No serveix de res!

Des del 1994, ja fa més de trenta anys i amb l'objectiu de sensibilitzar la població sobre els efectes negatius de l'ús massiu de l'automòbil a les ciutats, promovent l'ús de mitjans de transport més sostenibles com ara la bicicleta, el transport públic i caminar, tal com avui, se celebra el dia europeu sense automòbil.

Difícil papereta se li ha presentat hui al regidor de mobilitat senyor Romero en voler justificar el seu compromís amb la mobilitat sostenible, si l’equip de govern del qual ell forma part en els tres darrers anys ha eliminat carrils bici, ha deixat Castelló sense aplicació pròpia per informar sobre el transport públic i ha estat incapaç de renovar el Pla de Mobilitat.

Enfront d’aquesta situació jo em pregunte si aquesta iniciativa val o no la pena, o si és simplement un esdeveniment “simbòlic” per al suposat foment per cuidar el planeta, la nostra climatologia i l'estalvi del consumidor; si utilitzar més el transport públic que el nostre vehicle influeix o no en els preus dels carburants, qüestions que en porten a una conclusió, el dia sense cotxes no serveix per a res.

Aquest esdeveniment anual i simbòlic, no canvia els hàbits de manera estructural, si no van acompanyats de polítiques públiques: més carrils bici, inversió en transport públic o incentius al cotxe elèctric, i d’això ni el senyor Romero ni cap altre membre del govern municipal en parla des de fa molts mesos, inclús anys.

Fa falta un canvi de mentalitat i l’actual govern municipal, vist el que tenim, sembla que no està per la tasca. Si tota la setmana que hui conclou, com afirma el nostre regidor, ha estat farcida d’actes enfocats a promoure un espai urbà amb menys presència del vehicle privat i fomentar la mobilitat activa, vist el que tenim hui als carrers, el resultat és un complet fracàs. Fins i tot per alguns veïns, els que depenen del cotxe, el dia sense cotxe els hi està produint un rebuig social.

I tot açò per què? Perquè per tenir un efecte real, cal integrar totes aquestes accions en una política de mobilitat sostenible a la vegada que obrir un debat social i polític sobre com reduir la dependència del cotxe.

És veritat que el Dia Europeu sense Cotxes a Castelló pot arribar a tindre un valor simbòlic i pedagògic, però molt lluny d’aconseguir un impacte real en la climatologia o en l'economia del consumidor. Supose que estarà d’acord amb mi que l'estalvi d'emissions i diners de la proposta hui serà mínim a la ciutat, i l'efecte sobre el petroli més efímer encara.

Puc arribar a acceptar que estem front una eina de conscienciació, útil? Tal vegada, però insuficient per si mateixa, que només pot arribar a servir, i ja seria un èxit, com a recordatori anual sobre ciutat que podríem arribar a tenir si tots actuàrem en conseqüència, però senyor Romero, res més.

Un dia malauradament absurd, ja que de poc serveix dedicar-hi una jornada de reflexió al tema, any rere any, si l'endemà es compleix el postulat bàsic del teorema de Julio Iglesias “la vida sigue igual”.

No sé si els dies vinents es faran públiques algunes dades sobre si el trànsit s’ha reduït en aquesta jornada respecte a una altra qualsevol o si el nombre de viatges en transport públic ha augmentat, però siga com siga, a efectes visuals no s’està observant massa reducció.

Si un dia sense cotxes serveix de poc o res, cal preguntar-nos, com podria millorar-se aquesta dependència del cotxe a la nostra ciutat? No és difícil contestar. Tres són els pilars bàsics, a saber, mobilitat respectuosa amb el medi ambient fomentant la mobilitat amb bicicleta i no retallant els carrils bici, comptar amb un sistema de transport innovador i eficient, i donant la importància que mereixen la seguretat i el manteniment d'infraestructures.

Ja fa molts anys que celebrem a Castelló el Dia Europeu sense Cotxe, però són pocs els avenços, Jutgeu per vosaltres mateixa donant resposta a aquesta qüestió: considereu que s’han posat hui més en valor els desplaçaments a peu, amb bicicleta o transport públic? Doncs això…

UJI Sènior… Bon curs i enhorabona!

He escoltat en més d’una ocasió que l'edat no està al cos, sinó al cap. I és veritat. Si la teua ment envelleix abans que el teu cor, el rellotge biològic es converteix en una condemna. Per evitar-ho hi ha una fórmula que, està demostrat que funciona: “no deixar de formar-nos” i jo afegiria deixar a banda el primer error de molts vells, pensar que a la nostra edat ja ho tenim tot fet.

No, no és així, ser gran és una oportunitat per reconciliar-se amb el temps, amb els altres i amb un mateix, no suposa mai ser vell.  Suposa haver comprés que el pas del temps ens ensenya a viure d'una altra manera.

Per això, cada vegada més persones grans, si se’ls presenta l’oportunitat, decideixen tornar a les aules. Ja siga per curiositat, pel plaer d'aprendre, per mantenir-se mentalment actius o fins i tot per compartir xarrada; el fet és que són cada vegada més les universitats de tota Espanya que ofereixen programes especialment dissenyats per a aquest públic, amb la pretensió d’apropar la Universitat a les persones que mantenen l'entusiasme per continuar aprenent.

La Universitat Jaume I va iniciar el programa educatiu Universitat per a Majors en 1998, dirigit a persones majors de 55 anys. Hui dia està plenament consolidat, mantenint el seu esperit de millora, avanç i adaptació, i amb més de mil estudiants inscrits anualment.

Partint de la idea que per mitjà d'aquesta oferta acadèmica, no es pretén la preparació per a l'exercici professional, sinó la generació d'ambients de reflexió, diàleg, creixement i formació personal, social i cultural, s’aconsegueix afavorir un envelliment actiu i col·laborar en la construcció d'una societat del coneixement per a totes les edats.

Amb una mitjana d'edat de 68 anys, tenint una majoria d'estudiants dones, amb aproximadament dos terços de dones respecte dels homes, en línia amb la tendència dels cursos anteriors, i després del protocol·lari acte de benvinguda celebrat al Paranimf, la passada setmana van iniciar-se les classes de la 28a edició, marcada per un nou rècord en el nombre de persones matriculades tant al campus de Castelló com a les diferents seus.

Més de 1500 estudiants matriculats van començar a tenir un primer contacte amb el món universitari en alguns casos i retrobar-se amb “antics” companys de cursos anteriors en la resta, i iniciar o continuar accedint a una ampla i variada formació contínua en àmbits diversos i adaptant els diferents itineraris formatius als seus interessos.

Vint-i-huit cursos, en què el programa Uji-Sénior ha permés a molts veïns de la ciutat i d’altres pobles formar part “de l’entorn universitari real”, participant activament dels coneixements, la cultura, la investigació i el debat.

Tota la meua vida professional ha estat dedicada a l’ensenyament, puc dir que al llarg de més de quaranta anys vaig passar per tots els nivells, des de l’antiga primària fins a impartir docència universitària. Quan va arribar el moment de la jubilació va sorgir-me l’oportunitat de formar part del professorat del programa Uji-Sènior i, són ja quasi una dotzena els anys en què compartisc la felicitat i activitat d’aquests “alumnes” que es retroben en una nova plenitud i, cada any que passa, cada curs, tinc el goig i la satisfacció de comprovar com són moltes les persones grans que no se senten vells, que mantenen i construeixen unes relacions al seu voltant acceptant, i com no, tot i que envellir és obligatori, no ha de ser una cosa negativa o dramàtica.

Les ganes de saber cada dia una mica més. La il·lusió per la vida i els nous projectes són i suposen una actitud emprenedora, una actitud que no la marca l'edat.

Vaig llegir fa una temporada no sé on que la vellesa comença quan els records són més que els projectes. Ara comença un nou curs, enfront meu uns “nous alumnes” amb nous projectes i noves il·lusions, perquè projectes i il·lusions no són patrimoni exclusiu dels joves. Persones que, hauríeu de veure’ls, estan il·lusionats, se senten adolescents…  Sou, som, majors, és veritat, tenim ja els nostres anys, però no som vells, no hem, no heu perdut la jovialitat. Bon curs i enhorabona!

Afavorir el medi ambient i a la vegada les causes solidàries.

El primer signe de canvi per cuidar el medi ambient, va arribar amb les ampolles que portaven a l'etiquetatge “ampolla reciclada”. Un senyal petit, però significatiu, un recordatori que fins i tot un simple envàs podia tenir una segona vida. Després, el 2024, va arribar una mesura que genera opinions dividides: tots els taps d'ampolles de fins a tres litres han d'estar adherits a l’envàs.

És veritat que la idea és simple, reduir-ne la pèrdua i disminuir la quantitat de residus que acaba en el medi ambient, però també una primera conseqüència d’aquella normativa és el fet que recollir i reciclar taps de plàstic per a les causes solidàries que fins aquell moment era més que habitual, va començar a ser cada dia més difícil, i la pràctica que es va estendre fa pocs anys per finançar causes benèfiques o, per exemple, ajudar en la investigació de malalties rares o les persones que les pateixen, va ressentir-se i reduir-se.

Les campanyes de sensibilització pública, les iniciatives comunitàries i la informació accessible i clara dels beneficis de l'economia circular són eines poderoses per impulsar un canvi cultural. Quan les persones entenen les conseqüències de les seues accions i se'ls proporciona el coneixement i les eines necessàries per a fer eleccions més sostenibles, és més probable que adopten comportaments que afavorisquen tant el medi ambient com les causes solidàries.

Allà per l’any 2011 la Fundació SEUR va impulsar el Projecte “Taps per a una nova vida” que consistia en la recollida de taps de plàstic per ajudar nens amb problemes de salut. Des del seu inici no va parar de créixer amb enorme èxit, garantint la consecució del seu doble vessant: un nova vida per a nens fins a 18 anys que necessiten un tractament, intervenció quirúrgica, aparell ortopèdic, etc. no reglat a la sanitat pública i una nova vida per a un plàstic, el dels taps, que és reciclat, i que si no fos així anirien a parar indiscriminadament als abocadors.

Més d’un milió i mig d’euros, més de 8300 tones de taps, més de 200 tractaments finançats en 15 anys, ara, per allò del tap enganxat a l’ampolla, sembla que trontollen i no és que la directiva europea que emmarca aquella mesura impedisca que es puguen treure els taps de les ampolles, enlloc indica que no pot fer-se; fins i tot les empreses recicladores confirmen que continuaran acceptant els taps que se’ls envien sense cap problema, però la realitat és que se’n recullen en projectes solidaris molts menys que abans.

Cal una combinació de polítiques efectives i una ciutadania informada i compromesa; eixa ha de ser i és la fórmula indispensable per aconseguir, a la vegada que una reducció significativa de l’impacte ambiental dels plàstics un compromís “de separació de tap” i de lliurar-los a qualsevol projecte de finançament de causes benèfiques.

Són cada dia més les entitats sense ànim de lucre que adverteixen clar riscos per als seus programes, pel simple fet que a la gent li fa mandra separar el tap de l'ampolla. Si les dificultats ja van venir fa un temps quan va donar-se una baixada del preu del plàstic i una reducció de la mida dels taps, només falta que ara, per comoditat, en trobar els taps adherits a les ampolles, no perguem uns segons a separar-los per, amb aquest simple gest, poder ser una mica més solidaris.

Taps per a una nova vida de la fundació SEUR es reinventa ara en “Taps i tapes al rescat” animant-nos a continuar col·laborant no només amb taps d'ampolles, sinó que també amb tapes de plàstic d'altres envasos, dosificadors o caputxons.

Algunes institucions com la Universitat Jaume I, l’ajuntament amb un servei a l’antic Tetuan-14, la cooperativa Consum, SEUR, algunes tendes i escoles, piscines municipals, camps d’esports i comerços particulars han participat i en algun cas continuen fent-ho en la recollida solidària.

De segur que si som molts els veïns que, de la mateixa manera que separem els residus, guardem els taps i els dipositem en algun dels seus contenidors, ajudarem a tirar endavant mil i un projectes i que no queden com una cosa del passat recent.

Mort el gos, adeu a la ràbia…

Dràstica sembla l’ocurrència del repescat regidor municipal de Mobilitat, Medi Ambient i Desenvolupament sostenible i Agricultura, el senyor Gonzalo Romero, que després de mig any aterrant a l’ajuntament, ara, aprofitant la neteja que de manera periòdica fa l’ajuntament de l’estany del parc de Ribalta, el conegut popularment com “la basseta dels peixets”, es despenja dient que s’eliminaran de manera definitiva tots els ànecs i les tortugues, volent-ho justificar atenent criteris higiènics.

És veritat  que els ànecs són bruts, però també ho és el fet que la seua presència a l’estany és motiu d’alegria pels més menuts que allí s’acosten a la vegada que la seua presència al parc, afegeix un toc de natura lliure.

Que el senyor Romero vulga fer desaparéixer les tortugues d’aquell indret, encara té un passe, ja que malauradament i, a causa de l’incivisme veïnal, la majoria d’aquelles que es troben “a la basseta” són invasores, són de l’espècie anomenada tortuga de Florida, una espècie que durant molts anys van comercialitzar-se al nostre país, menudetes, de colors vius, però que en créixer i fer-se grans eren quasi animals feréstecs i, per tant, abandonades en qualsevol lloc, es feien “les ames” del territori.

Senyor Romero, no seria millor substituir en lloc d’eliminar? Hi tenim tortugues mediterrànies, de l’horta de Castelló, de les “de tota la vida a la marjal”, de les nostres séquies que, perfectament podrien colonitzar la basseta, i, per altra banda, tampoc és tan difícil, ni car, ni costós, substituir els ànecs, per cignes, al cap i a la fi, tots dos pertanyen a la mateixa família biològica, la família Anatidae.

Senyor regidor, com vosté bé sap per la seua bellesa i elegància el cigne blanc, llisca suaument i silenciosament sobre les tranquil·les aigües de molts estanys i llacs de les principals ciutats espanyoles i europees, i perquè no ací? A més a més, no seria la primera vegada que colonitzarien la basseta de Ribalta, no fa massa anys encara es podien contemplar…

El cigne és una au simbòlica que forma part de la mitologia europea. L'alta noblesa es feia construir estanys per poder tenir el cigne blanc com a símbol de distinció i amb la qual se significava. Des de llavors no hi ha hagut zoològic important o parc de ciutat que calgués que no tingués els seus propis cignes, i Castelló per què no?

I dels peixos té alguna cosa a dir? També vol que desapareguen els peixos de coloraines? Des dels colorits koi fins a les resistents carpes, cada espècie aporta no només estètica, sinó també vida i dinamisme a l'entorn. Aquests habitants aquàtics no només contribueixen a la salut de l'ecosistema de l'estany en controlar el creixement d'algues, sinó que també hi afegeixen bellesa i dinamisme a l'entorn. En triar espècies adients, es garanteix un ambient equilibrat i atractiu, ideal per gaudir de la serenitat de l’aigua.

Durant molts anys l’estany del Ribalta ens ha brindat imatges i sons inconfusibles, fins i tot diria que, en algun temps calmants i relaxants; és veritat que ara, darrerament, no és així, però podem tornar a fer que siga, tot és qüestió de voluntat i una mica d’esforç per la seua part.

Cuidar, conservar i millorar el parc, també afecta la flora i fauna de l’estany. Eliminar és una paraula que té tot el sentit en el cas de flora i fauna invasora, en la resta, eliminar és sinònim de “fora problemes” i aquest no hauria de ser mai el modus operandi d’un regidor que, se suposa, estima el seu poble.

Rectifique senyor Romero, no fos cas que després haja vosté de penedir-se. A primera vista, tot sembla que vosté vol eliminar la font del problema i així erradicar la conseqüència, però hi ha matisos importants sobre la causalitat, l’ètica i l’eficàcia, que vosté passa per alt; el problema és complex i no val una solució simplista que, fins i tot, es pot veure com una forma d'evasió de la responsabilitat, evitant abordar les causes subjacents del problema i promovent un solució ràpida que, tal vegada podrà tenir conseqüències negatives a llarg termini. Pense-ho una mica més…

Els macers i la regina…

Ahir i gràcies a la televisió valenciana vaig poder seguir l’acte d’imposició de bandes a la regina de les festes de Castelló 2027, la senyoreta Collado. Un acte al qual estava convidat per assistir en persona al Teatre Principal, però que per circumstàncies que no venen al cas vaig haver de rebutjar.

Una cerimònia protocol·lària i festiva en la que la ciutat reconeix, en cada exercici fester, a les seues màximes representants femenines. Acte prou encotillat i que no admet massa variacions, desfilada, lectura del nomenament, lliurament de bandes, flors i pergamins, referents simbòlics festers i poca cosa més.

Tampoc el mateix escenari on es desenvolupa l’acte admet massa canvis i innovacions, cal situar en lloc principal el seient reial i envoltant aquell els que han d’ocupar la resta de les 26 representants, dames i madrines i, buscar un lloc discret pels membres de la banda de música municipal. Tot i això, els assistents sempre esperen “alguna cosa” diferent que, generalment, es troba en les paraules de l’alcaldessa que en aquesta ocasió, han girat al voltant del pes de la història en aquest 775 aniversari del Trasllat de la ciutat des del Castell Vell a la Plana. Si us he de ser sincer va agradar-me l’estructura que va tenir el seu discurs i com va saber, sense fer-se pesat, dir el que havia de dir i en aquell moment.

A la vegada que seguia les imatges i discurs de l’alcaldessa, he volgut en aquesta ocasió i còmodament assegut des del seient a casa, fixar-me en aquells elements que conformen el marc de l’acte, prou curiosos o inclús diria transcendentals, i que es repeteixen any rere any, i que normalment passen més desapercebuts: la presència dels macips, situats a un costat i l’altre del setial reial.

Personatges singulars aquests macips o macers, espècie de guàrdia personal, que ja al segle XVI tenien l’obligació de precedir als consellers, justícia i magistrats municipals en les cerimònies oficials i que, inicialment a Castelló va ser-ne un, i a partir de 1563 dos.

Sens dubte es tracta d’una de les figures municipals protocol·làries amb més anys d'antiguitat, simbolitzant el poder de l’autoritat. Personatges al·legòrics i simbòlics de l'autoritat i jurisdicció dels ajuntaments o consells. Com a tals portaven sobre les espatlles les maces cerimonials i una vestidura pròpia i característica als grans esdeveniments municipals, generalment obrint la comitiva municipal i acompanyant-la a les cerimònies solemnes.

Poc ha variat la seua funció en aquests segles posteriors. Hui en dia, allò que més crida l’atenció d’aquests funcionaris municipals?, ajudants d’assistència cerimonial?, és a més a més d’anar acompanyats de les maces cerimonials, en tots els actes on són presents, la seua manera de vestir, un tabard que porta gravat l'escut de l’ajuntament i és complementat amb capa i gorra de vellut. Vestimenta més que senyorial, però que en aquest segle XXI sembla fora de lloc i poca gent entén.

Estàtics al llarg de tot el cerimonial van romandre “com estaquirots” al costat de la cadira reial, com un element més del decorat. Estic convençut que moltes de les persones que van contemplar per més d’hora i mitja l’acte ni els van veure, i menys encara en el cas de fixar-se en les seues figures entendre i comprendre el perquè de la seua presència i ubicació en lloc preeminent.

I juntament amb aquests “convidats de pedra”, formant part també del cerimonial protocol·lari, en aquest cas en la seua vessant musical, uns altres que, si inicialment feien la seua tasca per captar l’atenció o demanar silenci, hui tenen i complementen de manera solemne alguns actes, els clarins, que també, tot i que de manera puntual han aparegut en escena.

De segur que igual que al darrere de la regina, dames de la ciutat i madrines, veritables protagonistes de l’acte, hi ha una història personal diferent i en alguns casos prou coneguda, també la parella de macers que van compartir escenari tindran la seua, tal vegada algun dia arribem a conéixer-les… Juntament amb la felicitació a la Regina, per ells hui el meu homenatge.