtres", devien estar presents sempre a les nostres vides si volem aconseguir que la convivència del dia a dia en la societat en què vivim siga cada vegada més beneficiosa per tots.

Parlar dient la veritat és la base de tot codi moral, opinar amb rigorositat sobre les accions vistes és fer ús del sentit comú i escoltar va més enllà del simple sentir paraules; ahir al Congrés dels Diputats, a Madrid, tinc la sensació que es va parlar molt, opinar poc i escoltar gens.

El candidat socialista a ocupar la presidència del govern, el senyor Sánchez, va desenvolupar al llarg de quasi dues hores d'intervenció, la seua exposició de motius, els huit eixos o grans compromisos, per ser designat de nou president del Govern.

Tots els senyors i senyores diputats van ser testimonis de les propostes que sobre la feina, el poder adquisitiu, el benestar, la transició ecològica, la igualtat, la cohesió territorial, la concòrdia i la posició en Europa el candidat va llançar.

A banda de resultar més que lamentable que la senyora presidenta del Congrés, Francina Armengol, haguera de tallar la intervenció del senyor Sánchez per posar ordre i demanar silenci, tranquil·litat i bon comportament democràtic entre "les seues senyories", em crida l'atenció i em resulta del tot curiós, tot i que previsible, que els tres representants de la nostra província, els diputats, senyora Ros (PSOE), i els senyors Fabra (PP) i Asarta (Vox), tingueren reaccions totalment oposades, malgrat que van "escoltar?", les mateixes paraules.

Sensatesa, serenitat i propostes per avançar és el que la senyora Ros va veure en el discurs, mentre que el senyor Fabra va veure un discurs sense projecte de futur, sense bases per generar estabilitat i sense eixos per aconseguir la igualtat i la prosperitat; per la seua part, el senyor Asarta va considerar-lo com paraules buides, sense sentit ni contingut.

Ahir, al Congrés, va tornar a quedar de manifest l'anomenada "llei Campoamor", res és veritat ni mentida, la metàfora aplicada a una interpretació interessada d'alguna cosa, en aquest cas del discurs del candidat, que, malauradament cada dia és més emprada entre els nostres representants polítics i a tots els nivells, des del municipal fins, com ahir vam veure, el Congrés.

Interpretar i apreciar cadascú al seu albir, de manera arbitrària, però sempre des de la unitat de partit, només fa que ens arriben als votants informació o missatges que o be són mentida, només ens fan malbé o fins i tot inútils.

I la història es repeteix una vegada i una altra. Fa poc més d'un mes va ser el senyor Feijoo qui estava en aquella mateixa tessitura i el seu discurs va ser qualificat des de, formalment memorable i de gran altura política, fins a considerar-lo només un míting o ventall de promeses de qui no sap pactar, naturalment, des de bancades diferents.

Tot i que els nostres representants al Congrés saben que ningú no té la veritat absoluta, que l'única solució als conflictes és el diàleg, i que per dialogar el primer que cal fer és escoltar, que cal no suposar, no insultar, ni deslegitimar l'altre, sinó intentar entendre els seus raonaments, la disciplina de partit, el control que els líders del partit tenen sobre els seus membres a la legislatura, i la possible por a ser castigats o relegats fan, que la disciplina de vot, tot i no estar recollida en cap reglament, faça saltar per l'aire els principis de veritat, bondat i sobretot utilitat dels seus càrrecs.

Hauran dormit tranquils aquesta nit la senyora i els senyors diputats al Congrés per Castelló? Hauran tingut la consciència tranquil·la?, Tindran l'esquena molt ampla? Estaran d'acord amb les seues manifestacions públiques? No serà teatre, pur teatre el que van haver de fer ahir? I, ja veureu, amb la certesa de no errar, hui, de segur que el show continuarà. Trista, molt trista la poca alçada política dels nostres representants.

Castelló, ciutat saludable?

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el concepte "salut" com un estat de complet benestar físic, mental i social. L'Ajuntament de Castelló, el d'abans i el d'ara, creien i creuen fermament que aquest equilibri es pot aconseguir amb polítiques públiques i comunitàries, des de la promoció de l'esport, passant per la dinamització cultural i educativa, la qualitat dels serveis públics o el foment de les xarxes comunitàries. La ciutat pot millorar el seu potencial saludable identificant actius de salut i donant-los a conéixer. Quins són aquests actius?

Ja el 2015 l'anterior govern municipal va iniciar, diferents projectes d'impacte social a través de l'Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat, "Edusi-Transforma Castelló", cas de la transformació del camí La Plana, millora de l'accessibilitat a les parades dels autobusos urbans, la creació d'un nou portal d'atenció ciutadana o la continua ampliació de la xarxa de carrils bici.

També l'any 2021 i sota la campanya "Tu també pots deixar empremta" va proposar un canvi d'hàbit senzill i assequible a tota la ciutadania, consistent en bescanviar 50 quilòmetres setmanals amb cotxe per trajectes caminant, amb bicicleta o amb autobús, optant per mitjans de transport alternatius més nets i saludables.Campanya que, malauradament, va caure en sac foradat.

El nou govern eixit de les urnes, amb aquesta línia de la sostenibilitat i salut, va decidir el setembre passat la microactuació que en aquests moments està en execució consistent en la millora de la mobilitat de vianants i disminució del trànsit rodat al Bulevar Blasco Ibáñez, amb la darrera finalitat de generar nous espais de trobada i convivència ciutadana.

Vistes així les coses podem dir que tot i que la mitjana d'arbres per habitant continua sent baixa, i el nivell de soroll no es redueix tan ràpidament com era d'esperar, la contaminació a la ciutat pot considerar-se baixa, l'aire prou net i les activitats culturals diàries, amb actes per a totes les edats i capacitats físiques, tot i que no sempre són del gust de tots, unit al fet que s'ha frenat prou la construcció de grans edificis i amb ells la possibilitat de permetre amb certa facilitat veure el cel i les muntanyes, fan de Castelló, una ciutat saludable.

Malgrat aquests avanços, pense que a Castelló podem aprofitar molt més del que ho fem els recursos i dinàmiques relacionals existents per promoure el benestar emocional. En aquests moments, el sentiment de pertinença a la comunitat, que ens ha d'ajudar a sentir-nos útils i en germanor, i a reduir el sentiment d'aïllament social, deixa molt a desitjar.

Només cal repassar les diferents manifestacions viscudes a la ciutat en els darrers dies, d'un color i l'altre, actes que no ajuden, a parer meu, gens ni mica a fer front o adaptar-nos a les situacions i demandes socioambientals, més encara, poden arribar a generar reaccions d'estrés, que es poden associar a patiment mental, fent que la convivència i la vida saludable social siga, a vegades, impossible.

Hem d'avançar cap al benestar no només millorant aspectes com habitatges assequibles, accessibles, segurs i saludables, reducció de la contaminació, nous dissenys urbans i més zones verdes, si més no també avançar en les relacions personals, en empatitzar amb els veïns, per aconseguir una major viabilitat dins la mateixa ciutat, Castelló, el meu poble.

Aconseguir que Castelló siga un lloc molt més que per a viure és el gran repte. Sembla que tot i que encara hi ha molt per fer, anem per bon camí. No, no som la millor terreta del món, però ho publicava, també el darrer mes de setembre, quina casualitat, un diari digital castellonenc; segons un informe elaborat per l'empresa consultora MWCC, a partir de les dades de la plataforma especialitzada en bases de dades Numbeo, la capital de la Plana entrava al top 10 de ciutats amb millor qualitat de vida del país, ocupant el seté lloc. Segons els indicadors de satisfacció, la ciutat més saludable del país és Pamplona, però a Castelló la qualitat de vida sembla és prou alta.

La vida urbana pot portar associats greus impactes negatius a la salut. El simple fet de viure en una ciutat com la nostra, no hauria de comportar aquests riscos, sobretot perquè són perfectament evitables. Cal lluitar per aconseguir un entorn ciutadà que facilite i fomente un estil de vida ple i saludable, tant des del punt de vista físic com emocional. Aquest diuen és el gran repte del nou equip de govern municipal. Ho aconseguiran? Amb les accions que fomenten, ho tenen difícil. Temps al temps...

 

Una petició de fa cent anys...

Les biblioteques públiques són uns espais que tenen un paper important en la vida i la cultura de les ciutats; són espais públics d'informació i documentació de caràcter cívic, que ens pertanyen a tothom i a ningú en particular.

Tot i que en els darrers temps han sorgit noves i interessants idees sobre la funció que pot exercir una biblioteca pública a la seua comunitat, així com tot un seguit de propostes innovadores i creatives, elaborades pels bibliotecaris en estreta col·laboració amb les comunitats a què serveixen, inicialment les biblioteques van ser considerades com un mer dipòsit passiu de llibres i informació, a la vegada que un lloc d'avançada cultural, havent-hi de passar encara uns anys per ser considerades una part activa i sensible de la comunitat i un agent de canvi.

Des de fa més d'un any, el maig del 2022, quan encara era alcaldessa de la nostra ciutat la senyora Marco i regidores de cultura i patrimoni les senyores Ruiz i Escuder respectivament, per fer de la biblioteca un espai més humà, va presentar-se la que anava a ser remodelació de la biblioteca municipal del carrer Major, obra que s'executaria amb fons europeus i municipals, amb un pressupost superior als 4 milions d'euros, tot i que no s'aportaven terminis per veure l'obra acabada. Per un motiu o l'altre, mai les actuacions van fer-se realitat.

Amb el canvi de govern municipal, ara en mans del PP+VOX, el passat mes d'agost, més d'un any després, la junta de govern local va aprovar licitar el projecte d'execució d'aquella obra, per convertir la biblioteca en un espai 5.0, un espai de treball on les noves generacions puguen interactuar i integrar-se amb les persones de més dilatada experiència.

Aquesta licitació deixava el camp lliure perquè les empreses interessades a presentar-se per fer front a l'obra disposaren d'uns dies per fer les seues propostes. Han passat quasi tres mesos i sembla que cap promotor va presentar-se i el concurs va quedar desert, de manera que els treballs que, segons el portaveu municipal, el senyor Sales, anaven a iniciar-se en pocs mesos, a hores d'ara encara no s'ha començat, amb el perill real de perdre les ajudes dels fons europeus. Seran realitat algun dia o haurà de tornar a passar un any?

Aquestes reflexions em venen a la memòria perquè tot just hui fa cent anys, el 12 de novembre de 1923, el diari local "Heraldo de Castellón", a la seua primera pàgina i en lletres grosses, es feia ressò d'una notícia sorprenent per l'època; l'aleshores cronista oficial de la ciutat, el senyor Vicente Gimeno Michavila, demanava públicament al consistori, la creació d'una biblioteca pública a la ciutat, proposant la construcció d'un quiosc al parc de Ribalta, entre la basseta i la pèrgola.

Per recolzar la petició de l'insigne arxiver, funcionari, polític i cronista castellonenc, el mateix director de l'Heraldo, el senyor, Castelló Tárrega, defesnsava i ampliava la proposta, demanant al consistori que si, per problemes econòmics, no podia ser realitat la construcció del quiosc, es creara la biblioteca aprofitant la marquesina de l'edifici del pou, que ja existia. Només calia construir i adossar a la paret de l'edifici, aprofitant els buits que aquella permetia, unes estanteries, que defensades amb portes recobertes de tela metàl·lica, servirien de protecció als llibres, de manera que amb unes despeses mínimes, la ciutat disposara d'un espai públic de lectura.

Dels llibres, el mateix periòdic s'oferia a facilitar-ne uns centenars. L'escrit de suport acabava amb aquestes paraules del senyor Castelló: "Todo se andará amigo Gimeno, el pueblo es bueno y al fin los hombres directores coincidirán en la misma preocupación, la de la lectura y enseñanza como alimento de primera necesidad y el camino único de salvación de España".

El que va passar després la història ens ho confirma, allò no va quallar de cap manera. Ni va haver-hi biblioteca al pou del parc i menys encara un quiosc-biblioteca. Aquella, com moltes altres peticions va caure en sac foradat.

Tot i que el temps ha passat i ara estem en l'era digital, no hem d'oblidar que el llibre encara és el vehicle més important de transmissió del coneixement, motiu més que suficient per a exigir que la biblioteca municipal ubicada a l'antiga casa dels Andreu, un edifici històric del segle XVIII al carrer Major, que ha quedat per l'ús i el pas del temps totalment antiquada, reba ldes de l'equip de govern l'impuls necessari,  i no s'allarguen en el temps les actuacions previstes per convertir-la en un espai eficaç que resolga les necessitats informatives de la comunitat veïnal de Castelló, no siga cas que, d'ací a cent anys més, algú parle d'un projecte frustrat i la història es repetisca.