"Navidad, navidad..."

Si, és veritat, ho estava esperant; tenia una certa intuïció tot i que mantenia alguna esperança, però allò que creia, i que em costava d'acceptar, s'ha corroborat. Veureu...

No fa massa dies que, per allò de la incertesa de veure com evolucionava de la pandèmia, que des de l'ajuntament van decidir-se a "penjar" les "llumetes" festeres als principals carrers de la ciutat. A correcuita, totalment diferent de com ens tenien acostumats els darrers anys, que dos mesos abans ja "penjaven", d'un dia a un altre, vam veure com els diferents panells de sanefes i figures fetes amb leds de coloraines, anaven col·locant-se, a l'espera, com de costum, que arribara el darrer divendres abans del dissabte del tercer diumenge de Quaresma, data d'inici de les més que esperades i tradicionals festes.

Uns panells que, amb les seues sanefes i figures, així, només col·locats, sense estar il·luminats, en un primer cop i a la llum del dia, en molts casos i carrers, en res es diferenciaven dels que només unes setmanes abans havien estat il·luminant les nits nadalenques.

"Llagrimetes", "estreletes", "boletes de neu"..., semblava que conformaven els elements principals de cadascú d'aquells panells, amb algunes excepcions en carrers estrets, cas del de la Cassola (Isabel Ferrer) o de la mateixa plaça Major, on es penjaven aquells idèntics als penjats en el 2019 i les no festes del 2020, on el rotllo, les canyes i les seues cintes verdes, eren i són els elements centrals que, tot i ser tradicionals, no ens enganyem són els adients, encara que el seu disseny deixa molt a desitjar.

Tal vegada estava errat, però em temia que allò que l'empresa havia oferit o el que l'ajuntament havia contractat, eren "sobres", "retalls d'altres anys" o "reciclatges nadalencs". Només calia esperar per a comprovar-ho.

I com en aquesta vida tot arriba, va arribar la plujosa vesprada-nit d’ahir divendres 18, i van "encendres" les llumenetes. No, no va haver-hi cap sorpresa; efectivament, una vegada "enceses" en la major part dels casos, en res es diferenciaven a les "penjades" les passades festes de Nadal. Si, semblava Nadal, i dins d'aquest un Nadal pobre, on faltava l'arbre de la Porta del Sol per tindre-ho tot.

I no és que em semblara malament, no, per mi com si no volen penjar res, com ha passat amb "les banderetes" que fa uns anys inundaven tots els carrers i ara, només es col·loquen en alguns "balcons" de les madrines; si m'estireu la llengua, diré que són modes, i la moda és canviant, passatgera, i el que fa uns anys eren "festes de la llum", ara tal vegada siguen "festes de la marxa i el sarau", de la poca llum, de la llum repetitiva o vés tu a saber de què... a, sí, se m'oblidava, festes internacionals!!!

Volem massa vegades mirar València, indirectament és l'espill fester, fins i tot els nous Estatuts Festers que han d'entrar en vigor en dates pròximes, tenen una certa ressemblança amb els de la Junta Central Fallera, doncs bé, mireu les il·luminacions d'alguns barris d'aquella ciutat, novetats, innovació i espectacularitat és la seua base; trobeu alguna cosa d'aquestes en les nostres "lluminàries"? Simplement de pena...

No sé qui haurà pres la darrera decisió de contractar aquest "servei", no crec haja estat cap acord de plenari ni d'equip de govern, no és un tema transcendent; però algú haurà signat l'ordre, el contracte, i sabrà el que costa i de quina partida s'ha de pagar. M'agradaria conéixer el que ens costa "aquesta repetició lumínic-nadalenca "i qui hi ha estat el responsable de la "il·luminació Magdalenera-22", ja que, vist el que estem veient, no dubte en considerar que s'ha lluït, s'ha cobert de glòria,

Les principals festes de la ciutat, les nostres festes internacionals, la Magdalena, les Reines, Dames, Madrines, Comissions, Colles, Agrupacions, veïns i forasters que ens visiten en aquests dies, no mereixen, no mereixem aquest tracte. Malauradament, només un encert, el temps sí que s'ha volgut aliar, i aquests primers dies semblen més dies del fred Nadal que de la primavera que acabem d'encetar... Ai senyor!

 

Com està el trànsit!

Si la memòria i les dades no em fallen, diria que des de l'any 1945 fins ara, tal dia com hui, 17 de març, va ser dia de "romeria a la Magdalena" en tres ocasions, 1963, 1968 i 1974. I en les tres ocasions, no com hui, el dia va ser magnífic, esplèndid, calorós i assolejat.

Dels tres anys podem recordar algun esdeveniment "curiós" relacionat amb el trànsit, d'aquella jornada. Del 1963, a les imatges filmades per al NO-DO, el noticier propagandístic setmanal del règim franquista que es projectava als cinemes espanyols abans de la pel·lícula en si, que va desplaçar fins a l'ermitori al documentalista cap de l'equip central de filmacions, el senyor Ismael Palacio acompanyat pels ajudants de càmera Fernando Martín i Jerónimo Ruano, i que si us ve de gust podeu veure punxant ací damunt NO-DO, podem veure com ja hi eren molts els vehicles motoritzats que arribaven fins a l'ermitori propiciant els primers "embussos".

De la romeria del 1974, onze anys després, les cròniques del moment xifren en més de 50.000 les persones assistents, i que, una gran part d'aquestes van fer el trajecte en cotxe, iniciant el retorn a la ciutat majoritàriament a primeres hores de la vesprada, ja que la correguda de bous, cada any que passava restava hores a l'estada dels romeus al turó, propiciant novament llargues cues per avançar en el camí de retorn. Malgrat que ja hi havia establert un servei d'autobusos, per desplaçar els veïns d'una manera més efectiva a l'ermitori, i els guàrdies no paraven "de controlar els moviments, aquell servei era lent i les cues que es formaven a l'hora de tornar feia desistir a molts romeus.

Tot i el nombre de cotxes desplaçats sembla que no va haver-hi cap incident de trànsit destacable, cosa rara, i que la premsa afí al moviment, va aprofitar per a fer propaganda dient que "aunque el movimiento y el tráfico eran extraordinarios, la entrada de la caravana de vehículos, se realizó con amplitud por el ensanchado puente sobre el rio Seco, cuya modernización añadió ya a este acceso una vistosidad muy digna de ser puesta de relieve".

I entre una romeria i l'altra, la del 17 de març de 1968, la més accidentada de les tres pel què respecta als vehicles motoritzats. Fins a huit turismes van sofrir desperfectes en dos accidents ocorreguts quasi simultàniament i en pocs hectòmetres de diferència, amb el resultat de quatre persones traslladades a l'hospital provincial per ser ateses pels metges.

En el primer ocorregut al quilòmetre 69 de la carretera València-Barcelona, es van veure implicats els vehicles CS-37024, CS-31088, CS-45655, V- 99954, PM-80725 i B-473975, conduïts pels senyors Archilés Pascual, Garcés Flor, Asensi Miralles, Del Campo Aragón, Ahicar Roca i Vidal Peris. La causa la brusca detenció per imperatius de la marxa del vehicle conduït pel senyor Archilés, i la immediata cadena de xocs en caravana. La conseqüència pitjor, les ferides que va sofrir la senyora Elena Gonell Llopis, copilot del cotxe del senyor Vidal i esposa d'aquell, que va haver de ser trasllada a l'hospital i atesa pel doctor Vilar d'una ferida al cavallet nasal.

Molt a prop d'aquell primer accident, un segon. Al quilòmetre 70 un nou xoc de dos turismes, el M-324278 i el CS-43761, conduïts per Àngel Martínez i Juan B. Sanjuan, resultant lesionats els ocupants del turisme de Madrid, Àngel Martínez i Vicenta Escorihuela amb lesions al front i Manuel Ruiz amb lesions al cap, emportant-se tots un gran ensurt tot i que els pronòstics en tots els casos va ser de lleu o menys greu.

I és que Castelló es feia gran, de poc més de 60.000 habitants l'any 1960, vam passar a quasi 100.000 l'any 1974 i, el bon temps del qual vam gaudir en els tres anys analitzats van fer la resta.

Esperem que el diumenge vinent el temps també acompanye i la prudència al volant siga la norma general. De moment tots mirant el cel...

 

Tres anys i quatre falles...

 Entrem hui en la setmana premagdalena, que aquest 2022 coincideix amb la gran de les falles. Els nostres veïns de Borriana, Benicarló, la Vall i per descomptat València, estan mirant al cel a totes hores perquè veuen perillar la festa i els monuments.

A Castelló ciutat com no tenim falles, no tenim aquesta setmana "l'ai al cor"; nosaltres som més de Magdalena, fins i tot abans del 1945, érem de les festes de juliol, però de falles, mai. Segur? La memòria és molt curta i tot i que són molts els veïns que s'estranyaran, també a Castelló hem fet falles, i no fa massa anys...

Només cal escorcollar una mica les hemeroteques per assabentar-nos que al nostre poble en tres ocasions diferents, abans de la guerra civil, van plantar-se falles; en concret els anys 1904, 1907 i 1921, fins i tot dues en aquest darrer any.

Durant la primera quinzena del mes de març de 1904, la societat "La Senyera" va acordar plantar una falla artística en la plaça de Castelar per a cremar-la el dia de Sant Josep, encarregant-la a Federico Ten, que en presentar l'esbós a l'Ajuntament perquè l'aprovaren les autoritats, va rebre un NO per resposta apel·lant a les ordenances municipals que prohibien les fogueres en els carrers, aixecant-se una desagradable polèmica entre els veïns, la majoria dels quals manifestava el desig de festejar Sant Josep a la manera de València. Finalment, el sentit comú fou conjurat per l'esperit faller i la societat "La Senyera" va aconseguir plantar la falla el dia de Sant Josep que, tot i mancar de llibret explicatiu, fou ben interpretada pel poble i acollida de grat per tots els veïns i cremada, segons la crònica de l'època (Heraldo 21/03) amb la satisfacció de veïns i fallers.

Tres anys haurien de passar per tornar a veure una falla als nostres carrers; els firers valencians que s'instal·laven a Castelló al voltant de les festes de la Magdalena, que aquell any de 1907, van ser els primer dies de març, els qui van demanar autorització a l'ajuntament per plantar-la, aconseguint-lo en aquella ocasió sense cap classe de dificultat. Així, la falla va plantar-se davant l'estàtua del rei Jaume I; músiques de dolçaina i traques van conformar el preludi de la cremà, L'èxit va ser tan gran que, novament trobem a la crònica (Heraldo 20/3) a més a més de les felicitacions als firants, els vots perquè "en lo sucesivo quede aquí la popular fiesta de las fallas".

No obstant això, les falles castellonenques haurien d'esperar fins a 1921 per a plantar-se de nou a la capital. A començament d'aquell any i en un magatzem de fusta van començar a prendre forma dues falles que es plantarien davant de la bodega Tres Corones, per part de la penya del Comerç i en l'encreuament dels carrers Colón i Cavallers i a la plaça Castelar, davant de la seu de la Societat Caça i Pesca. Els veïns estaven impacients per comprovar els comentaris que s'escapaven per la porta del taller. Tant fou així que tot i haver acabat ja la festa oficial de la Magdalena, la fira es va mantenir extraoficialment fins al dia 21 perquè els firers pogueren gaudir de les falles i, a més, ingressar els beneficis que la pluja havia evitat en els dies de Magdalena.

La penya del comerç va plantar una falla de caràcter simbòlic on un treballador al·ludia a la crisi de treball per la que estava travessant el país, al costat d'una dona del poble que tornava del mercat sense quasi res i sense diners, confrontada amb una cupletista que bevia xampany, contrastant la carestia d'una amb la luxúria de l'altra, rematant la falla una manola símbol d'Espanya que mirava amb dolor la desolació del país.

La falla de l'associació de Caça i Pesca, era una al·legoria als dos esports. D'una banda, un pescador de canya, d'altra un caçador amb gos; al centre un colomer i rematant-la un colombaire.

Tant l'una com l'altra van editar llibrets explicatius que, ficats a la venda, van ser adquirits ràpidament. Les dues falles van ser cremades com tocava a les 11 de la nit, tornant-se a fer-se vots perquè la festa fallera com a festa d'art i cultura adquirira protagonisme continu al nostre poble.

Però la cosa no va quallar, tot i que sembla que l'any 1930 va aixecar-se al poble sec una altra falla, això no obstant potser pel fet de xocar amb la festa de la Magdalena, que se celebrava per la mateixa època, la festa del foc i el fum mai va arribar a ser la pròpia de la ciutat.

La cova de les meravelles...

Ahir i com ve sent costum, amb un grup d'amics vaig tornar a la muntanya. En aquesta ocasió ho vam fer a prop de casa, quasi sense eixir del terme, per la part nord-occidental, pels voltants de les urbanitzacions del racó de Muntaner i les Galeres, en una zona compresa entre la carretera CV-16, la de Ribesalbes o "camí dels palos" i la rambla.

Una zona que allà per la dècada dels anys 70 i 80 va començar a poblar-se de masets i segones residències estiuenques de castellonencs, optant molts d'ells, amb el pas dels anys, en fer d'aquells masets l'habitatge habitual, compartint espai físic amb les grans propietats aleshores ja existents, hui en dia moltes d'elles transformades en espais de festa, llocs per celebrar bodes, convencions o banquets de tota classe, cas del mas del Pi, o de les Casotes.

Una zona on, geogràficament parlant, trobem tres elements característics i diferenciadors, l'embassament de Maria Cristina, al llit de la rambla de la Vídua, el tossalet de la Galera i, tal vegada el menys conegut però un dels més especials i a la vegada estimats pels amants de la cultura popular, la cova de les meravelles.

És ben coneguda la mitologia de Castelló, fruit de la imaginació de l'immortal "Pepe Mirona" plasmada en la seua obra "Tombatossals", el gegant nascut a la partida de Bovalar durant una forta tempesta produïda per en Bufanúvols, fruit de l'amor entre la Penyeta Roja i el Tossal Gros, i que amb el temps arreplegà una bona colla d'amics, ficant la seua llar a la Cova de les Meravelles, a la partida de Benadressa, fins que els fills del Rei Barbut van sol·licitar el seu ajut per arreglar els assumptes agraris del regne.

Una cova estimada i a la vegada que enigmàtica pels castellonencs, com he assenyalat abans, poc coneguda. Fins i tot el mateix Pasqual Tirado a la fi del seu "Tombatossals" diu: "Si qualsevol pretén saber moltíssimes més coses del ja esmentat gran Tombatossals, de la seua colla i del rei Barbut, que cerque paciençós per ahí un home vell de bona memòria, i si no, que se vallga de tees de bon melis i de llargues tresseres i que se fique dins la cova de les Maravelles, cap al fons davalle sense esglai, torbes ni entabuixament, que regire racons i raconets, i de ben cert que allí topetarà dins l'arxiu de l'antiquíssima ordre de Sant Cristòfol, ab alguna pintura rupestre que semblarà la panxa de Tragapinyols, o la cara de mònica del senyor Cagueme, ab atuells de cuina i fins ab les màscares de les bones paelletes que allí adobaren la colla del galifant i la cort del rei Barbut".

Amb aquest misteri i coneixent que avui en dia, la cova es troba dins una propietat particular amb una tanca que envolta tota la finca, en passar molt a prop, no vam deixar d'acostar-nos fins al límit, fins a la mateixa porta d'entrada de la propietat, per veure si, amb una mica de sort, podríem gaudir, per uns moments, de la imatge de la bocana de la cova.

Però no, no vam tenir sort; tot i que "el mas" tenia vida, la propietària o tal vegada la masovera, a qui vam saludar des de la distància, va indicar-nos clarament amb un gest més que expressiu que no podíem passar, per la qual cosa vam haver de revacular i seguir el nostre camí. Tot i que no vam manifestar-ho, és ben cert que en aquell moment, tant els meus companys com jo ens vam sentir més que decebuts.

Hui, vint-i-quatre hores després em pregunte: no seria factible que l'ajuntament a través de l'àrea de patrimoni establira un conveni amb el propietari del mas que facilitara, amb totes les mesures de control necessàries, l'apropament a aquell indret tan significatiu pels castellonencs? Ja no dic l'accés a l'interior del forat que, és possible tinga certa dificultat, però, tant costaria fer un passadís que ens apropara fins a l'entrada? I més encara, tan difícil seria ficar allí algun panel informatiu, com hi ha en altres llocs, sobre la importància de l'indret?

Tan costaria fer de la cova i dels seus voltants més propers un espai natural municipal, amb unes tauletes i unes papereres, pel gaudi dels veïns que volgueren acostar-se? No sé si el nou Pla General de Castelló, el famós i controvertit PGOU, haurà previst alguna cosa en analitzar el sol rural de la zona de Benadresa i en concret d'aquest racó, però, en cas de no ser així, s'haurà perdut una bona oportunitat.

De moment jo només puc assabentar-me del que i de com és la cova, per la poca informació que les xarxes socials i algun llibre posa al meu abast, tal vegada, algú dels que açò llegiu hàgeu tingut més sort i, d'una manera o altra, la coneixeu. Jo no, i m'agradaria!

Fa tot just cinquanta anys...

5 de març de 2022, dissabte, quinze dies justos perquè comencen les festes de la Magdalena, sens dubte el major i més esperat esdeveniment fester d'aquest any, després de les dues darreres edicions "passades per alt".

I en el record altres "magdalenes" i, vet per on, un 5 de març de 1972, diumenge, per ser tercer de -Quaresma, vam celebrar la romeria. Hui, tot just fa cinquanta anys estàvem de romeria.

Una ciutat, la nostra que era molt diferent de l'actual en tot, una ciutat que superava en poc els 90.000 habitants, que disposava de col·legi universitari però no d'universitat, que tot just al mes de febrer va obrir els braços a un nou bisbe, el català Josep M. Cases Deordal, el club Esportiu Castelló estava immers en la lluita per l'ascens a primera divisió, la refineria de petroli que en aquell any va realitzar la seua primera gran ampliació i la Fertiberia i la central tèrmica completaven el panorama industrial.

Diferent de l'actual també en festes; la festa oficial estava, més de 25 anys després del seu rellançament, coordinada per un comité organitzador "la Junta Central de Festejos", encapçalada pel senyor Carlos Torlà Ceprià, Isabel Peris Trias va ser la reina d'aquell any i l'alcalde l'industrial alcorí Francisco Grangel Mascarós.

Aquell diumenge Castelló va iniciar una nova commemoració de la seua tradició més preada, la romeria, com a acte més important, emotiu i de més significat lligat a les festes, representant el moment clau de l'afany de grandesa i il·lusió de tot un poble.

A l'ambient general de la festa van afegir-se dues preocupacions latents, d'una banda, el fet de seguir mantenint la puresa tradicional del romiatge, l'exacte i anual compliment dels ritus i detalls i, d'altra, aconseguir una línia ascendent de brillantor, espectacularitat, atractiu i participació

Canyes, mocadors verds i cintes agitades pel vent van tornar a testimoniar aquell dia l'aferrament dels castellonencs a la més profunda i arrelada tradició. Amb sol i fins i tot calor, amb una mica de vent que va ajudar a refrescar l'ambient, es va celebrar la romeria.

Naturalment com marcaven els cànons de l'època, Juan Aizpurua Azqueta, José María Cases Deordal i Francisco Grangel Mascarós, governador civil, bisbe i alcalde respectivament, al costat del sotssecretari d'Agricultura i després ministre, el senyor Virgilio Oñate Gil i altres autoritats van presidir el seguici.

Arribats a l'ermita el bisbe va celebrar la missa, pronunciant el sermó i gaudint a continuació, per primera vegada, del tradicional dinar desenvolupat al pis superior de l'ermitori. Un dinar que tot i ser copiós i abundant res tenia ja a veure amb aquells que allí es realitzaven en temps passats.

A força d'anar abandonant els vehicles particulars el lloc i de no parar de fer viatges l'actiu servei d'autobusos, unit a l'enorme quantitat de gent que va decidir fer el retorn a peu, al voltant de les 2 de la tarda l'animació va començar a disminuir; poc després de les 20 hores va arribar la romeria de tornada al forn del Pla iniciant-se a continuació la processó de penitents i desfilada de gaiates.

L'animació va seguir a la ciutat fins ben entrada la matinada i va donar novament en aquesta jornada una mostra impressionant del que representen més de noranta mil habitants i de les possibilitats que la ciutat podia oferir en festes.

Cinquanta anys, la mateixa tradició, costums diferents, espais renovats, records...