Religió i República

Dues paraules que al diccionari es troben ben a prop l'una de l'altra i que la casualitat ha volgut que en aquest dijous, hui, tinguen un protagonisme compartit. La religió com a sistema comunitari que envolta la creença en un pensament, un ésser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, diví o que conté la màxima veritat; la república com a forma de govern i organització de l'Estat, en què el poder públic és exercit per representants del poble.

Al nostre país, a Espanya, des de sempre la religió majoritària en un alt percentatge ha estat la catòlica, encara que en l'actualitat la població pot considerar-se poc practicant en conjunt; d'altra banda, sabem que en dos moments concrets, dos règims van tenir a la república com a forma de govern, la primera (1873-1874) i la segona república (1931-1939).

I per què diem que justament hui religió i república tenen un protagonisme compartit? Veureu...

Quin dia és hui? Dijous Sant, dijous previ a la Pasqua Florida i com aquesta es calcula en funció de l'equinocci i les fases lunars, podent oscil·lar entre el 19 de març i el 22 d'abril, la casualitat ha volgut fora hui, el 14 d'abril del 2022, el mateix dia en què l'any 1931, fa 91 anys, va instaurar-se la segona república espanyola, un nou règim polític successor de la monarquia borbònica d'Alfons XIII.

Dijous Sant, a més de ser dia festiu al calendari laboral, és una jornada fonamental per al cristianisme: constitueix el moment central de la Setmana Santa, ja que es commemora la institució de l'Eucaristia a l'últim sopar de Jesús amb els seus deixebles, i del sagrament de l'ordre sacerdotal i la vida de servei als altres. Aquest dia se celebren dos grans esdeveniments; el primer l'anomenada Missa Crismal on es consagra el Sant Crisma i els sacerdots renoven les promeses realitzades el dia de la seua ordenació, i el segon, l'inici de la celebració del Tridu Pasqual que culminarà a la vigília que es commemora, la nit del Dissabte al Diumenge de Pasqua, la Resurrecció de Jesucrist, base, fonament i raó de ser del cristianisme.

I en l'antítesi, l'altra commemoració, la proclamació de la segona república amb Manuel Azaña com a cap, primer del Consell de Ministres, i després, de la presidència, i la seua cèlebre frase: "España ha dejado de ser católica", pronunciada a les Corts per recordar que el primer dels principis bàsics del nou règim republicà havia de ser la separació completa de l'Església i l'Estat i que aquest tenia l'obligació de respectar la llibertat de consciència.

Però la història avança i no deixa de "pegar voltes", i malgrat que a la monarquia d'Alfons XIII no la va esfondrar una guerra, sinó la seua incapacitat per oferir una transició des d'un règim caciquil a un altre reformista, la república va caure, tal vegada per una falta de moderació religiosa, després d'una sublevació militar i una massa llarga i cruel guerra civil, que va conduir-nos a un govern dictatorial en el qual Franco, el 20 de maig de 1939, a la majestuosa església de Santa Bàrbara, coneguda també com les Saleses Reials de Madrid, va ser beneït com a

"Caudillo de España por la gracia de Diós". Eslògan que va aparèixer, per no ser oblidat per no ningú, fins i tot a les monedes oficials encunyades pel nou règim.

Una unció d'Hispanitat amb una cerimònia religiosa d'Acció de Gràcies a Déu per la Victòria a la "Croada d'Alliberament Nacional", en què es va elevar Franco a la categoria "d'homo missus a Deo", per defensar l'església i restaurar a la nació espanyola el catolicisme suprimit per la República.

Espanya va tornar a ser per decret llei, catòlica, apostòlica i romana fins que, mort el dictador i consolidada la transició democràtica, fou promulgada l'any 1980  la primera llei orgànica, la de la Llibertat Religiosa, en desenvolupament dels drets fonamentals reconeguts per la Constitució.

Aquesta llibertat religiosa ha estat bàsica perquè el nostre poble d'arrels cristianes, catòliques i tradicionalista, recuperara, respectant totes les voluntats, les manifestacions religioses com a fenomen social, i la religió no haja estat causa de seriosos conflictes ni socials ni polítics.

De manera que estem vivint una fase de tolerància, on sense desaparèixer velles manifestacions, va sorgint-ne de noves i són revalorades algunes que estaven oblidades, les quals comencen a ser legitimades, com a part integrant com a patrimoni de la nostra identitat, i també del nostre folklore i de a nostra cultura popular. Benvingudes siguen, per molts anys i cadacú que faça seons la seua consciencia. Ací cabem tots

Capellà i frare...

Tot i que no és la meua intenció parlar hui de religió, d'entrada no vull deixar passar l'ocasió per deixar clara la diferència entre capellà i frare. És veritat que tots dos són sacerdots, persones que han consagrat la seua vida a Déu i que tenen entre les funcions principals dirigir els ritus religiosos, però no són iguals. Mentre capellà és la forma més corrent de designar l'ofici dels clergues, si aquest pertany a un orde religiós, i viu en comunitat, en un convent, aleshores s'anomena frare.

El fet que hui centre el meu comentari parlant del capellà i del frare, com deia, no vol fer referència a aquelles persones valentes que han decidit consagrar la seua vida al servei de Déu i del proïsme, si més no la meua intenció és recordar aquells menjars i plats típics de la Setmana Santa, entre els quals, com ara veurem trobem clara referència al món que gira al voltant d'aquelles persones encarregades de la cura i la instrucció espiritual d'una comunitat de feligresos.

És veritat que en són molts els plats que, tot i que es poden cuinar al llarg de tot l'any, prenen en aquests dies més protagonisme, tal vegada per allò que "com no es pot menjar carn" cal dedicar-los més atenció, cas de la cassola de bacallà, ou bullit, carxofes i creïlla, o el potatge de cigrons, espinacs i ou dur per no parlar de l'arròs al forn sense carn o la sopa d'all; i pel que fa a les postres, estareu d'acord amb mi que les llesquetes amb ou o els bunyols de carabassa estan entre els més populars.

Però tornem al principi, una menja molt popular, vinguda a menys, a les cases del raval en aquests dies eren "els capellans", que el seu nom correcte en valencià és maira o maire, tot i que al nostre Grau l'anomenen "abaetxet" i en castellà "bacaladilla". Tot i tindre un nom que fa pensar en "l'abadejo" castellà (bacallà en valencià) no té res a veure amb aquest peix, sent aquest conegut com a "bacallà de pobre" i que es menja, generalment en aperitiu "xapat", és a dir, estripat, obert per la meitat, assecat al sol i menjat cru; un peix de preu de llotja baix, "l'abaetxet", que una vegada assecat canvia el seu nom i passa a dir-se "capellà, tal vegada pel seu aspecte, sec, allargat, prim i fosc... Cosí germà, si fa o no fa, de les sardines de bóta que fregides amb boli abundós i amb uns ous estrellats i ceba, constitueix un dels plats més tradicionals i populars de la cuina castellonenca de la Setmana Santa i dels dies de pluja de la resta de l'any.

I acompanyant al "capellà" i sense eixir del clergat, passem als frares, més en concret, a les més que conegudes "pilotes de frare", un dolç molt típic a la província de Castelló, una mena de berlines farcides de crema, però amb forma arrodonida. Això no obstant centrem-nos en el curiós nom: "pilotes" i "frare". Sobre l'origen alguns apunten a l'autoria d'un pastisser argentí proper als moviments anarquistes i allunyat de qualsevol simpatia pel clergat.

Possiblement, la primera part del nom al·ludeix al seu aspecte i forma testicular, i tot i que aquells de vegades són nomenats com boles, ous o olives, el nom de "pilotes" és el més popular, només cal recordar com la frase més emprada per a indicar que estem sent importunats, enutjat, fastiguejats o molestats per algú és "no em toques les pilotes".

I la segona part del nom "de frare", tal vegada siga perquè, és de creença popular, que per allò del celibat i castedat, els frares han de mantenir voluntàriament un estat permanent d'inactivitat sexual, per la qual cosa, els seus testicles, "les seues pilotes", possiblement es mantenen més joves per més temps. Vés a saber...

Si, la gastronomia de la Setmana Santa és molt ampla, llarga i variada; podríem parlar també d'altres elements menys coneguts a les nostres terres, salats o dolços, com la titaina, l'arnadí o la farinosa, però de segur que no en trobarem cap amb uns noms tan suggerents com escatològics, "capellans i pilotes de frare", que ací a Castelló tots coneixem i són molt populars, i que només en pronunciar-los,  ja salivem... Per molts anys i bon profit!

 

 

Costums de la nostra Setmana Santa que en pocs anys es poden perdre, si no s'han perdut ja.

Quan una persona es fa gran, diuen que té més presents els records de quan era menut. No se si serà del tot cert, però sí que ho és el fet que, en arribar certs moments de l'any, alguns records viscuts o escoltats, es fan més presents.

És el cas dels records de les antigues celebracions de la Setmana Santa que ara, definitivament ja han passat a la història i semblen d'altres èpoques, com el de la devoció dels "33 credos", símbol dels 33 anys que Crist va estar a la terra, costum d'origen franciscà i que a Castelló es realitzava davant el Crist Jacent de la Sang, o aquella pràctica comuna de cobrir amb una tela de color morat, símbol dels temps penitencials, les imatges de les esglésies perquè per ser dies de dol, aquella no volia que els fidels és distragueren amb les belles escultures, amb les esplendors de l'art, ni tan sols amb els metalls que adornaven el signe de la Creu, per no parlar del dejuni i l'abstinència, en record i homenatge a la mort de Crist i que hui poca gent manté.

Però juntament amb aquestes pràctiques litúrgiques en trobem unes altres que podem considerar més curioses, altres activitats típiques d'aquests dies sants que, si no es preserven i es difonen, en pocs anys poden perdre's i caure en l'oblit. D'algunes d'elles vull parlar o portar a la memòria.

De segur que al costat d'algunes que us resultaran fins i tot desconegudes, altres us sonaran, senyal d'allò que deia al principi, o estan ja perdudes o, de no practicar-les prompte es perdran. Vegem-les...

Anar a collir "timonet". La farigola o timonet i el romaní són plantes que tradicionalment s'han associat a la Setmana Santa, ja que en aquests dies es troben en el període de màxima floració. La tradició deia que la farigola s'havia d'anar a collir durant la lluna plena que il·luminava la Pasqua, ja fora Dijous o Divendres Sant, però sempre abans de la sortida del Sol del Dissabte de Glòria. De fet, el refranyer recull aquesta relació amb la dita "Divendres Sant, anem a collir farigola al camp. I és que collida en lluna plena, les propietats i virtuts de la farigola deien estaven reforçades. Qui ha anat alguna vegada a collir timonet en la Setmana Santa? Pocs o no ningú; conclusió: costum perdut, una llàstima? jutgeu vosaltres...

Dejuni de campanes. Com a mostra de dol, des del Dijous Sant fins al Diumenge de Resurrecció, de la mateixa manera que les campanes dels campanars de les esglésies de tot el poble deixaven de tocar, el silenci s'apoderava fins i tot de les emissores de ràdio, al mateix temps, als menuts se'ns impedia jugar i fer bulla i xivarri, fins i tot a molts no els banyaven el Divendres Sant; no, és podia fer pràcticament res; d'aquí l'alegria en arribar el Diumenge de Glòria. El malsón s'havia acabat!

Si escombres tindràs formigues. Una altra de les creences vinculades al dol de la mort de Jesús es trobava a la mateixa casa. Segons la veu popular de les dones del Raval, ni el Dijous Sant ni el Divendres Sant, els dies centrals de la Passió de Crist, es podia escombrar, ja que si ho feies, hi havia la creença que es tindrien formigues durant tot l'any. Per això, era el Dissabte de Glòria quan es feia una neteja general de la casa, no abans.

Penjar la palma al balcó. Els palmons i les palmes són fulles de palmera tendra que el dia de Rams són beneits. Són típics d'aquesta festa, juntament amb les més pobres branques d'olivera, perquè rememoren l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. En algunes cases encara és tradició de penjar la palma beneïda al balcó i deixar-la-hi tot l'any, perquè hom creu que dóna protecció i bona sort. Malauradament, cada any en són menys les cases que mantenen la tradició. Us convide a passejar aquests dies pels carrers propers a la vostra llar i contar les palmes que trobeu penjades, serà una casualitat trobar-ne més de les que podeu comptar amb els dits de les mans...

Pràctiques pintoresques que avui en dia ens semblen gairebé de ciència-ficció, però que no fa tants anys eren comunes entre els veïns de la nostra ciutat. Eren altres temps, ni millors ni pitjors, diferents; costums que no hauríem de permetre que caigueren mai en l'oblit, són part del nostre poble, de la nostra cultura, de la nostra identitat. Ací ho deixe...

Diumenge de Rams...

M'ha vingut a la memòria, no sé ben bé el perquè, un refrany adient al dia d'avui, però que no crec tinga massa vigència al nostre poble; de fet jo no l'he escoltat mai entre els meus familiars, amics o coneguts, és aquell que diu: "Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans".

Refrany que té una doble referència, d'una banda, a què avui comença la Setmana Santa dels catòlics, que sol coincidir amb la fi de l'hivern i el principi de la primavera, i que és tradició realitzar processons i celebracions a partir de hui mateix i al llarg dels dies venidors, i d'altra que sent fa només unes dècades dates aquestes d'especial celebració, s'aprofitaven per a posar-se cadascun, les seues millors gales i, de passada, per a estrenar la roba de la nova temporada.

Però, per què allò de les mans? Cosa curiosa doncs qui no podia permetre estrenar-se res en aquesta data era pobre (no tenir mans, en el sentit de no tenir feina) i, a més no sabia cosir (no tenir mans en el sentit de ser incapaç d'elaborar-se la roba).

He trobat uns refranys equivalents en castellà i amb el mateix significat "Domingo de Ramos, quien no estrena no tiene manos",, "El domingo de Ramos quien no estrena se le caen las manos", o "Quien para la Palma no estrena nada, no vale nada", que si he de ser-vos sincer, tampoc havia escoltat mai.

Són aquests, els uns i els altres, uns aforismes, unes sentències breus i doctrinals que pretenen expressar un mateix principi d'una manera concisa, coherent i en aparença tancada i que a mi em recorden aquells altres més emprats a casa meua com "Per Nadal, qui res no estrena res no val" o aquell semblant de "Qui per Nadal no estrena, poc val".

I com que el refranyer és molt llest, tot i que recordem allò tantes vegades repetit de 'dixos de vells, caga't en ells'- el que és ben cert és que, independentment de la raó que puguen tenir, solen sempre fer valdre el calendari destacant la rellevància de les festes més populars; per això fins i tot he trobat uns exemples, que de segur algú de vosaltres també recordarà, que uneixen les dues celebracions i les dues referències "Per Pasqua i per Nadal, qui res no estrena res no val" o "Qui per Pasqua i per Nadal res no estrena, res no val".

I és que hui, 10 d'abril, dia 100 de l'any 2022, és "El Diumenge de Rams", dia que està en un punt immillorable per a ser d'importància per a la cultura i societats populars, en què la societat encarava la fi d'una Quaresma que, tradicionalment, era ben dura i restrictiva, amb sacrificis i penitencies, al mateix temps que s'encarava una prometedora primavera després d'un dur hivern que, per a les classes populars, les menys acabalades, en moltes ocasions no havia estat gens confortable.

Si, eren altres temps, però també ara, la primavera continua sent promesa de sol, de millora del temps, de pujada de temperatures, d'anar de cara al dia com aquell que diu, eixe dia que va creixent augmentant les hores de llum sola; la primavera ha estat i és sinònim d'alegria. L'hivern, com la Quaresma, és fred, és foscor, és nit, és una gelor contínua que s'endinsa fins als ossos, l'hivern és la tristor; l'acabada d'estrenar primavera és la primera oportunitat, la primera excusa que tenim per alçar l'ànim.

La tradició mana que s'isca de casa amb "la palma", en família i vestits amb la roba nova, tot i el fet que les tradicions "siguen així" no ens ha d'impedir veure que hi ha altres realitats. Acompanyar el Via Crucis, veure pel·lícules sobre Jesucrist, no escoltar música, dir no a les carns i consumir només peix, les processons o visitar esglésies és una cosa que hem viscut des de menuts, però que avui ha canviat i moltíssim. Respectar aquestes vivències és personal i privat com també ho és el fet d'emprar la Setmana Santa per a escapar de la rutina i el caos de la ciutat i fer vacances. Encara que tot evolucione, el més important sempre serà ser fidel als valors i principis propis i així poder viure la vida com ens semble millor.

Des d'ací us desitge a cadascú una bona Setmana Santa viscuda a la vostra particular manera, ja siga fent alguna "escapada", gaudint d'algun esdeveniment cultural, esportiu o social, o per què no, participant en tota la riquesa de les celebracions pròpies del temps litúrgic.

Anar de termalisme: fer un parèntesi.

Fa molts anys, potser més de seixanta, els meus avis materns anaven "a prendre les aigües". No sé si eixe "prendre" es referia tan sols a beure o, com supose pels llocs on es desplaçaven en temporades mesurades per quinzenes, també incloïa el bany. El cert és que pobles com la Vilavella, Catí o Toga, van fer-se'm, a força d'escoltar-los, més que familiars.

Quan vaig ser una mica més gran i els avis, per llei de vida, ja havien mort, vaig començar a conéixer aquells pobles, que per la millora de les comunicacions, semblava no estar tan lluny com en temps passats, quan el carro era el mitjà que la família emprava per a desplaçar-se.

Així vaig conéixer els pobles, les seues fonts i la seua utilitat pública, ja fóra medicinal, terapèutica o curativa. Els espais i les fonts de "l'Avellà" a Catí, la "Fuente Caliente" que, tot i el nom surt freda, a Toga o la "Font d'En Segures" a Benassal,van recordar-me l'odissea dels viatges que contaven els avis. L'anada a la Vilavella per allò de la proximitat a Castelló no despertava tant d'interés.

Eren aquells anys 70 del segle passat , quan paraules com "termalisme", primer, lligat a uns insta.lacions a Benicàssim, "balneari", lligat a Vilavella després, i "spa" finalment lligat a confort, relaxació, descans i turisme, van començar a fer-se'm familiars.

Per descomptat que mai pensava que algun dia les faria usuals. I és que tot canvia i ara sóc jo el gran de la família i des que puc gaudir dels avantatges que permet la jubilació laboral, m'he aficionat a l'ús dels programes socials que l'Imserso, la Generalitat Valenciana i la Diputació de Castelló, posen al meu abast per fer més agradable i saludable la meua existència.

Així a més a més de viatges culturals per diferents llocs del territori nacional, autonòmic i provincial, he pogut fruir també, d'allò que mai haguera imaginat, el turisme de balneari. Puc dir que fa uns mesos vaig estar el "Hervidero de Cofrentes" i ara, en el "Balneari de Montanejos".

La curiositat m'ha fet assabentar que aproximadament la cinquena part del territori nacional peninsular està conformat per terrenys calcaris que conformen fenòmens càrstics i que la nostra província, i en concret la conca del riu Millars, està plena de dipòsits subterranis d'aigua que afloren a les fonts.

En el cas concret de Montanejos a la "Fuente de los Baños", brollador termal d'aigües de propietats medicinals que prevenen el deteriore de la pell, a més de ser considerades beneficioses per al tractament de malalties cardiovasculars, hepàtiques i relacionades amb la hipertensió, artritis i reuma.

Aprofitant que emanen a una temperatura mitjana de 25ºC es té constància que els àrabs ja es banyaven a les seues aigües I que fins a ben avançat el segle XX quan es va construir la primera hostatgeria, es "prenia el bany" al mateix riu, perquè no hi havia cap instal·lació o edifici que prengués aquestes aigües, iniciant-se la seua difusió i fama actual donant peu a què l'any 1997 s'inaugurara el centre termal.

Centre termal al qual, gràcies al programa "sènior" de la diputació, he acudit aquesta setmana, gaudint no només del bany sinó també de diferents rutes complementàries de senderisme, que han fet de la meua estada per aquelles terres de l'Alt Millars, tot un plaer pel cos, la ment I l'esperit.

Qui m'hi ha anava a dir fa només uns anys que jo, gaudiria anant de termalisme, però és que la vida pega moltes voltes i, de vegades, com ara, ens proporciona sorpreses més que agradables. De nou a casa, tornem a la rutina diària...